Justícia? Quina justícia?

Resulta reconfortant que, per una vegada, compatriotes acusats de pertànyer a ETA i de cometre greus delictes, hagin quedat en llibertat després de la vista oral del judici. És cert que, en el «cas Egunkaria», encara cap el recurs davant el Tribunal Suprem, però la contundència de la decisió convida a pensar que Torrealdai, Uria, Otamendi, Oleaga i Auzmendi s’han lliurat de la presó definitivament. Coneixem als ara absolts i sabem de la seva exemplar trajectòria professional i humana, de manera que no podem pensar que la sentència els ha deixat nets de pols i palla, per la senzilla raó que, per a nosaltres, mai van estar bruts. L’alegria que produeïx l’absolució no pot amagar, no obstant això, el que han patit en tots aquests anys, i, per descomptat, els danys irreparables infligits a un projecte estratègic per a la cultura basca, com va ser Euskaldunon Egunkaria.

Quan el febrer de 2003, amb un Govern espanyol dirigit pel PP d’Aznar, la Guàrdia Civil va irrompre en el Parc Martin Ugalde d’Andoain para tancar el diari, moltes van ser les reaccions favorables a l’operació, tant des de la política com des dels mateixos mitjans de comunicació. Altres, si no aplaudien directament, venien a justificar l’atropellament, al so d’una música tan coneguda com el «Todo es ETA». Ara, en canvi, són pocs els que continuen insistint-hi, i la majoria, aquí i a Madrid, diuen respirar alleujats. La hipocresia és pecat corrent en aquests dies i canviar de discurs en funció del que ha dictat la sentència, moneda comuna. Però a Euskal Herria tothom sap qui ha estat donant suport als processats i defensant l’honradesa d’«Egunkaria» i qui ha anat canviant la seva posició segons bufava el vent. Que ningú es s’enganyi. Si tornen a donar-se les circumstàncies precises, Madrid ordenarà el tancament d’un altre mitjà de comunicació basc, sense que li tremoli el pols, sense que la suposada inconstitucionalitat de l’operació de clausura d’«Egunkaria» serveixi de precedent per a evitar-lo i, per descomptat, sense que molts dels que ara afirmen sentir-se alleujats per la sentència diguin res de res. És més, entre ells, n’hi haurà que es tornaran a sumar al linxament.

Els signants d’aquest escrit hem viscut en les nostres pròpies carns el tancament d’Egin i Egin Irratia, del qual pròximament es compliran ja 12 anys. Els processos contra Egunkaria i Egin van compartir en moltes ocasions arguments, esquemes i fins i tot proves, perquè, de fet, alguns papers van servir per a incriminar tant l’un com l’altre; tant era. També la sentència del sumari 18/98 va assenyalar errades de forma en la clausura del periòdic d’Hernani. No obstant això, en aquella ocasió, l’Audiència Nacional no va absoldre als encausats, i periodistes com Jabier Salutregi i Teresa Toda i responsables de l’empresa com José Luis Elkoro, Patxo Murga, Pablo Gorostiaga, Xabier Alegria, Josean Etxeberria, Manu Intxauspe, Jesusmari Zalakain, Carlos Trenor i Isidro Murga compleixen llargues penes de presó lluny d’Euskal Herria. On resideix la diferència inculpatòria? Algú pot creure’s que tots ells eren en realitat militants d’ETA? La clau està, potser, en les línies editorials diferents d’un i altre periòdic, una de les quals es castiga i l’altra es «premia»?

Mai s’insistirà prou que el tancament del periòdic, sense haver-hi cap sentència, tan sols emparat en la voluntat del jutge Juan del Olmo, és irreparable, fins i tot si en un futur s’assolissin indemnitzacions pel mateix. Una empresa, 1.500 accionistes, 150 treballadors i molts milers de lectors van quedar sumits en el desempar judicial. I no era una empresa qualsevol, sinó l’editora de l’únic diari euskaldun del país. L’Audiència Nacional, la fiscalia de la qual va iniciar el procés; la Guàrdia Civil, que va realitzar els informes i va procedir a la clausura, i el jutge Juan del Olmo, que va decretar el tancament, no tenen responsabilitat? Després d’actuacions tan indiscutiblement alienes al dret, segons assegura la sentència de forma contundent, no han de purgar la seva culpa? Un sindicat de magistrats dóna la cara corporativament per al seu col·lega i argumenta que els jutges són humans i també s’equivoquen. I qui, sinó els humans, van a la presó? I aquesta al·lusió a la presó pot semblar una boutade, però no ho és. Si un arquitecte o un metge, per negligència o incompetència professional (no diguem ja si és per mala fe), és responsable de danys irreparables, pot perfectament acabar en la presó o, almenys, perdre la seva llicència professional. I els responsables del desgavell d’Egunkaria, en canvi, en sortiran indemnes? Un estat com l’espanyol, en el qual el tancament d’un mitjà de comunicació surt gratis als qui l’executen, no és un estat de dret que s’ajusti a l’estàndard internacional que coneixem en l’entorn occidental. Venir a dir ara que la sentència posa de manifest que el sistema funciona, que la justícia espanyola és garantista i que la sala penal de l’Audiència Nacional ha exercit la protecció constitucional de la llibertat d’expressió és un sarcasme. El diari roman clausurat, els treballadors es van quedar al carrer, els detinguts van ser maltractats. Qui repara tot el dany causat? L’Audiència Nacional, després de tants anys, treu la pota d’on la va ficar, però no procedeix a reparar el dany causat. És això justícia?

No volem acabar sense felicitar expressament a Joan Mari Torrealdai, Iñaki Uria, Martxelo Otamendi, Xabier Oleaga i Txema Auzmendi, no per haver estat absolts, que també, sinó per haver mantingut alta la seva dignitat en tot aquest calvari. Així mateix, volem felicitar també a totes aquelles persones i grups que, en major o menor mesura, però «de debò», han estat protegint als encausats. És cert que queda encara el previsible recurs davant el Tribunal Suprem i les imputacions de delictes econòmics, però aquesta batalla ha estat guanyada, el que és ja de per si mateix una magnífica notícia en un país poc acostumat a les victòries.

Signen: Koldo Alduntzin, Jon Altuna y Mertxe Aizpurua, Martin Garitano, Martin Anso, Idoia Arozena, Joxerra Bustillo, Martxelo Diaz, Carlos Dronda, Amaia Ereñaga, Javier Etayo, Iñaki Iriondo, Natxo Matxin, Sabino Ormazabal, Pablo Ruiz de Aretxabaleta, Ramón Sola, Jose Mari Uribarri, Iñaki Vigor i Teresa Zarco, ex-treballadors del diari EGIN.

Atricle publicat el 18 d’abril de 2010. Traduït per La Fàbrica.