Eleccions turques: Com Erdogan ha obtingut majoria absoluta i què en pot fer?

La majoria absoluta obtinguda ahir per l’AKP a Turquia és difícil d’entendre sense posar-la en context. Com ha pogut el partit conservador islamista passar d’un 41 % a un 49 % en menys de quatre mesos? Només ha estat mèrit d’haver fet repetir les eleccions?

L’objectiu de l’AKP i, en especial, del seu president, Racip Tayyip Erdogan, el 7 de juny era ampliar la seva majoria absoluta i fer una reforma del sistema polític turc. Per fer-ho, calia passar dels 326 escons que havia obtingut el 2011 a 330, és a dir, les dues terceres parts de l’hemicicle. Però l’ascens de l’HDP, el partit d’esquerra, feminista i pro kurd, va esberlar tot el projecte autoritari d’Erdogan. El 7 de juny de 2015 l’AKP va passar de 326 a 258 escons. Bona part d’aquest des censde 68 escons va tenir a veure amb la irrupció al parlament de l’HDP, amb 80 escons.

Digerint la derrota, Erdogan va posar en marxa els mecanismes de l’estat paral·lel que governa Turquia de facto des de la seva fundació per Kemal Ataturk: cercles de militars i, sobretot, els serveis secrets, el MIT. Aquests sectors han dut a terme tres cops d’estat els darrers anys, quan la situació política no ha convingut als seus interessos. Dos dies abans de les eleccions ja va posar-se en marxa, amb una bomba al míting central de l’HDP a la principal ciutat kurda de Turquia, Amed. Hi van morir tres persones, però el cop van ser les 402 ferides. Ningú el va reivindicar. Pur terrorisme en el sentit de crear terror en una opció política.

El 20 de juliol, a Suruç, va esclatar una potent bomba en una reunió de joves d’esquerra turcs que formaven una delegació d’ajuda humanitària cap al Kurdistan sirià. Hi van morir 34 persones, en l’atemptat més sagnant a Turquia en dècades. Dies abans, Turquia havia obert la frontera i deixat passar desenes de milers de refugiats cap a Europa. A Turquia, hi viuen (malviuen) dos milions de refugiades procedents, especialment, de Síria, l’Iraq i l’Afganistan. Aquest estiu, Europa ha viscut l’arribada de moltes d’aquestes persones com un drama humanitari. Essent-ho, cal observar la seva vessant política. La majoria d’aquests refugiats ho són des de 2011 i 2012. Per què arriben ara? Perquè Erdogan els està fent servir com a xantatge. Si Europa no vol que arribin més, ha de callar davant la seva deriva autoritària. I més que callar ha de pagar tres bilions d’euros i agenollar-se. Només així s’entén la visita d’Angela Merkel dies abans de les eleccions, reunint-se amb Erdogan i afirmant que, amb ell, l’entrada turca a la Unió Europea hi és molt possible. Aquest fet ha estat decisiu des del punt de vista de la legitimitat del president.

El tercer acte de l’obra teatral fou utilitzar l’atemptat de Suruç per fer un gir de 360 graus i tornar on era. Turquia en va culpar l’Estat Islàmic, però aquest no va reconèixer-ne l’autoria. Ankara va afirmar que iniciava una guerra contra “qualsevol terrorisme”. I, en lloc d’atacar l’Estat Islàmic, tres dies després de l’atemptat de Suruç reiniciava la guerra contra la resistència kurda del PKK. Una guerra aturada des del final de 2012 en un “procés de solució”. A partir d’aquí han vingut mig miler de violacions de l’espai aeri iraquià, militarització del Kurdistan, centenars de civils assassinats i també de guerrillers. En dos casos, l’exèrcit ha arrossegat els cadàvers d’un noi i una noia kurdes pels carrers. I Europa ha callat.

Paral·lelament s’ha demonitzat l’HDP. S’ha detingut 2500 dels seus quadres, s’ha desposseït 20 alcaldes i alcaldesses escollides amb més del 90 % dels vots, s’ha assaltat la seva seu central i 200 més i se l’ha demonitzat als mitjans de comunicació turcs. La consigna és “HDP és violència i terrorisme”. La víctima ha aparegut com a botxí. Els atemptats d’Ankara, no reivindicats per ningú, i la pitjor matança terrorista de la història turca han estat el punt màxim de l’estratègia d’Erdogan. Cent morts i 400 ferits en una manifestació, per la pau, de l’oposició. El mateix dia, el PKK declarava un alto el foc per no entorpir les eleccions. I encara alguns analistes espanyols culpen el PKK dels resultats electorals. Arran dels atemptats, l’HDP no ha fet campanya electoral per por de més atemptats.

En un país on a cada elecció hem d’escoltar què són els estrictes “blocs electorals”, podem fer una ullada a la repartició de la presència durant la campanya dels grans partits. AKP ha tingut 59 hores, l’oposició d’esquerra, cinc, la neofeixista 70 minuts, i l’HDP… 18 minuts. A més, l’AKP ha dedicat gairebé tot el seu espai a demonitzar l’HDP.

És en aquest escenari que hem de llegir els resultats. L’AKP ha guanyat, sí, amb 316 escons, però no ha arribat als 330. I la sorpresa no és el descens de l’HDP, de 80 a 59 escons, sinó que hagi aconseguit entrar al parlament amb un escenari dantesc. A la qual cosa cal afegir un frau evident: pobles on hi ha més vots que votants censats, desaparició d’urnes i substitució per d’altres dutes per l’AKP, traspàs erroni d’actes, per exemple, a Batman, on HDP ha obtingut el 71 % i se li atorga un 1,2 %. Tot plegat amb observadors de l’OSCE repartits només a la part oest de Turquia i sense presència a l’est, on l’HDP té el seu bastió i on el frau ha estat pitjor.

A partir d’ara s’obre un escenari complex. Erdogan té una majoria absoluta insuficient i és novament l’HDP el qui evita que pugui aplicar el seu cop d’estat encobert. Per tant, res fa pensar que l’estratègia de violència contra l’oposició i, sobretot, contra la minoria kurda disminuirà. Al contrari, Erdogan té molt clar que l’HDP ha de desaparèixer i que ningú s’hi oposarà. Novament els kurds no tenen més amics que les muntanyes, i Europa prefereix que siguin massacrats que no rebre dos milions de persones refugiades.