Euskal Herria 2010: Un canvi de cicle per a trencar motlles
Iñaki Iriondo 
L’articulista repassa les expectatives per al proper any 2010 que obre la nova etapa empresa amb el debat intern de l’esquerra abertzale, que pot donar lloc a una nova iniciativa i iniciar un canvi de cicle de cara assolir a una solució política democràtica al conflicte que enfronta el poble basc amb l’Estat espanyol favorable als independentistes. Alhora, analitza els possibles contratemps o les traves que hi intenta posar el govern espanyol mitjançant l’enduriment de la repressió antidemocràtica i,en especial, els atacs i agressions contra els presoners polítics i els seus familiars.
Un canvi de cicle per a trencar motlles
En ple franquisme, ETA va deixar escrit en la seva V Assemblea que «cada avanç o reculada del procés revolucionari en el seu conjunt exigeix unes formes organitzatives i de lluita específiques», i l’esquerra abertzale es disposa a adoptar noves estratègies, aliances i instruments amb l’objectiu de guanyar.
A Zurich, el maig de 2007, els mediadors internacionals van presentar a l’esquerra abertzale i al Govern espanyol una proposta d’acord de base estrictament democràtica. De fons hi havia que, si s’acceptava, ETA es comprometia a «desmantellar les seves estructures militars». L’esquerra abertzale hi va donar el seu vistiplau, però Madrid va dir no. I allí es va acabar aquell procés negociador. L’esquerra abertzale s’havia apartat (encara que no ho fes formalment) de la via marcada a Anoeta i havia tornat de facto als esquemes d’Alger. Per tant, la reacció de resposta va tornar a ser la mateixa. ETA va reprendre l’activitat violenta. L’Estat mai l’havia deixat.
En la reflexió sobre què havia passat, es va observar que en aquests paràmetres negociadors, malgrat que l’esquerra abertzale pogués tenir la raó democràtica –fins i tot internacionalment reconeguda–, la simple negativa a acceptar-lo dels poders de l’Estat espanyol retornava a tots a les anteriors coordenades d’enfrontament. I així l’esquerra abertzale va entendre que el terreny en el qual l’Estat espanyol resulta més feble és el de la confrontació política desarmada. En el debat polític davant observadors internacionals de solvència democràtica es queda sense arguments i perd.
Durant mesos, en les direccions de les diferents organitzacions de l’esquerra abertzale es va estar analitzant i tractant aquesta qüestió. Es va contactar amb intermediaris i observadors internacionals i es va conversar amb partits i sindicats bascos. I quan Batasuna es disposava a posar en mans de la seva militància un document referent a això, policies a les ordres d’Alfredo Pérez Rubalcaba i amb el beneplàcit de Baltasar Garzón, van procedir a la detenció de nou dirigents independentistes. D’ells va empresonar a Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Sonia Jacinto, Arkaitz Rodríguez i Miren Zabaleta, que encara segueixen a la presó.
La ràtzia va provocar la resposta massiva i unànime de l’abertzalisme –amb una enorme manifestació a Sant Sebastià–, i els intents propagandístics del Ministeri d’Interior de presentar l’operació com el desmantellament d’una nova direcció de Batasuna a les ordres d’ETA van quedar aviat en ridícul. A més, lluny d’avortar el debat en l’esquerra abertzale, el cop de Rubalcaba no va fer altra cosa que accelerar-lo.
Les bases de Batasuna finalitzaran en les properes setmanes les assemblees en les quals han anat analitzant la conjuntura política actual, el document de la seva direcció i estan ja en fase d’anar fent aportacions. La participació està sent àmplia i s’observa en ella la recuperació de persones que en els últims temps havien deixat d’intervenir en accions orgàniques. Hi ha hagut opinions variades i la majoria d’elles són d’acord amb el contingut de la proposta base. Contràriament al difós per determinats mitjans amb ànim intoxicador, la militància de Batasuna no ha treballat sobre dues ponències contraposades. Si el document anomenat “Mugarri”va ser redactat alguna vegada com alternativa o complement, la pràctica demostra que els seus promotors el van retirar abans de començar les assemblees de debat. Altra cosa és que hagi circulat entre alguns militants, però sense la importància en el debat que els intoxicadors han pretès atribuir-li.
Les línies en les quals en l’actualitat es mou l’esquerra abertzale i les quals definiran la seva acció de futur semblen estar ben recollides en els principis i voluntats que més d’un centenar de militants referencials dels més diversos àmbits que componen l’esquerra abertzale van fer públics el 14 de novembre a Altsasua. Allí, l’esquerra abertzale es va comprometre amb un procés pacífic i democràtic amb l’objectiu que el poble basc «lliure i sense intimidació de cap tipus, determini lliurement el seu futur». La seva decisió és unilateral, encara que per al seu desenvolupament requerirà «acords bilaterals o multilaterals». Però es va deixar molt clar que «no es tracta de conèixer o esperar al que la resta d’agents estan disposats a fer, sinó allò que nosaltres hem de fer. La nova fase necessita de noves estratègies, polítiques d’aliances i instruments».
La finalització del debat requerirà d’algun tipus de pronunciament públic, que fet i fet sigui acceptat per tots, sobre les conclusions assolides, tant de cara a la pròpia militància com a aquells sectors polítics, socials i sindicals que estan disposats a acumular forces en el procés democràtic.
L’aposta de l’esquerra abertzale per a un «canvi de cicle» és una bomba de rellotgeria els efectes destructius de la qual sobre l’status quo són encara impredictibles. Però potser serveixi d’indicador comprovar que els principals atacs i intents de desestabilitzar el debat parteixen del Ministeri de l’Interior i troben bon eco en els mitjans més pròxims a Sabin Etxea. Serà això el que Rubalcaba va definir el dimarts com «bones relacions, especialment en la lluita contra el terrorisme», entre el Govern espanyol i el PNB, cooperació que, va recordar el ministre, és «antiga».
L’acumulació de forces de l’independentisme d’esquerra va a tenir, indubtablement, un efecte electoral, que en el futur més immediat (2011) xoca amb l’estratègia d’Estat de fer que el tàndem PSE-PP a Àlaba, Biscaia i Gipúscoa, i el format per UPN-PSN a Navarra, acumulin el major poder foral i municipal possible.
En aquest context, és evident que no serà l’Estat qui doni facilitats al que recentment a Aritxulegi es va nomenar «gune independentista» o el que EA anomena «confluència estratègica de les forces soberanistes independentistes d’esquerra». És una aposta no eximeix de riscos, entre ells el de ser assetjats per l’Estat. Els que vagin a afegir-s’hi han de ser conscients d’això. EA diu estar disposada a assumir aquest cost, però en alguns dels seus últims moviments i en les entrevistes d’alguns dels seus dirigents actuals i històrics sembla haver-hi major interès per a defensar la «virginitat» del partit –arribant a poder ferir a futurs socis– que per a situar-se en esquemes de confrontació amb l’Estat. EA va aprovar el passat 21 de novembre, després d’un procés intern, un document al contingut del qual no sempre s’han atès els seus dirigents en les seves declaracions, tal vegada més per inèrcies del passat que per intencionalitats ocultes. De segur, amb voluntat de les parts, les contradiccions de cadascú podran superar-se amb el temps i la reflexió conjunta, per a arribar a la formació d’un punt de trobada d’independentistes que trenqui amb els actuals motlles estratègics i institucionals. Podria tenir d’una banda l’efecte d’anul·lar les operacions d’Estat que uneixen en aquesta terra a la suposada esquerra i a la dreta espanyolista i que pretenen copar el poder en totes les institucions. I, per altra banda, podria fer que el PNB es decanti d’una vegada bé per apostar per Euskal Herria o bé per tornar al cicle autonomista, i ho faci amb totes les conseqüències. (També Aralar haurà de definir on vol estar).
Però, el que és més important, aquesta unitat estratègica hauria de servir –segons els seus impulsors– per a activar una majoria social que a través de la lluita ideològica, de masses i institucional, dugui a aquest poble primer a un marc veritablement democràtic i, des d’allí, si la societat així ho vol, a la independència. En tot cas, tant si aquestes expectatives es compleixen totalment com parcial, el que no hi ha dubte és que suposaran un canvi estructural en la situació política d’Euskal Herria. I haurien de dur, també, a un tancament dialogat de les ferides obertes en totes les parts en conflicte. És a dir, que mentre les forces polítiques del país obren el camí que la ciutadania pugui decidir lliurement i democràtica sobre el seu futur sense altre límit que la voluntat popular i sense violència o l’amenaça del seu ús, l’esquerra abertzale considera necessari que «ha d’establir-se un procés de negociació entre ETA i l’Estat espanyol que versi sobre la desmilitarizació del país, alliberament de presos i preses polítiques basques, tornada d’exiliats i exiliades i un tractament just i equitatiu al conjunt de víctimes del conflicte».
Resulta ben evident que el Govern de Zapatero, en lloc d’aplanar aquest camí, opta per noves voltes de rosca repressives sobre les preses i presos i els seus familiars, en un exercici de violència roïna sobre qui no poden defensar-se, excepte a costa de danyar-se a si mateixos per a mantenir la seva dignitat. Les últimes «innovacions», com la d’escorcollar als familiars en els vis a vis, donen la mesura de la baixa estofa moral dels responsables d’Interior i del seu cap a la Moncloa, que compta com «detinguts d’ETA» a gent que feien vida civil i pública a Euskal Herria.
Rubalcaba, que en els últims dies ha caigut en l’esperpent –en el qual l’endemà el va acompanyar Zapatero dient que l’alarma d’atemptats respon a «una estratègia contra ETA que no puc explicar»–, apareix com un ministre superat per esdeveniments que no aconsegueix controlar i que ja només aspira a torpedinar. Les accions de guerra parapolicíaca amb segrests i desaparicions, les seves reunions amb PNB i Aralar –entre altres–, la seva finestreta de papers tòxics, la seva nòmina de periodistes que diuen avui una cosa i demà la contrària, són mostres del seu neguit perquè l’estratègia de l’esquerra abertzale pot amargar-li el feliç any nou.
