EPÍLEG
ISABEL VALLET
El preu de la salut és la mesura de com de profundes són les arrels de la concepció mercantilista, no únicament de la sanitat, sinó també de la salut i de la salut pública als Països Catalans.
Per calcular-ne la fondària, hem viatjat a quatre sistemes sanitaris —de més arrelat a menys—: el primer, lʼanglès, és un sistema totalment pervertit per la gestió privada i al servei del lucre de les grans empreses sanitàries. Hem baixat en profunditat amb el model canadenc, que ha expressat la seva oposició a lʼarrelament total per la prohibició de la sanitat privada. Hem anat desarrelant tentacles neoliberals amb Barrio Adentro dins del model sanitari veneçolà, i, per últim, hem vist un model sanitari lliure de concepcions mercantilistes sobre la salut, el model cubà.
Els determinants socials de la salut
Tot i així, amb aquestes visions antagòniques, amb aquestes visions enemigues, hem hagut dʼafirmar que la salut o, més ben dit, la malaltia constitueix fets estructurals i expressa la nostra potencialitat, i sobretot, la nostra qualitat de vida. I, per tant, que els determinants socials de la salut, és dir, les circumstàncies en què les persones naixem, creixem, vivim, treballem i envellim, inclòs quin sistema sanitari ens proveeix, tenen una relació directa amb el nostre estat de salut. I diem «tot i així», perquè gran part de lʼacció institucional mèdica ha anat encaminada a negar, en alguns casos, i a obviar, en dʼaltres, la relació entre els fets estructurals, entre els determinants socials, entre la nostra classe social i el nostre estat de salut.
En tot cas, per molt que les concepcions neoliberals han fet mans i mànigues per hegemonitzar el significat de salut com allò asèptic, buit dʼideologia, deslliurat de lʼestructura de la societat de classes i excelsament formalitzat en el sistema sanitari, el seu significat essencial sura per tot arreu, ho impregna tot i, a més, resulta impossible dʼobviar.
I també, en tot cas, en la mesura que el treball, els processos productius directes i indirectes constitueixen lʼeix de la determinació de les relacions socials, i aquestes, alhora, determinen el nostre estat de salut: la salut sempre està subjecta a un preu, és el preu de la nostra productivitat com a treballadores, és el preu de la nostra força de treball, i també és el preu que paguem per rebre una assistència sanitària pública. Una assistència sanitària amb un «model neutre», en diuen.
Ja estem cansades, de sentir que el model sanitari actual arreu dels Països Catalans és un «model neutre». Un model que es basa en un mercat relacional, que es regeix per criteris mercantils de governança, que valora lʼeficiència en la prestació dels serveis com el paràmetre amb més importància —sense sustentar-lo en cap tipus dʼestudi—, i que a la pràctica ha afavorit la reducció dʼallò públic i lʼaugment dels guanys per al negoci privat, no és en cap cas un model neutre, és un model de mercat. I quin és el preu de la nostra salut en aquest mercat? Fem-hi un primer test.
Un primer test a la nostra salut
Un primer test sobre la nostra salut, la de les treballadores i els treballadors, la de les classes populars, es calcula agafant de guia la fondària de les arrels del capitalisme en relació als tres aspectes que ens poden proporcionar benestar i qualitat de vida: el nostre treball —que constitueix el nostre salari directe—, els nostres serveis públics —que constitueixen el nostre salari indirecte— i les nostres pensions —que constitueixen el nostre salari diferit.
Pel que fa al treball, com més arrelades són les concepcions neoliberals, més precari és el treball que tenim, i més inestable, amb menys seguretat laboral, amb jornades més llargues, amb sous molt més baixos, amb més facilitats per a lʼacomiadament i menys import per a la indemnització, amb menys possibilitats de trobar feina, amb un atur cronificat, amb un futur de misèria.
Respecte als serveis públics, com més arrelades són aquestes concepcions, més laminats són els serveis públics que tenim, menys places hi ha a lʼescola pública, més habitatges impossibles de pagar amb lloguers exorbitants, més hipoteques abusives i estafadores, uns transports públics més cars i apujant-se cada dia, i els preus de lʼaigua, la llum i el gas disparats. Uns serveis més privatitzats que situen el lucre davant de les nostres necessitats, que fan que el seu accés no pugui ser universal perquè no els podem pagar.
Pel que fa a les pensions i la resta de prestacions passives, com més arrelades són les concepcions neoliberals, més minses són les pensions que tenim, més llunyanes i més incertes, moneda de canvi per a futurs rescats econòmics. Més sotmeses a operacions especulatives per fer créixer diners. Més allunyades de la possibilitat real que serveixin per proporcionar-nos una vellesa digna.
Per tant, com més esteses siguin les arrels del capitalisme, més clara ha de ser lʼaposta política per construir un dret a la salut que quedi deslligat totalment de la lògica del mercat, per lluitar un dret a la salut que sigui real, efectiu, que sigui universal. Un dret que sigui capaç de contrarestar els efectes nefastos respecte a les nostres vides, que deriven en problemes de salut pública i també en problemes individuals de salut.
Sanitat pública, universal i de qualitat… I prou?
Perquè el dret a la salut quedi deslligat del mercat i de qualsevol concepció mercantil, és dir, perquè mai i en cap cas la nostra salut pugui suposar un negoci, sʼhan de reformular els principis que regeixen el nostre model sanitari. Allò de «sanitat pública, universal i de qualitat» ha quedat desfasat perquè abasta els mínims. Ha quedat antic perquè és massa poc precís. I, sobretot, perquè ha permès no només lʼentrada de lʼànim de lucre a la nostra sanitat, sinó també la perversió de lʼexpressió «sanitat pública», ara usada ja indistintament, tant per als centres de salut que són públics —i, per tant, no obtenen beneficis—, com per als que són privats —i, per tant, es regeixen per lògiques cost/benefici, lògiques de mercat.
Així, per actualitzar aquests principis és clau apuntar la paraula pública, és clau explicar què significa per a nosaltres. Per a nosaltres, pública significa propietat i provisió pública, significa control absolut i comú, significa submissió a lʼinterès públic, significa submissió del sistema sanitari a lʼinterès de la majoria. Significa lʼexclusió de lʼànim de lucre de les lleis en matèria sanitària, significa que no hi hagi cap negoci possible amb la nostra sanitat. És per això que els principis mínims sʼhan de perfeccionar, han de ser més precisos i eficaços per lluitar contra el cep liberal que sempre es renova i que sempre rebrota amb més força.
Dins del mateix ordre dʼidees, aquests principis inspiradors més precisos són la clau de volta per (re)generar un sistema sanitari que pretengui contribuir a una bona salut de la classe treballadora i les classes populars. I lʼeslògan, necessàriament, ha de (re)construir-se i parlar dʼuna «sanitat pública de propietat i provisió, universal i de qualitat». Perquè, finalment, el que constatem és que el dret a la salut queda cobert en major o menor mesura amb dependència de quin model de propietat i provisió sanitari sʼesculli. Perquè entenem que és lʼúnica garantia que la prestació sanitària serà universal, que no hi haurà una sanitat per als rics i el que sobri, per als pobres.
1200 – 1800
Llavors, ens preguntem: què ha passat perquè el terme pública hagi degenerat en quelcom que no ho és? El que ha passat és que els diferents i perfeccionats processos de privatització dels sistemes sanitaris han evolucionat tant jurídicament, que han sobrepassat la concepció clàssica del que es considerava una privatització. I han permès que aquells que ens governen i els seus socis ens afirmin a la cara, i sense fer-los gaire vergonya, que ells no ens estan privatitzant cap servei.
Per armar-nos dʼarguments, veiem que lʼús clàssic del terme privatització es referia, dʼuna banda, a la liberalització de diferents serveis públics, que comporta la supressió dels monopolis públics i lʼobertura a la iniciativa privada (lʼexemple clau és lʼenergia elèctrica). I, de lʼaltra banda, el terme es referia a lʼabandonament de la prestació de serveis públics per traspassar-los al sector privat mitjançant la venda de la propietat del servei. Però aquestes vendes, liberalitzacions o retirades globals del servei del sector públic es van dur a terme majoritàriament als anys 80 i 90, i ara el terme privatització recull altres supòsits habituals de relació entre el sector públic i el privat. Sobretot, perquè privatitzar un servei de manera absoluta, és a dir, vendre la propietat i la provisió, té un cost alt per als governs de torn, ja que debilita les funcions de legitimitat que lʼEstat exerceix per fer créixer i mantenir el capitalisme.
Ja fa anys que el terme privatització o, més ben dit, que els efectes de la privatització sʼaconsegueixen sense necessitat de vendre la propietat i la provisió dels serveis. Sʼusen operacions jurídiques com les externalitzacions, les concessions, les contractacions públiques i subcontractacions, la compra dʼactivitat, la col·laboració pública i privada o el rescat de propietats privades amb diners públics, simplement disfressades de convenis de col·laboració i totes amb la mateixa lògica operacional: transferir diners o recursos del sector públic al privat.
I així, una sanitat, la catalana, que sʼautoanomena «pública», resulta que sʼempara en totes aquestes operacions per drenar recursos de la privada a la pública, per socialitzar el finançament —perquè totes paguem la sanitat, també la privada— i privatitzar els beneficis. I així, models com el de lʼhospital dʼAlzira, de gestió íntegrament privada, formen part del sistema públic. I així, és com el director del CatSalut ens explica que un pacient a la privada val 1.200 euros, mentre que a la pública en val 1.800. Algú menteix, manipula, fa negoci amb els nostres diners, sʼenriqueix i ens perjudica la salut.
«Tu salud es nuestro beneficio»
Finalment, lʼentrada de lʼànim de lucre a la sanitat i la construcció dʼun sistema sanitari mixt —de cohabitació públic i privat— ha estat el resultat de grans consensos polítics entre tots els partits de dretes i dʼesquerres institucionals els últims 35 anys. Consensos que sʼhan balancejat per lʼambigüitat del terme pública, i consensos que ens han situat en el moment actual.
I en el moment actual, aquesta sanitat nostra —de Palma a Castelló, de Dénia a Figueres— és una sanitat que no garanteix els principis que esbomba garantir. Perquè no ha garantit la universalitat, quan, en els nostres dies, hi ha persones que queden fora del sistema sanitari per raons del seu país dʼorigen. No ha garantit la gratuïtat o, més ben dit, el finançament via impostos sense cap altre pagament: cada cop són més els tractaments i serveis en què les pacients hem de repagar. I no ha garantit la qualitat. És més, lʼhan rebaixada deliberadament amb la laminació progressiva dels serveis, la precarització de les condicions laborals de les treballadores. I amb la disminució de la quantitat de personal, la selecció de pacients –deixant els no rendibles per a la sanitat pública–, la pressió sobre les administracions sanitàries per elevar les quanties que els paga la sanitat pública, i un llarg etcètera que sobrepassa de llarg el límit de paraules dʼaquest epíleg.
Òbviament, aquesta estocada a la sanitat pública obeeix a lʼobjectiu argumental de poder dir que la sanitat pública no funciona i que si tens dos eurets millor que et facis dʼuna mútua. I, com és lògic, les mútues creixen cada any en nombre dʼafiliats, perquè, quan tʼarriba la malaltia, retornar al teu estat de salut és prioritari. I com anuncia una mútua a les televisions públiques i als autobusos: «tu salud es nuestro beneficio».
De còmplices i cooperadors necessaris
Finalment, en la construcció de la sanitat que tenim hi hem de destacar la col·laboració, sobretot, del personal mèdic, una col·laboració tant activa com passiva, per fer i per deixar fer. En molts casos justificada per lʼalta contractació temporal, la inseguretat en el treball i també pel fet que una part important del salari estigui vinculada al compliment dʼobjectius de disminució de la despesa. En dʼaltres, acceptant i, en alguns casos, fins i tot col·laborant activament en la introducció i manteniment del sistema de doble porta dʼentrada de pacients: és a dir, utilitzant recursos finançats amb diners públics per a lʼactivitat privada. Això és, una atenció assistencial que va més ràpida o menys en funció de la capacitat econòmica dels pacients.
Sorprèn que un col·lectiu tan ric, que ha de conviure amb els processos de les malalties que tʼafebleixen com a persona, que es dedica també als treballs de cura, demostri tan poca implicació i empatia pel sistema que alhora el proveeix de salut. I això va dedicat, amb especial èmfasi, al col·lectiu mèdic.
Alhora, sorprèn que la gent conscient i combativa aguanti els embats, que sigui capaç de generar dinàmiques de desobediència i que dignifiqui amb la seva lluita el prestigi dʼun col·lectiu que ha destacat per veure-les passar i no alertar de com de gran era la ferida, per no fer res per aturar lʼhemorràgia, per fer allò que els penalistes anomenen «omissió del deure dʼajuda», una acció per omissió. Són la gent que ens apunta la clau per, si més no, aturar el drenatge, la clau que sempre obre davant les imposicions que operen en els beneficis de pocs: desobeir-les. I no parlem de desobediència com a concepte abstracte, sinó que apuntem la desobediència del col·lectiu mèdic com a vital: és vital que no operin a la privada i és vital que no puguin compatibilitzar lʼactivitat pública amb la privada. També ho és la desobediència dels diferents col·lectius sanitaris (infermeres, zeladores, etc.) de no seguir els protocols de derivació als centres privats. Com també és vital la nostra desobediència, la dels pacients, de negar-nos a ser tractats en centres privats i de donar suport a tots i totes les que desobeeixin, de participar activament en qualsevol acció o campanya de protesta, dʼestar pendents i actives del que podem fer cadascuna de nosaltres per aturar aquesta subjugació del servei públic de salut al servei de les empreses privades de sanitat, al servei de les multinacionals.
Amb això no construirem el nou model de sanitat que pretenem. Amb això sols reblarem les condicions actuals per plantejar un model sanitari al servei dels interessos de les classes populars. No serà un final, serà únicament un punt de partida.
