La balança
Marc Peris 
Fa poc, han eixit publicades les balances fiscals de l’estat. Es confirma el que fa temps sabíem. Els Països Catalans (en efecte, els valencians, illencs i catalans) paguem la festa, i damunt ens toca llavar els plats.
Així de clar, les tres comunitats autònomes que aporten més, junt amb Madrid ( per raons òbvies ), són les que menys reben. No només això, quan algú de nosaltres, i especialment els companys de la Catalunya central, ens atrevim a denunciar la injusta situació, som titllats d’insolidaris, avars, o coses pitjors.
Però analitzem primer en que consiteix aquesta manca de solidaritat. Per començar, la solidaritat s’hauria d’exercir amb aquells que més ho necessiten, em pareix un exercici d’hipocresia que els mèdia espanyols ens pengen aquesta etiqueta, quan el mateix estat condemna a mort a milers d’immigrants que moren en l’estret intentant gaudir d’aquesta “solidaritat” espanyola. Potser ells, per tindre la pell fosca són menys humans, o es mereixen menys la solidaritat de nosaltres, els catalans? Al contrari, hauria de ser norma el fet que la solidaritat és de millor qualitat quan es dirigeix a aquells que més ho necessiten. Com pot una màquina de segregar, un estat que rebutja i expulsa persones, quan ja no les necessita per ser explotades, tindre l’alçada moral de parlar de solidaritat? Només és hipocresia.
En segon terme, cal estudiar, com es produeix aquesta solidaritat que ens venen… En primer lloc, perquè un treballador català ha de pagar per tota una sèrie d’infraestructures sagnants, com les autopistes, i un treballador andalús o extremeny les té de bades? No cal refregir una altra vegada l’endarreriment que patim en les infraestructures ( i no parle precisament de grans negocis innecesàris com ho és l’AVE ), com per exemple en matèria educativa ( barraques prefabricades ), transports públics ( xarxa ferroviària penosa, absència de comunicació efectiva inter illes etc.) o la sanitat ( sense comentaris ).
Als darrers anys, hem pogut vore com les grans peonades agràries es mantenien amb subvencions, mentre la majoria de l’extensió agrícola dels terratinents, restava sense ser treballada. Moltes han estat les veus en Andalusia que s’han alçat contra el sistema de regalies que manté als senyoritos a costa de l’estat. Al mateix temps, molts llauradors romanen ociosos per no tindre terres, i han d’anar d’ací a allà, lluny de les seues famílies per treballar la terra dels demés.
Aquest és el sistema que engendrà Espanya, que representa la tradició rentista dels nobles Castellans, i que genera i ha generat unes desigualtats enormes en els seus territoris. Nosaltres no som així. Si ells mateixos no apliquen la solidaritat entre classes, perquè hauíem de sufragar nosaltres els seus privilegis, el seu sitema d’explotació?
Cada vegada més ( i per això és positiu la publicació de les balances ) els descendents d’andalusos, extremenys i demés que viuen al nostre país estan adonant-se, per damunt de la demagògia, que tot el sitema és injust, errat i nociu també per ells, més enllà de la seua arrel cultural.
