El Projecte Visc+ de dades sanitàries, el “petroli del S.XXI”
El Projecte visc+, és la versió catalana del “big data care” -com l’entorn globalitzat l’anomena. Es refereix al tractament i anàlisi d’enormes repositoris de dades de salut, tan desproporcionadament grans que resulta impossible tractar-los amb les eines de bases de dades i analítiques convencionals. Ja, alguns, el defineixen com “el Nou Or” o “el Petroli del Segle XXI”. I es tracta d’una autèntic avantatge competitiu per a les empreses que analitzin, relacionin i aconsegueixin extreure conclusions a partir d’enormes quantitats d’informació.
El sistema sanitari, sols al principat de Catalunya, genera i emmagatzema: 46 milions de visites anuals a centres d’atenció primària, 760.000 informes hospitalaris, 1,3 milions de visites anuals a hospitals, 60 milions de documents i informes de salut, 100.000 informes anuals d’alta sociosanitària, 2,7 milions de visites d’urgències, 140 milions de receptes anuals i 400 terabytes d’imatges mèdiques digitalitzades. Un autèntic jaciment i un autèntic nínxol de negoci per tota classe d’empreses. Heus aquí el nus gordià del projecte de venda de dades sanitàries Visc+, que és que si totes aquestes dades imprescindibles per planificar, fer promoció i prevenció de la salut, fer recerca i innovació pertanyen al sector públic, que és qui les tracta, recull i emmagatzema o si pel contrari es permet cedir aquestes tasques de planificació, promoció i prevenció de la salut a la demanda del mercat.
Ens expliquem, un bon tractament públic d’aquestes dades és el futur per millorar la planificació de la salut, permetria disposar d’informació imprescindible per planificar polítiques de promoció de la salut, de prevenció en salut, aspectes que els governs sovint -de manera deliberada- obliden perquè no són tan rentables com tractar la malaltia, per exemple, amb aquest conjunt de dades es podria arribar a perimetrar determinats focus de virus, o determinades malalties.
I és que, el fet que es puguin vendre les nostres dades sanitàries o no, que entenem que hauria de generar un fort debat en la societat, gairebé està passant desapercebut als mitjans de comunicació de masses. Lamentablement el desconeixement majoritari sobre el projecte no impedeix la seva tramitació i aquest s’està treballant i evoluciona. Així, fa dues setmanes el Departament de Salut feia un encàrrec de gestió a l’Agencia de Qualitat i Avaluació Sanitàries (RESOLUCIÓ SLT/570/2015) a qui facilita l’accés a totes les dades personals i de salut contingudes en els fitxers administratius i estadístics de l’àmbit d’aquest departament. Però la informació que arriba és confusa i hi ha una distància més que raonable entre les declaracions a la premsa i la informació publicada a la pàgina web de l’AQUAS.
La venda de dades sanitàries vulnera drets col·lectius
Quan es debat sobre el Projecte Visc +, acostumen a quedar en un segon terme quins drets col·lectius es vulneren amb el fet que es vengui o es cedeixi de manera gratuïta informació sanitària per generar beneficis, ja que sols s’esgrimeixen drets individuals a la privacitat de les dades personals de la informació. Per nosaltres, vendre la nostra informació sanitària o cedir-la per fer beneficis, vulnera totes dues esferes, vulnera drets col·lectius i drets individuals. En l’article, sense desmerèixer els drets individuals, ens volem centrar en l’impacte als drets col·lectius.
Els drets col·lectius que el projecte vulnera deriven del dret a la salut i del dret a l’accés universal i equitatiu a la sanitat pública. Així, vendre informació sanitària –informació, que els nostres professionals sanitaris s’encarreguen de recollir- descapitalitza a marxes accelerades la sanitat pública en favor de la sanitat privada. En un context de precarització del sistema sanitari públic i simultani d’injecció de recursos econòmics al sistema sanitari privat (directes i indirectes), la venda de la informació sanitària, ens fa perdre un actiu que ara tenim. Ens desposseeix d’aquest actiu per cedir-lo a una lògica de recerca del benefici privat. En aquesta mateixa lògica perversa –mercantil-, el sistema de salut públic perd competitivitat respecte el sistema sanitari privat. Projecte en mà, els centres sanitaris privats amb ànim de lucre, que són competidors directes del centres de salut públics podran accedir també a aquesta informació. I és que, el sistema públic a més d’invertir temps en la recopilació de dades, finançaria el tractament de la informació i les operacions per col·locar aquesta informació al mercat, a l’espera que altres en treguin beneficis privats d’ella. En definitiva perdrem i perdrem.
Aquest projecte a més cedeix, a demanda, les eines de les quals disposen els poders públics per fer una bona promoció i planificació de la salut. Amb el visc+, per exemple, una empresa de consultoria podrà dir “m’interessen aquestes determinades dades, d’aquest determinat lloc, per fer un estudi sobre tal política”, serà l’empresa la que decidirà quines polítiques de salut estudia, i donat que és una empresa ho farà seguint criteris d’allò que pot acabar generant guanys econòmics. Això comporta que s’acabin fent unes feines de recerca i innovació no en funció del què necessita la societat per millorar la seva salut, sinó del que necessiten les empreses per millorar el mercat privat de salut, o simplement per millorar els seus guanys.
Vendre o cedir els recursos d’informació del sistema públic descapitalitza la nostra sanitat i fa augmentar les desigualtats en salut. Insisteix en considerar la sanitat com un negoci i facilita la generació d’una sanitat dual on si no tens diners hauràs de patir les llargues llistes d’espera, on el teu dret a la salut depèn de la teva classe social i per tant de la teva butxaca. O pitjor, on un determinat tractament farmacològic dependrà de si surt rentable a l’empresa farmacèutica que haurà pogut comprar les dades de salut de la població i estudiar la rendibilitat econòmica del mateix o no.
A banda, obliga a que la propietat i l’accés a la informació sanitària sigui un dels criteris per definir la competitivitat dels centres sanitaris i hem vist que aquesta exigència sobre que els centres sanitaris hagin de ser competitius és nefasta per la qualitat assistencial i per la dignitat laboral de les treballadores i treballadors, fa que els centres estalvien a base de reduir costos i per l’equitat d’accés ja que precisament empenta als mateixos a buscar finançament normalment de la realització de l’activitat privada, generant una doble llista d’espera, una espera a la velocitat i mida de les butxaques dels malalts.
Aquest petroli que generem amb les nostres dades, qui se l’ha de quedar llavors? Ens el quedem totes, se’l queda el sistema públic, és patrimoni de totes! Usem-lo per millorar la nostra salut, usem-lo per garantir-nos una vida millor!
