Koldo Izagirre “Em semblaria una gran traïció reconèixer el castellà com a oficial a la Catalunya independent”
Koldo Izagirre, Entrevista
Koldo Izagirre (Altza-Pasaia, Guipúscoa, 1953) és un dels autors més imaginatius de les lletres basques. Amb una fèrtil trajectòria tant en prosa com en poesia, és un explorador i innovador empedreït dels llenguatges narratius. Dins la seva obra poètica, destaquen Itsaso ahantzia [La mar oblidada] (Kriselu, 1976), Balizko erroten erresuma [El reialme dels molins de vent] (Susa, 1989), Non dago Basques‘ Harbour [On és Basques’ Harbour] (Susa, 1997), Rimmel (Susa, 2006) i Parisen bizi naiz [Visc a París] (Susa, 2013). En prosa, ha escrit, entre d’altres, les novel·les Euzkadi merezi zuten [Mereixien Euzkadi] (Hordago, 1984), Nik ere Germinal! egin gura nuen aldarri (Susa, 1998), que ha estat traduïda al català (Jo també haguera volgut cridar Germinal!, Virus, 2006), Agirre zaharraren kartzelaldi berriak [Les noves garjolades del vell Agirre] (Elkar, 1999) Egarri egunak portualdean [Dies de set a la zona del port] (Susa, 2011) i Lorea Gernika, andrazko bat [Lorea Gernika, una dona] (Susa, 2015). En narrativa breu, la seva obra més celebrada és Sua nahi, Mr. Churchill? (Susa, 2005), dos relats de la qual es poden llegir en català: “Amsterdam” i el que dóna títol al llibre, “Que vol foc, Mr. Churchill?” (dins Pomes perdudes. Antologia de la narrativa basca moderna, Tigre de Paper, 2014). També ha fet incursions en el cinema, on ha dirigit la pel·lícula Offeko maitasuna [Amor en off] (1992) i va escriure els guions de Ke arteko egunak [Dies entre fum] (1990, de Xabier Ezeiza) i Kalabaza tripontzia [La carbassa golafre] (1985, de Juan Bautista Berasategi), primera pel·lícula de dibuixos animats en èuscar. La memòria històrica és el tema que més ha tractat en la seva obra prosística, amb una tècnica experimental en desenvolupament constant que palesa els límits de la mateixa literatura per a contar/crear la realitat. Conscient que el camí cap a la universalitat s’avia de la pròpia terra, ha ambientat la major part d’aquesta obra a la localitat portuària de Pasaia (Guipúscoa). Allà el visitàrem els darrers dies del setembre de 2014, per conversar-hi sobre el conflicte lingüístic, la situació actual de la literatura basca i la construcció literària que ha bastit en la seva obra a l’entorn de la memòria col·lectiva.
Daniel Escribano
Com veieu la situació actual de la literatura basca?
Sortosament, se’m fa molt difícil respondre a això. Fa 30-40 anys era relativament fàcil: hi havia els autors de la vella escola i els de les noves tendències, allargant, d’alguna manera, el conflicte batua-dialecte. Ara aquelles tendències s’han materialitzat en les obres més importants i, en conseqüència, la literatura basca és plural. Per exemple, si considerem el conte, penso que veuríem clarament diversos grans camins en les tendències, temes, estils dels autors, com també en l’evolució que sovint tenen els autors mateixos. Des d’un punt de vista sociològic, la novel·la és el gènere principal en vendes i, doncs, se’n publica molta. Fa 30-40 anys es deia que, per arribar a la normalitat, s’havia d’imposar la novel·la. Hem arribat a la normalitat; per tant, som com la resta de la canalla. Hem aconseguit un mercat i, al capdavall, ha manat el mercat… Per mi, és molt sorprenent veure joves que escriuen novel·les, que s’estrenen a plaça amb una novel·la.
Però, durant els darrers anys, hi ha hagut una gran florida del conte.
Jo diria —pot ésser una impressió, no ho sé— que, en la florida d’aquest gènere, hi han tingut gran importància les dones. Han aparegut amb força i moltes han conreat aquest gènere. Però sembla que el comprador s’estima més la lectura llarga, i no la que es fa a intervals curts. El conte sempre tindrà aquest problema. Sembla mentida que sigui un problema… El conte té un aspecte interessant quant a la dimensió: es pot prendre individualment, no necessàriament per volums, no ocupa gaire lloc, és el gènere més adient per a les promocions, aplicacions pedagògiques, lectures iniciàtiques i aquestes coses, sens dubte, el conte és curt, però sencer per si mateix i, en general, més comprensible que no la poesia. És lamentable. Considerem Martin Ugalde [1] com a mestre del gènere, però no s’ha fet cap promoció especial per a mostrar aquest mestratge que tant li reconeixem, per posar-lo a l’abast, fer-lo entrar a l’escola, convertir-lo en patrimoni viu…
Des del punt de vista qualitatiu, al meu parer, del tot subjectiu, entre els escriptors joves, l’aportació de les dones es troba notòriament per damunt del pes quantitatiu que tenen en el conjunt de la literatura basca.
És cert que les dones conreen alguns temes a què l’home no ha arribat i que han fet una gran aportació, perquè ens han mostrar aquests aspectes humans. Però jo no prendré els grups socials per jutjar la literatura; prendré els autors sempre individualment. Sigui home o dona l’autor, algunes obres són bones, d’altres, no tant, i d’altres són clarament dolentes. Aquí no hi ha excuses. I la literatura “femenina” podria ésser, a llarg termini, una forma inadvertida d’exclusió. Tanmateix, Amaia Lasa fou la primera, l’any 1971, a fer un crit dolgut [2]. L’any següent aparegué Arantxa Urretabizkaia, amb una altra obra especial i personal [3]. Però com que els homes també manàvem en la crítica, no reberen crítiques del nivell que mereixien… L’escriptora encara tindrà, en gran mesura, una lluita doble: d’una banda, perquè la reconeguin com a escriptora, i no com a “escriptora basca”; de l’altra, perquè la reconeguin com a escriptora, i no com a “dona escriptora”.
En literatures de tradició escassa, acostuma a ésser difícil de trobar un llenguatge narratiu adequat. Us ha generat complicacions especials el fet d’assolir el llenguatge en el procés de creació de la vostra obra narrativa?
Llenguatge narratiu… No estic segur de si tinc un llenguatge literari. En general, sempre tinc problemes en el moment de posar-me a la feina. No vull funcionar per fórmules, i acostumo a fer ballar una mica el cap sobre quin tipus d’estil o llenguatge literari s’adequa al que voldria contar. Faig molts esborranys, reescrivint arribo a alguna cosa semblant al que voldria. És veritat que, de vegades, el títol és el més difícil, i sembla que no ho explico tot, que demano implicació al lector. Potser és no volent caure en un llenguatge pedagògic que he arribat a això que se’n podria dir estil.
Començant per la novel·la 100 metro [4], hi ha hagut, a la literatura basca, la tendència, amb intencions pretesament estètiques, a recrear directament en espanyol o francès els personatges hispanòfons o francòfons, com si l’èuscar no servís per a totes les funcions. Què us sembla aquesta tendència?
Jo diria que Saizarbitoria, en aquesta seva novel·la, volgué expressar la diglòssia, i que la presència del castellà, especialment als titulars i fragments de premsa, té un efecte irònic. Explica la hipocresia de la premsa de l’època, els tòpics que utilitzava sobre els bascos, com també els clixés sobre el paisatge basc, i, doncs, al costat del discurs en èuscar, amb la intenció de ridiculitzar-los. És una denúncia. Si no s’entén així, no s’entendrà el castellà que apareix a la novel·la. Després, aquest debatet, el del realisme, això que cal donar en castellà o francès el que s’ha rebut en castellà o francés, em sembla del tot fals. A totes les llengües hi ha convencions, i em fa vergonya dir-ho: un portuguès pot situar el seu conte a la Xina i no posa el xinès a parlar en xinès. Antigament es deia: “I com reaccionaran els bascoparlants quan apareguin negres en televisió parlant èuscar?” La pregunta era absurda. No hi hagué cap problema, ens posàrem el xip, com el té posat tothom. Txillardegi publicà Elsa Scheleen l’any 1969, una novel·la ambientada a Bèlgica i amb protagonistes belgues, tota en èuscar, d’una realitat que ell havia pres a Bèlgica, quan hi estava exiliat [5]. I, en aquella època, Saizarbitoria també publicà Egunero hasten delako [6]. Qui pren 100 metro com a argument realista, també hauria de prendre Egunero hasten delako: transcorre a Suïssa i amb protagonistes suïssos, tota es dóna en èuscar i la llegim sense cap problema. Hi ha un acord tàcit entre l’escriptor i el lector, entre el text i el cervell, entre allò llegit i la imaginació, i funciona bé. Tota la resta són matusseries fàcils i em sembla una elecció literàriament errònia, si es fa en nom del realisme. Deixant de banda els arguments o pretextos, que cadascú triï el lector que vulgui o pugui.
Bé que hi deu haver recursos literaris per a expressar que el personatge és al·lòfon, sense necessitat de donar les seves paraules directament en el que representa que és la seva llengua.
Per a mi, no hi ha res més patètic que l’èuscar que apareix a les novel·les de Baroja per demostrar que el narrador es troba entre bascoparlants.
Des d’aquest punt de vista, em semblà un avenç que, al recull Sua, nahi, Mr. Churchill? [Que vol foc, Mr. Churchill?], les paraules dels mateixos governadors civils franquistes es donin en èuscar. Al relat “Yin” del recull Euskal Hiria sutan [La ciutat basca en flames] (Elkar, 2006), de Xabier Montoia, apareix un policia torturador que parla èuscar, i vaig trobar que era un recurs molt hàbil el fet d’utilitzar l’al·locutiu, per donar més versemblança al personatge [7].
La veritat és que és un exemple molt bo. Posar a parlar en castellà un torturador, doncs… No sé, em sembla una barroeria tan fàcil com posar-lo a fotre cops de puny i de porra en les cames nues. La tortura, per a un basc, és més esfereïdora si el torturador li parla en èuscar. A priori, l’èuscar és una llengua que pertany al grup dels oprimits i, per això, el detingut no espera altra cosa que castellà. Si el torturador parla al detingut maputxe en maputxe, i no en castellà, és un trauma emocional terrible per al militant. El que cerca la tortura és, precisament, esberlar les defenses psicològiques. I si, a més de parlar en èuscar, ho fa també en al·locutiu, doncs és un complement de la tàctica de la seducció i el menyspreu que utilitza la policia: baixa al nivell del torturat, entra a la seva intimitat, li mostra que tots dos poden parlar el mateix codi… És una prova de dominació absoluta. D’alguna manera, la policia et vol fer creure així que un amic íntim et pot torturar i, a l’inrevès, que, durant el període de detenció, el torturador és el teu amic íntim. Et trobes en la més gran de les derrotes, no tens cap sortida… Ho fa perquè et rendeixis. Al capdavall, el relat de Montoia guanya molt allunyant-se del realisme… Pren una agudesa tremenda.
En el debat suscitat a l’entorn del vostre article a Bazka [8], més d’un apuntà que el realisme era un simple pretext per a encobrir objectius extraestètics.
Jo no tinc cap problema a reconèixer que es pot utilitzar el castellà o el francès o l’àrab o el català o el romanès en una novel·la basca. La qüestió és que s’ha de fer amb art, cal saber com fer-ne ús sense fer substitució lingüística. Aquí radica la qüestió. Jo no he viscut només en èuscar, també he viscut en castellà i francès. Penso que molts joves també deuen viure en anglès. Es podria fer alguna cosa amb aquest magma. Fem-la. Però s’hauria de fer amb una mica d’art, creant un llenguatge literari interessant per expressar aquest funcionament mental poliglot. En això, els xicanos han fet coses belles, fa temps. En les obres dels porto-riquenys i dominicans també he llegit coses semblants, però, a diferència dels xicanos, sense els vaivens de la integració; mostren la tasca d’assimilació: tot l’anglès és a través dels productes ianquis, la modernitat del consumidor potencial alienat… L’ús de l’anglès hi pren un efecte autocrític.
Altrament, amb aquest pseudorealisme, pot semblar que la frontera entre literatura i etnografia es difumina…
Però no s’arriba a l’etnografia i la literatura hi perd. Després, a sobre, hi ha una altra qüestió, en aquesta elecció lingüística, o, més concretament, quan, abans que ningú digui res, hom la defensa amb el realisme: el castellà i l’èuscar, el francès i l’èuscar, no són “llengües en contacte”, perquè no hi ha gens de contacte, és opressió el que ens ve del francès i el castellà. Estem parlant de realisme, però no sé si no n’hauríem de dir mimetisme. El realisme és una cosa més complexa del que es pensa.
La memòria històrica i el port de Pasaia tenen molt de pes a la vostra obra.
Em tocà viure en aquest lloc especial i en una època prerevolucionària. De jove, alguns moments històrics interessants, i en un entorn portuari… Això deixa alguna cosa per sempre. El port és molt interessant, és multilingüe, multicolor… Vaig viure de primera mà l’època anterior als containers, els plàtans, el carbó, el paper, la ferralla, la pirita, la sal, el fosfat, els troncs de Guinea, els autobusos londinencs de dos pisos… En un port, se senten i s’utilitzen moltes llengües, no només l’anglès i el castellà; al port de Pasaia de la dècada de 1960 gairebé predominava l’alemany. Bé, l’èuscar, entre els estibadors, i el gallec i l’alemany, entre els mariners. Gent de llocs diferents, treballadors de cultures diferents, productes diferents, molt plàstic. És el lloc per a fugir, és el símbol de la llibertat, els vaixells se’n van. Un port té moltes dimensions. He conegut molta gent i alguns petits herois. D’altra banda, els meus pares eren narradors molt bons: la mare, d’anècdotes, ja que era una filla de sidreria, i el pare, d’altres mons, dels conflictes de la República, de la guerra, dels problemes del port… He rebut molt. Parlant d’això, Abuztuaren 15eko bazkalondoa és una novel·la composta a partir de les anècdotes de la guerra explicades pel pare [9]. Això és freqüent en els nostres vells, ens han transmès la memòria històrica, i això fa que posem gent anònima com a protagonista i narradora a les nostres obres. A la novel·la Agirre zaharren kartzelaldi berriak, el protagonista també s’alimenta de la història. Ell vell Agirre pren ingredients de la història i els afaiçona a la seva manera dins l’olla per crear un aliment nou. És estranya la manera com utilitza la memòria històrica, no gaire lleial als fets històrics, sovint interpretant-los a conveniència. No estic lligat necessàriament a la història quan em poso a escriure, però la veritat és que les nostres carrinclones angoixes burgeses no m’interessen gaire per fer literatura. Perdona, l’he dita una mica grossa. La carrincloneria burgesa era cosa de fa deu anys, ara l’angoixa econòmica ha guarit aquelles altres angoixes.
Heu estat qualificat com un escriptor difícil. Considereu la vostra obra com a experimental? Sobretot a Egarri egunak portualdean [Dies de set a la zona del port] veig una gran tendència a l’experimentació.
Jo penso que l’escriptor és una persona que té problemes per a escriure, potser perquè jo mateix en tinc de grossos. El primer, que no em vull repetir i, en conseqüència, doncs… vull gaudir escrivint, i haig de cercar un repte per a trobar un interès. És a dir, haig de passar del patiment al plaer. No tinc intencions especials de fer d’avantguarda. D’altra banda, sovint em diuen que utilitzo massa el·lipsis… Markos Zapiain comentà que anava camí de l’afàsia. Que em fa experimental, això? No sé si els nostres crítics han escoltat els vells glosadors, la glosa va plena d’el·lipsis, no es pot entendre sense copsar el que s’hi expressa però no es diu. I els vells glosadors no eren experimentals, els experimentals són els d’ara, tot i que, en general, canten sense gaires el·lipsis. El llenguatge popular és així, fa una narrativa contrària a haver de dir-ho tot. Jo escric així, no perquè vulgui ser més vell que el poble vell, sinó perquè les entranyes no em manen d’explicar les coses. No sé si en alguna altre llengua escriuria així, segurament, l’èuscar, o un èuscar que jo he rebut, m’ha afaiçonat. I aquesta és la manera que tinc jo de rescatar el lector, li suposo prou intel·ligència per a copsar el que deixo sense escriure. Jo no tinc consciència d’ésser difícil.
Almenys a mi, em sembla que, sovint, les vostres obres tenen més d’un nivell de lectura.
És possible, sí. (Rialles.) Però ja saps que això acostuma a ésser segons el lector. A alguns, Mirande no els sembla gens fal·lòcrata [10]. En una xerrada, vaig citar alguns poemes d’Aresti. Un oïdor m’aclarí que Zorrotzako portuan aldarrika [Xisclant al port de Zorrotza] [11] és un poema eròtic, perquè el tronc que serren els obrers Anton i Gilen és un símbol fàl·lic.
En el cas d’Egarri egunak portualdean, a parer meu, els clímaxs de l’experimentació són el primer i el darrer capítols, on un narrador intradiegètic rememora, en moments històrics diferents i de maneres diferents, els enfrontaments entre uns obrers de la zona del port en vaga i el patró, camí de l’enterrament del seu fill, cantautor i membre del grup artístic a què també pertany el narrador. Suposo que, amb això, volíeu palesar el problema de la fiabilitat del narrador.
Sí. D’una banda, perquè parlo del passat, del passat viscut pel narrador. Per tant, és una mena de reconeixement: un cop posat a contar una cosa, en haver acabat, potser li donaria un altre començament. Segurament, la pròxima vegada, el narrador ho contaria amb altres matisos, amb més sinceritat o no, ves a saber. Penso que, en aquesta novel·la, el narrador no és omniscient. És això que volia expressar, reconec que hi ha moltes maneres de contar, que aquesta és una possibilitat, i que n’hi ha d’altres, ja que aquells temps també eren caòtics; ens movíem en tants àmbits!
La manera d’expressar aquest problema em semblà molt original. No sé si us inspiràreu en algun altre autor o en el cinema, com ara en la pel·lícula Rashōmon, d’Akira Kuroshawa.
En literatura, hi ha moltes obres així, un crim explicat des de set perspectives diferents… En aquest cas, és alguna cosa així. El narrador és el mateix, però comença a contar d’una altra manera el que ha explicat abans. Volia ficar aquesta rematada, que la història és “més o menys” així. Que, a mesura que narrem, ens vénen materials nous, reals o provocats pel relat mateix, que descobrim altres possibilitats a mesura que contem o escrivim. Jo no faig plans gaire precisos abans de començar a escriure, però fins i tot els qui s’ho organitzen tot per endavant tenen sorpreses i descobriments en escriure.
Per defugir el narrador omniscient, heu tendit a jocs metaliteraris, com ara al relat Que vol foc, Mr. Churchill? Al començament, es fa difícil copsar qui és el narrador (ja que ni tan sols n’hi apareix el nom) i sembla que el narrador parla amb el lector mateix.
En aquest recull, hi ha una progressió en els narradors. L’escriptor està aprenent a escriure, el recull de relats Sua nahi, Mr. Churchill? és com un assaig de capacitació per a escriure. Si no m’erro, al primer conte admet dues vegades, quan utilitza una imatge poètica, que està copiant, que és una imatge que ha tret de les seves lectures. Com si copiés un quadre d’un museu, per aprendre la tècnica. El segon conte es diu Idazlea [L’escriptor] i el narrador hi transcriu una història que li comenta el perruquer sobre el comportament d’un escriptor amb motiu d’uns afusellaments. El narrador és un simple transcriptor, el veritable narrador és el perruquer i, d’alguna manera, el transcriptor està interessat per la figura o l’ètica de l’escriptor. Al tercer conte, aquest narrador que ha estat passiu agafa el magnetòfon i s’avia a la recerca del personatge. És un pas important. I proposa a l’informant un canvi a la història que enregistra, s’atreveix a afegir-hi ficció… A Sua nahi, Mr. Churchill?, el narrador també corre a la recerca de si mateix.
A Egarri egunak portualdean hi ha una imatge, la menstruació de la Marilu, que anuncia/simbolitza les morts que estaven succeint o estaven a punt de succeir a Errenteria [12]. En la literatura llatinoamericana actual també s’ha utilitzat el cos i la sang de la dona per a simbolitzar la repressió de les dictadures o les dictadures mateixes. Hi ha alguna afinitat o arribàreu a aquesta metàfora per camins autònoms?
Si hi ha alguna afinitat, doncs n’hi ha, i deu ésser objectiva. Però li passà a la mateixa Marilu, a l’enèsima manifa dissolta a trets, a Errenteria. En aquells moments d’esglai, se li avançà la regla. A la novel·la, pren una força metafòrica, però no és res d’inventat… És més prosaic, no tan literari. Ho vaig tenir davant els ulls i, anys després, ho he utilitzat.
Algun comentarista ha criticat que l’Aleksandra és un personatge una mica desagradable, i és feminista, i que la Marilu, en canvi, és un personatge entregat a la causa, molt agradable, honest, etc., però que, al relat, no mostra consciència feminista.
Algunes puntualitzacions. En aquesta novel·la, el protagonista, home, es maleeix contínuament, a si mateix i la seva colla, perquè només saben de barroeries, de fer de mascles. No crec que el tret característic de l’Aleksandra sigui la barroeria. L’Aleksandra és provocadora, punyent… Quin remei, d’altra banda, amb gent com nosaltres! Així havia d’ésser, gairebé sense voler-ho, una feminista a la dècada de 1970. I la Marilu entregada a la causa… Té el germà a la presó, i el visita. Qui de debò està entregada a la causa és l’Aleksandra. Fa coses en el feminisme i també fa algunes cosetes en la infraestructura d’una organització militar! A parer meu, la diferència més gran entre aquests dos personatges femenins és en la classe social. I en el fet que, en el conflicte, la Marilu és víctima, no com l’Aleksandra. El narrador entendreix la classe social modesta i admira la burgesa. Que ha estat injust amb l’Aleksandra? Potser. A la novel·la, hi ha dues línies de força que sacsegen les pretensions esquerranes d’una colla d’homes joves: la que porta el Barbaverda amb la música, i la que porta l’Aleksandra amb el feminisme. Tots dos són de la classe burgesa. Tots dos desapareixeran de l’entorn d’aquells jovenets després d’haver-hi donat el que hi havien de donar. La classe humil és la que hi roman sempre, al mig del fangar.
Al primer capítol, el narrador esmenta un “trotskista” [13], que, a la reconstrucció narratòria del darrer capítol ens apareix com a “maoista”[14]. En tots dos casos, però, el narrador s’hi refereix com a “enemic de la pàtria”. Suposo que, amb aquest insult, heu volgut palesar el tancament del nacionalisme basc. És a dir, l’ús indiscriminat del terme espanyolista, el qual anava molt més enllà del molt conservador i, certament, espanyolista PCE/EPK.
M’alegra molt que s’interpreti així.
Tornant al conflicte lingüístic, el narrador ens diu que els fulls volants llançats pels obrers que surten a protestar contra el patró a l’enterrament del Barbaverda són en espanyol (“la major part del text estava en castellà: un resum de les maneres que gastava el senyor Alberro, model genuí de la patronal basca”). Quines implicacions politicolingüístiques heu volgut expressar amb això?
Als obrers, el missatge polític no els arribava en èuscar; els pamflets d’ETA no els arribaven, i el front obrer no durà gaire. Aquí, a Pasaia, més de la meitat dels obrers industrials eren de fora, hispanòfons, i el bascòfon era analfabet en la seva llengua, com a tot arreu. És lògic que, en aquella època, com ara, els bascòfons també expressessin en castellà el món laboral. El bascòfon ha viscut tot allò relatiu a la feina i el sindicalisme en castellà, i no ha tingut prou eines per a processar aquest contingut en èuscar. A les fàbriques no hi havia classes d’èuscar, començaren molt tard… En aquella època, a ningú se li hauria acudit de fer una assemblea en èuscar, ni tan sols de començar-hi una intervenció. Estàvem molt malament.
Segons em digueren uns militants obrers de Tolosa (Guipúscoa), fou durant les vagues de desembre de 1974-febrer de 1975 que s’acceptà la llibertat lingüística a les assemblees. És a dir, que fins aleshores les feien només en espanyol, també a Tolosaldea…
És sorprenent veure l’escassa presència de l’èuscar als pamflets, literatura grisa, pancartes i materials de lectura d’aquella època. Vull dir que s’ha fet molt en poc temps, potser perquè estàvem tocats.
A més, llegint els pamflets en èuscar que es repartien en aquella època, es veu clarament que eren traduccions, i molt maldestres, que amb prou feines s’entenen.
Aquesta és una altra, és clar. Però jo, almenys, no demanaré als obrers del metall que facin el que els polítics no són capaços de fer. En general, la nostra literatura política, incloent-hi el llenguatge dels polítics, està colonitzada. Funcionen amb clixés manllevats del castellà. Es podria dir que, en política, no es crea res en èuscar. Com a la prosa administrativa. És interessant, aquest parel·lelisme: el govern i l’oposició són mons iguals en dependència lingüística.
Us heu negat que obres vostres apareguin en antologies monogràfiques, argumentant que la literatura basca és alguna cosa més que temes concrets, especialment el conflicte polític.
Sí, m’hi he negat. Durant un temps em vaig dedicar al cinema. Podies tenir a les mans un documental interessant, per exemple, sobre el conflicte dels metal·lúrgics de drassana d’Euskalduna, o una bona obra historicopolítica sobre Telesforo de Monzón. Demanaves aquí i allà, als productors i distribuïdors d’Espanya i França, i aquesta era sempre la pregunta: “Sí, però hi apareix… alguna caputxa?” Això volien sempre, “una exclusiva amb caputxes!” Això és una cosa semblant: la literatura que tenim a oferir al món és el tema. La literatura basca, com hem dit, és plural, però he llegit que “el relat de la caputxa” podria ésser la nostra manera de sortir al món. No estic d’acord a presentar obres literàries com un monocultiu. Això no és bo per a la nostra literatura ni per als escriptors. L’escriptor no ho és per un tema, sinó per una forma. Contesto el criteri polític per a la literatura. No és més que oportunisme, desig de col·locar-se al mercat. Al capdavall, una altra forma de costumisme. “Basc? Bé, deus haver vingut a aquest càmping sense bombes, oi?” En una d’aquestes antologies, almenys si l’antòleg féu el que em va explicar, s’hi han ficat contes i fragments de novel·les, perquè ho demanava el tema. Em sembla una aberració el fet de barrejar contes i novel·les i em sembla una aberració el fet de tallar novel·les. Però, ja saps, en política, també se n’ha de treure d’on no n’hi ha.
Al manifest Utikan Euskadi Sariak [Fora els Premis Euskadi], signat el 16 de febrer de 2007, diversos escriptors exposàreu la sospita que l’objectiu dels premis Euskadi no era premiar la qualitat literària, sinó “crear una activitat intel·lectual i literària dòcil amb el govern actual”, per a la qual cosa “els Premis Euskadi se serveixen d’un grup d’experts que apareixen una vegada i una altra a les organitzacions institucionals i de la dependència de diverses entitats gremials”, i denunciàreu la tolerància i pràctica d’“irregularitats” per “diversos tècnics, crítics i membres del jurat que formen el grup que gestiona el sistema literari”.
Hi hagueren molts tripijocs, errades de tots tipus, una farsa. A Bazka explicàrem amb tot de dades quants cops es repetien les mateixes persones als jurats, quantes potineries feien els mateixos organitzadors, etc. És un premi que s’ha desprestigiat a si mateix. La cosa més sorprenent que té el Premi Euskadi és la docilitat amb què els escriptors accepten d’anar al palau del príncep a agrair el premi. El màxim premi literari català el dóna Artur Mas?
Als Premis Euskadi també consideren com a “literatura basca” les obres literàries en castellà escrites per autors residents a la Comunitat Autònoma Basca (CAB).
Podrien ésser literatura de la CAB; literatura basca, no. Però, a aquest ritme, tindrem “literatura basca”, d’una banda, i “literatura basca escrita en èuscar”, de l’altra.
Sembla que els criteris administratius s’imposen als literaris.
És trist. Però també és normal; que no són, doncs, els premis de l’Administració? A l’Administració no li interessarà mai que els escriptors o els cantants o els glosadors o el poble visibilitzin el conflicte, l’Administració ha de jugar a la normalitat, no està preparada per a gestionar aquest conflicte ocult. Si mai veu que políticament li resulta interessant, ella mateixa voldrà visibilitzar i liderar la lluita sobreadministrativa de l’èuscar. Aleshores també utilitzarà criteris literaris, com també el genuí concepte d’euskal.
A l’assaig Autopsiarako frogak [Proves per a l’autòpsia] (Susa, 2010) heu destacat quina ha estat, històricament, l’actitud del PNB envers l’èuscar. Sempre ha acceptat que estigui subordinat a l’espanyol.
Tingues present que el PNB estava en contra de l‘euskara batua [15]. Amb això ja s’ha dit alguna cosa. Després el batua li va venir bé, però, si hagués estat pel PNB, el conflicte de l’estàndard encara continuaria a hores d’ara. El batua es consolidà gràcies a l’autonomia, gràcies a les necessitats de l’ensenyament i l’administració. Altrament, el batua només hauria continuat a la literatura. El PNB és això. La política lingüística del PNB: “No assolirem el 100 %, nosaltres farem un petit esforç, arribarem fins aquí…”. És la mateixa cosa que diu Urkullu en l’àmbit polític: “Bé, un altre estatus, fins on vagi bé al nostre partit, sense entrar en riscos…”. La seva política cultural és ben igual, la seva política social és ben igual… Tot plegat, un provincianisme vestit de suposada prudència.
El PNB s’oposà durant molt de temps a la creació d’una varietat estàndard de l’èuscar. Ara, el sotsconseller actual de Política Lingüística del Govern basc equipara la rellevància de la Llei del Parlament basc 10/1982, de 24 de novembre, “bàsica de la normalització de l’ús de l’èuscar”, a la de l’euskara batua.
Ah, sí?
“L’euskara batua i l’arquitectura legal que simbolitza la llei de l’èuscar són els dos principals punts de partença que han permès de capgirar el procés de reculada que patia l’èuscar” (Patxi Baztarrika, Babeli gorazarre, Irun: Alberdania, 2009, p. 145). Per tant, a Navarra i al País Basc septentrional, què? Altrament, amb quina llei equipara la rellevància del batua, una que ni tan sols autoritza els ajuntaments bascòfons a funcionar exclusivament en èuscar, com no es cansa de recordar-nos el delegat del govern espanyol a la CAB, amb els seus recursos contra les decisions dels ajuntaments que emeten la seva documentació en èuscar [16]. Bona manera de banalitzar la importància de l’euskara batua…
Ibinagabeitia [17] i molts altres fa temps que digueren que el nacionalisme ha estat la vida i la mort de l’èuscar. Bromera, una fase d’ebullició i, després, fredor. El comportament dels refugiats del PNB al País Basc septentrional a les dècades de 1940 i 1950… Per a ells, era territori francès, no s’hi adaptaren. Al capdavall, molts d’ells han estat i són culturalment espanyols. I no només dins el PNB, si ho hem de dir tot. Fa por una nacionalitat que no es basi en la llengua. Si el País Basc no es fonamenta en la llengua, en què ha de basar la seva nacionalitat? No em vénen respostes tranquil·litzadores.
Quina opinió teniu de la política lingüística de l’esquerra abertzale?
Si en tingués… Ha fet esforços, també a les seves publicacions, però no farà passes que incomodin l’hispanòfon. No contestarà mai en èuscar a un mitjà de comunicació hispanòfon del País Basc que li posi el micro. Si el vot és la llei, la política és irreal. Alguns diuen que, si hem de tenir democràcia, necessitem un estat. Per tant, diuen, hem d’aconseguir aquest estat, la qual cosa s’ha de fer també amb els hispanòfons. No sé a què treu cap aquest lema, però la veritat és que, en aquests discursos nous, no tenen cap programa clar per a fer de la llengua nacional la llengua de la independència en aquest estat basc. És curiós, la nacionalitat fa nosa a l’estat.
I això significa…
Que es posposa la resolució del problema a un futur vague. Fa uns dies vaig estar a Tolosa i hi vaig trobar un cartell d’homenatge al militant de l’esquerra abertzale Inazio Agirre [18] que feia molta patxoca: “Euskal Herri euskalduna eraikiko dugu” [Construirem el País Basc euskaldun].
Algun dia…
Ho prometem davant el cadàver de l’euskaltzale mort… Em semblà significatiu.
La política lingüística de Gara no és precisament exemplar, en aquest sentit.
Era una cosa creada per als castellanoparlants. És molt interessant. Quan calia crear-lo, és a dir, quan calia posar diners, tota la publicitat (Egin egingo dugu) [19], la campanya es feia en èuscar. Les campanyes per a recaptar diners sempre són en èuscar. Després no s’utilitza. La despesa social la fa el bascòfon; després els castellanoparlants reben els beneficis, com ha passat a la fira de Durango durant els darrers deu anys. Com capgirar aquesta situació? És important visibilitzar el conflicte i no deixar-ne passar ni una.
A Catalunya, els dos principals partits nacionalistes també diuen una vegada i una altra que, a l’hipotètic estat català, s’hi mantindria el règim de doble oficialitat lingüística.
Per què ho diuen, això?
És el mateix argument que heu esmentat abans: perquè els hispanòfons també participin al procés. Però hom els podria reconèixer drets lingüístics sense necessitat de declarar el castellà oficial, tal com es preveia, per exemple, a l’article 5 del Projecte de l’Estatut de Catalunya de 1931.
Si a Catalunya no és clara una política lingüística catalanista, amb l’experiència que teniu, la quantitat de parlants, la pràctica de la gent, el corpus teòric i, a diferència de l’èuscar, la proximitat amb el castellà… Em semblaria una gran traïció reconèixer el castellà com a oficial a la Catalunya independent. I diria que aquesta mesura que diuen que podria servir per a seduir el votant castellanoparlant seria origen de problemes més grans.
NOTES:
[1] Martin Ugalde (Andoain, Guipúscoa, 1921 – Hondarribia, Guipúscoa, 2004), escriptor i periodista. Participà en els processos de creació de la revista Zeruko Argia i dels diaris Deia, del qual arribà a ésser sotsdirector i responsable d’èuscar, i Euskaldunon Egunkaria. Exiliat a Veneçuela arran de la victòria del bàndol monarquicofeixista sollevat el juliol de 1936, introduí a la literatura basca les tècniques de la narrativa llatinoamericana moderna, fins al punt que la seva obra Iltzalleak [Assassins] (Caracas: Cromotip, 1961) és considerada com el punt d’arrencada del procés de modernització tècnica i estètica del conte basc: “Fins aleshores, a la literatura basca el relat de contes era sempre fàcil, folkòric i risible. En canvi, a Amèrica del Sud, tenia una gran tradició; allà, tant els escriptors com els lectors el consideraven com un gènere autònom i seriós, i Ugalde començà a introduir a les obres basques les tècniques que aprengué allí. […] [P]odem veure com assoleix un efecte potent amb un llenguatge molt simple: la tensió, els retrats psicològics precisos… Utilitza paràgrafs molt curts i la perspectiva va com si anés amb una càmera d’una costat a l’altre, en tècnica cinematogràfica […]. Ugalde mostra una sensibilitat enorme: la preocupació pel detall i l’habilitat per fer-hi matisos, el do de suggerir les coses, per comptes de dir-les fredament” (Xabier Mendiguren Elizegi i Koldo Izagirre, Euskal literaturaren antologia, Sant Sebastià: Elkar, 1998, p. 258-259).
[2] Amaia Lasa (Getaria, Guipúscoa, 1948), poeta i escriptora. La seva obra poètica és de caràcter intimista, en la qual “apareix el xoc entre els desigs individuals i la realitat, la dificultat, i també l’esperança, d’integrar el jo i el món”. El seu primer poemari (Poema bilduma [Recull de poemes], Herri Gogoa, 1971) suposà l’aparició a les lletres basques “de la veu de la dona, que, fins aleshores, havia romàs en silenci” (X. Mendiguren i K. Izagirre, Euskal literaturaren antologia, p. 129
[3] Arantxa Urretabizkaia (Sant Sebastià, Guipúscoa, 1947), poeta i novel·lista. El llarg poema San Pedroren bezperaren ondokoak [Després de la vigília de Sant Pere] (a DA, Euskal literatura 72, Sant Sebastià: Lur, 1972) es caracteritza per una “força evocativa amb una gran economia d’imatges literàries i un llenguatge directe i dolç i per la musicalitat que assoleix en llargs períodes repetits sense estrofes clàssiques”. “La solitud, les complexes relacions de la filla amb el pare, la nostàlgia pel món de la infantesa” i “l’esperança de l’amor” són els principals motius que travessen el poema, “sempre amb una fina però no feble boira de feminitat dolguda, perquè pateix l’endemà, les conseqüències, d’una vigília, i, segons com hagi estat l’esperança, així acostuma a ésser la frustració”. La lírica d’Urretabizkaia “brolla una tendresa especial, que, a parer d’alguns crítics, és prova de feminitat o reflex de literatura femenina”. “Sigui així o no, la poesia d’Arantxa Urretabizkaia ens colpeix a tots, femelles i mascles, per raons que són fora de la feminitat. Si és audible perquè parla a cau d’orella, és universal perquè sap narrar des de la seva intimitat” (Koldo Izagirre, xx. mendeko poesia kaierak, Zarautz / Pamplona: Susa, 2000-2002, p. 7-8). En prosa, Zergatik Panpox, de la qual hi ha traducció catalana (Zergatik Panpox = Per què, menut? Barcelona: el Mall, 1982), fou la primera novel·la basca que palesà la posició social subordinada de les dones, especialment a la institució familiar, imposada pels rols de gènere binaris, desenvolupant literàriament alguns dels temes plantejats pel moviment feminista durant aquests mateixos anys i fent-ho, per primera volta a les lletres basques, amb un protagonista femení. Zergatik Panpox fou també la primera novel·la lírica basca, en què, amb un llenguatge “confús i suggerent”, la protagonista-narradora parla dels seus somnis, dels records del seu home, que ha abandonat la família, de la relació amb el seu fill, de les sensacions provocades per la regla i, en general, de la relació amb el seu propi cos, en un relat en què la vivència personal conflueix hàbilment amb la denúncia de la situació social de les dones. Vg. Mari Jose Olaziregi, “Intimismoaz haraindi: emakumezkoek idatzitako euskal literatura”, Oihenart, 17, 1999, p. 44. “És un monòleg intern, una forma d’escriure poc treballada en èuscar, amb les característiques d’aquesta tècnica: el flux de la consciència interna va fent salts endavant i enrere, amb associacions mentals lliures, passant d’un tema a l’altre” (X. Mendiguren i K. Izagirre, Euskal literaturaren antologia, p. 273).
[4] 100 metro (Sant Sebastià: Kriselu, 1976) [100 metres], de Ramon Saizarbitoria (Sant Sebastià, 1944): novel·la de marcat caràcter experimental en la qual, mitjançant la tècnica del flux de consciència, el protagonista, militant d’una organització insurgent basca que està essent abatut a trets per la policia franquista, rememora les principals fites de la seva vida, en una juxtaposició de plans narratius, que constitueixen una denúncia de l’opressió nacional, cultural i lingüística exercida per la dictadura franquista sobre el poble basc, com també de l’adoctrinament imposat pels aparells ideològics del nacionalcatolicisme espanyol. Des del punt de vista lingüisticoliterari, destaca el contrast entre el flux narratiu en èuscar i la recreació directament en espanyol dels titulars dels diaris, la informació publicística sobre la ciutat de Sant Sebastià i les intervencions dels policies i mestres d’escola franquistes. El censor encarregat de dictaminar sobre el llibre interpretà de la manera següent aquest contrast: “Utilizando un sentido peyorativo y despectivo, cada vez que se hace hablar a los Policías, el autor utiliza el castellano para marcar aún más la diferencia entre Vasconia y el resto de España” (informe de la Direcció General de Cultura Popular del Ministeri d’Informació i Turisme de 27-03-1976, citat a Jon Mari Torrealdai, Artaziak. Euskal liburuak eta Francoren zentsura 1936-1983, Zarautz / Pamplona: Susa, 2000, p. 232).
[5] Jose Luis Alvarez Enparantza Txillardegi (Sant Sebastià, 1929-2012): gramàtic i autor del text que contenia les propostes per a la varietat estàndard aprovades per l’Acadèmia de la Llengua Basca (Euskaltzaindia) l’any 1968, com també autor de la primera novel·la basca d’estètica i concepció modernes: Leturia-ren egunkari ezkutua [El diari ocult de Leturia] (Bilbao: Euskal Idaz-Lanak, 1957). Elsa Scheelen (Sant Sebastià: Lur, 1969) és una novel·la que narra la història d’una dona de la burgesia brussel·lesa després de separar-se del marit i que fou elogiada per la crítica, des del punt de vista lingüístic: “A Elsa Scheelen, hom pot trobar un èuscar poderós i ple de recursos, que expressa amb facilitat la vida moderna, gairebé sense cap senyal forçat ni obstacle, amb una gran naturalitat” (Ibon Sarasola, Txillardegi eta Saizarbitoriaren nobelagintza, Sant Sebastià: Kriselu, 1975, p. 44).
[6] Egunero hasten delako [Perquè comença cada dia] (Sant Sebastià: Lur, 1969), de Ramon Saizarbitoria, obra influïda pel nouveau roman francès, és considerada per la crítica com la primera novel·la moderna basca des del punt de vista de la tècnica narrativa. Té com a eixos narratius la rutina d’un vell professor fadrí que freqüenta l’estació de tren d’una ciutat francòfona imaginària (Durkheim) per conversar amb nouvinguts i les vicissituds d’una jove estudiant que hi arriba per avortar. “Mitjançant la xerrameca d’un personatge que sabem que no és basc i en un entorn que sabem que no és al País Basc, aquella novel·la ens ha donat el relat en un èuscar que no és castís ni pagès d’una manera del tot creïble: Ramon Saizarbitoria, en aquell èuscar més esquifit que el del Boulevard de Sant Sebastià d’avui dia, rebé la modernitat de l’època i compongué una nova autenticitat, lluny del que és rural i de l’èuscar, en èuscar, una obra que, a la cambra del lector bascòfon, hom podia col·locar entre les novel·les que no eren en èuscar” (Koldo Izagirre, “Le train express Durkheim-Castejón”, Bazka. Literaturaren Soziologia Baterako, 13-12-2007, en línia: http://www.bazka.info/?p=266).
[7] El text sencer del relat és el següent: “Li he dit que no s’espanti, que no és el primer cop. Cal entendre-ho perquè és jove. Això mateix. Com quan vam entrar nosaltres. Te’n recordes? Aleshores sí que estava malament la cosa. Malament de debò. Hi havia un fotimer de morts cada any. Vint, trenta o més. Què sé jo. El noi no ho va conèixer, és clar, però nosaltres sí. Per això mateix som els més apropiats per ajudar-lo, per això hi ha el sindicat, oi? Ja sé que som a les mans dels polítics. I? Sempre hi hem estat. Per això mateix l’hem d’ajudar, si no hem begut oli. Ens hem d’ajudar. Si fos pels polítics, fa temps que seríem tots morts. Nosaltres no tenim escortes. Almenys li servirà perquè s’adoni d’on és. Li he dit: noi, això no és res, si perds la calma, es pot posar prou més magre. Per això, mantingues la teva i te’n sortiràs. Si no has begut oli. Et començaran amb això i amb allò, però tu no en facis ni cas. És la seva paraula contra la teva, res més. I no t’amoïnis per nosaltres. Nosaltres no hem vist ni sentit res. A més, serà cosa d’una setmana com a molt. Se’ls oblidarà ràpid. Acostuma a ser així, al principi un sidral de ca l’ample i poc temps després ningú se’n recorda. Rebombori, això mateix, pur teatre. Els vénen demanant explicacions i han de mantenir les formes. Amnesty, els d’Europa, ja saps. Bajanades, perquè, al capdavall, què fan? Un informe anual, o alguna cosa semblant, que no llegeix ningú. Que han de posar càmeres? Que en posin. Les càmeres també s’espatllen de tant en tant. Aquí tot s’espatlla molt ràpid, mira els cotxes d’allà si no. Li he dit això al noi i això mateix et dic a tu: les fotudes càmeres ens faran més bé que mal. Direm hi ha càmeres! i aleshores hauran de callar. Els deixarem en ridícul. Els direm però que no llegiu els diaris, que no sabeu que els terroristes estan obligats a denunciar que els hem torturat tan aviat com arriben al jutjat? Tot i això, li hem de dir que la pròxima vegada ho faci més bé. Li direm que li fiqui el canó de la pistola, que això no deixa marques, no com la cigala.”
[8] Koldo Izagirre, “Le train express Durkheim-Castejón”, Bazka. Literaturaren Soziologia Baterako, 13-12-2007, en línia: http://www.bazka.info/?p=266. Aquest text és una reflexió sobre la relació entre realitat sociolingüística i creació literària, motivada pels arguments per a justificar llur tria lingüística al·legats pel bertsolari (glosador) Xabier Silveira, que escriví en espanyol la seva primera novel·la (A las oche en el Bule, Tafalla: Txalaparta, 2007), i per l’escriptora basca de literatura infantil Mariasun Landa, que féu el mateix amb el volum autobiogràfic La fiesta en la habitación de al lado (Sant Sebastià: Erein, 2007).
[9] Abuztuaren 15eko bazkalondoa (Sant Sebastià: GAK, 1979; n’hi ha trad. cat.: La sobretaula del 15 d’agost, Barcelona: Columna, 1986) és una novel·la de Joxe Austin Arrieta (Sant Sebastià, 1949) en què “amb el pretext de la sobretaula d’un dia festiu, se’ns explica la vida i els records d’un noi i, amb ells, se’ns fa un retrat excel·lent de tota una societat”. “A més del lloc, també es transmet al lector l’ambient social. Tot això amb un tempo que s’adiu amb el tema del relat: de la mateixa manera que els dinars i les sobretaules dels grans dies festius són tranquils i calmats, l’autor també porta lentament el ritme del relat, fixant-se en els petits detalls i gaudint de tots els sentits (oïda, olfacte…)” (X. Mendiguren i K. Izagirre, Euskal literaturaren antologia, p. 278-279).
[10] Jon Mirande (París, 1925-1972) és, juntament amb Jose Luis Alvarez Enparantza Txillardegi i Ramon Saizarbitoria, una figura clau en la modernització de les lletres basques. Fill d’emigrants de la província nord-basca de Zuberoa, conreà la poesia i el relat breu, tot i que la seva obra més cèlebre és la novel·la Haur besoetakoa [La fillola] (Sant Sebastià: Lur, 1970), que narra la relació incestuosa d’un home amb la seva fillola.
[11] “Un vaixell alemany ha atracat a Zorrotza. / Porta ciment, en sacs de cent quilos. / Mentrestant / hi havia l’Anton i el Gilen / amb una serra / esberlant aquell tronc. / Amb corda… / No hi ha cable… / Si no… / Estira i estira, / ara l’Anton, / després el Gilen, / no moriré, / diu el Gilen. / Blasfemaven. / Aquí en èuscar / i allà en castellà. / Car la injustícia no té llengua, / tracta igual / el castellanoparlant / i / el bascoparlant. / Vaig prendre les mesures de l’arbre. / Se m’amaraven els vidres de les ulleres. / (A la nit la manera es pensà que / havia caigut al riu.) I vaig dir: / Sempre seré / al costat de l’home. / El Gilen. / L’Anton.” Gabriel Aresti, Harri eta herri, Zarautz: Icharopena, 1964.
[12] El 12 de maig de 1977, a iniciativa de la Comissió Gestora Pro Amnistia de Guipúscoa i amb l’adhesió de la majoria de forces polítiques i sindicals de l’oposició antifranquista de la província, tingué lloc una jornada de lluita per a exigir l’excarceració de la totalitat dels presos polítics bascos, la legalització de tots els partits, la dissolució de la Policia Armada, la Brigada d’Investigació Social i la Guàrdia Civil i la depuració de responsabilitats penals per la repressió franquista. El Reial decret llei 19/1977, de 14 de març, “sobre mesures de gràcia”, aprovat pel segon govern de la monarquia reinstaurada havia exclòs de l’excarceració els presos condemnats o imputats per fets de motivació política que haguessin causat danys contra les persones (art. 1), la qual cosa suposava l’exclusió de desenes de presos polítics bascos. El 10 de maig, una delegació de representants de partits nacionalistes bascos s’havia entrevistat amb el president del govern espanyol, Adolfo Suárez, i l’havia advertit que, en cas de no excarcerar la totalitat dels presos polítics bascos abans del 24 de maig, data d’inici de la campanya per a les eleccions a les Corts espanyoles del 15 de juny (les primeres de caràcter pluripartidista des del febrer de 1936), la situació social i política al País Basc s’agreujaria, a la qual cosa aquest s’hauria negat al·legant l’oposició del sector ultra del règim i hauria respost que no tenia por de les organitzacions armades. Durant la jornada pro amnistia del dia 12, a Errenteria (Guipúscoa), localitat veïna a Pasaia, la Guàrdia Civil disparà foc real contra els manifestants i, al vespre i fora dels punts neuràlgics de les mobilitzacions, abaté el sindicalista Rafael Gómez, de 78 anys, i ferí diverses persones més. A partir de l’endemà i fins al dia 17, les protestes s’estengueren a tot el País Basc meridional. L’endemà, la Policia Armada matà a trets a Pamplona (Navarra) el membre de Comissions Obreres José Luis Cano; a Errenteria, un franctirador ferí de gravetat Gregorio Maritxalar, de 62 anys (que moriria dies després), i el dia 14, a Ortuella (Biscaia), la Guàrdia Civil matà a trets el també militant de CCOO Manuel Fuentes. Com a conseqüència, els escamots berezi d’ETA (politicomilitar) i l’organització ETA (militar) trencaren l’alto el foc que mantenien tàcitament per facilitar les negociacions amb el govern, amb un atemptat contra un agent de la Policia Armada, el dia 18, a Sant Sebastià, i el segrest (el 20) i posterior mort de l’excalde franquista de Bilbao i president de la Diputació Provincial de Biscaia Javier de Ybarra (totes dues accions reivindicades pels berezi). La campanya civil pro amnistia continuaria després de les eleccions, amb la Marxa de la Llibertat, que recorreria el País Basc entre els mesos de juliol i agost, i que també apareix a la novel·la, i amb les grans manifestacions del setembre, que precipitarien la tramitació i aprovació per les primeres Corts de la monarquia reinstaurada de la Llei 46/1977, de 15 d’octubre, d’amnistia (significativament, la primera llei aprovada per aquestes Corts).
[13] “Era un dels obrers industrials que corrien pel local d’Oiartzun d’Herri Gaztedi, dirigent, bo a les assemblees de plaça, alliçonava l’oïdor en la democràcia directa amb molta paciència, tractava amb respecte fins i tot les opinions més beneites. Trotskista, un enemic de la pàtria.”
[14] “Era amic de les sortides a la muntanya, coneixia tots els camins, lesakarra. Maoista, un enemic de la pàtria.”
[15] Sabin Arana s’oposà a l’elaboració d’una varietat estàndard de la llengua basca argüint que “el campesino hablaría un euskera que se tendría por tosco y rudo, y otro, culto y aristocrático, el euskeriano de alguna educación literaria, originándose así en la esfera de la cultura una cierta distinción de clases que en modo alguno puede armonizarse con el espíritu de igualdad que caracteriza al pueblo euskeriano y muy principalmente bizkaino”, com també que “quedaría de una plumada suprimido y aniquilado en su mayor parte el extenso y admirable desarrollo fonético á que el Euskera ha podido alcanzar sólo con el trascurso de muchos siglos”. En contra d’això, i en mecànica derivació del model d’organització confederal que propugnava per al País Basc i al marge de la geografia real de la dialectologia basca, proposava de “componer dentro de cada región euskeriana que haya sido antes estado autónomo y se halle en la posibilidad de volver á serlo algún día, un dialecto general, formado con los elementos menos alejados de las formas orgánicas, esparcidos aquí y allá, en los diferentes subdialectos ó variedades que se hablen en el territorio de que se trate”, de manera que hi hagués “un solo Euskera Guipuzkoano, un solo Euskera Nabarro, un solo Euskera Bizkaino, etc.”. Arana eta Goiritaŕ Sabin, Lecciones de ortografía del euskera bizkaino, Bilbao: Tipografía de Sebastián de Amorrortu, 1896, p. 21-23. L’any 1920, l’escriptor catòlic Nicolás Ormaechea Orixe escrivia que “lamentarse del exceso de dialectos y quererlos reducir á uno inflexible, formado sí en cuanto al léxico del caudal de todos, pero adoptando una morfología estrecha y matemática, es procedimiento antinatural, antiartístico y absurdo, incapaz de retener la ruina del idioma, y muy capaz de apresurarla”. N. Ormaechea, “Unificación del lenguaje literario”, Revue Internationale des Études Basques, t. XI, 1920, p. 60. L’any 1949, l’alcalde de Tolosa durant la Segona República i dramaturg Antonio María Labayen afirmava que “[t]alment l’avi els néts, [l’èuscar] podria educar els nostres fills en la basquitat; i pot ésser un protector excel·lent de les nostres creences, dels nostres costums, jocs, danses i de l’esperit basc”. “Això val més que el fet d’ensenyar en èuscar física, química i matemàtiques. Tot i deixar al castellà aquests temes i altres sabers superiors, a l’èuscar li queda un racó bonic: el de casa endins, el que hi ha entre el poble, el de la dolça empara de la religió.” L. A., “Euskeraren gaitz eta eritasunak”, Gernika, desembre de 1949, p. 26-27. Després de l’assemblea d’Euskaltzaindia a Arantzazu (Guipúscoa) aprovés la proposta basada en l’informe de Txillardegi per a la varietat estàndard, aquest mateix Labayen, i algun altre dirigent penebista com ara Josu Arenaza, publicaren sengles libels contra els impulsors de l’euskara batua, els títols dels quals són prou informatius del contingut: Antonio M.ª Labayen, Sasi-batasuna. Mala letra y peor espíritu de una pseudo unificación, Tolosa: Gráf. Lopez-Mendizabal, 1972; Josu Arenaza, Tus hijos y el euskera (el mito del “batua”), Bilbao: la Editorial Vizcaína, 1974.
[16] Només durant la darrera legislatura (2011-2015), el delegat del govern espanyol a la CAB, Carlos Urquijo, ha portat als tribunals 35 ajuntaments pel fet de remetre-li la documentació municipal en èuscar. L’argument argüit és l’apartat primer de l’article 8 de la mateixa Llei 10/1982 del Parlament basc, d’acord amb el qual “[t]oda disposición normativa o resolución oficial que emane de los poderes públicos sitos en la Comunidad Autónoma del País Vasco, deberá estar redactada en forma bilingüe [èuscar-espanyol] a efectos de publicidad oficial”. Precisament per això fa anys que experts i entitats en defensa de l’èuscar demanen que una reforma de la llei que permeti l’ús exclusiu de la llengua basca en la documentació oficial als municipis amb més d’un 70 % de població bascòfona. Vg. Iñaki Agirreazkuenaga, “Euskararen ofizialtasuna. EAEko kontsumitzaile eta erabiltzaileen Estatutuaren aplikazio juridikoa”, conferència pronunciada a les jornades sobre normalització lingüística al comerç i els serveis organitzades per la Mancomunitat de Debagoiena (Guipúscoa) els dies 16 i 17 de març de 2005, en línia: www.ieuskaraz.net/jarduerak/iker/merkataritza/agirreazku.pdf, i Onintza Irureta, “Euskaraz bai, baina ondoan gaztelania badu”, Argia, 1-03-2015, p. 4-7
[17] Andima Ibiñagabeitia (Elantxobe, Biscaia, 1906 – Caracas, Veneçuela, 1967), membre numerari de l’Acadèmia de la Llengua Basca i traductor. Creà la revista literària Euzko Gogoa i traduí a l’èuscar clàssics llatins.
[18] Inazio Agirre (Tolosa, 1948-2014), filòleg i polític. Fou director del Patronat d’Èuscar de l’Ajuntament de Sant Sebastià i regidor a l’Ajuntament de Tolosa.
[19] Lema de la campanya de creació del diari per a cobrir el buit deixat per la clausura per ordre de l’exjutge Baltasar Garzón del diari Egin. Aquest lema és un joc de paraules, que, atès el significat del nom del diari (‘fer’), admet dues interpretacions: farem l’Egin o fer-ho, ho farem.
