La política de Thatcher allargà el patiment a Irlanda

Quan Mark Thatcher va desaparèixer al Sàhara quan participava en una cursa internacional de cotxes el gener de 1982, el seu rostre de mare, fosc, ple de malestar i angoixa, va aparèixer a la televisió prop de descompondre’s. Pregava a Déu que Mark no morís, que fos rescatat.

Sis mesos abans, Rosaleen Sands havia aparegut a la televisió, entrevistada a l’aparcament de la presó Long Kesh, i pregava pel seu fill, Bobby Sands, i demanava a Margaret Thatcher que arribés a un acord per resoldre la vaga de fam. Tots sabem com va respondre Thatcher, i la muntanya del sofriment que els nacionalistes al nord d’Irlanda van experimentar sota la seva presidència.

En Bobby va ser elegit al parlament birtànic, irònicament, aquest dia, fa 32 anys, que Bobby Sands va ser triat diputat per Fermanagh i Tyrone Sud. El mantra de Thatcher als republicans abans d’allò era: “Com puc parlar amb vostè, si vostè no té un mandat.” Però quan Bobby va ser escollit (amb gairebé 10.000 vots més que Thatcherhavia tingut en el seu districte electoral!), la primera ministra britànica es va precipitar a través d’una esmena a modificar la llei representació del poble per prevenir que qualsevol altre presoner fos triat en el seu lloc.

Quan Gerry Adams, Martin McGuinness, i jo vam ser elegits a l’Assemblea el 1982, Thatcher va donar ordres d’exclusió en contra de nosaltres, ens prohibí l’entrada de Gran Bretanya per una pena de presó de cinc anys. La meva prohibició va durar 13 anys. El 1988, es va introduir la Llei de Radiodifusió que prohibí que els representants electes del Sinn Féin fossin entrevistats a la ràdio i la televisió. Sí, ella era la ‘Reina de la democràcia”, i tant.

Ara recordo no només els 10 homes que van morir en vaga de fam, també les dones i els fills dels que les seves forces van matar amb impunitat i immunitat, gent com

• Julie Livingstone, 14 anys d’edat, morta a trets per l’exèrcit britànic el dia Francis Hughes va morir a la presó;

• Carol Ann Kelly, 11-anys d’edat,  assassinad una setmana després, en rebre la llet a casa d’un veí;

• I en el matí de la mort de Joe McDonnell a la presó, la meva amiga de la infància, Nora McCabe, una mare de tres fills, fou morta a trets en anar a comprar un paquet de cigarrets per calmar els seus nervis.

Aquests són només alguns dels noms. La llista és de centenars quan s’afegeix als assassinats per grups lleialistes que eren rearmats i reorganitzats per la Intel·ligència militar britànica, que n’informarà la primera ministre Thatcher fins a la seva dimissió.

Thatcher va sancionar l’ús dels judicis amb confiden, que minaven qualsevol base del sistema de justícia. Va autoritzar la política tirar a matar  i els seus col·legues posteriorment impediren l’intent del vicedirector de policia John Stalker d’arribar a la veritat. Es va autoritzar als atacs als funerals republicans i va crear una atmosfera d’odi i amargor que en última instància va conduir a la atemptat contra la seva vida per part de l’IRA en l’atemptat de Brighton el 1984.

Per descomptat també destruí orgulloses comunitats de classe obrera a Gran Bretanya amb les seves polítiques socials i econòmiques. I durant el dinar un diumenge va ordenar l’enfonsament del vaixell argentí Belgrano durant la guerra de les Malvines, encara que estava fora de la zona d’exclusió de 200 milles i navegava fora de la zona de conflicte. Més de 323 mariners van morir, molts d’ells cadets adolescents.

Quan Carol Thatcher, filla de Margaret periodista, va viatjar a les illes Malvines i Argentina per fer un documental sobre el 25è aniversari, una dona el fill de la qual va morir en el Belgrano li va dir: “Mai el vaig tornar a veure, perquè la teva mare el va matar”.

El 1986, ella i el president del EUA Ronald Reagan va ordenar el bombardeig de Líbia, que va costar la vida a més de 130 civils.

Alguns han argumentat que Thatcher es va enfrontar als unionistes quan va signar l’Acord Anglo-Irlandès al novembre de 1985 i se li hauria de reconèixer. Però els seus motius eren dos: esperava que l’extradició seria més fàcil i cercava un augment de la col·laboració de seguretat en la lluita contra el republicanisme. Era, de fet, també en resposta a les advertències de llavors Primer Ministre Garret FitzGerald que alguna cosa calia fer per aturar l’ascens electoral del Sinn Féin.

En realitat, va ser el patiment i la determinació de la comunitat nacionalista del Nord que va forçar el canvi.

Quan Thatcher es va convertir en primer ministre el 1979, sabem que en el seu escriptori hi havia una avaluació secreta de l’IRA pel brigadier de l’exèrcit britànic James Glover, comandant de les forces terrestres al nord. Va dir que l’IRA continuaria amb la seva guerra fins que hi hagués un acord polític acceptable.

Glover rebutjava la línia de propaganda oficial que va servir de base per al tractament dels homes de les H-Blocks i les dones a la presó d’Armagh. Deia que els voluntaris de l’IRA no eren delinqüents, sinó que eren qualificats i compromesos.

Thatcher va dur la meva comunitat a través de l’infern i les seves polítiques rolongaren innecessàriament el conflicte. Quan va arribar l’acord polític del Divendres Sant de 1998, els presoners dels H-Blocks se’ls va donar llibertat anticipada (una “amnistia”), que va ser el reconeixement que els britànics sabien que havien estat presos polítics en tot moment.

Era a la presó (de nou com a resultat de la seva guerra bruta i l’ús d’agents provocadors) quan ella va dimitir el 1990. Un diari va explicar aquesta història:

“‘La mala notícia –va dir una veu a través del sistema de megafonia en una estació de tren del nord de Londres,– és que una fallada de senyal comportarà un nou retard. La bona notícia és que Thatcher ha dimitit! Hip, hip, Hurra! “La majoria dels passatgers van aplaudir.”

Aleshores hauria victorejat la seva mort. Però ara m’és indiferent – encara que mai oblidaré el que va fer, i tots els que van morir sota el seu govern.

*Danny Morrison és un històric membre del Sinn Féin. Article publicat el 9 d’abril al diari Irish Examiner, Traducció de L’espai La Fàbrica.