La grip porcina exposa el monstruós poder de la gran industria càrnica
L’autor, que en el seu llibre “The Monster at Our Door: The Global Threat of Avian Flu” ja va alertar del perill d’una grip aviaria pandèmica d’abast mundial, explica ara com la gran indústria càrnica globalitzada ha posat les bases per a un més que preocupant brot de grip porcina a Mèxic.
Article publicat originalment al diari britànic The Guardian, el 27 d’abril de 2009, traduït per L’EspaiFàbrica.
La grip porcina i el monstruós poder de la gran industria pecuària
La grip porcina mexicana, una quimera genètica probablement concebuda en el llot fecal d’un criador de porcs industrial, amenaça de sobte amb una febre al món sencer. Els brots a Amèrica del Nord revelen una infecció que està viatjant ja a major velocitat de la que va viatjar amb l’última soca pandèmica oficial, la grip de Hong Kong de 1968.
Robant-li protagonisme al nostre últim assassí oficial, el virus H5N1, aquest virus porcí representa una amenaça d’ignota magnitud. Sembla menys letal que el SARS (Síndrome Respiratòria Aguda, per les seves sigles en anglès) de 2003, però, com grip, podria resultar més duradora que el SARS. Atès que les domesticades grips estacionals de tipus A maten ni més ni menys que a un milió de persones a l’any, fins i tot un modest increment de virulència, especialment si va combinada amb una elevada incidència, podria produir una carnisseria equivalent a una guerra important.
Això és que una de les seves primeres víctimes ha estat la consoladora fe, repetidament predicada per l’Organització Mundial de Salut (OMS), en la possibilitat de contenir les pandèmies amb respostes immediates de les burocràcies sanitàries i independentment de la qualitat de la sanitat pública local. Des de les primeres morts per H5N1 el 1997, a Hong Kong, l’OMS, amb el suport de la majoria d’administracions nacionals de sanitat, ha promogut una estratègia centrada en la identificació i l’aïllament d’un soca pandèmica en el seu radi local de brot, seguits d’una massiva administració d’antivirals i –si n’hi ha disponibilitat— de vacunes a la població.
Una legió d’escèptics ha criticat aquest enfocament de “contrainsurgencia” vírica, assenyalant que els microbis poden ara volar al voltant del món –gairebé literalment en el cas de la grip aviar— molt més ràpidament del que l’OMS o els funcionaris locals puguin arribar a reaccionar al brot original. Aquests experts han observat també el caràcter primitiu, i sovint inexistent, de la vigilància de la interfície entre les malalties humanes i les animals. Però el mite d’una intervenció audaç, preventiva (i barata) contra la grip aviar ha resultat valuosíssim per a la causa dels països rics que, com els EEUU i el Regne Unit, prefereixen invertir en les seves pròpies línies Maginot biològiques, abans que incrementar dràsticament l’ajuda als fronts epidèmics avançats d’ultramar. Tampoc ha tingut preu aquest mite per a les grans transnacionals farmacèutiques, enfrontades en una guerra sense treva amb les exigències dels països en via de desenvolupament obstinats a exigir la producció pública d’antivírics genèrics clau com el Tamiflu patentat per Roche.
La versió de l’OMS i dels centres de control de malalties, d’acord amb la qual ja s’està preparat per a una pandèmia, sense major necessitat de noves inversions massives en vigilància, infraestructura científica i reguladora, salut pública bàsica i accés global a fàrmacs vitals, serà ara decisivament posada a prova per la grip porcina, i tal vegada esbrinem que pertany a la mateixa categoria de gestió “ponzificada” del risc que els títols i obligacions de Madoff. No és tan difícil que falli el sistema d’alertes, tenint en compte que, senzillament, no existeix. Ni tan sols a Amèrica del Nord i a la Unió Europea.
Tal vegada no sigui sorprenent que Mèxic estigui tant mancat tant de capacitat com de voluntat política per a gestionar malalties avícoles i ramaderes, però ocorre que la situació tot just és millor al nord de la frontera, on la vigilància es desfà en un desgraciat mosaic de jurisdiccions estatals i les grans empreses pecuàries s’enfronten a les regulacions sanitàries amb el mateix menyspreu amb que solen tractar als treballadors i als animals. Anàlogament, una dècada sencera d’advertiments dels científics va fracassar en el punt de garantir transferències de sofisticada tecnologia viral experimental als països situats en les rutes pandèmicas més probables. Mèxic compta amb experts sanitaris de reputació mundial, però ha d’enviar les mostres a un laboratori de Winnipeg pera desxifrar el genoma de la soca. Així s’ha perdut tota una setmana.
Però ningú menys alerta que les autoritats de control de malalties a Atlanta. D’acord amb el Washington Post, el CDC (sigles en anglès del Centre de Control de Malalties, radicat a Atlanta) no es va assabentar del brot fins a sis dies després que Mèxic hagués començat a imposar mesures d’urgència. No hi ha excusa que valgui. Allò paradoxal d’aquesta grip porcina és que, encara que totalment inesperada, havia estat ja pronosticada amb gran precisió. Fa sis anys, la revista Science va consagrar un article important a posar en evidència que, “després d’anys d’estabilitat, el virus de la grip porcina d’Amèrica del Nord ha donat un salt evolutiu vertiginós”.
Des de la seva identificació durant la Gran Depressió, el virus H1N1 de la grip porcina només havia experimentat una lleugera deriva des del seu genoma original. Després, en 1998, una soca molt patògena va començar a delmar truges en una granja de Carolina del Nord, i van començar a sorgir noves i més virulentes versions any rere any, inclosa una variant de l’H1N1 que contenia els gens interns de l’H3N2 (causant de l’altra grip de tipus Que es contagia entre humans).
Els investigadors entrevistats per Science es mostraven preocupats per la possibilitat que un d’aquests híbrids pogués arribar a convertir-se en un virus de grip humana –es creu que les pandèmies de 1957 i de 1968 van ser causades per una barreja de gens aviaris i humans forjada en l’interior d’organismes porcins—, i reclamaven urgentment creació d’un sistema oficial de vigilància per a la grip porcina: admonició, vaga dir-lo, a la qual va fer-se el sord un Washington amatent llavors a llençar milers de milions de dòlars pel sac sense fons de les fantasies bioterroristes.
Què va provocar tal acceleració en l’evolució de la grip porcina? Fa molt que els viròlegs estan convençuts que el sistema d’agricultura intensiva de la Xina meridional és el principal vector de la mutació gripal: tant de la “deriva” estacional com de l’episòdic “intercanvi” genòmic. Però la industrialització gran empresarial de la producció pecuària ha trencat el monopoli natural de Xina en l’evolució de la grip. El sector pecuari s’ha vist transformat en aquestes últimes dècades en alguna cosa que se sembla més a la indústria petroquímica que a la feliç granja familiar que pinten els llibres de text a l’escola.
El 1965, per exemple, hi havia als EUA 53 milions de porcs repartits entre més d’un milió de granges; avui, 65 milions de porcs es concentren en 65.000 instal·lacions. Això ha significat passar de les antiquades cortielles a gegantins inferns fecals en els quals, entre fems i sota una calor sufocant, llestos per a intercanviar agents patògens a la velocitat del llampec, s’amunteguen desenes de milers d’animals amb mésque afeblits sistemes immunitaris.
L’any passat, una comissió convocada pel Pew Research Center va publicar un informe sobre la “producció animal en granges industrials”, on es destacava l’agut perill que “la contínua circulació de virus (…) característica d’enormes corts i ramats incrementi les oportunitats d’aparició de nous virus per episodis de mutació o de recombinació que podrien generar virus més eficients en la transmissió entre humans”. La comissió va alertar també que el promiscu ús d’antibiòtics en les factories porcines –més barat que en ambients humans— estava propiciant l’auge d’infeccions estafílocòquiques resistents, mentre que els abocaments residuals generaven brots d’escherichia coli i de pfiesteria (el protozou que va matar a mil milions de peixos en els estuaris de Carolina i va contagiar a dotzenes de pescadors).
Qualsevol millora en l’ecologia d’aquest nou agent patogen hauria d’enfrontar-se amb el monstruós poder dels grans conglomerats empresarials avícoles i ramaders, com Smithfield Farms (porcí i boví) i Tyson (pollastres). La comissió va parlar d’una obstrucció sistemàtica de les seves investigacions per part de les grans empreses, incloses unes no gens discretes amenaces de suprimir el finançament dels investigadors que cooperessin amb la comissió.
Es tracta d’una indústria molt globalitzada i amb influències polítiques. Així com el gegant avícola Charoen Pokphand, radicat a Bangkok, va ser capaç de desbaratar les investigacions sobre el seu paper en la propagació de la grip aviar en el sud-est asiàtic, és el més probable que la epidemiología forense del brot de grip porcina es topi de cap contra la pètria muralla de la indústria del porc.
Això no vol dir que no s’hagi de trobar mai una acusadora pistola fumejant: ja corre la remor en la premsa mexicana d’un epicentre de la grip situat entorn d’una gegantesca filial de Smithfield a l’estat de Veracruz. Però el més important –sobretot per la persistent amenaça del virus H5N1— és el bosc, no els arbres: la fracassada estratègia antipandèmica de l’OMS, la progressiva deterioració de la salut pública mundial, la mordassa aplicada per les grans transnacionals farmacèutiques a medicaments vitals i la catàstrofe planetària que és una producció pecuària industrialitzada i ecològicament descontrolada.
*Mike Davis és un escriptor, historiador i activista d’esquerres nord-americà, autor de nombroses obres re referència com The Planet of Slums, In Praise of Barbarians o City of Quartz.
