La guerrilla naxalita de l’Índia: “Caminant amb els camarades” (Part I)

L’escriptora índia relata en aquest reportatge el seu viatge a l’epicentre del conflicte, a les selves de Dantewada a l’estat de Chhattisgarh, per conviure amb els guerrillers naxalites.

La guerra entre l’estat i la guerrilla maoista de l’Índia, amb el rerefons de la discriminació, matances i trasllats massius de població de les zones tribals per part de les forces de l’estat i els paramilitars finançats per terratinents i grans empreses, per permetre a les grans corporacions explotar els grans recursos minerals i naturals, ha saltat darrerament als titulars de la premsa internacional arran de la creixent força dels insurgents, que han incrementat la seva activitat, amb accions com la del passat 6 d’abril a Raipur.

Des de la Fàbrica us n’oferim ara el primer lliurament.

Caminant amb els camarades

La nota concisa i mecanografiada que va lliscar sota la meva porta en un sobre segellat, confirmà la meva cita amb l’Amenaça a la Seguretat Interna més greu de l’Índia. Havia estat esperant durant mesos saberr d’ells. Jo hauria de’ ser al temple Danteshwari Ma a Dantewada, a l’estat de Chhattisgarh, en qualsevol dels quatre moments donats en dos dies determinats. Això era per a tenir en compte el possible mal temps, les punxades, els bloquejos de carreteres, vagues de transport o la simple mala sort. La nota deia: “L’escriptora ha de dur la càmera, tika i un coco. El contacte durà gorra, la revista hindi Outlook i plàtans. Contrasenya: Namashkar Guruji“.

Namashkar Guruji. Em preguntava si el contacte s’estaria esperant un home. I si haviia de fer-me amb un bigoti.

Hi ha moltes maneres de descriure Dantewada. És un oxímoron. És una ciutat fronterera just al cor de l’Índia. És l’epicentre d’una guerra. Es tracta d’una ciutat capgirada com un mitjó.

A Dantewada, la policia va de paisà i els rebels usen uniformes. El superintendent de la presó és dins la presó. Els presos són lliures (tres-cents d’ells van escapar de la presó de la ciutat vella de fa dos anys). Les dones que han estat víctimes de violació estan sota custòdia policial. Els violadors donen discursos al basar.

Gent del poblet de Kudur protesten a la presa Bodhghat: ‘No pertany als capitalistes: Bastar és nostre!”

A l’altra banda del riu Indravati, a la zona controlada pels maoistes, és el lloc que la policia anomena «Pakistan». Allà, els pobles estan buits, però el bosc és ple de gent. Els nens que haurien d’estar en l’escola corren arreu. En els pobles del bonic bosc, els edificis de les escoles de formigó han estat destruïts i són una desferra, o estan plens de policies. La guerra mortal que es desenvolupa a la selva és una guerra de la qual el Govern de l’Índia n’està alhora orgullós i avergonyit. L’Operació Green Hunt (Caça verda) ha estat tant proclamada com a negada. P. Chidambaram, ministre de l’Interior de l’Índia (i director executiu de la guerra), diu que no existeix, que és una creació de mitjans de comunicació. I tanmateix, s’hi han assignat importants fons i desenes de milers de tropes s’estan mobilitzant per a ella. Encara que l’escenari de la guerra és a les selves de l’Índia central, tindrà greus conseqüències per a tots nosaltres.

Si els fantasmes són els esperits permanents d’algú, o alguna cosa, que ha deixat d’existir, aleshores potser la nova autopista de quatre carrils que travessa amb estrèpit la selva és el contrari d’un fantasma. Potser és l’herald del que encara ha de venir.

Els antagonistes en el bosc són dispars i desiguals en gairebé tots els sentits. D’una banda hi ha una força massiva de paramilitars armada amb els diners, la potència de foc, els mitjans de comunicació, i la supèrbia d’una superpotència emergent. D’altra banda, els vilatans comuns armats amb armes tradicionals, recolzats per la força de combat d’una guerrilla maoista magníficament organitzada, summament motivada, amb una història extraordinària i violenta de revolta armada. Els maoistes i els paramilitars són vells adversaris i han combatut els anteriors avatars de l’altre diverses vegades abans: Telangana en els anys 50, Bengala Occidental, Bihar, Srikakulam a Andhra Pradesh, a finals dels 60 i 70, i després de nou en Andhra Pradesh , Bihar i Maharashtra, els anys 80 i fins al present. Estan familiaritzats amb els tàctiques dels altres, i han estudiat els manuals de combat dels rivals a consciència. Cada vegada, semblava que els maoistes (o els seus anteriors avatars) no només havien estat vençuts, sinó, literalment, físicament exterminats. Cada vegada, han tornat a sorgir, més organitzats, més decidits i més influents que mai. Avui en dia, una vegada més la insurrecció s’ha estès a través dels boscos rics en minerals de Chhattisgarh, Jharkhand, Orissa i Bengala Occidental -terra natal de milions de persones tribals[I] de l’Índia, terra dels somnis per al món empresarial corporatiu.

El més fàcil per la consciència d’esquerra liberal és creure que la guerra als boscos és una guerra entre el Govern de l’Índia i els maoistes, que consideren les eleccions una farsa, el Parlament una cort de porcs i han declarat obertament la seva intenció d’enderrocar l’Estat indi. Els és convenient oblidar que els pobles tribals del centre de l’Índia tenen una història de resistència que precedeix a Mao en segles. (Això és una obvietat, és clar. Si no la tinguessin, no existirien.) els poble Ho, els Oraon, els Kolser, els Santhals, els Mundas i els Gond han rebel.lat diverses vegades contra els britànics, i en contra els zamindars[II] i els prestamistes. Les revoltes van ser cruelment esclafades, molts milers foren morts, però la gent mai van ser conquerida. Fins i tot després de la Independència, la gent tribal eren al nucli del primer aixecament que es podria descriure com maoista, en el llogaret de Naxalbari, a Bengala Occidental (on s’origina el mot naxalita -que ara s’utilitza com a sinònim de ‘maoista’). Des de llavors, la política naxalita ha estat inextricablement entrellaçada amb aixecaments tribals, cosa que diu molt dels tribals, com dels naxalites.

Aquest llegat de la revolta ha deixat una gent enfurismada que ha estat deliberadament aïllada i marginada pel govern indi. La Constitució de l’Índia, el fonament moral de la democràcia índia, va ser aprovada pel Parlament el 1950. Va ser un dia tràgic per als pobles tribals. La Constitució va ratificar la política colonial i va posar a mans de l’Estat les terres tribals. De la nit al dia, la població tribal va passar a ser ocupant il·legal en les seves pròpies terres. Els negà els seus drets tradicionals a la producció forestal, criminalitzà tota una forma de vida. A canvi del dret de vot, els va arrancar el seu dret a la vida i la dignitat.

Després d’haverlos desposseït i d’empènyer-los a una espiral descendent d’indigència, en un cruel joc de mans, el govern va començar a utilitzar la seva pròpia misèria en contra d’ells. Cada vegada que necessitava desplaçar una gran massa de població – per les preses, per projectes d’irrigació, per les mines- parlava d’ “integrar els tribals a la societat” o de donar-los “els fruits del desenvolupament modern”. De les desenes de milions de persones desplaçades internament (més de 30 milions només a les Grans Preses), refugiats del ‘progrés’ de l’Índia , la gran majoria són gent de comunitats tribals. Quan el govern comença a parlar del benestar dels tribals, és hora de preocupar-se.

La més recent expressió de preocupació ha arribat de ministre de l’Interior P. Chidambaram que diu que no vol que els pobles tribalsvisuin en “cultures de museu”. El benestar dels pobles tribals no semblava ser una prioritat durant la seva carrera com a advocat corporatiu, com a representant dels interessos de diverses companyies mineres més importants. De manera que podria ser una idea per a esbrinar la base de la seva nova angoixa.

En els últims cinc anys, els governs de Chhattisgarh, Jharkhand, Orissa i Bengala Occidental han signat contractes amb centenars de corporacions, per valor de diversos milers de milions de dòlars, tot en secret, per a plantes d’acer, fàbriques de ferro ‘sponge’, centrals elèctriques, refineries d’alumini, preses i mines. Perquè els contractes es tradueixin en diners reals, les comunitats tribals han de ser desplaçades.

I d’aquí, aquesta guerra.

Quan un país que es diu una democràcia declara obertament la guerra dins de les seves fronteres, quin aspecte té aquesta guerra? La resistència té alguna oportunitat? L’hauria de tenir? Qui són els maoistes? Són només nihilistes violents que encolomen una ideologia caduca en els pobles tribals, esperonant-los a una insurrecció sense esperança? Quines lliçons han après de les seves experiències anteriors? És la lluita armada intrínsecament antidemocràtica? És acurada la teoria de l’entrepà -la dels tribals ‘corrents’ atrapats en el foc creuat entre l’Estat i els maoistes? Són “els maoistes” i “els tribals” dos categories totalment diferents com s’està dient? Els seus interessos convergeixen? Han après res l’un de l’altre? S’han canviat els uns dels altres?

El dia abans d’anar-me’n, la meva mare em va trucar, sonava endormiscava. “He estat pensant”, va dir, amb l’estrany instint d’una mare, “el que aquest país necessita és la revolució”.

Un article a Internet diu que el Mossad israelià està entrenant a 30 oficials d’alt rang de la policia índia en les tècniques dels assassinats selectius, per a “decapitar” l’organització maoista . La premsa parla del nou equipament que s’ha comprat a Israel: telèmetres de raigs làser, equips d’imatge tèrmica i ‘drons’, els avions no tripulats, tan populars amb l’exèrcit dels EUA. Armes perfectes per a utilitzar contra els pobres.

El trajecte de Raipur a Dantewada dura prop de 10 hores a través de zones conegudes com a “infestades de maoistes”. Aquestes no són paraules a l’atzar, “Infestar/ infestació” implica malaltia i plagues. Les malalties han de ser guarides, les plagues han de ser exterminades. Els maoistes han de ser eliminats. Amb aquestes formes innòcues i sibilines, la llengua de genocidi s’ha incorporat al nostre vocabulari.

Per protegir la carretera, les forces de seguretat han ‘assegurat’, una franja estreta dels boscos a banda i banda. Més endins, és el raj del ‘Dada log’[III]. Els germans. Els camarades.

Als afores de Raipur, un cartell enorme anuncia un Hosital de càncer de Vedanta (la companyia on va treballar el nostre ministre de l’Interior). A Orissa, on fa la mineria de bauxita, Vedanta està finançant d’una universitat. D’aquesta forma innòcua i sibilina, les empreses mineres entren a la nostra imaginació: els amables gegants que realment es preocupen per nosaltres. S’anomena RSE, Responsabilitat Social Empresarial o Corporativa. Permet a les empreses mineres fer com el llegendari actor i ex ministre NTR, a qui agradava d’interpretar tots els papers en els els films mitològics Telugu[IV] -els de bons i els de dolents, tots alhora, en la mateixa pel lícula. Aquesta RSE emmascara l’economia ultratjant en què es basa el sector de la mineria a l’Índia. Per exemple, segons el recent informe Lokayukta de Karnataka, per cada tona de mineral de ferro extret per una empresa privada, el govern rep una regalia del 27 rupies, mentre l’empresa minera obté 5.000 rupies. En el sector de l’alumini i bauxita, les xifres són encara pitjors. Estem parlant d’un robatori a mà armada per valor de milers de milions de dòlars. Prou per comprar les eleccions, els governs, els jutges, diaris, canals de televisió, les ONG i els organismes d’ajuda. Què és l’hospital oncològic ocasional aquí o allà?

Jo no recordo haver vist el nom de Vedanta, a la llarga llista de contractes signats pel govern de Chhattisgarh. Però sóc prou retorçada per sospitar que si hi ha un hospital oncològic, ha d’haver-hi una muntanya escapçada de bauxita en algun lloc.

Passem Kankan, famosa per la seva Escola de Guerra contra-terrorista en la Jungla menada pel brigadier BK Ponwar, el Rumpelstiltskin[V] d’aquesta guerra, encarregat de la tasca de convertir els corruptes i descuidats policies (la palla) a en comandos de la jungla (or). “Lluita contra la guerrilla com una guerrilla”, el lema de l’escola de formació de guerra, està pintat a les roques. Als homes se’ls ensenya a córrer, lliscar, saltar dins i fora d’helicòpters aerotransportats, muntar a cavall (per alguna raó), menjar serps i viure de la selva. La brigada s’enorgulleix d’entrenar ‘gossos de carrer’ per lluitar contra els “terroristes”. Vuit-cents policies es graduen a l’escola d’entrenament de guerra cada sis setmanes. Hi ha planejades vint escoles similars en tota l’Índia. La força policial està sent gradualment transformada en un exèrcit. (Al Caixmir, que és a l’inrevés. L’exèrcit s’està convertint en una inflada força de policia administrativa.) Com un mitjó girat del revés, de fora dins i de dins a fora. D’una o altra manera, l’enemic és el poble.

És tard. Jagdalpur dorm, a excepció de les moltes tanques publicitàries de Rahul Gandhi demanant a la gent afiliar-se al Congrés de la Joventut. Ha estat dues vegades a Bastar en els últims mesos però no ha dit gran cosa sobre la guerra. És probablement massa bruta com perquè príncep del Poble s’hi barregi en aquest moment. Els seus mànagers de campanya el deuen haver fet tocar de peus a terra. El fet que la Salwa Judum, el temut grup parapolicial patrocinat pel govern, responsable de violacions, assassinats, crema de pobles i l’expulsió de centenars de milers de persones de casa seva- estigui liderat per Mahendra Karma, un diputat del Congrés, no té gaire protagonisme en l’acuradament orquestrada publicitat al voltant de Rahul Gandhi.

Vaig arribar al mandir (temple) de Ma Danteshwari a temps per la meva cita (el primer dia, primera hora). Tenia la meva càmera, el meu petit coco i un tika vermella de pols al front. Em preguntava si algú m’estaria observat i rient. Al cap de pocs minuts un jove se’m va acostar. Duia una gorra i una motxilla escolar. Restes d’esmalt vermell de les ungles. Ni la revista Outlook en hindi, ni els plàtans. “Ets tu la que ha de venir?” Em va preguntar. Res de ‘Guruji Namashkar’. Jo no sabia què dir. Va treure una nota pringosa de la seva butxaca i me la va lliurar. Deia: “Outlook nahin mila (no he pogut trobar Outlook).”

“I els plàtans?”.

“Me’ls he menjat”, va dir-me, “tenia gana”.

A la seva motxilla, hi posava “Charlie Brown- Not your ordinary blockhead “. Em va dir que el seu nom era Mangtu. Aviat vaig aprendre que Dandakaranya, el bosc on estava a punt d’entrar, estava ple de gent que tenia molts noms i identitats fluïdes. Sonava com un bàlsam per a mi, aquesta idea. Que bonic, no d’estar enganxat a tu mateix, convertir-se en una altra persona per un temps.

Vam caminar fins a la parada de l’autobús, a pocs minuts de distància del temple. Ja era plena. Les coses van succeir ràpidament. Hi havia dos homes amb motocicletes. No hi va haver cap conversa -només una mirada de reconeixement, un desplaçament del pes corporal, una arrancada dels motors. No tenia idea d’on anàvem. Passàrem per la casa del Superintendent de Policia (SP), que vaig reconèixer de la meva darrera visita. Era un home sincer, el SP: “Mirisenyora, parlant amb franquesa, aquest problema no pot ser resolt per nosaltres per la via policial o militar. El problema amb aquests tribals és que no entenen la cobdícia. A menys que es tornin cobdiciosos, no hi ha esperança per a nosaltres. Li he dit al meu cap, retiri la força i al seu lloc de posi un televisor a cada llar. Tot tornarà a l’ordre automàticament“.

En un no res ja estavem sortint de la ciutat. Sense cua. Va ser un llarg viatge, tres hores en el meu rellotge. Es va acabar abruptament al mig del no res, en una carretera buida amb bosc a banda i banda. En Mangtu va baixar. Jo també. Vam deixar les motos, i vaig agafar la meva motxilla i vaig seguir la petita amenaça per la seguretat interna cap al bosc. Era un dia bonic. El sòl del bosc era una catifa d’or.

Al cap d’una estona vam anara para a les ribes sorrenques d’un riu pla i ample. Era evident que era un riu alimentat pels monsons, de manera que ara era més o menys una llera de sorra, amb un rierol al centre, que arribava als turmells, fàcil de travessar. A l’altre costat hi havia el «Pakistan». “Fora d’allà, senyora”, el càndid SP m’havia dit, “els meus nois disparen a matar.” Vaig recordar-ho quan vam començar a travessar. Ens vaig veure en els punts de mira dels rifles dels policies – petites figures en el paisatge, fàcils d’encertar. Però en Mangtu semblava bastant indiferent, i vaig fer com ell.

Esperant-nos a l’altra riba, amb una camisa de color verd llima on es llegia “Horlicks!”, hi havia en Chandu. Una amenaça a la seguretat una mica més gran. Potser vint. Tenia un somriure encantador, un cicle, un bidó amb aigua bullida i molts paquets de galetes de glucosa per a mi, del Partit. Vam agafar l’alè i ens vam posar a caminar de nou. El cicle, va resultar ser una pista falsa. La ruta va ser gairebé en la seva totalitat ‘no ciclable’. Vam pujar als turons escarpats i vam enfilar per camins rocosos al llarg d’unes cornises molt precàries. Quan no podia pedalar, en Chandu aixecava el cicle i se’l posava al cap com si no pesés gens. Vaig començar a preguntar-me sobre el seu aire de noi de poble perplex. Vaig descobrir (molt després) que podia manejar tot tipus d’armes, “excepte d’una LMG”[VI], em va informar alegrement.

Tres bells homes, beguts, amb flors als seus turbants caminaren amb nosaltres durant una mitja hora, abans que els nostres camins separessin. Al vespre, les bosses que portaven a les espatlles van començar a cantar. Hi tenien galls, que havien dur al mercat, però no havien aconseguit vendre.

En Chandu sembla ser capaç de veure en la foscor. Jo he de fer servir la meva llanterna. Els grills comencen a cantar i aviat hi ha una orquestra, una cúpula de soroll sobre nosaltres. Vull mirar el cel nocturn, però no m’atreveixo. He de mantenir els meus ulls a terra. Un pas cada vegada. Concentrada.

Sento gossos. Però no puc dir com estan de lluny. El terreny s’aplana. Jo faigun cop d’ull furtiu al cel. M’extasia. Espero que ens aturem aviat. “Aviat”, diu en Chandu. Resulta que és més d’una hora. Veig les siluetes dels enormes arbres. Arribem.

El poble sembla espaiós, les cases molt lluny les unes de les altres. La casa on entrem és bonica. Hi ha un foc, algunes persones assegudes al voltant. Més gent fora, en la foscor. No puc dir quants. No puc distingir bé. Un murmuri ressona. Lal Kaamraid Salam (salutació roja, camarada). Lal Salaam, dic jo. Jo estic més que cansada. La senyora de la casa em crida cap a dins i em fa pollastre al curri cuit amb mongetes tendres i una mica d’arròs vermell. Fabulós. El seu nadó està adormit al meu costat, els seus braçalets d’argent brillen a la llum del foc.

Després del sopar, descordo la cremallera del meu sac de dormir. És un so intrusiu, estrany, la cremallera. Algú posa la ràdio. Servei BBC en Hindi. L’Església d’Anglaterra ha retirat seus fons del projecte Niyamgiri de Vedanta, al·legant la degradació ambiental i violacions dels drets de la tribu Dongria Kondh. Puc sentir les esquelles, els esbufecs, les potes que s’arrosseguen, els pets del bestiar. Tot està bé al món. Els ulls se’m tanquen.

Membres de Chetna Natya Manch, la branca cultural del partit

Ens llevem a les cinc . Comencem la marxa a les sis. En un parell d’hores, travessem un altre riu. Caminem a través d’alguns bonics pobles. Cada poble té una família d’arbres de tamarinde que el vetllen, com un grapat d’enormes déus benèvols. El dolç tamarinde de Bastar. Cap a les 11, el sol és alt, i caminar és menys divertit. Ens aturem en un poble per dinar. En Chandu sembla conèixer a la gent de la casa. Una bella joveneta coqueteja amb ell. Es veu una mica tímid, potser perquè jo sóc a prop. El dinar és papaia crua amb dal masoor, i arròs vermell. I xili en pols vermell. Esperem que el sol perdi una mica de vehemència abans de començar a caminar de nou. Fem una migdiada a la glorieta. Hi ha una bellesa generosa en aquest lloc. Tot és net i necessari. No hi ha desordre. Un gall negre es passeja amunt i avall de la petita paret de fang. Un entramat de bambú estintola les bigues del sostre de palla i es doblega com una estanteria. Hi ha una escombra d’herba, dos tambors, una cistella de canya, un paraigua trencat i tota una pila de caixes de cartró corrugat buides plegades. Una cosa em crida l’atenció. Necessito les meves ulleres. Això és el que hi ha imprès en el cartró: “Ideal Power 90 High Energy Emulsion Explosive (Class-2) SD CAT ZZ”.

Reprenem la caminada a les dues. Al poblat ens reunirem amb una Didi (germana, camarada) que sap quin serà el següent pas del viatge. En Chandu no ho sap. Hi ha una economia de la informació, també. Ningú ha de saber-ho tot. Però quan arribem al poble, Didi no hi és. No hi ha notícies d’ella. Per primera vegada, veig un petit núvol de preocupació sobre en Chandu. Sobre meu un de gran. No sé quins són els sistemes de comunicació, però i si han anat malament?

Hem fet parada davant d’un edifici escolar abandonat, una mica fora del poble. Per què totes les escoles rurals del govern estan construïdes com bastions de formigó, amb porticons d’acer de finestres i portes corredisses plegables d’acer? Per què no, com les cases del poble, amb fang i palla? Perquè tenen la doble funció de casernes i bunkers. “En els pobles d’bujhmad,” diu en Chandu, “les escoles són així ….” Traça un plànol amb una branqueta a la terra. Tres octògons units entre si com una bresca. “Així es pot disparar en totes direccions.” Dibuixa fletxes per il.lustrar el que diu, com un gràfic dels punts de llançament del batedor de cricket. No hi ha mestres en cap de les escoles, diu en chandu. Tots han fugit. O és que els heu foragitat vosaltres? No, nosaltres només foragitem la policia. Però per què haurien de venir aquí a la selva els professors, si reben els seus salaris assegut a casa? Ben vist.

M’informa que aquesta és una ‘nova àrea’, el Partit hi ha arribat just fa poc.

Prop de 20 joves arriben, noies i nois. Entre l’adolescència i els 20 i pocsanys. En Chandu explica que es tracta de la milícia a nivell de poble, l’esglaó més baix de la jerarquia militar dels maoistes. Mai he vist a ningú com ells abans. Es vesteixen amb saris i lungis, alguns amb uniformes gastats verd oliva. Els nois porten bisuteria i gorres. Cadascun d’ells porta una escopeta d’avantcàrrega, el que s’anomena un bharmaar. Alguns també duen ganivets, destrals, un arc i fletxes. Un nen porta un morter rudimentari fet d’un pesat tub d’acer galvanitzat d’un metre. És ple de pólvora i metralla i a puntper a ser disparat. Fa un gran soroll, però només es pot utilitzar una vegada. Tot i així, espanta a la policia, diuen, i riuen. La guerra no sembla el tema principal en les seves ments. Potser perquè la seva àrea es troba fora del rang d’acció de Salwa Judum. Ells acaben d’acabar un dia de treball, ajudant a construir una tanca al voltant d’algunes cases del poble per mantenir les cabres fora dels camps. Són plens de diversió i curiositat. Les noies estan confiades i còmodes amb els nois. Tinc un sensor per a aquest tipus de coses, i em va impressionar. El seu treball, diu en Chandu, és patrullar i protegir a un grup de quatre o cinc pobles i ajudar en els camps, desbrossar els pous o reparar cases, fent tot allò que faci falta.

Encara no hi és la Didi. Qiè hem de fer? Res. Esperar. Ajudar a tallant i pelant verdures.

Després del sopar, sense parlar gaire, tothom es posa en línia. És evident que ens posarem en moviment. Tot es desplaça amb nosaltres, l’arròs, les verdures, les olles i paelles. Sortim del recinte escolar i caminem en fíla índia cap el bosc. En menys de mitja hora, arribem a una clariana on dormirem. No hi ha absolutament cap soroll. En qüestió de minuts tothom s’ha estès les seves estores de plàstic blau, l’omnipresent “jhilli ‘(sense la qual no hi haurà Revolució). En Chandu i en Mangtu en comparteixen una una i n’estenen una altra per a mi. Em troben el millor lloc, en la millor pedra grisa. En Chandu diu que ha enviat un missatge a la Didi. Si el rep, serà aquí a primera hora del matí. Si el rep.

És l’habitació més bonica on he dormit, en molt de temps. La meva cambra privada en un hotel de mil estrelles. Estic envoltada d’aquestes estranyes i boniques criatures amb el seu curiós arsenal. Són tots maoistes de ben segur. Han de morir tots? L’escola d’entrenament de la guerra de la selva és per a ells? I els helicòpters de combat, la visió tèrmica i els telèmetres làser?

Per què han de morir? Per a què? Per convertir tot això en una mina? Recordo la meva visita a les mines a cel obert del mineral de ferro a Keonjhar, Orissa. Una vegada allà hi havia hagut boscos. I nens com aquests. Ara la terra és com una ferida en carn viva, de color vermell. La pols vermella omple els narius i els pulmons. L’aigua és de color vermell, l’aire és vermell, la gent és vermella, els seus pulmons i els cabells són de color vermell. Tot el dia i la nit tots els camions retrunyen a través dels seus llogarets, en caravana, milers i milers de camions, portant el mineral al port de Paradip des d’on anirà a la Xina. Allà es convertirà en els cotxes i el fum i les ciutats que sorgeixen de sobte de la nit al dia. En un tipus de “creixement” que deixa bocabadats els economistes. En armes per fer la guerra.

Tothom dorm excepte els sentinelles que prenen torns d’una hora i mitja . Finalment, puc mirar les estrelles. Quan jo era una nena que creix iaals marges del riu Meenachal,olia pensar que el so dels grills, que sempre es posa en marxa en el crepuscle, era el so de les estrelles encenent-se, a punt de brillar. Estic sorpresa de com m’agrada ser aquí. No hi ha cap altre lloc del món on preferiria ser. Qui podria ser aquesta nit? La Kamraid (camarada) Rahel, sota les estrelles? Potser la Didi vindrà demà.

Arriben aviat a la tarda. Puc veure’ls des de la distància. Prop de 15 d’ells, tots amb uniformes verd oliva, corrent cap a nosaltres. Fins i tot des de la distància, des de la forma en què oórren, puc dir que són els pesos pesants. L’Exèrcit Guerriller Popular d’Alliberament (PLGA). Per ells està destinada la visió tèrmica i els fusells de mira làser. Per a ells es fa l’escola d’entrenament de guerra de la selva.

Porten fusells de veritat, INSAS, SLR, dos tenen AK-47[VII]. El líder de l’esquadó a és el camarada Madhav que ha estat amb el Partit des que tenia nou anys. Ell és de Warangal, Andhra Pradesh. Està disgustat i es disculpa insistentment . Hi va haver una falla de comunicació important, diu una vegada i una altra, que mai sol passar. Se suposava que havia d’haver arribat al campament principal en la primera nit d’estada. Algú va deixar-se un relleu a la selva. La motocicleta havia d’haver parat en un lloc completament diferent. “L’hem fet esperar, l’hem fet caminar massa. Hem vingut corrent quan hem rebut el missatge que vostè era aquí”. Li vaig dir que estava bé, que jo havia vingut preparada, per esperar i caminar i escoltar. Ell vol marxar de seguida, perquè la gent al campament estaven esperant, i preocupats.

És una caminada d’unes quantes hores fins al campament. S’està fent de nit quan arribem. Hi ha diverses línies de sentinelles i cercles concèntrics de patrulles. Hi deu haver un centenar de camarades alineats en dues files. Tothom té una arma. I un somriure. Comencen a cantar: Lal lal salaam, lal lal salaam, aane vaale saathiyon ko lal lal salaam (salutació roja als camarades que han arribat). Es canta dolçament, com si fos una cançó popular sobre un riu, o una flor dels boscos. Amb la cançó, la salutació, l’encaixada de mans, i el puny tancat. Tothom saluda tothom, murmurant Lalslaam, mlalslaam mlalslaa …

Campament guerriller als boscos de Dandakaranya

A part d’un gran jhilli blau estès a terra, d’uns 15 metres quadrats, no hi ha signes d’un “camp”. Aquest té un sostre jhilli també. És la meva habitació per la nit. Estava o bé sent recompensada pels meus dies de marxa, o bé sent mimada per avançat pel que ens esperava. O les dues coses. De totes maneres, era l’última vegada en tot el viatge que havia de tenir un sostre sobre el meu cap. Durant el sopar em trobo amb la camarada Narmada, responsable de la Krantikari Adivasi Mahila Sangathan (KAMS), que té un preu sobre el seu cap; la camarada Saroja del PLGA que és tan alta com el seu fusell SLR; la camarada Maase (que significa Noia Negra en Gondi), que també té posat preu al seu cap; el camarada Rupi, el manetes tècnic, el camarada Raju, que està a càrrec de la divisió pel territori de la qual havia estat caminant, i el camarada Venu (o Murali o Sonu o Sushil, o com li vulguis dir), clarament el més veterà de tots ells. Potser del Comitè Central, potser fins i tot del Politburó. No m’ho han dit, no ho pregunto. Entre nosaltres parlem Gondi, Halbi, Telugu, Punjabi i Malayalam. Només Maase parla anglès. (Així que tots es comuniquen en hindi!) La camarada Maase és alta i tranquil·la i sembla que ha de nedar a través d’una capa de dolor per entrar a la conversa. Però de la manera que ella m’abraça, puc dir que és lectora. I que troba a faltar tenir llibres a la selva. Ella m’explicaria la seva història més endavant. Quan ella em faci confiança amb la seva pena.

Arriben males notícies, com ho fan en aquesta selva. Un corredor, amb ‘galetes’. Notes manuscrites sobre fulles de paper, plegades i grapades en petits quadrats. N’hi ha una bossa plena. Com de patates fregides. Notícies de tot arreu. La policia ha matat cinc persones al poble de Ongnaar, quatre de la milícia i un camperol corrent: Santhu Pottai (25), Vadde Phool (22), Kanda Pottai (22), Ramoli Vadde (20), Dalsai Koram (22). Podrien haver estat els nens del meu dormitori estelat de la nit anterior.

Després arriben bones notícies. Un petit contingent de persones amb un jove grassonet. Porta uniforme també, però té un aspecte completament nou. Tothom l’admira i comenta com li queda. Sembla tímid i complagut. És un metge que ha vingut a viure i treballar amb els companys al bosc. L’última vegada que un metge va visitar Dandakaranya va ser fa molts anys.

A la ràdio hi ha notícies sobre la reunió el ministre de l’Interior amb els caps de govern dels estats “afectats per l’extremisme d’esquerra”. Els governants de Jharkhand i Bihar són més modestos i no hi han assistit. Tothom riu assegut al voltant de la ràdio. En l’època d’eleccions, diuen, just durant la campanya, i potser fins al cap d’un o dos mesos després que el govern es formi, tots els principals polítics diuen coses com “els Naxals són els nostres fills”. Pots posar en hora el rellotge per quan el calendari els fa canviar d’opinió, i els creixen els ullals.

Em presenten la camarada Kamla. M’han dit que en cap cas he d’anar a més de cinc passes lluny de la meva jhilli sense avisar-la. Perquè tothom es desorienta a la foscor i podia perdre’s. (No em desperto. Dormo com un tronc.) Al matí la Kamla em dóna un envàs de polietilè de color groc amb una cantonada tallada. Abans havia contingut oli de soja refinat Abis Gold. Ara era la meva tassa de neteja. No es desaprofita res en el camí cap a la Revolució.

(Encara avui penso en la camarada Kamla sempre, cada dia. Té 17 anys. Porta una pistola casolana al maluc. I noi, quin somriure. Però si la policia la troba, la mataran. Potser primer la violaran. No faran preguntes. Perquè ella és una amenaça a la seguretat interior de l’Índia.)

Després de l’esmorzar, el camarada Venu (Sushil, Sonu, Murali) m’està esperant, assegut amb les cames creuades sobre la jhilli, vetllant per tots com un fràgil mestre de poble. Tindré una lliçó d’història. O, més exactament, una conferència sobre la història dels últims 30 anys a la selva Dandakaranya, que ha culminat en la guerra en què es troba immersa avui. No cal dir que és una versió partidària. Però bé, quina història no ho és? En qualsevol cas, la història secreta s’ha de fer pública, si cal per a ser impugnada, o discutida, enlloc de limitar-se a mentir-nos i enganyar-nos sobre ella, que és el que està passant ara.

El camarada Venu té un actitud suau i tranquil·litzadora i una veu dolça que apareixerà en els propers dies, en un context que m’intranquil·litzarà completament. Aquest matí, parla durant diverses hores, gairebé contínuament. És com un gerent d’una petita botiga que té un munt gegant de claus amb les que obre un laberint d’armaris plens d’històries, cançons i reflexions.

El camarada Venu era en un dels set esquadrons armats que van creuar el Godavari a Andhra Pradesh i va entrar al bosc Dandakaranya (DK, en la parla del Partit) el juny de 1980, fa 30 anys. Ell és un dels primers quaranta-nou. Pertanyien al Grup de la Guerra Popular (PWG), una facció del Partit Comunista de l’Índia (marxista-leninista) o PCI (ML), els naxalites originals. El PWG es va proclamar oficialment com un partit separat, independent, l’abril d’aquell any, amb el lideratge de Kondapalli Seetharamiah. El PWG havia decidit construir un exèrcit permanent, per a això necessitaven una base. DK seria aquesta base, i aquells primers esquadrons van ser enviats per reconèixer l’àrea i començar el procés de creació de zones guerrilleres. El debat sobre si els partits comunistes han de tenir un exèrcit permanent, i si un “exèrcit del poble” és o no una contradicció en termes, és antic. La decisió PWG de construir un exèrcit va arribar després de la seva experiència en Andhra Pradesh, on la seva campanya “la Terra per a qui la llaura” va donar pas a un enfrontament directe amb els propietaris, i conduí a la mena de repressió policial que el partit va trobar impossible de resistir sense una força de combat preparada pròpia.

El 2004, el PWG es va fusionar amb les altres faccions del PCI (ML), el Partit de la Unitat (PU) i el Centre Comunista Maoista (MCC)-que funciona en la seva major part fora de Bihar i Jharkhand. Per arribar a ser el que és ara, el Partit Comunista de l’Índia – Maoista).

Dandakaranya és part del que els britànics, en el seu mode d’home blanc, anomenaren Gondwana, terra dels gond. Avui en dia els límits de l’estat de Madhya Pradesh, Chhattisgarh, Orissa, Andhra Pradesh i Maharashtra es tarcen a través del bosc. Dividir un poble problemàtic en diferents unitats administratives és un vell truc. Però aquests maoistes i maoistes gond no fan gaire cas a coses com les fronteres estatals. Tenen mapes ben diferents al cap, i igual que les altres criatures de la selva, ells tenen els seus propis camins. Per a ells, les carreteres no estan fetes per a circular-hi per sobre. Són només per a travessar, o com passa cada vegada més sovint, per plantar-hi una emboscada. Encara que el poble gond (dividit entre les tribus Koya i Dorla) són de molt la majoria, hi ha petits assentaments d’altres comunitats tribals també. Les comunitats no adivasi, els comerciants i colons, viuen a les vores del bosc, a prop de les carreteres i els mercats.

El PWG no van ser els primers evangelitzadors a arribar a Dandakaranya. Baba Amte, la coneguda gandhiana, havia obert el seu l’hospital de lepra i ashram a Warora el 1975. La Missió Ramakrishna havia començat a obrir escoles de les aldees en els remots boscos d’Abujhmad. Al nord de Bastar, Baba Bihari Das havia començat un esforç agressiu per “tornar els tribals la cleda hindu”, que va implicar una campanya per denigrar la cultura tribal, induir l’autoodi, i introduir un ‘gran regal’ de l’hinduïsme: les castes. Als primers conversos, els cacics de poble i grans terratinents, gent com Mahendra Karma, fundador de la Salwa Judum-els va ser atorgat l’estatut de Dwij, bramans nascuts dues vegades. (Per descomptat, això era una mica estafa, perquè ningú pot convertir-se en un braman. Si poguessin, seríem una nació de bramans a hores ara.) Però aquesta fasificació de l’hinduisme es considera prou bona per als pobles tribals, igual com les altres falsificacions de marques, galetes, sabó, llumins, oli que es venen en els mercats rurals. Com a part de l’empresa d’hinduïtzació, els noms dels pobles van ser canviats en els registres de terres, i com a conseqüència, ara la majoria dels quals tenen dos noms els noms de la gent i els noms del govern. El poblet Innar, per exemple, es va convertir en Chinnari. A les llistes de votants, els noms de tribals van ser canviats a noms hindús. (Massa Kama es va convertir en Mahendra Karma) Aquells que no es van anar a unir al ramat hindú van ser declarats ‘Katwas’ (que per a ells significava intocables) i més tard es van convertir en la base natural per als maoistes.

El PWG primer va començar a treballar al sud de Bastar i Gadchiroli. El camarada Venu descriu aquests primers mesos amb alguns detalls: com els vilatans sospitaven d’ells, i no els deixaven entrar a casa seva. Ningú els oferiria menjar ni aigua. La policia havia difós rumors de que eren lladres. Les dones amagaven les seves joies en les cendres de les cuines de llenya. Hi va haver una enorme quantitat de repressió. El novembre de 1980, a Gadchiroli, la policia va obrir foc en una reunió de poble i van matar un esquadró sencer. Aquest va ser la primera ‘topada amb morts’ a DK. Va ser un revés traumàtic, i els camarades es van retirar a través del Godavari i va tornar a Adilabad, però el 1981 van tornar. Van començar a organitzar la gent tribal per a reclamar un augment en el preu que es pagava per les fulles de tendu (que es fan servir per fer cigars beedis). En aquell temps, els comerciants pagaven tres paises (1 paise equival a 1⁄100Finalment, la vaga va ser un èxit i el preu es va duplicar, a sis paises un paquet. Però el veritable èxit per al partit seria la capacitat de demostrar el valor de la unitat i una nova manera de dur a terme una negociació política. Avui, després de diverses vagues i agitacions, el preu d’un paquet de fulles de tendu és 1 rupia. (Sembla una mica improbable amb aquestes taxes, però el volum de facturació del negoci del tendu es troba amb milers de milions de rupies.) Cada temporada, el govern fa emissions de quotes, i permet als contractistes extreure un volum fix de fulles de tendu -generalment entre 1.500 i 5.000 bosses standard conegudes com Manak Boras-. Cada Manak Bora conté prop de 1.000 lligalls (Per descomptat, no hi ha manera de garantir que els contractistes no extreguin més del que tenen permès). Quan el entra al mercat de tendu, es ven a quilos. L’aritmètica relliscosa i el sistema de mesura astuta que converteix els paquets de Boras Manak en quilos és controlada pels contractistes, i deixa molt espai per a les manipulacions de la pitjor espècie. L’estimació més conservadora situa els seus guanys per bossa estàndard en prop de 1.100 rupies (Això és, després de pagar al partit que una comissió de 120 rupies per sac). Fins i tot a aquesta escala, un petit contractista (1.500 bosses) fa al voltant de 1600.000 Rs (rupies) en una temporada i un gran (5.000 bosses) fins a 5500.000 Rs. Una estimació més realista seria diverses vegades aquesta quantitat. Mentrestant, les majors amenaces a la seguretat interior de l’Índia fan prou per mantenir-se amb vida fins a la pròxima temporada. de rupia) per a cada embalum d’unes 50 fulles. Va ser un treball formidable organitzar a la gent gens familiaritzada amb aquest tipus de política, per conduir-los a la vaga.

Ens interrompten algunes rialles i la visió de Nilesh, un dels joves camarades del PLGA, caminant ràpidament cap a la zona de cuina, colpejant-se a si mateix. Quan s’acosta, ja veig que ell està portant un niu de fulles ple de formigues vermelles enfurismades que s’han escampat per tot el cos i li mosseguen els braços i el coll. Nilesh també riu. “AHas menjat mai chutney de formiga?” Em pregunta el camarada Venu. Conec bé les formigues vermelles i, de la meva infantesa a Kerala, i m’han mossegat, però mai n’he menjat. (El ‘chapoli’ resulta ser agradable. Amarg. Amb molt d’àcid fòlic.)

Nilesh és de Bijapur, que està al cor de les operacions de Salwa Judum. el germà petit d’en Nilesh es va unir a la Judum en una de les origiess de saquejos i incendis i es va fer “Oficial de Policia Especial” (SPO). Viu al campament Basaguda amb la seva mare. El seu pare es va negar a anar-hi i es va quedar al poble. En efecte, es tracta d’una disputa de sang de la família. Més tard, quan vaig tenir l’oportunitat de parlar amb ell, li vaig preguntar a en Nilesh per què seu germà havia fet això. “Era molt jove”, va dir en Nilesh , “es va trobar l’oportunitat de tornar-se salvatge, fer mal a la gent i cremar cases. Es va tornar boig, va fer coses terribles. Ara està marcat. Mai pot tornar al poble. No serà perdonat. I ell ho sap”.

Tornem a la lliçó d’història. La següent gran lluita del partit, explica el camarada Venu, va ser contra la Paperera de Ballarpur. El govern havia donat als Thapars [IX] un contracte de 45 anys per extreure 1,5 lakh tones [VIII] de bambú a una taxa enormement subsidiada. (La xocolata del lloro en comparació amb la bauxita, però encara prou). Als tribals els pagaven 10 paises per un feix de 20 troncs de bambú. (No vaig a cedir a la vulgar temptació de fer la comparació amb els beneficis que els Thapars estaven fent.) Una llarga agitació, una vaga, seguida de negociacions amb funcionaris de la fàbrica de paper en la presència de la gent, es va triplicar el preu a 30 paises per feix. Per a la gent tribal, aquests foren èxits enormes. Altres partits polítics havien fet promeses, però no va mostrar mai signes de fer-les realitat. La gent va començar a acostar-se al PWG preguntant si podien unir-s’hi.

Però la política del tendu, el bambú i altres productes forestals era estacional. El problema perenne, l’autèntica creu per a les vides de la gent, era el major terratinent de tots, el Departament Forestal. Cada matí, els funcionaris forestals, fins i tot els més joves d’ells, havien d’apareixer als pobles com un malson, impedint la gent llaurar els seus camps, impedint la recollida de llenya, la recol·lecció de plantes i fulles, la collita de fruita, la pastura del seu bestiar, els impedien de viure. Van portar els elefants als camps envaïts i escamparen llavors de Babool per destruir la terra quan passaven. La gent havia de ser apallissada, detinguda, humiliada, els seus cultius destruïts. Per descomptat, des del punt de vista del Departament Forestal, es tractava de persones amb una activitat il.legal inconstitucional, i el departament es limita a executar l’Estat de Dret. (L’explotació sexual de les dones era una paga addicional en una destinació plena de privacions).

Reforçat per la participació del poble en aquestes lluites, el partit va decidir enfrontar-se al Departament Forestal. Es va encoratjar la gent a prendre les terres forestals i cultivar-les. El Departament Forestal coma represàlia cremà els pobles nous que van sorgir en les zones forestals. El 1986, va anunciar un Parc Nacional a Bijapur, que significava el desallotjament de 60 aldees. Més de la meitat ja s’havien traslladat, i havia començat la construcció de la infraestructura del parc nacional quan el Partit hi va arribar. Va enderrocar la construcció i va aturar el desallotjament dels pobles restants. Va impedir que el departament forestal entrés a la zona. En algunes ocasions, els funcionaris van ser capturats, lligats als arbres i colpejats pels vilatans. Va ser una venjança catàrtica després de generacions d’explotació. Finalment, el Departament Forestal van abandonar i va fugir. Entre 1986 i 2000, el partit redistribuí 300.000 acres de terra forestal. Avui en dia, diu el camarada Venu, no hi ha pagesos sense terra a Dandakaranya.

Per l’actual generació de joves, el Departament Forestal és un record llunyà, cosa de les narracions de les mares als seus fills sobre un passat mitològic de servitud i humiliació. Per a la generació més gran, la llibertat del Departament Forestal va significar una llibertat genuïna. Es podia tocar, tastar. Significava molt més que la independència de l’Índia mai va significar. Van començar a reunir-se al voltant del partit que havia lluitat amb ells.

Aquell grup de set esquadrons inicials havia fet un llarg camí. La seva influencia ara abastava al voltant de 60.000 km quadrats de franja de boscos, milers de viles i milions de persones.

Però la marxa del Departament Forestal anunciava l’arribada de la policia. Això desencadenà un cicle de matances. Fales ‘topades’ de la policia, emboscades del PWG. Amb la redistribució de la terra vingueren noves responsabilitats: la irrigació, la productivitat agricola, i el problema d’una població en expansió talant arbitràriament els territoris de bosc. Es va prendre la decisió de separar el ‘treball de masses‘ i el ‘treball militar’.

Avui, Dandakaranya s’administra mitjançant una elaborada estructura de Janatana Sarkars (governs o consells populars). Els principis organitzatius provenen de la revolució xinesa i de la guerra del Vietnam. Cada Sarkar Janatana és elegit per un grup de viles amb una població conjunta que pot anar des de 500 a 5.000 persones. Té nou departaments: Krishi (agricultura), Vyapar-Udyog (comerç i indústria), Arthik (econòmic), Nyay (justícia), Raksha (defensa), Hospital (salut), Jan Sampark (relacions públiques), l’Escola-Riti Rivaj (educació i cultura), i la Jungla . Un grup of Janatana Sarkars s’inscriuen en un Comitè d’Àrea. Tres Comitès d’Àrea formen una Division. A Dandakaranya hi ha 10 divisions.

“Ara tenim un departament de Salvar la Jungla”, diu el camarada Venu. “Vostè deu haver llegit l’informe del govern que diu que els boscos han augmentat en les zones Naxal”.

Irònicament, explica el camarada Venu, els primers a beneficiar-se de la campanya del partit contra el Departament Forestal van ser els Mukhi (cacics locals) -la brigada Dwij. Utilitzarem la seva força de treball i els seus recursos per prendre tanta terra com podien, mentre tot anava bé. Però llavors van començar les acostar-se al partit amb les seves “contradiccions internes”, com ho deia pintorescament el camarada Venu. El partit va començar a dirigir la seva atenció a les qüestions de l’equitat, les classes i la injustícia dins la societat tribal. Els grans terratinents van entreveure problemes en l’horitzó. A mesura quela influència del partit havia crescut, ells havien començat a declinar. Cada vegada més, la gent estava portant els seus problemes al partit enlloc del Mukhi. Les velles formes d’explotació van començar a ser qüestionades. En el dia de la primera pluja, tradicionalment la gent se suposava que havia de conrear la terra del Mukhi lloc de la pròpia. Això es va acabar. Ja no els va oferir la collita de mahu del primer dia o altres productes forestals. Òbviament, havien de fer alguna cosa.

Introdueixo Mahendra Karma, un dels grans terratinents de la regió i en altre temps membre del Partit Comunista de l’Índia (CPI). El 1990, va reunir amb un grup de Mukhi i els terratinents i va començar una campanya anomenada Jan Jagran Abhiyaan (campanya pública de despertar). La seva forma de “despertar” el públic “era formar una partida de caça d’uns 300 homes per pentinar el bosc, matant a la gent, cremant cases i abusant sexualment de les dones. L’aleshores govern de Madhya Pradesh, (Chhattisgarh encara no havia estat creat) els proporcionà suport policial. A respondre a tot això al més pur estil de ‘Guerra Popular’, matant a alguns dels terratinents més notoris. En pocs mesos, el Jan Jagran Abhiyaan, el ‘terror blanc’- com l’anomena el camarada Venu- es va esvair. El 1998, Mahendra Karma, que s’havia unit ara al Partit del Congrés, va tractar de revifar el Jan Jagran Abhiyaan. Aquesta vegada va fracassar encara més ràpid que abans. Maharashtra, una cosa semblant anomenada “Front Democràtic” va iniciar el seu assalt. El PWG.

Després, l’estiu de 2005, la fortuna el va afavorir. A l’abril, el govern del BJP a Chhattisgarh va signar dos contractes per establir plantes integrades d’acer (els termes són secrets). Un per 7000 crore rupies [veure nota VIII] amb Essar Steel a Bailadila, i l’altre per a 10.000 crore rupies amb Tata Steel a Lohandiguda. Aquell mateix mes, el primer ministre, Manmohan Singh, va fer la seva famosa declaració sobre que els maoistes eren la “més greus amenaça a la seguretat interior” a l’Índia. (Va ser estrany que ho digués en aquell moment, perquè en realitat va succeir el contrari. El govern de Andhra Pradesh Congrés havia superat els maoistes, els havia delmats. Havien perdut prop de 1.600 dels seus quadres i estaven en complet desordre). La declaració del Primer Ministre va fer disparar el valor de les accions de les empreses mineres . També va enviar un senyal als mitjans de comunicació que els maoistes eren un blanc legítim per a qualsevol que decidís encalçar-los. El juny de 2005, Mahendra Karma convocar una reunió secreta de Mukhis al poble de Kutroo i va anunciar la Salwa Judum (la caça de purificació). Una encantadora expressió que mescla ressons de la terra tribal i sentiment Dwij/Nazi[X].

A diferència de l’Abhiyaan Jan Jagran, Salwa Judum va ser una operació de neteja del terreny, destinada a treure a la gent dels seus pobles cap a campaments a la carretera, on poden ser vigilats i controlats. En termes militars, es diu Strategic Hamleting. Va ser ideat pel general Sir Harold Briggs el 1950, quan els anglesos estaven en guerra contra els comunistes a Malàisia. El Pla Briggs es va convertir en molt popular entre l’exèrcit indi, que l’ha utilitzat a Nagaland, Mizoram i aTelangana. El cap de govern del BJP a Chhattisgarh, Raman Singh, per al seu govern, els camperols que no es traslladessin als campaments serien considerats maoistes. Així doncs, a Bastar, per a un camperol ordinari, només el fet de quedar-se a casa seva es va convertir en l’equivalent de col·laborar en perilloses activitats terroristes.

Al costat d’una tassa de te d’acer negre, com un regal especial, algú posa a le smans un parell d’auriculars i els connecta a un petit reproductor MP3. És un enregistrament del Sr Manha, el llavors Superintendent de Policia de Bijapur, informant a un oficial subaltern per la ràdio sobre les recompenses i els incentius als Governs central i estatal estaven oferint per a ‘jagrit “(despertar) pobles, i per a les persones que estiguessin d’acord a traslladar-se a campaments . Després dóna instruccions precises que els pobles que es neguen a capitular han de ser cremat i els periodistes que vulguin ‘cobrir’ els naxalites han de ser afusellats a l’acte. (Jo havia llegit alguna cosa sobre això als diaris fa molt de temps. Quan la història va sortir a la llum, com a càstig, no està clar a qui- el Superintendent de Policia va ser traslladat a la Comissió Estatal de Drets Humans.)

El primer poble que va cremar la Salwa Judum (el 18 de juny de 2005) va ser Ambeli. Entre juny i desembre de 2005, van cremar, van matar, violar i saquejar en el seu camí a través de centenars de pobles del sud de Dantewada. El centre de les seves operacions van ser els districtes de Bijapur i Bhairamgarh, prop de Bailadila, on s’havia projectat la nova planta Essar Steel. No és coincidència que aquests llocs també fossin bastions maoistes, on el Sarkars Janatana (Consells populars) haviem fet una gran feina, especialment en la construcció d’estructures de recollida d’aigua. El Sarkars Janatana es va convertir en el blanc especial dels atacs de Salwa Judum. Centenars de persones van morir de la manera més brutal. Prop de 60.000 persones es van traslladar als camps, alguns voluntàriament, altres pel terror. D’aquests, uns 3.000 van ser nomenats SPO (Special Police Officer) amb un salari de 1.500 rupies.

Per aquestes miserables engrunes, els joves, com el germà de Nilesh, s’han condemnat a una cadena perpètua en un recinte de filferro de pues. Cruels com han estat, podrien acabar sent les pitjors víctimes d’aquesta horrible guerra. Cap de les sentències del Tribunal Suprem ordenant que es desmantelli la Salwa Judum pot canviar el seu destí.

Les restants centenars de milers de persones vandesaparèixer del radar del govern. (Però els fons de desenvolupament per a aquests 644 pobles no. Què passa amb aquesta petita mina d’or?) Molts d’ells es van dirigir a Andhra Pradesh i Orissa, on en general migren per treballar com a mà d’obra contractada durant la temporada de recollida del bitxo. Però desenes de milers de persones van fugir a la selva, on encara romanen, viuen sense sostre, tornant als seus camps i llars només de dia.

En l’estela de Salwa Judum, va aparèixer un eixam de les comissaries i campaments de policia. La idea era garantir una catifa de seguretat per un ‘subtil reocupació “de territoris controlats per maoistes. El que se suposava era que els maoistes no s’atrevirien a atacar a una gran concentració de forces de seguretat. Els maoistes, per la seva banda, es va adonar que si no trencaven la catifa de seguretat, això equivaldria a abandonar a la gent la confiança dels quals s’havien guanyat, i amb qui havien viscut i treballat durant 25 anys. Van tornar el cop amb una sèrie d’atacs al cor de la xarxa de seguretat.

El 26 de gener de 2006, el PLGA va atacar el campament de la policia a Gangalaur i va matar set persones. El 17 de juliol de 2006, el campament de Salwa Judum a Erabor va ser atacat, 20 persones van morir i 150 foren ferits. (Potser hu llegit alguna cosa als mitjans sobre això: “Els maoistes han atacat el campament d’ajuda creat pel govern de l’estat per proporcionar habitatges als pobladors que havien fugit dels seus pobles a causa del terror desencadenat pels naxalites”). El 13 de desembre de 2006, van atacar el ‘campament d’ajuda’ de Basaguda i van matar tres SPO i un agutzil. El 15 de març de 2007, van arribar els cops més audaços de tots. Cent vint guerrillers del PLGA avn atacar el Rani Kanya Ashram Bodili, una antiga residència de nenes que havia estat convertida en una caserna per a 80 Policies o Chhattisgarh (i SPOs), mentre que les nenes encara vivien en ella com escuts humans. El PLGA van entrar al recinte, van acordonar l’edifici annex en el qual vivien les nenes, i van atacar les casernes. Uns 55 policies i SPO van ser assassinats. Cap de les nenes va resultar ferida. (El càndid Superintendent de Policia (SP) de Dantewada m’havia mostrat la seva presentació en PowerPoint amb fotografies esgarrifoses de cossos esventrats i cremats dels policies enmig de les ruïnes de l’edifici volat de l’escola. Era molt macabre, era impossible no girar la mirada. Va mirar satisfet la meva reacció.)

L’atac a Rani Bodili va causar gran enrenou al país. Organitzacions de drets humans van condemnar els maoistes no només per la seva violència, sinó també per ser anti-educació i atacar les escoles. Però a Dandakaranya, l’atac de Rani Bodili es va convertir en llegenda: se’n van escriure cançons, poemes i obres.

La contraofensiva dels maoistes va trencar les catifes de seguretat i va donar a la gent un respir. La policia i Salwa Judum es van retirar als seus campaments, del qual ara emergeixen-en general enmig de la nit -només en grups de 300 o 1000 per dur a terme operacions d’acordonament i recerca en les aldees. A poc a poc, a excepció dels SPO i les seves famílies, la resta de la gent que era als camps de Salwa Judum van començar a tornar als seus pobles. Els maoistes els va donar la benvinguda i van anunciar que fins i tot podrien tornar SPO si realment, i públicament, lamentaven les seves accions. Els joves van començar a afluir al PLGA. (El PLGA es va constituir formalment el desembre de 2000. En els últims 30 anys, els seus escamots armats s’havien expandit molt gradualment en esquadrons, els esquadrons s’havien convertit en seccions i les seccions en companyies. Però després de les depredacions de Salwa Judum, el PLGA va ser ràpidament capaç de per declarar una força de batallons.[XI])

La Salwa Judum no només havia fracassat, havia aconseguit efectes contraris.

Com ara sabem, no va ser només una operació local amb una caputxa casolana. Al marge del doble llenguatge de la premsa, Salwa Judum va ser una operació conjunta del govern de l’estat de Chhattisgarh i el Partit del Congrés, que estava en el poder central. No podia permetre’s que fracassés. No quan tots els acords amb les corporacions encara estaven esperant, com pretendents marcits en el mercat matrimonial. El govern estava sota una enorme pressió per fer un nou pla. I van sortir-ne amb l’Operació Caça Verda (Green Hunt). Els SPO de Salwa Judum s’anomenen ara Koya Commandos. S’ha desplegat la Força Armada Chhattisgarh (CAF), la Central de la Força de Policia de Reserva (CRPF), la Força de Seguretat Fronterera (BSF), la Policia indo-tibetana de Fronteres (ITBP), la Central de la Força de Seguretat Industrial (CISF), Greyhounds, Scorpions , Cobres. I una política que és afectuosament anomenasa WHAM (Winning Hearts and Minds -guanyar cors i ments).

Les guerres importants sovint es lliuren en llocs inesperats. El capitalisme de lliure mercat derrotà el ‘comunisme’ soviètic a les ombrívoles muntanyes de l’Afganistan . Aquí, en els boscos de Dantewada, es lliura una batalla per l’ànima de l’Índia. S’ha parlat molt de la profunda crisi de la democràcia de l’Índia i la col·lusió entre les grans corporacions, els principals partits polítics i l’establishment de seguretat. Si algú vol fer un comprovació ràpida a l’atzar, Dantewada és el lloc on anar.

Un informe preliminar sobre “Relacions Agràries i la inacabada tasca de la Reforma Agrària” (volum 1), deia que les companyies de les plantes d’acer, Tata Steel i Essar Steel, van ser els finançadors de la primera Salwa Judum. Com que era un informe del govern, va causar tota una tempesta quan va arribar a la premsa. (Aquest fet va ser posteriorment eliminat en l’Informe final. Va ser un error genuí, o algú va rebre un suau toc d’atenció a l’espatlla, d’una mà d’acer?)

El 12 d’octubre de 2009, l’audiència pública obligatòria per a la planta siderúrgica de Tata, que s’havia de celebrarar a Lohandiguda on la població local pugués anar, en realitat va tenir lloc en una petita sala al govern del districte a Jagdalpur, a molts quilòmetres de distància, acordonada amb una força de seguretat massiva. Un públic contractat de 50 tribals va ser traslladat en un comboi de jeeps del govern. Després de la reunió, el governador del districte va felicitar “al poble de Lohandiguda“ per la seva cooperació. Els diaris locals van difondre la mentida, tot i que sabien el que havia passat realment. (Els anuncis van ploure). Malgrat les objeccions dels vilatans, l’adquisició de terrenys per al projecte havia començat.

Els maoistes no són els únics que tracten d’enderrocar l’Estat indi. Ja ha estat deposat en diverses ocasions pel fonamentalisme hindú i el totalitarisme econòmic.

Lohandiguda, a un trajecte de de cinc hores des de Dantewada, no era una zona dels naxalites. Però és ara ho és. La camarada Joori, que eseia al meu costat mentre jo em menjava el chutney de formiga, treballa en aquella àrea. Va dir que va decidir anar-hi a viure després de les pintades que havien començat a aparèixer a les parets de cases de poble, dient: “Naxali aao, hamein Bachao” (Naxals veniu salvar-nos)! Fa uns mesos, Vimal Meshram, president del panchayat del poble [X], va ser mort a trets en el mercat. “Era un home de Tata”, diu Joori. “Estava forçant la gent a abandonar les seves terres i acceptar la indemnització. Està bé que ell hagi estat eliminat. També vam perdre a un company. Li van disparar. Voleu més Chapoli? ” Ella només té 20 anys. “No deixarem que els Tata vinguin allà. La gent no els vol “. Joori no és del PLGA. És de la Natya Manxa Chetna (CNM), el braç cultural del partit. Canta, escriu cançons. Ella és d’Abujhmad. (Està casada amb el camarada Madhav. Se’n va enamorar amb el seu cant quan va visitar el seu poble amb una colla del CNM).

En aquell moment vaig pensar que havia de dir alguna cosa. Sobre la futilitat de la violència, sobre com són inacceptables les execucions sumàries. Però, què havia de suggerir de fer? Aneu al tribunal? Feu una dharna al Jantar Mantar[XI], o a Nova Delhi? Una marxa? Una vaga de fam? Sona ridícul. Als promotors de la nova política econòmica -a qui els resulta molt fàcil dir “No hi ha alternativa”[XII], se’ls hauria de demanar que ens suggereixen una forma de resistència alternativa. Una d’específica, per a aquestes persones en particular, en aquest bosc concret. Aquí. Ara. Quin partit han de votar? A quina institució democràtica al país s’han d’acollir? Quina porta no va trucar Narmada Bachao Andolan[XIII] durant els anys i anys que va lluitar contra les grans preses sobre el Narmada?

És fosc. Hi ha molta activitat al camp, però no puc veure res. Només punts de llum que es mouen amunt i avall. És difícil dir si són estrelles o cuques de llum o maoistes en moviment. El petit Mangtu apareix del no-res. Em vaig assabentar que ell és part de la primera tanda de l’Escola Mòbil de Joves Comunistes, als quals se’ls ensenya a llegir i escriure i els instrueixen en els principis bàsics comunistes. (“Adoctrinament de les ments joves!” Lladren els nostres mitjans corporatius. Els anuncis de televisió que renten el cervell als nens abans que fins i tot que puguin pensar no són vistos com una forma d’adoctrinament.) Els joves comunistes no estan autoritzats a portar armes o usar uniformes. Però segueixen els esquadrons del PLGA amb estrelles als ulls, com groupies d’una banda de rock.

En Mangtu m’ha adoptat amb un lleuger aire propietari. M’ha omplert l’ampolla d’aigua i diu que ha de fer la meva maleta. Un xiulet. La tenda de jhilli blau és desmantellada i plegada en cinc minuts exactes. Un altre xiulet i tots els cent camarades es posen en formació. Cinc files. El camarada Raju és el Director d’Operacions. Hi ha una votació nominal. Estic en la línia també, cridant el meu número quan la camarada Kamla que està davant meu, m’ho indica. (Comptem fins a vint i després tornem a començar per u, perquè això es el màxim que compten la majoria dels Gonds. Vint és suficient per a ells. Potser hauria de ser suficient per a nosaltres.) En Chandu ara duu uniforme, i porta una metralladora. En veu baixa, el camarada Raju informa el grup. Tot és en Gondi, no entenc res, però jo segueixo sentint la paraula RV. Més tard en Raju em diu que significa Rendezvous! Ara és una paraula Gondi. “Fem punts RV perquè en cas que ens trobem sota el foc i la gent hagi de dispersar-se, sabrà on reagrupar-se.” No podeu imaginar el tipus de pànic que això em va induir. No perquè tingui por de ser un blanc, sinó perquè tinc por de perdre’m. Sóc dislèxica direccional, capaç de perdre’m entre el meu dormitori i el meu bany. Què faré en 60.000 quilòmetres quadrats de bosc? Passi el que passi, m’aferraré al pallu del camarada Raju.

Abans de començar a caminar, el camarada Venu se m’acosta: “Ok doncs, camarada. M’agafo el seu permís.” Estic sorpresa. Sembla un petit mosquit amb una gorra de llana i chappals (sandàlies molt usades a l’Índia), envoltat dels seus guàrdies, tres dones, tres homes. Fortament armats. “Li estem molt agraïts, camarada, per haver vingut fins aquí”, diu. Una vegada més, l’encaixada de mans, el puny tancat. “Lal Salaam camarada.” Desapareix per la selva, el Guardià de les Claus. I de seguida, és com si mai hagués estat aquí. Estic una mica desconsolada. Però tinc hores de gravacions per a escoltar. I a mesura que els dies es converteixin en setmanes, coneixeré a moltes persones que pinten de color i detall la xarxa que ell ha dibuixat per a mi. Comencem a caminar en la direcció oposada. El camarada Raju, amb olor de Iodex que se sent a una milla de distància, diu amb un somriure feliç “Els meus genolls estan morts. Només puc caminar si m’he pres un grapat d’analgèsics”.

El Camarada Raju parla l’hindi perfectament i té una manera d’explicar les històries més divertides amb una cara inexpressiva. Va treballar com advocat a Raipur durant 18 anys. Tant ell com la seva dona Malti eren membres del partit i part del seu entramat urbà. A finals de 2007, una de les persones clau de la xarxa de Raipur va ser detinguda, torturat i finalment es va convertir en informador. El van conduïr per tot Raipur en un vehicle policial tancat assenyalant els seus antics companys. La camarada Malti era una d’ells. El 22 de gener de 2008, va ser arrestada juntament amb molts altres. L’acusació contra ella era que havia enviat Cds que contenien proves de vídeo de les atrocitats d Salwa Judum a diversos membres del Parlament. El seu cas excepcionalment arribà a rebre audiència pel fet que la policia sap que el seu cas és feble. Però la nova Llei Especial de Seguretat Pública de Chhattisgarh (CSPSA) permet a la policia per retenir sense dret a fiança durant diversos anys. “Ara el govern ha desplegat diversos batallons de la policia de Chhattisgarh per protegir els pobres diputats del seu propi correu,” diu el camarada Raju. No va ser capturat perquè estava a Dandakaranya en aquell moment, assistint una reunió. S’ha quedat aquí des d’aleshores. Els seus dos fills en edat d’anar a l’escolar, es van quedar sols a casa, van ser interrogats extensament per la policia. Finalment, la seva casa va ser precintada i van anar a viure amb un oncle. El camarada Raju ha rebut notícies d’ells per primera vegada fa només unes setmanes. Què és el que li dóna aquesta força, aquesta capacitat d’aferrar-se al seu humor àcid? Què els manté a tots en marxa, malgrat tot el que han patit? La seva fe i l’esperança i l’amor pel partit. Jo ho trobo una vegada i una altra, en les formes més profundes, més personals.

Ens desplacem en una sola fila. Jo mateixa i cent insurgents “insensibles a le violència, assedegats de sang”. Vaig mirar al meu voltant al campament abans de marxar. No hi ha senyals que prop d’un centenar de persones havien acampat aquí, a excepció d’algunes cendres on s’havia fet el foc. Em costa de creure aquest exèrcit. Pel que fa al consum, és més gandhià que cap Gandhi, i té una petja de carboni més petita que cap evangelista del canvi climàtic. Però per ara, fins i tot té un enfocament gandhià en el sabotatge, i abans de crear un vehicle de la policia, per exemple, és desmantellat i cada peça canibalitzada. El volant és posa recte i es converteix en un fusell bharmaar, la tapisseria d’imitació de pell rexine s’arrenca i se’n fan bosses de munició, la bateria s’usa per a càrrega solar. (Les noves instruccions de l’alt comandament són que els vehicles capturats han de ser enterrats i no cremats. De manera que es puguin ressuscitar quan sigui necessari). Em pregunto si hauria d’escriure una obra, -Gandhi agafà el seu fusell? O em linxarien?

Caminem en la foscor absoluta i en silenci. Jo sóc l’única amb una llanterna, apunta cap avall de manera que tot el que puc veure en el seu cercle de llum són els talons nus de la camarada Kamla en les seves chappals negres ratllades, em mostra exactament on haig de posar els peus. Porta 10 vegades més pes que jo. La seva motxilla, el seu rifle, una enorme bossa de provisions sobre el cap, una de les olles de cuinar grans i duess bosses de bandolera plenes de verdures. La bossa del seu cap està perfectament equilibrada, i es pot enfilar per les vessants i camins de roques relliscosos sense ni tan sols tocar-la. Ella éss un miracle. Resulta ser una llarga caminada. Estic molt agraïda amb la lliçó d’història perquè a part de tota la resta els ha donat als meus peus un descans d’un dia sencer. És el més bonic, caminar pel bosc de nit.

I ho estaré fent nit rera nit.

(continua…)

(Llegiu aquí la segona part) 

Notes de la Traducció:

[I] Les comunitats de població anomenades tribals o Ādivāssi a l’índia són grups ètnics que han estat considerats els veritables indígenes o aborígens de l’Índia, sumen 70 milions de persones, porp del 7% de la població total. Han estat considerats salvatges i incivilitzats, i sotmesos a discriminació i a l’espoli de les seves terres de propietat comunitària abans i durant el període colonial britànic, i també després de la independència. Són majoritaris en algunes àrees del centre i del nord. Segons alguns autors els tribals haurien estat les primeres poblacions de l’Índia abans de l’arribada de les grans poblacions hindo-aries al subcontinent, si bé és difícil establir-ho amb certesa.

[II] Els zamindars eren els terratinents que recaptaven tributs i delmes dels camperols en l’època de l’imperi Mughal i per extensió, així s’anomenà als terratinents, també durant el període colonial britànic.

[III] El regne o domini de la guerrilla. ‘Dada log’ és el nom popular dels naxalites entre les comunitats tribals.

[IV] El cinema Telugu és la industria del cinema en llengua telugu d’Andra Pradesh, estat amb una llarga tradició conematogràfica, és conegut també com a Tollywood. És la segona indústria de cinema del país, darrere Bollywood, de Bombai, en llengua hindi.

[V] Rumpelstiltskin és el follet protagonista d’un conte que convertia la palla en or.

[VI] LMG o Light Machine Gun, un tipus d’ametralladora.

[VII] INSAS, acrònim d’INdian Small Arms System, fusell automàtic de fabricació india semblant al Kalaixinkov AK-47. SLR: Self Loading Rifle, versió del FAL, fusell automàtic lleuger usat per països de l’OTAN i antigament també per l’exèrcit de l’Indía.

[VIII] 1 lakh és una unitat índia que equival a 100.000 -cent mil. 1 crore equival a 100 lakh, o sigui 10.000.000 -deu milions.

[IX] La família Thapar fundà i dirigeix el conglomerat de negocis Avantha Group, un dels principals grups empresarials de l’Índia, que engloba generació i distribució d’energia, maquinària, béns i serveis, papereres, indústria alimentària, ramaderia, explotació forestal, químiques, infraestructures, telecomunicacions i IT, etc.

[X] Dwij: ‘nascuts dues vegades’ és un dels termes que es fan servir per refereir-se a la casta privilegiada dels Brahmans, que es tenen per superiors a la resta de castes i en general la gent de les classes populars no hindus, que consideren ‘impurs’. La casta o ‘varna’ s’associa també al color de la pell (literalment ‘varna’ és color en sànscrit), ja que les castes més ‘elevades’ sovint són de pell més clara, d’aquí la comparació que fa l’autora amb els nazis.

[XI] Un batalló, format per entre 2 i 6 companyies, pot enquadrar entre 300 i 1300 combatents.

[X] El Panchayat és el govern local d’una vila.

[XI] Dharna: asseguda massiva de protesta a la via pública, una forma d’acció no violentapopularitzada per la llluita de Gandhi, primer a Sud-àfrica i després a l’Índia. El Jantar Mantar és un emblemàtic monument astronomic de Jaipur.

[XII] Referència a l’eslògan neoliberal “There Is No Alternative, TINA” popularitzat per Margaret Thatcher.

[XIII] Emblemàtic moviment popular dels Adivasi contra la construcció de les grans preses de Sardar Sarovar sobre el riu Narmada,a l’estat de Gujarat, i els desplaçaments massius de la població local. Fou molt actiu durant els anys 90, rebent un ampli suport, inclòs el d’importants personalitats índies. Finalment el Tribunal Suprem va autoritzar la construcció de les preses.

Aquest reportatge fou publicat originalment a la revista índia Outlook el març de 2010. La traducció catalana és de La Fàbrica (www.fabrica.cat).

[+] L’esquerra a l’Índia: la revolucio naxalita. Article d’Alberto Cruz per a la Fàbrica.