És l’Estat espanyol un estat democràtic?

 Iniciativa Internacionalista

1. Legitimitat d’origen. Perquè es pugui parlar de règim democràtic, és obvi que s’ha hagut d’implantar a través d’un procés constituent convocat com a tal, és a dir, amb plena llibertat de participació de totes les corrents polítiques presents en la societat en aquest moment històric.
En el cas de l’actual règim espanyol, aquesta condició no es va donar. En morir Franco, Joan Carles I va jurar com a successor seu amb el títol de rei, d’acord amb les Lleis Fonamentals del Moviment, estructura jurídica bàsica del règim franquista.
Avui el rei Joan Carles continua sent el Cap de l’Estat d’aquesta ‘Monarquia constitucional’, cosa que estableix una clara connexió (que trobem també en moltes altres estructures institucionals) entre el règim franquista i l’actual.
Les eleccions generals del 15 de juny de 1975, a partir de les quals es va elaborar la Constitució vigent, es van convocar sota la Llei de Reforma promulgada per les pròpies Corts franquistes, i les forces polítiques que no assumien l’anomenada ‘transició’, van quedar excloses d’aquell procés electoral.

2. Separació de poders. No és cap entelèquia: encara que en última instància hi hagi una confluència entre totes les expressions del poder, almenys formalment i en certs aspectes de la pràctica política, la divisió de poders és un requisit elemental per parlar de democràcia.
A l’Estat espanyol aquesta separació és inexistent i a més notòria, ho hem pogut comprovar en aquests dies amb la nostra candidatura. La Junta Electoral Central, màxim òrgan de l’Administració electoral, amb presència a més de l’aparell judicial, va proclamar la candidatura d’II-SP perquè complia tots els requisits exigits. El Govern, a través de l’advocacia de l’Estat i de la Fiscalia, va impugnar, com és sabut, la proclamació de la candidatura, i la majoria de la Sala Especial del Tribunal Suprem, prevista per a aquestes qüestions, va donar la raó al Govern per una majoria de 11 magistrats a 5, amb una base argumental tan penosa que fins i tot l’editorial d’El País del dia 19 de maig adverteix que seria inacceptable per al Tribunal d’Estrasburg.

3. Llibertats fonamentals. Pel que fa a l’exercici de les llibertats d’expressió i de premsa, d’associació, de manifestació, etc., el panorama que ens ofereix la situació actual és simplement desolador: tancament de diaris i altres mitjans de comunicació, il·legalització d’organitzacions polítiques i socials, prohibició de manifestacions quan no interessen al poder…
No podem oblidar, entre molts altres casos, la brutal repressió a la manifestació a Barcelona contra el Pla Bolonya, o la prohibició i la salvatge repressió de la manifestació convocada en homenatge a Carlos Palomino a Madrid pocs dies després que l’assassinés, el 11 de novembre de 2007, un soldat professional membre del partit nazi Democràcia Nacional. Aquest mateix dia el Ministeri de l’Interior, el titular del qual ja era el senyor Rubalcaba, a través de la Delegació a Madrid autoritzava, per a major escarni, diverses manifestacions feixistes.

4. Absència de presos polítics. I ens estem referint específicament a aquells que són empresonats per professar i defensar políticament un determinat projecte.
En aquest Estat hi ha centenars de persones que estan a la presó per aquest motiu, i moltes altres són processades i represaliades per motius semblants.

5. Seguretat jurídica. És a dir, funcionament de les institucions de l’Estat regulades d’acord amb les corresponents lleis i normes. Aquest principi no existeix a la pràctica per a la vida quotidiana, ja sigui personal o col·lectiva; aquí el funcionament institucional és ‘a la carta’, en funció dels interessos de cada moment. El que ahir no era delicte avui ho és, i fins i tot amb caràcter retroactiu. El que no és delicte per a alguns sí que ho és per a uns altres, segons la posició política, econòmica o social que tinguis.

6. Igualtat dels ciutadans i ciutadanes davant la llei. Només destacarem una desigualtat recollida i protegida constitucionalment: la de la irresponsabilitat penal del Cap de l’Estat i per extensió la de la seva família. Joan Carles i els seus parents més propers, encara que siguin culpables de delictes flagrants, cosa que d’altra banda és evident, no poden ser processats perquè estan penalment blindats per la Constitució monàrquica de 1978.

7. Caràcter no repressiu de les forces d’ordre públic. Teòricament, el seu objectiu en un estat democràtic i de dret és combatre la delinqüència i aplicar la llei; en aquest Estat el seu objectiu principal és neutralitzar a l’oposició política i social.
Les activitats de les forces de seguretat de l’Estat han respectar els drets humans; però aquí veiem com els maltractaments, les tortures i fins i tot la mort a comissàries o casernes succeeixen amb una freqüència que no es pot imputar a simples incidents, sinó a pràctiques consentides i/o encoratjades des del mateix poder polític.
Una altra particularitat de les activitats repressives en aquest Estat és el de les desaparicions, pràctica que desgraciadament sembla que s’estén també a l’Estat Francès.

Podríem parlar d’altres indicadors, com el grau de corrupció, el paper dels mitjans de comunicació, etc.; però creiem que amb el que hem dit n’hi ha prou per treure conclusions.

Estem davant d’un Estat, un entramat de poder, que té les arrels més profundes en el règim tardofranquista, amb el qual té una línia de continuïtat essencial, que se simbolitza especialment en el seu Cap d’Estat, Joan Carles I.

En aquest recorregut de més de trenta anys, l’actual règim ha posat en evidència la seva naturalesa no democràtica; i, per descomptat, s’assembla molt més a la Monarquia Alauita del Marroc que a les democràcies parlamentàries d’Europa Occidental.

El règim espanyol, a hores d’ara, és molt conscient de les seves grans debilitats i de la deslegitimació social que pateix cada dia més, i recorre d’una forma cada vegada més intensa i extensa a les repressió com a forma de garantir-se la continuïtat. Aquesta via tampoc li servirà a mitjà termini.

Tal com es feia en el segon quinquenni dels setanta, època en la que es parlava del “búnquer franquista”, ara podem parlar del “búnquer constitucional”.

Aquells que pretenen que res canviï, que tot romangui igual perquè és el que convé als seus interessos, són els que constitueixen aquest sector immobilista que està provocant una major feixistització i involució social.