Els mites no s’embruten
Marc Peris 
No hi haurà reforma constitucional a Veneçuela.
Us assegure que darrerament el debat ocasional (si es pot anomenar debat a lluitar contra la demagògia) m’ha arribat a esgotar. Avui en dia, i no és broma, inclús alguns companys i companyes, agafen com a única eina crítica el retalla i enganxa mental dels mèdia progres.
Aquells i aquelles que s’omplen la boca amb l’anarquisme, el progressisme democràtic, el comunisme, la social democràcia o qualsevol de les etiquetes caduques, que fossilitzen l’esperança de canvi real, d’un món més just, apliquen sovint els tòpics construïts hàbilment pel sistema. En fi, sobre la base pràctica de la derrota, és molt fàcil descriure mons de “pin i pon”, criticar les impureses d’aquells que fan, i per tant cometen errades, i venerar ideòlegs que mai arribaren a res. El Che sempre vendrà més samarretes que Hugo Chávez, sobretot perquè el Che morí, i perquè el mite ha esborrat la seua tasca de govern. Tothom prefereix els mites a les realitats. Els mites no embruten. Són inodors, com els núvols a un anunci de compreses. Però per buscar justícia, per molt ambigua que siga, un s’ha d’embrutar, sovint ha de renunciar, i ha de parlar per al poble, no per als intel·lectuals de pro que llegim El País, vivim en la nostra comoditat quotidiana, i fem feina política com a hobby, esperant que algun dia se’ns regale allò que no hem sabut conquerir.
Si en aquesta vida hagués fet cas d’allò que els mitjans em venien com a correcte, hauria renunciat al meu independentisme, parlaria en castellà, seria un ciutadà del món i exerciria el vot útil cada vegada que calgués donar legitimitat al post franquisme. Ah, i correria en Nadal a enviar un SMS per als pobrets desgraciats de la catàstrofe humanitària de moda.
Cal ser crític amb aquells que ens són propers ideològicament, però no ser-ho amb molta més virulència que amb els cabdills de l’imperi. Açò és una gran errada, i és un esport que ens agrada practicar amb una deliciosa crueltat als guetos de les esquerres, o a les nacions colonitzades i relegades al gulag. No soportem que als nostres germans els vagen bé les coses? Mala consciència? Enveja? Chi lo sà…
Jo he estat a Veneçuela i hi hauria molt per criticar del Chavisme, el que a mi em costa d’acceptar és l’excessiu personalisme, la conversió ocasional del poble en massa, el militarisme, la propaganda enfront al debat, etc. Crec que són errades de manca de confiança en el poble i en la seua capacitat per valorar la justícia social.
Però ací, la majoria d’arguments contra el govern de Veneçuela que escolte, són estètics i no ètics. Que si no m’agrada la gorra d’aquest, que si mira que és pesat, sempre repetint el mateix, que si mira quin llenguatge més barroer, mira quin programa de televisió més caspós… Fets, no paraules, que deia aquell. Han millorat les condicions de vida de la majoria d’americans amb els canvis que s’han produït des de l’arribada de Chávez al poder? La resposta és un rotund sí. Encara que siga perquè inclús els governs més moderats d’Amèrica Llatina poden anar més enllà en les seues reformes, perquè els dolents sempre seran persones com en Chávez o en Fidel. Gràcies a ells el MERCOSUR comença a esdevindre una realitat. Avui en dia, inclús l’oposició, aquells que regalaren les riqueses del petroli a les empreses estrangeres mentre el poble vivia en la misèria, incorporen les mesures socials de la república bolivariana en el seu programa. I aquesta, ja és una gran victòria.
* Podeu llegir els textos de Marc Peris al seu bloc: http://desdelilla.blogspot.com/
