Günther Anders in memoriam

  Josep Cònsola 

Pel·lícules, diaris, emissions de noticies, ja des de fa molts anys, s’inscriuen dins un marc anomenat “violència”. Ens descriu, ens fa visualitzar la violència com a forma de comportament humà: violència als carrers, violència a les llars, violència a les escoles, violència a l’Àfrica, Amèrica,… violència a l’esport, violència “terrorista”,… en definitiva, el missatge del poder es el següent: “Estem envoltats de violència i gracies a la nostra violència impedim l’existència de més violència”. Amb aquest missatge es justifica des de l’actuació policial al carrer, la tortura a les casernes, les invasions militars arreu, les execucions “selectives”, els tribunals especials, els estats d’excepció declarats o de fet, les presons, multes i coaccions de tota mena. 

Tanmateix es justifica l’enorme despesa militar, policial, de la judicatura i, ensems, la fabricació d’armament, recerca tecnològica per a noves armes i una llarga llista d’investigacions en comportament humà desenvolupades com a tesis coincidents amb les aspiracions i voluntat dels que es fan càrrec de les despeses de beques i sous: El Capitalisme.

Però, podem parlar de violència sense més? Què es violència? Sobre qui? Per què?

En la dècada dels anys 60 del segle passat, el sindicat vertical franquista també tenia com a objectiu millorar una mica les condicions de vida dels treballadors. Construïa blocs d’habitatges dins la anomenada Obra Sindical del Hogar on molts constructors es van enriquir de valent (ara hi ha les cooperatives d’habitatges de comissions obreres i de UGT), disposava d’una xarxa de locals i residències Educación y Descanso (ara també hi ha les agencies de viatges de comissions obreres i UGT), disposava de les Universidades Laborales (ara hi ha els cursos de formació dels sindicats, patronal i intermediaris) i també algunes Caixes d’Estalvi (ara els sindicats gestionen els fons de pensions).

Avui, passat mig segle, es donen uns paral·lelismes extraordinaris: Unes centrals sindicals verticalitzades, subvencionades pels governs de torn ja siguin de dretes o esquerres, amb milers de funcionaris “alliberats”, amb unes estructures per oferir serveis i evitant qualsevol enfrontament que vagi més enllà de les picabaralles entre advocats per pactar indemnitzacions. Però fora d’aquestes estructures aliades al poder, hi ha milers, de dones i homes, joves principalment que no els hi atrau la perspectiva de passar-se quaranta anys de la seva vida timbrant una fitxa dos cops cada dia a la entrada i sortida d’una fàbrica, i d’altres que han viscut la experiència dels contractes fem, altres que no han entrat encara en el cercle de la explotació directa, altres que han sabut del tancament d’allà on treballaven, dels expedients d’ocupació, altres que volen autogestionar les seves vides i treballs, i altres, -perquè no- volen contribuir a la causa revolucionaria des de la seva dedicació.

I ens trobem així de nou amb un conglomerat humà, divers, combatiu, que s’enfronta a l’estat de les coses –sindicals, polítiques, culturals, econòmiques-, i a més proposa noves vies, noves alternatives al concepte treball, al concepte cultura, al concepte política, al concepte economia. Llavors els sindicats verticals no tenen més remei que fer un gest abans no augmenti la crítica i el malestar entre les files del nou proletariat. Però he ací la contradicció: quant es convoca una vaga general es veuen desbordats i arriben a oferir escenes tan cómico–trágiques com les de “vetllar per l’acompliment dels serveis mínims” pactats entre les direccions sindicals, patronals i governamentals.

En aquest desbordament hi ha el perill de que s’arrossegui a milers de persones que no participen en la vaga per aconseguir un determinat tipus de contracte laboral o uns cèntims més o menys com indemnització per acomiadament, sinó que hi participen amb reivindicacions diferents, qualitativament diferents, molt més perilloses, molt més coherents, molt més revolucionaries, que rebenten les parets de les oficines, fàbriques, tallers, i s’endinsen en el conjunt del teixit social obrint la participació en la vaga general a col·lectius i persones a anys llum del sindicalisme vertical.

Hom tremola, els dirigents sindicals verticalistes a tots nivells, els dirigents politics; els representants directes del capital s’esgarrifen pensant que potser no tindran interlocutors i s’estén el descrèdit dels servidors als ulls de qui els esta mantenint. Que fer?

Els equips d’investigadors socials de les universitats s’afanyen a voler quantificar i dosificar els dissidents, les forces repressives estan alerta: “s’acosta el caos” i comença una ofensiva impressionant amb la intenció de trencar la onada social abans  no es transformi en un “tsunami”. Així sembla pel que fa la informació del diari El País del dia quatre d’octubre referint-se a Barcelona: “300 són els violents, 2000 els alternatius, un nombre indeterminat els simpatitzants”.

Ja han trobat el desllorigador, per un cantó posar una falca dins aquest nou proletariat entre “alternatius” i “violents”, tolerant dins un ordre, a uns i criminalitzant altres, convidant als “alternatius” a allunyar-se dels violents i reclamar un augment de la repressió per aquests últims. Els cants de sirena del Poder vers els que anomena “alternatius” te per objectiu reconduir  a certs sectors i col·lectius cap a la seva òrbita i fins i tot la falsa autocrítica oficial a algun aspecte parcial o anecdòtic de la repressió no te altre objectiu que llençar un missatge clar: Al nostre costat, al costat de l’ordre podeu dissentir, fora de les fronteres que us hem marcat tan sols hi trobareu la ma dura de la nostra llei.

Es possible que algú s’espanti i intenti matisar o pontificar sobre l’anomenada violència, marcant distàncies, parlant de provocacions, fent filigranes dialèctiques per tal que no l’encerclin dins el grup violent. Es una temptació molt gran per alguns col·lectius petits sentir una veu dient a cau d’orella: “com que els sindicats grans estan cada dia més desacreditats, vosaltres teniu la possibilitat d’ocupar els espais que deixen buits, però això si, heu de rebutjar la violència al carrer, és a dir, heu de col·laborar a la destrucció del nou subjecte social que esta creixent, abans que es faci adult”.

Aquest nou subjecte social esta i estarà composat per una multiplicitat de gents, corrents, col·lectius,… mentre sigui necessari per assolir fites importants en la lluita de classes, cada qual  amb el seu pensament, la seva experiència, amb les seves formes… Per què? Perquè el Poder ha fet de la violència una de les formes més importants de la seva subsistència i per tant no s’ha de descartar que una de les seves formes de subsistència es pugui girar contra ell, a l’igual que les formes que pugui adoptar la resistència ja que aquesta es també criminalitzada com molt bé ho refereix Anders respecte a l’exministre alemany Zimmermann que declarava al diari Die Welt: “També la resistència no violenta és violència, perquè és resistència”, i com a conseqüència candidata a les porres, pilotes de goma, gasos, pallisses o qui sap si destí d’una bala perduda.

La construcció del nou subjecte social revolucionari escara no està definida i mentre es va definint haurem de viure, lluitar i conviure amb actuacions dispars, a vegades no compartides del tot, però amb la voluntat d’anar confluint mitjançant la lluita quotidiana, al temps que s’ha d’estar obert a les noves propostes tant reivindicatives com constructives d’una societat millor acceptant noves formes organitzatives i tàctiques.

*Article de Josep Cònsola per a La Fàbrica. 26 d’octubre de 2010. Josep Cònsola és membre de la Universitat Comunista dels Països Catalans.