Els discursos de despatx
Núria Rodríguez 
Aquest article ha estat publicat a l’Accent número 148. És un article clarificador que exposa diversos aspectes d’algunes teories postmodernes -com les teories queer- que massa vegades, confonen i amaguen l’objectiu de la lluita feminista i el seu context actual.
“La teoria queer i el postmodernisme en general desconfien dels subjectes col·lectius, creuen que s’han fet massa abusos en nom d’eixos subjectes col·lectius, en nom de la religió, en nom de la raça, en nom de la pàtria, en nom de la classe… I acaben defensant postures individualistes.
Malauradament estem encara en un moment massa llunyà per poder proclamar la mort del patriarcat i la deconstrucció dels sexes“.
Fa dotze anys vaig iniciar els meus estudis universitaris de filosofia. Amb 18 anys les meves inquietuds estaven més que fiançades però sentia una gran necessitat de dotar eixes idees d’un bon fonament teòric. Innocent de mi, tenia una visió romàntica de la universitat, havia llegit com en d’altres moments històrics, res llunyans, les estudiants havien estat protagonistes de revoltes o mobilitzacions importants, i esperava trobar-me un alumnat rebel amb ganes de canviar les coses i un professorat interessat en educar l’actitud crítica. Malauradament, a la meua arribada a la universitat no vaig trobar ni una cosa ni l’altra. La majoria de l’alumnat llegia amb la mateixa indiferència Aristòtil que Marx i entre el professorat, prompte vaig comprendre que si en algun moment havien lluitat per un canvi social i polític sense desigualtats, ja feia força temps que havien presentat públicament la seua renúncia. El pitjor però era comprovar que aquesta indiferència front la brutalitat del sistema capitalista i patriarcal , no era cosa exclusiva de la facultat de filosofia sinó que més aviat era un símptoma comú a la filosofia actual. La filosofia de finals de segle XX i inicis del XXI és la filosofia de la renúncia.
La força que va tenir el marxisme fou tanta en el pensament filosòfic, que sembla que el fracàs de la Unió Soviètica ha estat interpretada per la filosofia com el fracàs del marxisme. Després dels abusos de poder soviètics, pocs intel·lectuals s’atreveixen a continuar afirmant la necessitat d’acabar amb les classes socials. El passat, i també el present, ens mostra les atrocitats del capitalisme, com s’equivoca una i altra vegada, com comet abusos de poder a cada moment. Mentre el capitalisme no és qüestionat, o almenys no com els esdeveniments històrics ho requereixen, el socialisme és constantment satanitzat.
Continuen existint les mateixes desigualtats de classe que va analitzar Marx; el control social i el càstig penitenciari continuen la lògica que va criticar Foucault; el patriarcat continua construint dones com va reivindicar Simone de Beauvoir; i el capitalisme fa servir els mateixos arguments absurds per espoliar recursos mitjançant la guerra com ho va fer al Vietnam i que tan enèrgicament va denunciar Bertrand Russell. En canvi els pensadors que són valorats i guardonats actualment són fidels amics dels sistema, com ara un Fernando Savater que és la cara pública d’una organització vinculada amb l’extrema dreta.
Front les errades del passat, front la victòria del capitalisme, l’actitud general ha estat la renúncia, la resignació i la descreença. El postmodernisme neix d’eixe pessimisme, capaç de veure les errades del passat, capaç de viure el desempar del present però incapaç de construir en positiu. Ens ha permès tenir més en compte la diversitat, fent-nos entendre que cada problemàtica s’ha d’analitzar des de cada casa, que els discursos han de ser autòctons i no universals. El postmodernisme ens ha ensenyat a valorar les diferències i ens ha mostrat els perills del dirigisme no assembleari. Però les seues crítiques en molts casos han estat tant destructives que l’únic camí que queda seguir és la passivitat i l’individualisme. Els perills del treball col·lectiu, si no es cuida la llibertat personal, els ha conduït a l’individualisme. Estranya comunió la de la postmodernitat i el capitalisme que acaben provocant els mateixos efectes: la passivitat social i l’individualisme.
El debat entre la modernitat i la postmodernitat també està en la vessant feminista. L’anàlisi teòric queer és sens dubte significatiu respecte el que és la postmodernitat i és la conseqüència directa del feminisme del segle XX. Si els discursos feministes, en la gran majoria, havien creat subjectes universals (dona en general), els discursos postmoderns van mostrar que calia tenir en compte la realitat especifica de cada dona (opressió patriarcal no afecta de la mateixa manera una dona negra que una blanca, una treballadora que una burgesa). Si la modernitat reflexionava sobre la necessitat de crear consciència entre les dones i crear espais de dones, la postmodernitat reivindica la necessitat mixta de ser reeducats. Si el modernisme ens deia que la dona era una creació des de la infantesa, el potsmodernisme ens diu que cal acabar amb dita construcció i negar la diferència de sexe.
A nivell teòric la teoria queer és la superació coherent del feminisme de la modernitat, el problema radica en el seu poc pragmatisme. La pràctica malauradament no ha avançat a la mateixa velocitat que els discursos feministes. Les dones continuen fent-se càrrec en la gran majoria de les tasques de la llar i la cura de les filles, les pràctiques sexuals continuen sent heteropatriarcals, l’obsessió per agradar als altres porta les dones a entrar a un quiròfan… la gran majoria de les dones continuen sense estar conscienciades de la seua desigualtat social i molt poques ho senten com una gran injustícia. Si les dones estan poc conscienciades, els homes encara ho estan menys. Perquè no són ells que han de passar per la humiliació de fer-se un examen psicològic per avortar, no són ells que sentiran por al caminar de nit per llocs solitaris, tampoc no són ells que cobren menys pel simple fet de tenir ovaris ni veuran com les seues parelles fan ús de la violència quan no poden tenir raó amb el diàleg. No són ells els que patiran la manca d’oportunitats perquè al seu document d’identitat diga dona i per tant serà més difícil que prenguen consciència de la castració que suposa tenir una educació sexista.
La teoria queer i el postmodernisme en general desconfien dels subjectes col·lectius, creuen que s’han fet massa abusos en nom d’eixos subjectes col·lectius, en nom de la religió, en nom de la raça, en nom de la pàtria, en nom de la classe… I acaben defensant postures individualistes.
Malauradament estem encara en un moment massa llunyà per poder proclamar la mort del patriarcat i la deconstrucció dels sexes. Estic totalment d’acord en la premissa que les dones i els homes som una construcció social. Però també sé que aquesta societat és marcadament sexista, que les persones continuen sent educades per ser homes i dones i que les desigualtats socials que patim les dones són molt reals per molt creada que siga l’arrel del problema. Eixa opressió col·lectiva fa que a nivell pràctic tinga sentit parlar del subjecte dona com a subjecte de lluita de la mateixa manera que al segle XXI continua sent necessari parlar del subjecte classe i també la classe és una construcció social. Això no significa reforçar una identitat creada i per tant aliena i imposada, sinó tot el contrari aconseguir anar desfent-se de cadascuna de les barreres que ens han anat posat durant la construcció del nostre sexe. El subjecte dona, però, ha de respondre la realitat concreta, l’opressió especifica i per tant el nostre subjecte de lluita feminista ha de ser la dona catalana de classe popular.
Crec que la superació de l’etern debat entre modernitat i postmodernitat passa per assumir moltes de les crítiques de la postmodernitat al feminisme però també crec que cal reivindicar la necessitat de tenir subjectes de lluita col·lectius i ser capaços d’assumir que els nostres destins no estan marcats per cap naturalesa i alhora ser conscient que cal crear discursos que es realitzen des de la realitat social i no des de despatxos d’universitat i per tant exclusivament teòrics.
Núria Rodríguez és militant de l’Assemblea del Terra. Aquest article ha estat publicat a L’Accent número 148, el 24 de febrer del 2009.
