La fi de la “Fi de la Història”: La crisi estructural del capitalisme i el futur de la humanitat.

  Minqi Li* 

L’economia capitalista global es troba ara en la seva crisi més profunda des de la Gran Depressió. Fins i tot les elits dirigents del món ja no tenen cap dubte que ha arribat un punt d’inflexió històric significatiu. La fase neoliberal del desenvolupament capitalista està arribant a una fi. Això demostrarà que és la fi de l’anomenada “Fi de la Història” i de l’era de la contra-revolució global que aquesta significa.[1]

La qüestió immediata i important és: que hi haurà després? Cap on anirà el món a mesura que la crisi s’estén i es desenvolupa? Molts entre l’esquerra intel·lectual i una fracció probablement no pas petita entre les classes treballadores dels països capitalistes avançats tenen l’esperança i l’expectativa que la crisi actual portarà a una reeixida reestructuració del capitalisme global. Que hi haurà un nou “New Deal” basat en un compromís social i una gestió de la crisi ambiental global. És aquesta esperança realista? Si ho és, quines condicions necessita per materialitzar-se? Si no ho és, què hem d’esperar nosaltres, aquells que estem compromesos amb una transformació social que porti un sistema social més igualitari i més democràtic, quina expectativa i esperança hem de tenir?

La crisi actual serà seguida probablement per un perllongat període d’inestabilitat política i econòmica global que pot durar moltes dècades. A mesura que l’antiga estructura institucional (neoliberal) es desintegri, diferents grups socials, classes, i estats s’enfrontaran en intensos conflictes i lluites. És mitjançant les interaccions entre aquests conflictes i lluites que es donarà forma i es determinarà la direcció d’una nova estructura institucional.

Per a avaluar les sortides probables d’aquests conflictes i lluites així com les possibilitats històriques futures, és útil comparar la crisi actual amb alguns dels períodes anteriors de major inestabilitat i crisi del capitalisme global. Una consideració de les seves similituds i diferències ajuda a revelar la rellevància de la crisi actual situant-la en un context històric global ampli.

La crisi del Capitalisme dels monopolis privats: 1914-1945

L’estructura institucional dominant en els països capitalistes avançats a finals del s. XIX i començaments del s. XX era coneguda pels marxistes com a “capitalisme dels monopolis privats”, i pels keynesians com a “capitalisme del petit govern”.

L’auge de les grans, monopolistes corporacions capitalistes féu possible l’aplicació de noves tecnologies de producció massiva. El començament del segle XX es caracteritzà per importants innovacions tecnològiques (automòbils, avions, noves tecnologies de telecomunicacions, energia elèctrica, i el petroli com al principal font d’energia), i per una ràpida expansió del comerç i les inversions internacionals.

Tanmateix, a causa de les contradiccions inherents entre la “producció socialitzada” i el sistema d’”apropiació capitalista” (Engels, 1978), el capitalisme dels monopolis privats fou incapaç de garantir un mínim nivell acceptable d’estabilitat econòmica. A mesura que la producció en massa s’estengué, hi va haver la tendència en l’economia capitalista a ser cada vegada més inestable, portant a cada vegada més violentes i destructives crisis econòmiques, culminant en la Gran Depressió.

El desenvolupament capitalista havia portat transformacions socials fonamentals. Una creixent proporció de la força de treball havia esdevingut una classe treballadora moderna, proletaritzada. La urbanització i el desenvolupament dels transports i comunicacions modernes havien preparat les condicions materials que afavoriren l’organització dels treballadors. A finals del s. XIX, el món estava efectivament dividit entre les potències imperialistes occidentals.. L’explotació i espoli imperialistes a les colònies i semi-colònies havia contribuït, malgrat tot, a la desintegració de les estructures socials precapitalistes i l’ascens de noves forces socials: les “burgesies nacionals” i els nous intel·lectuals moderns influïts per les idees occidentals.

A principis del segle XX, el sistema-món capitalista era desafiat per uns moviments socialistes de la classe obrera cada vegada més poderosos en el centre del sistema (els països capitalistes avançats), així com pels moviments d’alliberament nacional, que representaven en primer lloc els interessos de les elits indígenes en les colònies i semi-colònies [2]. La incapacitat del capitalisme monopolista privat d’acomodar i integrar les demandes polítiques i econòmiques d’aquestes noves forces socials dugué a alçaments revolucionaris que amenaçaren amb enderrocar tot el sistema capitalista.

Finalment, a començaments del segle XX, l’imperialisme britànic ja es trobava en una avançada fase de declivi. Però l’imperialisme dels EUA encara no estava preparat per assumir el paper de potència hegemònica en el sistema-món capitalista. La pugna entre Alemanya i els Estats Units d’Amèrica per a succeir la Gran Bretanya com a següent potència hegemònica dugué a intensos conflictes interestatals i finalment hagué de ser resolta amb dues guerres mundials. La Segona Guerra Mundial acabà amb la victòria dels EUA i la consolidació de l’hegemonia americana. Sota el lideratge americà, el sistema-món capitalista emprengué una reeixida reestructuració. Una nova estructura institucional, coneguda pels marxistes com a “capitalisme dels monopolis d’estat” i pels keynesians com a “capitalisme del gran govern”, fou establerta. En els estats del centre, hi hagué una expansió massiva tant de la mida com de les funcions econòmiques del govern. Els països capitalistes avançats empraren de forma activa les polítiques econòmiques keynesianes per a promoure el creixement econòmic i alts nivells d’ocupació. Molts països europeus occidentals tenien amplis sectors de propietat pública, i el capitalisme japonès era famós per la seva estratègia de planificació quasi-centralitzada.

Amb l’establiment de les institucions de l’estat del benestar i el reconeixement del treball organitzat com un soci en el règim social capitalista, les classes treballadores occidentals van ser incorporades a un nou pacte social que proveïa uns mínims ingressos garantits per a tota la vida (amb prestacions d’atur, pensions públiques), una reproducció de la força de treball subsidiada pel govern (salut i educació públiques), i la promesa d’uns nivells de vida que havien d’anar creixent amb el temps (augmentant els salaris reals en proporció al creixement econòmic).

Els Estats Units feren pressió per la descolonització d’Àsia i Àfrica. La desintegració dels imperis colonials britànic i francès obriren el mercat a les corporacions dels EUA. I més important encara, previngueren la radicalització dels moviments d’alliberament nacional., mentre feien per gestionar la integració de les seves principals demandes: independència nacional i industrialització.

Els moviments comunistes internacionals del segle XX eren en gran mesura formes radicals de moviments d’alliberament nacional.[3] La Xina era un gran estat semi-colonial de la perifèria abans de la revolució, i Rússia era un gran estat de la semi-perifèria que estava en procés de declivi cap a l’estatus perifèric. En tots dos casos, la burgesia indígena fou incapaç d’encapçalar un procés reeixit d’industrialització i fracassà en revertir el declivi del seu propi estat en el sistema interestatal. Va fer falta una transformació social revolucionària, que inclogué la mobilització massiva de la gran majoria explotada, per a preparar les condicions socials necessàries per al creixement econòmic modern.

L’acord de Ialta i el règim de la Guerra Freda donaren el marc geopolític on s’integraren els estats socialistes semi-perifèrics. Sota aquest marc, la Unió Soviètica s’abstindria de desafiar el poder hegemònic dels EUA i retiraria el suport als moviments revolucionaris fora de la seva esfera d’influència. En contrapartida, els Estats Units reconeixerien el dret a la “coexistència pacífica” i la “competència pacífica” de la Unió Soviètica i altres estats socialistes sota la seva influència..

La consolidació de l’hegemonia dels EUA, el gran govern keynesià, l’estat del benestar per a les classes treballadores occidentals, la integració dels moviments d’alliberament nacional, i el règim de Ialta-Guerra Freda, tots junts, constituïren el “New Deal” global post-1945. Durant les següents dues dècades, l’economia capitalista global gaudí d’un creixement econòmic ràpid sense precedents, que encara és recordat amb nostàlgia per molts com l’anomenada “edat d’or”.

La crisi del capitalisme dels monopolis d’estat: 1968-1989

A mitjans dels anys 1960, el capitalisme global es va enfrontar amb un nou període d’important crisi econòmica i política.. La ràpida expansió de l’economia capitalista global i les institucions de l’estat del benestar donaren lloc a un entorn favorable per al creixement i organització de les classes treballadores. Durant els 60s, hi hagueren grans augments de la militància de la classe obrera tant al centre com a la semi-perifèria. La taxa de benefici patí caigudes àmplies i sostingudes pertot el sistema món. El sistema monetari internacional de Bretton-Woods col·lapsà i l’economia capitalista global caigué en una profunda crisi d’acumulació en els anys 1970..

El 1968, pràcticament tots els països capitalistes avançats s’enfrontaven a moviments revolucionaris de treballadors i estudiants. Immanuel Wallerstein es referí a 1968 com a l’any de la “revolució mundial” (Wallerstein, 1998, 1-33). A Xina, Mao Zedong mobilitzà els treballadors, camperols i estudiants per a desafiar els partidaris de la “via capitalista” que s’havien fet amb l’autoritat en el Partit Comunista. En els anys 1970s, Xile i Portugal representaren les més esperançadores revolucions socialistes en la semi-perifèria.

Per sobre de tot, tanmateix, les classes treballadores occidentals lluitaven en primer lloc per la consolidació i expansió de l’estat del benestar de postguerra, més que no pas per enderrocar el sistema capitalista. Per altra banda, molts dels estats de la semi-perifèria (a Amèrica Llatina i Europa de l’Est) demanaven prestats els “petrodòlars” (els volums massius de dipòsits de dòlars que els exportadors de petroli havien fet durant els 70s als bancs occidentals) per a estendre temporalment un boom d’acumulació i poder satisfer les seves pròpies classes treballadores.

Les classes capitalistes globals foren així capaces d’aïllar i derrotar els intents revolucionaris. A mesura que l’ascens revolucionari global s’esvaí, la iniciativa política passà a mans de les elits dirigents. Després del cop feixista a Xile el 1973, el règim de Pinochet i els anomenats “Chicago boys” (economistes formats als EUA que estudiaren a la universitat de Chicago amb Milton Friedman) implementaren el primer experiment monetarista, amb conseqüències socials devastadores. El cop contra-revolucionari a Xina el 1976 donà un altre cop molt important al moviment revolucionari global. Els processos històrics que el seguiren finalment obriren la Xina a l’economia capitalista global i convertiren centenars de milions de treballadors xinesos en la reserva més gran del món de ma d’obra barata.

Quan Margaret Thatcher arribà al poder a la Gran Bretanya i Ronald Reagan arribà al poder als Estat Units, el neoliberalisme esdevenia la nova ortodòxia econòmica en els països capitalistes avançats. El 1989, quan caigué el mur de Berlín, els apologistes del sistema social existent celebraren la “Fi de la història”. Dos anys després, la Unió Soviètica es desintegrà. La caiguda del mur de Berlín va marcar no només la fi de la “Guerra Freda” sinó també el declivi final del “New Deal” global de postguerra.

La Crisis del capitalisme neoliberal, 2001-2025 (?)

El 2001, la bombolla del mercat de valors dels EUA, després d’anys de boom de la “nova economia”. L’administració Bush s’aprofità del xoc psicològic de l’11-S, per emprendre un seguit de “guerres preventives” (primer a Afganistan i després a Iraq) que obrí la porta a una nova era de conflictes interestatals intensificats.

Cap a finals de 2001, Argentina, que era vista com un país model neoliberal, fou colpejada per una crisi financera devastadora. Dècades de neoliberalisme no només havien minat els nivells de vida de les classes treballadores, sinó que també destruïren tots els estalvis de les classes mitges urbanes (que havien estat una base social clau per al neoliberalisme a Amèrica Llatina des dels 1990s). Després de la crisi d’Argentina, el neoliberalisme perdé completament la legitimitat política a Amèrica Llatina. Això preparà el camí pel sorgiment de nombrosos governs d’orientació socialista al continent.

Després de la recessió global de 2001, l’economia global entrà de fet en una mini edat d’or. Les grans economies semi-perifèriques, els anomenats “BRICs” (Brasil, Rússia, Índia i Xina) esdevingueren el sector més dinàmic. L’economia global neoliberal era propulsada per la super-explotació de la massiva mà d’obra barata a la semi-perifèria (especialment a Xina).

L’estratègia funcionà, fins al punt que generà volums massius de plusvàlua que es van poder repartir les classes capitalistes globals. Però també generà un “problema de realització” massiu. Això és, a mesura que els treballadors dels “mercats emergents” eren privats de poder de compra, a escala global, hi hagué una persistent falta de demanda efectiva per al producte industrial produït a Xina i la resta de la semi-perifèria. Després de 2001, el problema fou encarat mitjançant als nivells de consum finançats per l’endeutament en els països capitalistes avançats (especialment als Estats Units).

L’estratègia neoliberal era insostenible econòmicament i ecològica. Econòmicament, el consum finançat pel deute en els països capitalistes avançats no podia seguir indefinidament. Ecològicament, l’ascens dels BRICs accelerà en molt gran mesura l’exhauriment de recursos i la degradació mediambiental a escala global. El sistema ecològic global es troba ara al llindar del col·lapse total.

El món es troba de ple en un període prolongat d’inestabilitat econòmica i política que podria durar moltes dècades. En el passat, el sistema món capitalista havia respost a crisis similars i havia trobat la manera de d’emprendre reestructuracions reeixides. És concebible que l’actual crisi resulti en una reestructuració similar dins el propi sistema que porti una mena de nou “New Deal” global?

En tres aspectes, l’actual conjuntura històrica mundial és fonamentalment diferent de la de 1945. El 1945, els Estats units eren la potència hegemònica indiscutible. Gaudien d’un aclaparador avantatge industrial, financer i militar relatiu a les altres grans potències i, des del punt de vista capitalista, els seus interessos nacionals coincidien en bona part amb els interessos comuns i a llarg termini del sistema-món.

Ara, l’hegemonia dels EUA és en un declivi irreversible. Però cap de les altres grans potències es troba en posició de substituir els Estats Units i funcionar com una potència hegemònica efectiva. Així, just en el mateix moment en el qual el sistema capitalista global és en una profunda crisi, el sistema es troba mancat de lideratge efectiu. [4]

El 1945, la construcció d’un “New Deal” global suposà primerament integrar les demandes econòmiques i polítiques de les classes treballadores industrials i de les elits no occidentals (les burgesies nacionals i els intel·lectuals occidentalitzats). Em la conjuntura actual, qualsevol “New Deal” global hauria d’incorporar no només les classes treballadores occidentals sinó també les enormes masses treballadores no occidentals. Podria el sistema món capitalista sostenir el cost d’un “New Deal” com aquest si no pot ni tan sols sostenir l’antic?

I el més important, el 1945, els recursos mundials eren encara molt abundants i barats, i hi havia encara un ampli espai global per a la contaminació ambiental. Ara, no només l’exhauriment de recursos ha arribat a una fase molt avançada, sinó que a més, el món ha pràcticament acabat amb l’espai per a cap nova contaminació ambiental.

El Peak Oil i les fases de la crisi global

La ràpida expansió de l’economia capitalista global durant la segona meitat del segle XX se sostenia en l’explotació de recursos barats, i especial en el petroli barat. El petroli suposa una tercera part del subministrament d’energia total del món i pràcticament tot el combustible per al transport mundial. El petroli forneix també bona part dels inputs indispensables per a les indústries químiques que produeixen fertilitzants, productes plàstics i medicaments moderns.

Ara ja hi ha un creixent cos d’evidències que suggereixen que la producció mundial de petroli ja ha arribat al cim o assolirà el peak oil molt aviat. Entre els majors productors del món, els EUA van arribar al màxim el 1970. Gran Bretanya i Noruega, els dos productors més importants d’Europa, l’assoliren el 1999 i el 2001, respectivament. Mèxic, que havia estat el cinquè productor mundial del món, hi arribà el 2004. Rússia, el segon productor mundial, arribà al seu peak oil el 2007. Les proves actuals suggereixen que la producció de cru d’Aràbia Saudita hauria arribat al seu màxim aproximadament el 2005 (The Oil Drum, 2009).

L’Association of Peak Oil and Gas suggereix que la producció mundial de petroli hauria arribat al seu màxim el 20008 (ASPO, 2008). El petroli és un recurs per a l’economia capitalista global. Els altres combustibles fòssils, com el gas natural i el carbó, també són recursos no renovables i la seva producció també arribarà al seu peak al cap d’unes dècades. Convertir gas natural o carbó en combustibles líquids redueix substancialment l’eficiència energètica i incrementa les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

L’energia nuclear també és no renovable i té greus perills de contaminació i seguretat. Només es pot fer servir per a generar electricitat. L’energia del vent i solar són recursos intermitents i no poden donar més que una proporció limitada del consum d’electricitat del món, en absència d’algun gran avanç en tecnologies d’emmagatzematge d’electricitat.[5] Més encara, només es poden emprar per a generar electricitat i per tant no poden substituir directament els combustibles líquids.

Moltes altres energies renovables, com la hidroelèctrica, geotèrmica, les marees i les onades, tenen un limitat el potencial físic i no poden substituir els combustibles fòssils a gran escala.

La biomassa és l’única energia renovable que es pot usar per a fer combustibles líquids o productes per a la indústria química. Però la producció de biomassa està limitada per la disponibilitat de terra i aigua. Algunes recerques recents sostenen que la producció de biomassa en realitat podria generar gasos d’efecte hivernacle en més volum encara que les emissions de combustibles fòssils convencionals. [6]

Després de la recessió de 2001, la demanda global de petroli va créixer ràpidament, encapçalada per la creixent demanda de la Xina i l’Índia. Després de 2005, malgrat l’alça dels preus del petroli, la producció mundial de petroli va ser incapaç de créixer i es va mantenir en en un estancament alt des de 2005 fins 2008. L’augment del preu del petroli és un dels factors que van precipitar l’economia mundial a la crisi actual.

En resposta a la crisi, els governs capitalistes, liderats pels Estats Units Estats, han tractat d’estabilitzar la situació a través d’augments massius dels dèficits públics. De fet els governs estan substituint l’endeutament públic per l’endeutament privat i el deute públic per deute privat. Si bé aquestes mesures ajudaran a mantenir surant l’economia capitalista global durant uns anys, en el mig i llarg termini més governs capitalistes hauran d’enfrontar-se a una aclaparadora crisi fiscal.

Un recent treball de recerca sosté que els Estats Units probablement tindran un dèficit fiscal acumulat de més de deu bilions de dòlars en la propera dècada. I això es basa en un conjunt de supòsits optimistes. Suposa que hi haurà una recuperació ordenada de l’actual recessió i el paquet d’estímul fiscal actual acabarà en dos anys. No té en compte cap nova despesa per a l’estabilitat financera, el pla d’habitatge, ni la reforma de la sanitat. Pitjor encara, a llarg termini, els EUA s’enfronten a un dèficit fiscal de 7-9% del PIB. És a dir, per estabilitzar el ràtio deute a llarg termini / PIB, els EUA han de, o bé augmentar els impostos cap un 7-9% del PIB o bé reduir la despesa en la mateixa quantitat (Auerbach i Gale, 2009).

Fins ara, l’economia capitalista xinesa ha patit només danys limitats. El govern xinès s’ha compromès a fer una despesa de centenars de milers de milions de dòlars en inversió en infraestructura per mantenir el seu creixement econòmic. L’economia xinesa i la demanda d’energia de la Xina és probable que continuïn creixent a un ritme relativament ràpid encara durant alguns anys més.

Al voltant de 2015, però, el declivi irreversible de la producció mundial de petroli arribarà a ser evident. A mesura que la disminució del subministrament d’energia té lloc al mateix temps que el continu creixement de la demanda a la Xina i possiblement en altres grans estats semi-perifèrics, els preus mundials de l’energia tornaran a pujar ràpidament, generant pressions inflacionistes globals. Atrapats entre contracció dels mercats d’exportació (mentre els països capitalistes avançats pateixen d’estancament econòmic) i l’augment dels costos d’energia, els excedents comercials de la Xina és probable que desapareguin i la Xina es pot veure obligada a vendre part de les seves reserves de divises per evitar la crisi econòmica. La combinació de les vendes de dòlars de la Xina, la pressió mundial inflacionista, i la crisi fiscal dels EUA augmentaran en gran manera la probabilitat d’un col·lapse del dòlar en general que tindrà la crisi econòmica mundial en una segona fase, més violenta i més destructiva. El capitalisme xinès no podrà posposar la crisi per sempre. En uns cinc a deu anys a partir d’ara, la Xina probablement es veuran afectades per una crisi econòmica insuperable a mesura que les indústries manufactureres orientades a l’exportació pateixin la contracció del mercat mundial i la seva demanda massiva d’energia i materials no pugui ser sostinguda. La tercera i última fase de la crisi econòmica mundial és probable que vegi el col·lapse general de l’economia capitalista xinesa, i amb ella l’economia capitalista mundial.

Camps de batalla de la lluita de classes global

És només qüestió de temps abans que les classes treballadores a la Xina i la resta de la semi-perifèria aprenguin a organitzar-se amb eficàcia, lluitant per una àmplia gamma de reclamacions polítiques i econòmiques. Les classes treballadores llatinoamericanes ara estan a la línia capdavantera de la lluita global anticapitalista i antiimperialista.

Quan s’enfronti al mateix temps al col·lapse del comerç mundial, la disminució de la producció mundial d’energia, i la perspectiva de la creixent militància de la classe treballadora, la semi-perifèria és probable que resulti ser el “baula més feble” de la cadena capitalista mundial i un camp de batalla clau de la lluita de classes global. Si les revolucions de la classe obrera tenen lloc i es consoliden a Rússia, Xina i Amèrica Llatina en les pròxims una o dues dècades, l’equilibri global de poder es podria decantar de manera decisiva a favor de la classe obrera mundial i de les forces revolucionàries.

Tanmateix, pràcticament tots els països capitalistes avançats s’enfronten a crisis fiscals a llarg termini, que resulten d’una combinació dels drets històrics guanyat pere les classes treballadores com les pensions i programes de salut i el que és, des del punt de vista de l’acumulació capitalista, una desfavorable evolució demogràfica (envelliment progressiu de la població).

Les classes capitalistes a la zona nucli trobem així davant d’una de les següents opcions. O bé segueixen respectant els drets històrics de les classes treballadores, en aquest cas els governs capitalistes a la zona centre, tard o d’hora estaran fiscalment en fallida sota el pes cada vegada més onerós dels creixents costos socials i ambientals, donant lloc a una crisi d’acumulació. O haurien de fer front a les classes treballadores directament, tractant de privar-les dels seus assoliments històrics. En aquest cas, però, les classes capitalistes correrien el risc de perdre tota legitimitat política i social, precipitant una crisi revolucionària.

Tal i com en el període 1968-1989, el resultat de la crisi actual dependrà del desenvolupament de la lluita de classes global. A diferència de períodes anteriors de crisi, en la conjuntura mundial actual, el capitalisme ja no és una opció històrica viable.

Canvi climàtic: socialisme o barbàrie?

El canvi climàtic és probablement el símptoma més important de la crisi ambiental global. La temperatura mitjana mundial és ara d’uns 0,8 graus Centígrads més alta que en els temps pre-industrials.

Si la temperatura mitjana global s’eleva a dos graus més que el punt de referència preindustrial, és altament probable qui hi hagi extensa sequera i la desertificació a l’Àfrica, Austràlia, Europa, Mediterrània i oest d’Amèrica del Nord. Els monsons d’estiu probablement no arribaran al nord de la Xina. Entre el 15 i el 40% de les espècies vegetals i animals podrien extingir-se.

Intercanvis substancials del cicle del carboni a la terra i als oceans es podrien desencadenar i es podria alliberar gran quantitat de gasos d’efecte hivernacle, esdevenint el canvi climàtic fora de control humà (Spratt i Sutton, 2007).

Si l’escalfament global s’eleva a tres graus, el nivell global del mar podria augmentar en 25 metres, submergint la major part de les actuals àrees costaneres del món i destruint la massa forestal amazònica. Si l’escalfament global s’eleva a quatre graus, gran part del món serà probablement inadequat per a la habitació humana i la població mundial podria arribar a caure a menys del 10% del nivell actual (Lovelock, 2009).

Segons els models de l’IPCC (Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic), una concentració atmosfèrica equivalent a diòxid de carboni (una mesura de la quantitat de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera) a 450 ppm (parts per milió) s’associa a grans trets amb l’escalfament global de dos graus. No obstant això, James Hansen, un dels científics capdavanters del món en canvi climàtic, va sostenir recentment que els models de l’IPCC subestimen seriosament a llarg termini “sensibilitat climàtica” (la capacitat de resposta del clima de la terra a canvi de certes quantitats de gasos d’efecte hivernacle). Hansen estima que per evitar un escalfament global a llarg termini a més de dos graus, la concentració atmosfèrica de diòxid de carboni s’hauria d’estabilitzar a menys de 350 ppm (Hansen, et al., 2008). D’acord amb la sensibilitat climàtica de Hansen, una concentració atmosfèrica de diòxid de carboni de 450 ppm és probable que resulti en un escalfament global futur de quatre graus.

Actualment la concentració atmosfèrica de diòxid de carboni equivalent és de prop de 380ppm.

Un recent treball científic assenyala que des de l’any 2000, les emissions de gasos d’efecte hivernacle globals han crescut més ràpidament del que havien assumit els models de l’IPCC. Després de Després de fer les assignacions per a les emissions de gasos d’efecte hivernacle que no contenen carboni diòxid i les emissions de diòxid de carboni de la desforestació, Anderson i Bows (2008) estimen que per tenir alguna possibilitat d’estabilitzar la concentració atmosfèrica de diòxid de carboni equivalent per sota de 450 ppm, e les emissions de diòxid de carboni de combustibles fòssils del món han d’assolir un màxim com a molt tard el 2015 i després disminuir ràpidament a una taxa anual del 6-8%.

Com hem argumentat anteriorment, les energies, nuclear i renovables estan subjectes a moltes limitacions tècniques i econòmiques. A més, un problema important és que tota l’economia moderna, l’energia, el transport, la indústria i la infraestructura residencial es basa en els combustibles fòssils. Es necessiten moltes dècades per a substituir a la infraestructura econòmica d’una societat. Sense una transformació fonamental de la infraestructura, les mesures de conservació a curt termini i els canvis tècnics menors és poc probable que assoleixin una reducció substancial i sostinguda de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Considerem, per exemple, una societat que cada any substitueix el 5% de la seva infraestructura.[7] En comparació amb l’antiga infraestructura, la nova infraestructura té una intensitat d’emissions que és inferior en un 50% (dit altrament, l’output econòmic per unitat d’emissions de gasos d’efecte hivernacle s’eleva un 100%). Això equival a suposar que totes les noves centrals elèctriques i més de la meitat de la nova infraestructura de transport sigui totalment lliure d’emissions. Amb aquests supòsits heroics i suposant que no hi ha creixement econòmic, les emissions de l’economia només es reduirien en un 2,5%, molt per sota de la reducció de 6-8% anual que, segons Anderson i Bows, fa falta per aconseguir un resultat acceptable de l’estabilització del clima.
 
Suposem ara que l’economia mundial creix a un 3% per any, de manera que cada any la nova infraestructura representaria el 8% de la infraestructura vella (5% de reemplaçament de + 3% de creixement). Suposant una vegada més que la intensitat d’emissió de la nova infraestructura és de 50% inferior a la de la vella, aleshores la intensitat d’emissió mitjana de l’economia mundial (tenint en compte tant la nova infraestructura i l’antiga no substituïda encara) baixaria un 4%. Tanmateix, tenint en compte un creixement econòmic del 3%, les emissions globals caurien només un 1%. I de fet, en realitat, des del 2000, les emissions de diòxid de carboni globals provinents dels combustibles fòssils han crescut un 3% anual.

Així, per a tenir cap esperança de prevenir grans catàstrofes climàtiques, el món necessita emprendre una transformació massiva, coordinada i planificada de tota la infraestructura econòmica. Més encara, en la mesura que els canvis tècnics per si mateixos són bastant insuficients per assolir les condicions desitjades d’estabilització del clima, el consum material mundial total s’ha d’ajustar a la baixa, de conformitat amb els requisits d’estabilització. Perquè l’ajustament a la baixa tingui lloc sense posar en perill les necessitats bàsiques de la població en general, ha d’haver-hi una igualació radical dels estàndards de consum de la població mundial.

És totalment inconcebible que aquests objectius es puguin aconseguir en el marc històric del sistema social existent. En el seu lloc, seria necessari un nou sistema social basat en la propietat social dels mitjans de producció (a nivell mundial, nacional i comunitari), la planificació democràtica, i la cooperació mundial.

En les pròximes dècades, la lluita de classes global determinarà com l’actual crisi estructural del capitalisme mundial finalment es resoldrà. Hi ha tres possibles resultats.

Primer, la crisi acabarà amb un altre èxit de la reestructuració del sistema capitalista. L’economia mundial seguirà estant dominada per la producció per al benefici i l’acumulació incessant de capital. En aquest cas, les catàstrofes ecològiques mundials seran inevitables i la humanitat, en efecte, haurà comès el seu propi suïcidi col·lectiu.

Segon, la lluita de classes mundial conduirà a l’enderrocament del sistema capitalista mundial. Però la humanitat, tanmateix, no sabrà construir un nou sistema social ecològic i socialment viable. La civilització humana per tant, s’enfonsarà en el caos permanent i la barbàrie.

Tercer, la lluita de classes mundial aplanarà el camí per al sorgiment d’un nou sistema mundial basat en la sostenibilitat ecològica i la producció per a les necessitats bàsiques de la població en general, que es caracteritzi per un alt nivell de la democràcia econòmica, social i política.

Parafrasejant Marx (1852), nosaltres farem la nostra pròpia història. Però no la farem només perquè ens plagui; no la farem en les circumstàncies escollides per nosaltres, sinó en les circumstàncies directament fonamentades, donades i transmeses des del passat capitalista.

[1] Duant la setmana del 9 al 13 de març de 2009, el Financial Times publica la sèrie d’articles “The Future of Capitalism.” Començava amb un assaig introductori de Martin Wolf, on Wolf afirmava: “Un altre Déu ideològic ha caigut. Les assumpcions que han dominat durant tres dècades apareixen de sobte tant caduques com els socialisme revolucionari” (Financial Times, 2009).

[2 ] Els estats en el sistema-món capitalista, segons la seva força militar i política, i les seves posicions en la divisió del treball al llarg del sistema-món, estan dividits en tres posicions estructurals: nucli, semi-perifèria i perifèria. Per a un desenvolupament a fons d’aquestes posicions estructurals, vegeu Wallerstein, 1979, 18–23.

[3] Aquesta afirmació es refereix als partits comunistes que arribaren al poder al món no occidental. Per altra banda, els partits comunistes occidentals poden ser més aviat vistos com a formes radicals de moviments social democràtics (pel que fa a la tradició eurocomunista).

[4] Sobre el declivi de l’hegemonia Nord-americana, vegeu Arrighi, 2007; Li, 2008, 113–138; Wallerstein, 2006.

[5] La tecnologia solar tèrmica o l’energia solar concentrada poden tenir menys un problema d’intermitència si es consideren instal·lacions d’acumulació de calor. Però de tota manera tenen importants variacions estacionals, i el rendiment a l’hivern és particularment fluix.

[6] Per detallades argumentacions sobre les limitacions econòmiques i tècniques de les energies nuclear i renovables, vegeu Trainer, 2007.

[7] Això en efecte assumeix que la infraestructura té una vida útil mitja de 20 anys. En realitat, molta infraestructura pot durar mig segle o més.

Anderson, Kevin, and Alice Bows. 2008. “Reframing the Climate Change Challenge in Light of Post-2000 Emission Trends.” Philosophical Transactions of the Royal Society.

Arrighi, Giovanni. 2007. Adam Smith in Beijing: Lineages of the Twenty-First Century. London: Verso.

ASPO. 2008. Association for the Study of Peak Oil and Gas Ireland. Newsletter, No. 96 (December). http://www.aspo-ireland.org/contentFiles/newsletterPDFs/newsletter96_200812.pdf

Auerbach, Alan J., and William G. Gale. 2009. “The Economic Crisis and the Fiscal Crisis: 2009 and Beyond” (February 19). The Urban Institute. http://www.urban.org/UploadedPDF/411843_economic_crisis.pdf

Engels, Friedrich. 1978 (1892). “Socialism: Utopian and Scientific.” Pp. 683–717 in Robert C. Tucker, ed., The Marx–Engels Reader. Second Edition. New York/ London: W. W. Norton.

Financial Times. 2009. “Seeds of Its Own Destruction” (March 9), 7.

Hansen, James, Makiko Sato, Pushker Kharecha, David Beerling, Valerie Masson-Delmotte, Mark Pagani, Maureen Raymo, Dana Royer, and James C. Zachos. 2008. “Target Atmospheric CO2: Where Should Humanity Aim?” (October 8). http://www.columbia.edu/~jeh1/

Li, Minqi. 2008. The Rise of China and the Demise of the Capitalist World-Economy. London: Pluto Press; New York: Monthly Review Press.

Lovelock, James. 2009. “James Lovelock Thinks Humanity Has Only One Remaining Option: To Halt Climate Change and Save Ourselves.” Gaia Vince 2692, (January 23) http://www.newscientist.com/article/mg20126921.500-one-last-chance-to-save-mankind.html?full=true

Marx, Karl. 1978 (1852). “The Eighteenth Brumaire of Louis Bonaparte. ” Pp. 594–617 in Robert C. Tucker, ed., The Marx-Engels Reader. Second Edition. New York/London: W. W. Norton.

Spratt, David, and Philip Sutton. 2007. Climate Code Red: The Case for a Sustainability Emergency. www.carbonequity.info

The Oil Drum. 2009. “Saudi Arabia’s Crude Oil Production Peaked in 2005.” (March 3). http://www.theoildrum.com/node/5154

Trainer, Ted. 2007. Renewable Energy Cannot Sustain a Consumer Society. Dordrecht, The Netherlands: Springer.

Wallerstein, Immanuel. 1979. The Capitalist World-Economy: Essays by Immanuel Wallerstein. Cambridge, England: Cambridge University Press.

———. 1998. Utopistics: Or, Historical Possibilities of the Twenty-First Century. New York: The New Press.

———. 2006. “The Curve of American Power.” New Left Review, 2:40, 77–94 ( July–August).

*Minqi Li és Professor del departament d’economia a la Universitat d’Utah Salt Lake City, EUA, i investigador del Political Economy Research Institute, Especialitzat en Economia política, Sistemes globals i Economia de la Xina.

Ha publicat obres com “The Rise of China and the Demise of the Capitalist World-Economy” (Pluto Press, November 2008), “After Neoliberalism: Empire, Social Democracy, or Socialism?” (2004), “Limits of growth. Capitalism with zero profit rate?” (veure conferències) o “Capitalist Development and Class Struggle in China” (1996). 

Altres articles del mateix autor a La Fàbrica: L’economia política de la Xina moderna: Socialisme, capitalisme i lluita de classes