La Constitució del 78, hereva del feixisme! Per la República!
Avui, 6 de desembre, es compleixen 39 anys del plebiscit sobre la Constitució del Regne d’Espanya. Les classes populars de Mallorca, però, no hi tenim res a celebrar.
Una Constitució sense ruptura
I és que, en primer lloc, es tracta d’una Constitució sorgida d’un règim de dictadura i elaborada per unes Corts que no tenien un mandat explícitament constituent, que foren elegides en unes eleccions amb greus dèficits democràtics, com ara la designació digital pel cap de l’Estat de 41 senadors, amb bona part dels partits de l’oposició en la il·legalitat i amb la prohibició de qualsevol tipus de propaganda contrària a la monarquia i la unitat d’Espanya. En coherència amb això, la Constitució que, finalment, en sorgí confirma la monarquia instaurada per la dictadura franquista (art. 1.3). Tot i que els legitimadors del règim han pretès que la Constitució suposa la legitimació democràtica de la monarquia, la veritat és la contrària: tant la monarquia com la unitat de l’Estat foren condicions prèvies que imposaren l’elit franquista reciclada i l’Exèrcit perquè hi hagués Constitució. El mateix president del segon govern de la monarquia, Adolfo Suárez, ha admès que, durant el procés de canvi polític, no se sotmeté a referèndum la forma d’Estat per por que hi guanyàs l’opció republicana, per la qual cosa la imposició de la monarquia es féu a la Llei per a la reforma política (art. 1.2) —en el referèndum de la qual, mancat de garanties democràtiques, l’oposició democràtica demanà el boicot—, de manera que l’acceptació de la monarquia esdevenia condició sine qua non per a la reforma política. Un altre dels elements del que s’ha anomenat constitució tàcita espanyola és la impunitat dels responsables de la repressió franquista, sancionada a la primera llei de les Corts de la legislatura constituent, la Llei 46/1977, de 15 d’octubre, d’amnistia (art. 2.e i f), i que contrasta amb la denegació del dret a la reintegració al servei dels militars demòcrates destituïts (UMD) (art. 7) . De la vigència, encara avui, d’aquesta constitució tàcita en dóna fe el fet que, recentment, el Congrés espanyol s’hagi negat a reformar la Llei d’amnistia.
Una Constitució que sanciona l’opressió nacional i el supremacisme lingüístic espanyol
Segonament, la Constitució, en el procés de redacció del segon article de la qual intervingué directament la cúpula militar, eleva la unitat espanyola a la categoria de fonament previ al mateix pacte polític que és qualsevol constitució democràtica, de manera que imposa un nacionalisme historicista segons el qual la «unitat nacional» es concep com un fet independent de la voluntat ciutadana.
En tercer lloc, la Constitució de 1978 manté el supremacisme lingüístic espanyol, ja que confirma el caràcter de llengua oficial del castellà a tot l’Estat (art. 3) i limita el de la resta d’idiomes peninsulars al seu domini territorial. Significativament, l’article 14, que proclama la suposada igualtat dels espanyols davant la llei, no esmenta la llengua com a motiu invàlid per a justificar una desigualtat de tracte, a diferència del que fan la majoria de tractats internacionals, com ara la Convenció europea per a la salvaguarda dels drets humans i les llibertats fonamentals (art. 14). Aquesta omissió no és cap casualitat, si recordam el caramull d’actes de discriminació i agressions de motivació lingüística comesos por membres de les forces policials i empreses privades i la impunitat de què gaudeixen, també a les illes Balears.
Si la Constitució té mancances greus des del punt de vista democràtic, encara ha estat pitjor l’aplicació que se n’ha fet des del poder polític durant aquests 39 anys. Així, s’ha brandat l’article 2 per a fonamentar la «inconstitucionalitat» de qualsevol proposta de referèndum d’autodeterminació per a qualsevol nació ibèrica sense estat, negligint que la competència per a convocar referenda es pot transferir a les comunitats autònomes (art. 150.2) i que el dret d’autodeterminació és implícitament reconegut a la Constitució, en la mesura que els convenis internacionals subscrits pel Regne d’Espanya són part del dret intern (art. 96.1).
Una Constitució que manté el concubinat entre l’Estat i l’Església
En contrast amb la Constitució de la Segona República, que proclamava sense embuts que «l’Estat espanyol no té religió oficial» (art. 3) i no concedia cap privilegi a cap confessió, la Constitució de la monarquia preveu «relacions de cooperació amb l’Església catòlica» (art. 16.3), cosa que no sorprèn, si tenim present que aquesta fou el principal suport ideològic tant de l’aixecament monarquicofeixista del 18 de juliol com del règim franquista, almanco fins ben entrada la dècada de 1960. Aquest privilegi de què gaudeix l’Església catòlica a l’Estat espanyol és a la base de greus restriccions del dret a la llibertat d’expressió, com hem patit a Mallorca, amb el processament de les activistes feministes encausades per haver protestat en una església contra el projecte de contrareforma sobre interrupció voluntària d’embaràs (avortament).
Una Constitució que no garanteix els drets fonamentals
Tot i que la Constitució del Regne declara com a drets fonamentals, entre d’altres, la llibertat d’expressió (art. 19.1.a), de creació artística (art. 19.1.b) i de càtedra (art. 19.1.c), la realitat és que aquests drets són constantment vulnerats o qüestionats, també a les illes Balears i Pitiüses, com palesen la condemna al cantant de rap Valtonyc o la campanya maccarthista contra l’escola pública en llengua catalana. Així mateix, malgrat que la Constitució reconeix el dret de vaga com a dret fonamental (art. 28.2), la llei anunciada constitucionalment per a regular-lo encara no ha arribat i la norma aplicable és encara un decret llei de 1977, aprovat, doncs, per un govern nomenat d’acord amb la legislació franquista i que considera «il·lícites», entre d’altres, les vagues de motivació política i les de solidaritat. A més a més, encara roman vigent una llei franquista de 1964 que tipifica com a delicte de sedició les vagues dels treballadors aeroportuaris i aeronàutics. Igualment, la Constitució declara diversos drets socials, com ara a la feina (art. 35.1) i a un habitatge digne (art. 47), però ni ordena al legislador que estableixi mecanismes per a garantir-ne l’exercici ni aquest els ha desenvolupat, de manera que es tracta de simples «drets» de paper. En aquest capítol dels incompliments, especialment greu resulta el del principi d’independència del poder judicial (art. 117.1) als tribunals espanyols, molt especialment a l’Audiència Nacional. D’entrada, és un tribunal especial de caràcter preconstitucional successor directe del Tribunal d’Ordre Públic franquista, incompatible amb el principi d’«unitat jurisdiccional» declarat a la Constitució (art. 117.5) i les actuacions i omissions del qual han provocat nombroses condemnes del Tribunal Europeu de Drets Humans contra el Regne d’Espanya. L’arbitrarietat de l’Audiència Nacional espanyola ha estat especialment greu en la causa contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i el president i les conselleres i els consellers de la Generalitat de Catalunya, on, a la manera més purament franquista, ha acceptat que activitats no violentes puguin esser considerades delicte de sedició i rebel·lió i, en contra de la seva pròpia doctrina anterior, s’ha atribuït la competència per a conèixer aquests suposats delictes. D’altra banda, segons la Constitució, l’Administració pública «serveix amb objectivitat els interessos generals» (art. 103.1), però l’extensió de la corrupció entre els principals partits espanyols, amb els presumptes finançament il·legal i cobrament de sobresous per membres del Partit Popular, desmenteix novament el principi declarat.
En contrast amb l’incompliment dels principis declarats a la mateixa Constitució, aquestes darreres setmanes hem pogut veure com el govern espanyol abusa de preceptes constitucionals no desenvolupats legislativament, fent-los dir el que no diuen. Així ho hem vist amb l’aplicació extensiva de l’article 155, que no preveu la possibilitat que el govern espanyol destitueixi cap president autonòmic, opció que el mateix constituent rebutjà específicament durant els debats constituents i que vulnera una llei orgànica espanyola com és l’Estatut d’autonomia de Catalunya, que confereix en exclusiva al Parlament de Catalunya la facultat de nomenar i destituir el president de la Generalitat (art. 67.7).
Una Constitució debitocràtica
Finalment, avui, 6 de desembre, els representants i propagandistes del règim celebren el plebiscit sobre aquesta Constitució. Hem de recordar-los, però, que, a més de patir una Constitució que nega la sobirania nacional dels pobles que componen l’Estat espanyol, des de 2011 també vulnera la sobirania econòmica del pretès «poble espanyol», tal com palesa la reforma exprés de l’article 135, que limita la capacitat d’endeutament de les administracions al que disposi la tecnocràcia neoliberal europea i eleva al rang de «prioritat absoluta» el pagament del deute públic. I aquesta reforma debitocràtica no s’ha sotmès a cap referèndum.
Una Constitució irreformable
Per contra, el procediment de reforma previst per als preceptes que s’argüeixen contra el dret d’autodeterminació dels pobles sotmesos a l’Estat espanyol (art. 168) és prou feixuc per a fer-los irreformables, atès que imposa una majoria de dos terços a totes dues cambres, incloent-hi el Senat, l’elecció del qual respon a un sistema dissenyat amb l’objectiu específic que s’hi formi una majoria conservadora, de manera que la dreta espanyola hi disposa de capacitat de bloqueig.
Contra la Constitució de la monarquia, procés constituent popular per la República
Així, doncs, davant aquesta Constitució que vulnera les nostres sobiranies, política i econòmica, i no garanteix els nostres drets civils, socials ni laborals, aquest 6 de desembre més que mai, des del CDR apel·lam a endegar un procés constituent de base popular que destitueixi el règim de la monarquia reinstaurada i avanci en la construcció de la República i en la recuperació de les nostres sobiranies, incloent-hi l’exercici del dret a l’autodeterminació, també a Mallorca, i començant per reivindicacions socials bàsiques com les que la Constitució tan sols esmenta però no garanteix, i d’altres d’igualment fonamentals com ara la derogació de les dues darreres reformes laborals, les lleis de seguretat ciutadana i de partits i dels preceptes del Codi penal que restringeixen la llibertat d’expressió, com també la despenalització total de la interrupció voluntària d’embaràs o l’establiment de la dació en pagament. Un procés, en definitiva, que ens dugui a una república social, on república signifiqui qualque cosa més que la mera absència de monarquia.
