Els reptes del feminisme de classe

Avançar des del feminisme cap a la construcció d’un projecte socialista, independentista i feminista per CANVIAR-HO TOT.

 
El sistema capitalista en crisi necessita una nova acumulació de capital, basada en la baixada generalitzada de salaris i condicions laborals i en la despossessió dels béns comuns i públics: sanitat, educació, serveis socials i comunitaris. (D. Harvey). El model d’acumulació capitalista i patriarcal està significant una redistribució salvatge de la renda i la riquesa contra les classes treballadores. Aquest model depredador està afectant encara més la població migrada, les joves i les dones. (Cristina Carrasco). En la situació de crisi induïda com la actual, l’ofensiva contra les dones al mercat laboral és central per recuperar els beneficis. L’ofensiva contra les dones treballadores comença amb l’assetjament, la precarietat i els acomiadaments de les dones afiliades al sindicalisme combatiu a les empreses, però l’objectiu final és obligar les dones a abandonar el mercat laboral per tornar a casa a treballar gratuïtament pel sistema.

El sistema patriarco-capitalista requereix d’aliats per tal d’imposar la violència estructural per a mantenir el sistema d’opressió i explotació. Aquests aliats han estat al llarg de la història de tot el segle XX la socialdemocràcia i els sindicats afins de la segona i tercera Internacional. A canvi de la participació en les polítiques imperialistes de les burgesies nacionals, a canvi de l’avortament dels processos revolucionaris com la Revolució Catalana del 36, la socialdemocràcia, els partits comunistes stalinistes i els sindicats d’afinitat van signar, després de la II Guerra Mundial, un Pacte contra les Dones que mitjançant “l’Estat del Benestar”, en el què s’ocultava tot el seu treball domèstic gratuït. No va ser fins als anys 70 amb la segona onada feminista, que les dones van aconseguir el dret d’incorporar-se al mercat laboral i el dret a decidir sobre el seu cos (Begoña Zabala). La lluita feminista per la incorporació de les dones al mercat laboral va significar la conquesta de la independència econòmica, condició necessària per evitar la transacció de relacions sexuals per béns i serveis, alhora que va permetre abocar una gran part de la feina domèstica al mercat laboral i la creació de llocs de treball ocupats per dones. (S.Federici).

Malgrat la força del moviment feminista dels anys 70, els governs socialdemòcrates, van aconseguir la institucionalització d’una part important dels col·lectius feministes, de manera que la dialèctica de confrontació dels moviments socials amb el poder polític es va perdre mitjançant la cooptació de les “líders” feministes. “L’aculturació ideològica del gènere femení, l’ocultació del feminisme de classe, la subordinació de les lluites de les dones de classe treballadora afavorida per un sindicalisme pactista amb el capital, van ser elements necessaris per aconseguir la domesticació del feminisme i la invisibilitat del feminisme de classe i revolucionari”. (I.Benitez Romero). 

L’organització de la resposta. Els reptes del feminisme revolucionari.

La nova fase d’acumulació patriarco-capitalista mitjançant baixades salarials massives, retallades a les condicions laborals i despossessió dels serveis comuns i públics, ha provocat una commoció traumàtica sobretot en les persones joves. L’ofensiva capitalista està provocant l’expulsió de milers de dones del mercat laboral, la precarització de la feina, la migració massiva de joves, la implementació de la cultura de la por, la pèrdua de drets i llibertats personals i col·lectives, la reprensió de les dissidències. Però també genera respostes contra el sistema. En aquets moments estem en situació d’assegurar que, malgrat “l’aturada” del feminisme de classe i revolucionari dels 90-2000 la renovació generacional del feminisme dels 70 està garantida. Múltiples col·lectius de joves feministes als PPCC es van creant al llarg dels últims anys (Cau de Llunes, Gatamuala, la Ruda, Malapécora, Justa Revolta, Dones Llibertàries, Feministes Indignades, Feministes de Gràcia). I, sobretot, podem assegurar que aquesta renovació és clarament antipatriarcal i anticapitalista. Aquesta és la nostra força. La seva pervivència és el nostre gran repte. 

 
Construir el feminisme de classe revolucionari tres voltes rebel “dona, treballadora i de poble oprimit”

M.M.Marçal

“Malapécora són un col·lectiu feminista i anticapitalista, hereves del feminisme de classe”

Malapécora, col.lectiu feminista i anticapitalista de Girona i Salt

Quins són els reptes del feminisme de classe i revolucionari?

– Recuperació de la memòria històrica de les lluites de les dones arreu els PPCC i del món, i més específicament les lluites de les dones de classes treballadores.  De Flora Tristan a Louise Michel, de Teresa Claramunt a Emma Goldman, de Alexandra Kollontai, Clara Zetkin, Rosa Luxemburgo, de Federica Montseny i Mujeres Libres, de Nekane Jurado, Cristina Carrasco, Amaia P. Orozco i Elena Idoate (economistes feministes), de Isa Benitez Romero, afiliada a la COS, de Maria Rodó de Zárate i Mireia Foradada, militants de la CUP, de Isa Garnika Aizkorbe, afiliada a CGT.

– Defensa del llocs de treball. La majoria de les dones catalanes treballen al sector serveis on s’accentua la precarietat laboral i de vida. Suport mutu a les lluites de les dones en defensa dels llocs de treball. Prou precarietat laboral (baixades de sou, apujar les hores de treball, treballar en diumenges i festius sense cobrar, impossibilitat de conciliar la vida laboral i personal-familiar, treballs a temps parcial, horaris irregulars, alta càrrega de treball, tensió laboral, assetjament laboral i sexual, foment de la cultura de la por). Contra l’economia submergida. En defensa de les treballadores de la llar. Panrico, FNAC, Caprabo, Sindillar, són algunes de les lluites que cal reforçar.

– Defensa dels serveis públics. Ni retallades, ni privatitzacions, serveis públics universals, ni classistes, ni sexistes, ni racistes, de qualitat i gestió pública. Suport a les lluites de les treballadores i usuàries de la sanitat, ensenyament, escoles bressol i serveis socials. Per unes pensions dignes per a tothom i específicament per les dones que no han cotitzat a la Seguretat Social. Renda Social Garantida. Cap agressió sense resposta.

– Dret al propi cos. Avortament lliure i gratuït. La proposta de reforma de la Llei d’avortament del 2010 és profundament classista, perquè afectarà sobretot les dones pobres. La contrareforma suposa una nova retallada al dret a l’atenció sanitària. Fins ara, amb limitacions importants de terminis i supòsits, a més de l’objecció de consciència de professionals de la sanitat pública, amb la conseqüent privatització del servei, s’ha pogut gestionar la interrupció de l’embaràs de forma segura per les dones i les professionals. Si la reforma s’aprova  al parlament espanyol, gran part de les dones que fins ara podem avortar, seran excloses del sistema sanitari públic, passant a  avortar clandestinament o marxar fora dels PPCC. Cal esmentar que la retallada del dret afectarà de nou a les dones pobres, sobretot joves i migrades que no tinguin calés per pagar un avortament a les clíniques privades.

El dret al propi cos ha estat sempre una reivindicació de la lluita feminista. El control dels cossos de les dones és un dels pilars fonamentals del sistema patriarco-capitalista. El mateix sistema que ens precaritza i fa impossible conciliar la vida laboral amb la maternitat, ens obliga a ser mares en defensa d’uns valors patriarcals de moral fonamentalista cristiana. Les dones feministes defensem el dret a l’avortament lliure i gratuït, sense supòsits ni terminis, sense objecció de consciència, a càrrec dels pressupostos generals, gestionat per les professionals de la salut i el moviment feminista. Defensem l’autogestió del dret a la salut i l’accés als serveis sanitaris. Defensem la llei de la revolució catalana de 1936 (dret a la autodeterminació de les dones) i el decàleg del moviment feminista de 1984 (avortament lliure i gratuït). Cal obrir el debat sobre la necessitat de tenir una llei catalana de drets sexuals i reproductius o si volem que el dret a l’avortament sigui una prestació més de la sanitat pública a partir dels 16 anys i sense tuteles de pares, mares, jutges i psiquiatres. I cal declarar la insubmissió i la desobediència a qualsevol llei que no defensi el dret a decidir de les dones. El suport mutu i la creació de xarxes feministes són clau en la lluita per exigir el dret a una vida on la maternitat sigui lliure.

– Violències. Una de les causes què més expliquen la violència és la pobresa. Una pobresa que afecta sobretot les dones de les classes treballadores arreu el món. Un altra causa de violència és la injustícia global, creadora de conflictes de classe, sexe, país, color (Angela Davis) i religió que acaben generant encara més violència. La violència és estructural al sistema patriarco-capitalista. Les relacions de poder entre gèneres (patriarcat) i de classe (capitalisme) creen desigualtats. Les desigualtats comencen a la família patriarcal nuclear, institució del sistema dominant per crear persones submises i explotables. La violència i els assassinats contra les dones és un feminicidi i cal eradicar-lo. La denuncia permanent de la misogínia social, la creació de xarxes d’autodefensa feminista, la lluita per una societat de les iguals són les claus per construir una societat lliure. Però també la independència econòmica de les dones, el reconeixement de les tasques de la llar, els drets de les treballadores sexuals, el dret a les dissidències sexuals, la lluita activa contra els microvioléncies i micromasclismes. 

– Alliberament dels gèneres (gays, lesbianes, trans i intersexuals). Lluitem pel dret de les dones lesbianes a ser mares i contra les retallades a la reproducció assistida. Lluitem contra l’homofòbia i la transfòbia.

– Per una Vaga General Feminista. Cal organitzar la revolta. L’articulació entre subjectes i la articulació de les lluites en clau antipatriarcal, anticapitalista i contra totes les opressions i dominacions del sistema dominant. Per decidir-ho tot ens cal una lluita constant. En un sistema que ens individualitza, ens precaritza i ens nega el dret a viure amb dignitat, cal evitar la jerarquització de les lluites, totes les opressions ens afecten, cal crear interseccions entre les lluites (col·lectius d’homes per la igualtat Diagonal). Crear el subjecte revolucionari que unifiqui totes les opressions i explotacions és un dels gran reptes i una de les tasques necessàries per canviar el sistema. La Vaga General és una de les eines de lluita. Però una vaga general que contempli el món productiu i el reproductiu, una vaga general del món laboral, però també social, de cures, del territori, que pugui donar la volta a la situació de misèria que vivim. Començar donant suport a les lluites concretes al món laboral, peró també a les persones desnonades, excloses, aturades, pensionistes, en lluites en defensa dels bens públics, en defensa dels nostres rius i el dret a l´aigua i l´energia, treballadores de la llar, treballadores de cures sense salari…. són alguns aspectes que cal valorar alhora de convocar una Vaga General Feminista amb capacitat per recollir totes les necessitats de les classes populars.                                

– La lluita contra les microvioléncies i els micromasclismes. “Definim el masclisme com la ideologia i les pràctiques de superioritat masculina en les seves formes de micropoders tal i com els va definir Foucault”.  “Definim domini a la capacitat de control sobre la vida o els fets d’altres persones. Es un poder impositiu exercit de manera visible o amagada sobre o contra les persones” ( L.Bonino).

Al nostres moviments socialistes, independentistes i feministes es reprodueixen les relacions de poder pròpies del sistema dominant patriarco-capitalistes. Aquestes relacions de poder no són exclusives de les relacions patriarcals, sinó que es produeixen també entre homes i entre dones. Les relacions homosexuals i lèsbiques no estan exemptes de relacions de dominació i de poder. Per tal de canviar els rols de dominació i poder cal treballar els rols de gènere als espais públics, implicar a totes les persones en qüestionar els privilegis, trencar la divisió entre treball manual i intel·lectual, implicar els homes en la lluita feminista, treballar la masculinitat, potenciar els col·lectius de dones feministes, els col·lectius homosexuals, apoderar totes les persones i valorar les seves potencialitats, potenciar la formació en gènere i donar-li el mateix valor que la formació de classe i nacional. Però també defensar el dret a la privacitat personal i la no dissolució en el grup, evitar les relacions endogàmiques i expandir les relacions fora del cercle d’amistats personals i polítiques, són altres maneres de tenir una vida militant saludable. 
 

Per acabar i a mode de conclusions

Els reptes del feminisme de classe per la construcció d’un nou model de societat lliure d’explotacions i opressions signifiquen: 

> trencament amb la invisibilitat del feminisme de classe de part del sistema dominant, però també dels altres feminismes, inclòs el feminisme anticapitalista.

> recuperació de la memòria històrica de les treballadores. 

> suport mutu a les lluites concretes de les dones treballadores al mercat laboral, personal i social.

> suport mutu a les lluites de les dones migrades, treballadores de la llar i treballadores sexuals.

> suport a les lluites pels drets sexuals i reproductius de les dones.

> creació de subjectes revolucionaris amb perspectiva de lluita global contra el sistema patriarco-capitalista i per la construcció nacional i social d’un nou model.

> lluitar de manera activa contra les relacions de poder als nostres moviments. 

> treballar per una Vaga General inclusiva X DECIDIR-HO TOT.