El Parlament Europeu aprova el CETA: un pas més de la dictadura de les multinacionals
Mentre el polèmic tractat de lliure comerç entre els Estats Units i la Unió Europea (TTIP) es troba encallat, l’’aprovació del CETA -l’acord de lliure comerç entre Canadà i la Unió Europea- s’està consumant. L’aturada del TTIP s’ha degut a diversos motius: d’una banda, la mobilització social de rebuig o la no entesa entre la patronal agrària europea i les mesures de penetració de l’agroindústria nord-americana. De l’altra, a l’aparent negativa del nou govern de Trump qui, en una primera demostració de força en la defensa des de la ultradreta de l’economia nacional estatunidenca, està adoptant mesures aparentment proteccionistes -gest que la socialdemocràcia europea es veu incapaç de fer des de l’òptica d’esquerres, davant els dictats de la Troika i els grans lobbys empresarials-, mentre replanteja els moviments geopolítics en relació als tractes amb Rússia i la Xina. Així, mentre la UE veia obstacles amb l’aprovació del TTIP, ha pogut sortir-se’n amb el CETA.
Tampoc li va ser fàcil: durant uns dies, alguns entrebancs van gosar posar en dubte la unanimitat de la política exterior de la Unió Europea, basada en el desmantellament de la sobirania dels estats en benefici i protecció de les inversions de les grans empreses multinacionals,. Finalment, però, el Parlament Europeu, amb el suport dels majors grups parlamentaris -on s’hi troben el PP i el PSOE, i també el PDECAT-, donà llum verda aquest dimecres 15 de febrer de 2017 a l’aprovació del CETA.
Al CETA l’han anomenat “el cavall de Troia del TTIP”, i és que mentre el tractat de lliurer comerç entre els EEUU i la UE ha generat una àmplia oposició de partits i moviments socials d’esquerres arreu dels estats membres de la UE, el CETA suposarà l’aplicació de clàusules similars a les que s’estan treballant en el marc del TTIP. Des de les rebaixes en la normativa reguladora de la UE en matèria de defensa dels drets laborals, medi ambient i salut pública, fins a avantatges per les grans empreses multinacionals en cas de litigis contra administracions públiques, el CETA blinda el camí de no retorn de la privatització dels serveis públics.
El concepte de “cavall de Troia”, però, no només fa referència que s’obri la porta a aquest tipus de legislacions, que en el marc d’aquest tractat es veurien restringides a les empreses canadenques, sinó que degut a l’enginyeria fiscal empresarial, qualsevol multinacional amb alguna filial situada al Canadà també hi podria accedir. És el cas de moltes multinacionals estatunidenques, amb especial preocupació en el cas de les empreses mineres, ja que la Borsa de Toronto acull el 60% de les companyies mineres del món; moltes d’elles desenvolupen pràctiques agressives vers el medi ambient i amb litigis constants contra grups ecologistes i administracions públiques. Des del litigi de la minera Lone Pine contra el propi estat canadenc del Quebec amb l’objectiu de saltar-se la decisió de l’administració pública de prohibir la pràctica del fracking, fins el litigi de la minera amb seu a Canadà Edgewater contra la Xunta de Galícia; aquesta, pressionada per grans mobilitzacions socials, li va denegar el permís d’explotació d’una mina d’or a cel obert que suposaria l’ús de 1,5 tones de cianur i 4 milions de litres d’aigua al dia, amenaçant el riu Anllóns i la Ría de Corme Laxe. En aquest últim cas, Edgewater ha utilitzat el sistema de filials per denunciar l’Estat espanyol a través del Tractat de Lliure Comerç amb Panamà.
Aquesta, doncs, és una molt mala notícia per tots aquells projectes orientats cap a la sobirania econòmica dels pobles, ja sigui a través de plans de municipalitzacions d’activitats econòmiques productives i de serveis, com de plans de nacionalització i socialització o de defensa del model de cooperativisme social i economia local. A través de la falsa expressió del “lliure comerç”, s’afiançarà encara més a nivell legislatiu la dictadura de les multinacionals. Aquesta dictadura econòmica ens ha dut a una societat explotada i cada cop més empobrida, amb unes administracions públiques endeutades i sense control de l’economia. Ans al contrari, a través de pressions i de les mateixes “portes giratòries”, adapten les polítiques públiques al bon rendiment privat de les inversions de les grans empreses, en detriment de les condicions laborals i de vida de la classe de treballadora, de qui n’agreugen el grau d’explotació, , que augmenten la sobreexplotació que recau sobre les dones, depauperen uns serveis públics cada cop més desmantellats i eliminen la ja dèbil protecció del medi i el territori.
Aquest nou tractat és l’enèsima certificació que en el marc d’aquest sistema econòmic anomenat capitalisme patriarcal, on les estructures estatals i regionals com la Unió Europea són eficaços instruments polítics per aprofundir el model d’espoli i explotació nacional i de classe, no hi ha sortida possible a la crisi crònica que patim la classe treballadora a nivell internacional. El CETA, com el TTIP, és un pas més en el blindatge de la legislació comercial regional d’un model econòmic concret. Aquest model avança mitjançant les reformes laborals, les retallades socials, la privatització dels pocs sectors econòmics públics que queden, la bonificació de l’acumulació de capitals o l’entrega de sobirania als organismes supranacionals. I utilitza, també, la guerra com a acte de rapinya, per anul·lar projectes alternatius i competències interimperialistes, i de revalorització de les inversions armamentístiques i criminals. Només amb un estat independent, sota sobirania popular i sotmès als interessos de la classe treballadora i les classes populars catalanes, podrem acumular forces des del carrer i la institucionalitat pròpia per trencar la dictadura econòmica capitalista.
