Independentisme i Internacionalisme
Carlo Frabetti* 
“…en una època en la qual el capitalisme adopta la forma d’un imperialisme anorreador que intenta arrabassar als pobles la seva identitat per a poder arrabassar-los tota la resta, la defensa de la sobirania i el dret d’autodeterminació es converteix en un aspecte fonamental de la lluita anticapitalista.”
Independentisme i Internacionalisme
Que una coalició integrada majoritàriament per formacions polítiques soberanistes i independentistes es denomini Iniciativa Internacionalista és quelcom que segurament haurà sorprès a més d’un. Perquè en certs sectors de l’esquerra encara persisteix la idea -tan absurda com convenient per als poders establerts- que l’independentisme i l’internacionalisme són postures incompatibles, per no dir antagòniques. L’internacionalisme uneix als pobles, mentre que l’independentisme els divideix, argumenten alguns, ja sigui de forma ingènua o tendenciosa. De forma tan ingènua o tan tendenciosa que obliden fins i tot alguna cosa tan elemental com que, per definició, l’internacionalisme pressuposa l’existència dels corresponents nacionalismes a interrelacionar. Entenent per nacionalisme, vaga assenyalar-lo, no l’exaltació arrogant de determinades peculiaritats culturals ni la reivindicació excloent de privilegis arbitraris, sinó la pura i simple afirmació de la pròpia sobirania enfront dels qui la neguen o la limiten. I en una època en la qual el capitalisme adopta la forma d’un imperialisme anorreador que intenta arrabassar als pobles la seva identitat per a poder arrabassar-los tota la resta, la defensa de la sobirania i el dret d’autodeterminació es converteix en un aspecte fonamental de la lluita anticapitalista.
Així ho han entès la majoria dels cubans, per a qui “socialisme o mort” i “pàtria o mort” s’han convertit en lemes equivalents, ja que tenen molt clar que la defensa de la seva nació i la defensa del seu procés revolucionari són una mateixa cosa. Així ho ha entès una bona part del poble basc, la lluita del qual contra l’opressió dels estats espanyol i francès es fon i es confon amb la lluita de classes. I així ho han entès també diverses organitzacions independentistes catalanes, gallegues, castellanes, aragoneses, andaluses… I així comencen a entendre-ho, per fi, algunes formacions d’esquerres d’àmbit estatal, el que ha fet possible, per primera vegada en la història, la confluència en una candidatura comuna -i el que és més important, en un projecte de futur- de grups polítics que fins a fa poc es miraven amb indiferència, quan no amb hostilitat.
Quan a Amèrica Llatina i a Orient Mitjà els desheretats del món lliuren una batalla decisiva contra l’imperialisme, les privilegiades esquerres europees tenen la ineludible responsabilitat política i històrica d’unir-se en un front comú, en una cinquena columna que des del propi interior dels països rics, des del cor de la bèstia, contribueixi a desbaratar els plans d’expoli i extermini d’un capitalisme exasperat que, també entre nosaltres, està mostrant el seu rostre més brutal. I en aquest sentit, la candidatura a les eleccions al Parlament Europeu de la coalició Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat entre els Pobles sembla un esperançador primer pas.
Però la batalla no es lliura solament en el terreny específicament polític. Qui han fet de la cultura i la comunicació el seu ofici poden i han d’ocupar en aquests moments crítics un paper especialment important. La consolidació dels mitjans alternatius, que han aconseguit obrir una bretxa significativa en l’oligopoli de les grans màfies mediàticoculturals (el nombre de visites rebudes pels periòdics digitals més prestigiosos ja és comparable als tiratges d’alguns diaris d’àmbit estatal), ens brinda eines noves i poderoses, impensables fa tot just uns anys, que no podem desaprofitar. I l’estreta vinculació dels mitjans alternatius amb els moviments socials propicia l’aparició de nous fòrums de debat i noves formes d’organització.
En aquests moments de profunda crisi econòmica i institucional, amb la previsible intensificació de les lluites obreres i estudiantils, la impugnació del discurs dominant i la reflexió sistemàtica sobre el procés que estem vivint, així com la difusió de les informacions veraces i les idees transformadores, són més importants que mai. I aquesta és una tasca que ens pertoca a tots i a totes.
*Carlo Frabetti (Bolonya, 1945) és escriptor i matemàtic, miembre de l’Acadèmia de Ciències de Nova York i militant antiimperialista. Article publicat al web Rebelión, traduït per La Fàbrica .
