Els pirates de debò

  Joaquim Sempere  

El 1991 es va enfonsar l’ordre polític de Somàlia, i el país va sucumbir a una guerra civil empitjorada per la intervenció nord-americana. El col·lapse polític va deixar la societat somali sense defenses, una situació que van aprofitar navilis procedents d’Europa, Estats Units, la Xina i altres països per abocar a les seves aigües grans quantitats de residus tòxics i radioactius. L’abús es va fer visible quan, el 2005, un tsunami va dipositar a les platges i costes somalis bidons corromputs i altres mostres d’aquests residus. Segons l’enviat de les Nacions Unides a Somàlia, Ahmadou Ould-Abdallah, la porqueria tòxica acumulada en pocs dies per la catàstrofe marina va provocar úlceres, càncers, nàusees i malformacions genètiques en nounats i, com a mínim, 300 morts.

Però les desgràcies no acaben aquí. Aprofitant el desgovern, molts vaixells de pesca van començar a pescar a les aigües davant del país, i fins i tot a les seves aigües territorials. El 2005 es va calcular que van pescar-hi uns 800 vaixells de diferents països, molts d’ells europeus i, més específicament, espanyols. S’estima que els ingressos generats durant un any per aquesta pesca estrangera il·legal ascendia a 450 milions de dòlars. El resultat va ser la ràpida disminució d’unes reserves pesqueres que eren el principal recurs per a les comunitats de pescadors del país, catalogat com un dels més pobres del món.

Un reportatge d’Al Yazira informa que grups de somalis van intentar constituir un cos autodenominat “Guardacostes Voluntaris de Somàlia”. Per fer-ho, van reunir diners amb els que pagar l’empresa nord-americana Hart Security, que es dedica a entrenar i formar lluitadors i mercenaris per tot el món –i que, anys més tard, ha actuat com mediadora per al cobrament de rescats en aquelles mateixes aigües: negoci rodó!–. Pel que sembla, hi va haver intents d’aquests guardacostes voluntaris de negociar amb els bucs de pesca estrangers perquè deixessin de pescar o paguessin un impost per a seguir fent-ho, intents que van resultar fallits. El desenllaç final va ser el que avui es qualifica com a pirateria somali. En un país plagat d’armes, estripat per bandes rivals i sotmès a una situació econòmica desesperada, un desenllaç així no hauria de sorprendre. Amb tot això, és legítim preguntar-se: qui són, en aquesta història, els veritables pirates?

A Espanya hi ha qui proposa que els tonyinaires espanyols (que són sobretot bascos) portin militars a bord per dissuadir els pirates. Al Parlament basc, els vots del PP i el PNB van fer possible el passat 8 d’octubre aprovar una moció en aquesta línia. El Congrés ja ho havia descartat mesos abans argüint que la legislació espanyola no ho permet. França sí que ho permet, i fa temps que a l’Índic els vaixells de pesca francesos porten militars a bord. Però aquesta diferència és de detall: tots dos països van aconseguir que el 10 de desembre de 2008 els ministres de Defensa de la Unió Europea aprovessin l’anomenada Operació Atalanta contra la pirateria somali, i que es donés llum verd a l’enviament d’entre 6 i 10 bucs de guerra per “garantir la seguretat” al golf d’Aden amb el mandat de vigilar les costes de Somàlia, “incloses les seves aigües territorials”.

Aquests fets mostren que el colonialisme no només no ha mort, sinó que està prenent nous perfils. I una nova cara marcada per la crisi de recursos naturals, en aquest cas la pesca. Les flotes pesqueres dels països rics, compostes per bucs amb capacitat per a moure’s per tots els mars del món, exhaureixen un calador rere un altre: són les principals culpables de la sobrepesca que des de fa anys està destruint la capacitat de regeneració de les espècies marines i preparant un col·lapse de les captures a escala mundial. Les primeres perjudicades són les poblacions dels països pobres que depenen de la pesca local: elles no tenen flotes potents per pescar lluny de les costes. El cas somali és un dels més sagnants per les circumstàncies polítiques internes, però no és l’únic.

Espanya està recuperant els escuts imperials contribuint a empobrir a un dels països més pobres del món. En fer-ho, no només comet una injustícia, sinó que practica una política sense futur també per als seus habitants. Perquè, quan ja no hagi caladors per explotar en cap racó del món, què faran els nostres mariners i pescadors?

És una indignitat aprofitar-se d’un país dessagnat per una guerra civil i després enviar els soldats a defensar una causa indefensable que no fa més que aprofundir la tragèdia d’aquest poble. I si es vol mirar des d’un altra òptica, quant ens costa mantenir la dotació de dos bucs de guerra, un avió i 395 efectius de la Marina espanyola que tenim destacats en la zona?

El cas té la seva moralitat. Un país desenvolupat com Espanya, després d’esgotar els propis recursos pesquers, no ha d’expandir-se pels mars del món privant altres poblacions més pobres dels seus mitjans de subsistència, perquè agreuja la situació d’aquestes poblacions i les empeny a una resistència que desemboca en aventures violentes i sortides militars. La solució cal buscar-la a casa, adaptant-se a uns ecosistemes danyats i gestionant-los millor (per exemple, amb la piscicultura com alternativa a la pesca), i adoptant mesures preventives perquè ningú es quedi sense feina ni font d’ingressos. És inquietant que s’estigui fent exactament el contrari: optar per la fugida cap endavant i per un neoimperialisme ecològic reforçat militarment que només pot revertir en un empitjorament de la situació.

* Joaquim Sempere és Professor de Teoria Sociològica i Sociologia Mediambiental de la Universitat de Barcelona