Grècia: no podia ser d’altra manera

  Miren Etxezarreta  

Els problemes financers de Grècia continuen i ha de recórrer de nou a la Unió Europea per a resoldre les seves dificultats. Els 110.000 milions d’euros que va obtenir com préstec fa un any no són prou i es tem que hagi de demanar a la Unión entre 30.000 i 70.000 milions d’euros i/o una reducció en els tipus d’interès exigits. Es planteja, fins i tot, que s’hagi de procedir a una reestructuració del deute (que encara que es vulgui camuflar amb altres noms no deixa de ser un quitament –disminució de l’import a percebre com pagament–), i fins i tot diuen que s’ha contemplat que aquest país abandonés l’euro, encara que aquesta possibilitat ha estat ardentment rebutjada. És a dir, totes les mesures que Grècia s’ha vist obligada a prendre no han resolt la seva situació financera i, no obstant això, han empitjorat molts altres dels seus problemes: decau l’activitat econòmica i es deterioren les condicions dels treballadors (salaris i atur) i els seus drets socials. Grècia està pitjor que fa un any. I l’única solució que se’ls presenta és prendre més la mateixa medicina, doncs encara que indiquen que la UE planteja el nou rescat amb condicions menys dures, és probable que si proporciona els fons necessaris imposi altres exigències. 

És fàcil parlar a toro passat, però cal dir que aquesta evolució era d’esperar. Si a un país que té greus dificultats econòmiques se’l força a posar en pràctica una dura política recessiva, això no pot dur enloc més que a empitjorar la seva situació i dificultar encara més el pagament del deute. Els ajustaments exigits asfixien l’economia: disminuïxen els salaris i augmenta l’atur, decreix la capacitat de compra de la població i, a més, es redueïx la despesa pública, d’on vindrà la recuperació de la demanda per a estimular l’activitat? Les exportacions d’aquest país no són capaces d’arrossegar l’economia; menys encara quan el seu principal client –la UE– emmalalteix d’un feble creixement de la seva demanda. Seria molt interessant que els mercats, les institucions públiques internacionals i sobretot la UE, en recomanar els ajustaments, fessin explícit com creuen que aquests poden resoldre el problema del deute. Costa entendre que després de l’experiència de la crisi del deute dels vuitanta, quan aquesta mateixa política va fer cada vegada més difícil que els països deutors (llavors llatinoamericans i africans principalment) s’alliberessin dels seus deutes, es forcin els mateixos remeis en la perifèria europea.

Perquè el cas de Grècia és l’exemple del que pot succeir en els altres països de la UE amb problemes. Ni Irlanda, ni Portugal, ni l’Estat espanyol (encara que aquest no ha estat rescatat, almenys encara) podran resoldre els seus problemes financers amb aquestes mesures i, sobretot, no podran recuperar la seva activitat econòmica ni millorar el seu sistema productiu ni, encara menys, generar ocupació. Fiar la recuperació només a l’augment de les exportacions és una quimera. Com es rellançarà, doncs, l’activitat econòmica?

El problema de fons és que les mesures no van dirigides a aquests propòsits. Les prioritats són altres: una i principal, dedicar recursos al pagament del deute (o més aviat dels seus interessos). Els grans bancs europeus –alemanys, francesos, holandesos i fins espanyols– constituïxen els creditors principals d’aquests països perifèrics i volen cobrar els seus préstecs i a això se subordinen les altres finalitats possibles i desitjables.

I la segona, es tracta d’assolir una recuperació dels beneficis de les grans empreses, industrials i financeres, encara que sigui a un nivell més baix d’activitat econòmica i molt més baix d’ocupació. No oblidem que en el capitalisme l’objectiu primordial de l’economia no és produir ni generar ocupació sinó proporcionar beneficis. Si aquests s’obtenen a un nivell més baix d’activitat, no és massa greu. L’exemple de la banca europea, obtenint beneficis a pesar de tots els problemes, corrobora la nostra hipòtesi, i evolucions de grans grups com Telefònica la sustenten. El rellançament de l’activitat i la recuperació de l’ocupació, si es produeïx –i fins i tot els agents més vinculats al poder econòmic i polític assenyalen que si es produeix seran molt, molt lents- serà malgrat aquestes polítiques. No només Grècia ho mostra, sinó que l’evolució de l’Estat espanyol apunta clarament en la mateixa direcció: amb molta sort potser es creixi alguna dècima en els dos pròxims anys, però hi ha cinc milions de desocupats, un de cada dos joves no té feina, els ingressos dels treballadors disminuïxen i la demanda està totalment congelada (excepte una lleugera millora en les exportacions) però els bancs i les grans empreses estan recuperant els seus beneficis, els seus dirigents milloren els seus ingressos, la pressió fiscal disminueïx per als més poderosos. El capital està sortint de la seva crisi. Una vegada més, l’estratègia que es presenta com a sortida de la crisi segueix sent la de deprimir les condicions de vida dels treballadors per a recuperar els beneficis. I la deterioració té totes les característiques de no estar associada a una conjuntura de la qual se sortirà ràpidament, sinó de ser permanent, estructural.

Amb les mesures que s’han imposat amb l’argument del deute les poblacions no sortiran de la crisi. I això és molt greu. No només perquè són aquestes les que estan pagant amb una forta i permanent deterioració de la seva situació les conseqüències dels remeis que se’ns han prescrit, sinó perquè la medicina és equivocada i l’economia de cap manera es recuperararà amb aquesta medicina. Grècia i l’Estat espanyol ho demostren. No val que d’aquí d’algun temps es lamentin com a errors de política econòmica. No són errors, són opcions estratègiques que rescaten els interessos dels poderosos a costa de les classes populars.

*Miren Etxezarreta és catedràtica emèrita d’Economia Aplicada de la UAB i membre del seminari Taifa d’Economia Crítica. Article publicat el 2 de juny.