La construcció dels Països Catalans no té a veure amb les preguntes, sinó més bé, és cosa de respostes
Ja fa dies que s’està analitzant des de diverses perspectives l’anunci de la data i preguntes de la consulta al Principat. Quines conseqüències tendrà, si es farà o no es farà finalment la consulta, si portarà en definitiva a la independència… Amb tot però, més enllà del resultat, el que sembla evident és que amb aquest anunci s’ha produït un fet històric: podem dir que estam més a prop que mai de la independència d’una part del territori, i segurament del conjunt país.
Deixant a banda les preguntes oficials, que com dic, de ben segur ja hem llegit abastament i continuarem llegint i sentint-ne parlar fins el dia de la consulta, m’agradaria posar sobre la taula altres preguntes importants: què passarà ara amb el projecte dels Països Catalans? És un projecte factible? Quines passes hem de fer? L’eventual independència del Principat suposarà una passa endavant o enrere en la construcció del país?
Com aquestes, segurament en podríem estar fent un grapat més i encara ens quedarien preguntes sense formular. Més enllà de les qüestions, allò interessant però, és la capacitat col·lectiva que tinguem per generar les respostes. I el que és evident és que mentre que les passes cap a la independència del Principat estan més o menys pensades, més o menys formulades i qui més qui manco té un full de ruta al cap… el dels Països Catalans, ni se’n sap, i sembla que ni se l’espera. I segurament aquesta hauria ser tasca principal i fonamental de l’esquerra independentista. I sobretot, de l’esquerra independentista de les Illes i el País Valencià.
Des del meu punt de vista, una de les errades que es tendeix a cometre és pensar que els Països Catalans són un projecte supeditat al procés sobiranista de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Moltes vegades es dibuixa un escenari jerarquitzat i en certa manera, es podria arribar fins i tot a intuir una certa actitud paternalista.
Els Països Catalans són un projecte polític molt més ambiciós que això, és un projecte amb entitat pròpia. Un projecte que moltes tenim a la ment i que sembla ser, que ha arribat l’hora de començar a dibuixar minuciosament, en detall, les passes a seguir.
Aquest ha de ser, com ho ha estat fins ara, i per damunt de tot, popular. Un projecte polític teixit des de la base, des de la gent, des dels moviments socials, i sobretot des dels territoris.
Que cada territori té les seves dinàmiques pròpies ja ho sabem. Ara falta que ens ho creguem, que ens facem propis aquests fets diferencials com a elements de construcció nacional. Joan Fuster deia allò de que “el plural és escrupolós, i serveix per a integrar-nos amb la plena tranquil·litat del respectiu matís regional“. Hem de construir així, el país des de les identitats pròpies, cadascuna amb la seva realitat. Una realitat no victimitzada. Que el Principat assoleixi en primer terme la independència no farà sentir empetitida a la gent de Mallorca, per exemple. Ens farà sentir il·lusionades, orgulloses, amb força i embranzida per enfrontar-nos als nous atacs espanyolistes i de recentralització que amb tota probabilitat es produiran (tot i que es fa difícil imaginar-se atacs més importants encara dels que ja patim en l’actualitat) i amb coratge per fer passes endavant. No necessitarem ningú que ens salvi, ni que ens rescati, ni que ens annexioni. Però hem de prendre la iniciativa. El Principat fa el seu camí. La resta tenim la responsabilitat de posar fil a l’agulla i abordar vertaderament el debat de com ens alliberam. Decidir i construir el nostre propi futur. Un futur que somiam compartit en uns Països Catalans lliures.
El repte més important segurament sigui el de fer dels Països Catalans un projecte polític tangible. Treballat, construït i sobretot, viscut en el dia a dia. Creant en definitiva estructures d’acció i transformació social.
En aquest sentit, pens que s’han donat i es donen passes importants. Experiències d’èxit com les jornades feministes dels Països Catalans celebrades recentment, les trobades de casals i ateneus dels Països Catalans o el mateix projecte de Som PPCC, són exemples d’aquesta construcció quotidiana del país.
Una construcció que es veu impulsada de manera important a través de lluites concretes, i on som capaces d’incloure sectors més amplis de les classes populars. La recent vaga de docents a les Illes ha portat una solidaritat i coordinació en la lluita per l’educació arreu del territori com segurament no es donava des de feia temps. Aconseguint complicitats i posant sobre la taula una realitat compartida en el conjunt del país: la defensa del català.
Però si aquestes passes en la construcció d’estructures, de xarxes d’acció, són de per sí complicades de dur endavant amb un context i uns opressors comuns, amb la independència d’una part del territori es fa més difícil imaginar l’assoliment d’alguns dels nostres objectius en aquest sentit, i també d’això hem de ser conscients.
Pens que serà llavors el treball local(que no vol dir pas aïlladament) i profundament arrelat a la seva realitat, un dels elements clau en l’alliberament de cada part del territori, en la socialització i conscienciació de la nostra lluita. Perquè ja sabem que tanmateix, al final, les preguntes, siguin quines siguin, només tenen una resposta possible: el carrer.
