La recepta israeliana per a 2008: Genocidi a Gaza, neteja ètnica a la Ribera Occidental
No fa gaire temps, vaig afirmar que Israel està fent servir polítiques genocides a la Franja de Gaza. Vaig dubtar abans de fer servir aquest terme tant carregat, i tot i així vaig decidir adoptar-lo. Les respostes que vaig rebre mostraven el malestar pel fet d’usar aquest terme. Hi vaig tronar a pensar durant un temps, però vaig concloure amb una convicció encara més forta: és l’única manera apropiada de descriure el que l’exèrcit israelià està fent a la Franja de Gaza.
El 28 de desembre de 2006, l’organització de drets humans israeliana Betzelem publicà el seu informe anual sobre les atrocitats israelianes als territoris ocupats. El 2006, les tropes israelianes van matar 660 ciutadans, el triple del nombre de l’any anterior (al voltant de 200). La majoria dels morts eren del a Franja de Gaza, on les forces israelianes enderrocaren prop de 300 cases i hi van matar famílies senceres. Des de l’any 2000, prop de 4.000 palestins han estat morts per les tropes israelianes, la meitat d’ells infants, i han fet més de 20.000 ferits.
La qüestió no és només l’escalada de morts intencionades, sinó l’estratègia.
L’annexió
Els polítics israelians s’enfronten a dues realitats molt diferents a la Robera Occidental [Cisjordània] i a la Franja de Gaza. En la primera, estan acabant la construcció de la seva frontera oriental. El seu debat ideològic intern s’ha acabat, i el seu pla mestre d’annexar-se la meitat de la Ribera Occidental va guanyant velocitat.
La darrera fase s’havia endarrerit per causa de les promeses fetes per Israel, sota el Full de Ruta, de no construir noves colònies. Israel trobà dues manera d’esquivar-les. Primer, definí un terç de la Ribera occidental com El Gran Jerusalem, cosa que li permetia construir ciutats i nous centres de població en aquesta àrea annexada. En Segon lloc, expandí els vells assentaments fins a tals proporcions que no calia fer-ne de nous.
Introduint d’amagat el Transfer, la Deportació massiva
Les colònies, les bases militars, les carreteres i el mur permetran a Israel annexar-se almenys la meitat de la ribera occidental cap a 2010. Dins aquests territoris, les autoritats israelianes seguiran implementant progressivament polítiques de deportació contra el considerable nombre de palestins que hi quedin.
No hi ha pressa. Pel que fa als israelians, tenen la paella pel mànec; la combinació diària deshumanitzant i abusiva d’exèrcit i burocràcia suma en el procés de despossessió.
Tots els partits governants, des dels laboristes al Kadima, accepten el pensament estratègic d’Ariel Sharon que aquesta política és molt millor que la que ofereixen els “transferistes” descarats o partidaris declarats de la neteja ètnica, com Avigdor Liberman. A la Franja de Gaza no hi ha una estratègia israeliana clara, però se n’hi experimenta una cada dia. Els israelians veuen la Franja com una entitat geopolítica diferent de la Ribera Occidental. Hamas controla Gaza, mentre que Mahmoud Abbas sembla governar la fragmentada Ribera occidental amb la benedicció israeliana i americana.
No hi ha cap terra a la Franja cobejada per Israel, i no hi ha un hinterland, com Jordània, on es pugui expulsar als palestins.
La neteja ètnica és ineficaç allà. L’estratègia inicial a la Franja era ghettitzar els palestins allà, però no està funcionant. Els jueus ho saben bé de la seva pròpia història. En el passat, la següent etapa contra aquestes comunitats fou encara més salvatge. És difícil de dir que espera en el futur a la comunitat de Gaza: ghettitzada, aïllada, innecessària i demonitzada.
Llençant la clau al mar
Crear la presó i llençar la clau al mar, com ho ha descrit el jurista sudafricà John Dugard, fou una opció davant la qual els palestins de la Franja reaccionaren amb força el setembre de 2005. Determinats a mostrar que encara eren part amb la Ribera Occidental i de Palestina, van llençar la primera tanda significant de míssils al Negev Occidental. El llençament fou una resposta a una campanya israeliana d’arrestos massius de gent de Hamas i Jihad a la zona de Tulkarem.
Israel respongué amb l’operació “Primera Pluja”. Avions supersònics volaren sobre Gaza per terroritzar el conjunt de la població, seguits de bombardeigs massius de vastes zones des del mar, terra i aire. La lògica, explicà l’exèrcit israelià, era debilitar el suport de la comunitat als llançadors de coets. Com era d’esperar, també per als israelians, l’operació només féu que incrementar el suport als llançadors de coets.
El veritable propòsit era experimental. Els generals israelians volien comprovar com serien rebudes aquestes operacions domèsticament, a la regió i al món. I sembla que la resposta fou “Molt bé”; ningú s’interessà per les xifres de morts ni pels centenars de ferits palestins.
Les operacions següents prengueren com a model la “Primera Pluja”. La diferència fou una major potència de foc, més morts i més danys col·laterals, i com s’esperava, més coets Qassam de resposta. Les mesures complementàries asseguraren el complet empresonament dels habitants de Gaza mitjançant el boicot i el bloqueig, amb els quals la unió Europea col·labora vergonyosament.
La captura del soldat israelià Gilad Shalit el juny de 2006 fou irrellevant en l’esquema general, però donà l’oportunitat als israelians d’una escalada encara major. Després de tot, no hi havia cap estratègia després de la decisió de Sharon de treure 8000 colons de Gaza, la presència dels quals complicava les missions “de càstig”. Des d’aleshores, les accions “punitives” han continuat i han esdevingut una estratègia.
La Primera Pluja fou substituïda per les “Pluges d’Estiu”. En un país on no hi ha mai pluja a l’estiu, només es poden esperar dutxes de bombes dels F-16 i bombardejos d’artilleria colpejant la gent de la Franja.
Les Pluges d’Estiu portaren un nou component: la invasió per terra de parts de la Franja de Gaza. Això permeté a l’exèrcit de matar ciutadans i presentar-ho com un resultat inevitable de durs combats en àrees densament poblades, i no com a resultat de les polítiques israelianes.
Pluges d’estiu, Núvols de Tardor
Quan s’acabà l’estiu arribaren els encara més eficients “Núvols de tardor”: des de l’1 de novembre de 2006, els israelians mataren 70 civils en menys de 48 hores. Al final d’aquell mes, almenys 200 havien estat assassinats, la meitat nens i dones.
Part de l’activitat havia estat en paral·lel als atacs israelians al Líban, fent més fàcil completar les operacions sense gaire atenció externa, i poques crítiques. De les Pluges d’estiu als Núvols de Tardor hi ha una escalada en tots els paràmetres. La primera és esborrar les distincions entre objectius “civils” i “no civils”: la població és l’objectiu principal de les operacions de l’exèrcit. La segona és l’escalada en els mitjans: utilització de tota màquina de matar de que disposa l’exèrcit israelià. La tercera és l’escalada en el nombre de víctimes: amb cada nova operació, un nombre major de persones poden ser assassinades o ferides. Finalment, i el mé simportant, les operacions han esdevingut una estratègia – la manera com Israel pretén resoldre el problema de la Franja de Gaza.
Una deportació amagada a la Ribera Occidental i unes polítiques genocides molt ben mesurades a la Franja de Gaza són les dues estratègies que usa avui Israel. Des d’un punt de vista electoral la política a Gaza és problemàtica, ja que no obté cap resultat tangible; la Ribera Occidental sota Mahmoud Abbas està cedint a la pressió israeliana i no hi ha cap força significativa que freni l’estratègia israeliana d’annexió i despossessió.
Gaza respon amb lluita
Però la Franja segueix responent als atacs. Això podria permetre a l’exèrcit israelià iniciar major operacions genocides en el futur, però també hi ha el freu perill que, com el 1948, l’exèrcit demani una més dràstica i sistemàtica acció “de càstig” contra la gent assetjada de la Franja de Gaza. Irònicament, la maquinària de matar israeliana ha descansat un temps. Els seus generals estan confiats que la lluita interna a la Franja els faci la feina.
Miren satisfets la guerra civil emergent a la Franja que Israel fomenta, atia i encoratja. La responsabilitat d’aturar aquesta lluita rau és clar en els mateixos grups palestins, però la interferència dels EUA i Israel, el continuat empresonament, la imposició de misèria i fam i l’escanyament de la Franja fan aquest procés de pau intern molt difícil.
Tallant l’oxigen a Israel
Allò que es desenvolupa a Gaza és un camp de batalla entre els titelles locals d’Israel i Amèrica, en la major part no intencionats, però que dansen al so d’Israel igualment – i aquells que s’oposen als seus plans. L’oposició que prengué Gaza ho féu d’una manera que a hom se li fa difícil justificar o aplaudir.
Quan la lluita allí amaini, les Pluges d’Estiu Israelianes tornaran a caure altre cop sobre la gent de la Franja, portant devastació i mort[I]. No hi ha cap altra manera d’aturar Israel que el boicot, les desinversions i les sancions. L’únic punt feble d’aquesta màquina assassina són les línies d’oxigen cap a la “civilització occidental” i la opinió pública. Encara és possible punxar-les i fer almenys més difícil per als israelians la implementació de la seva futura estratègia d’eliminar el poble palestí sigui per la neteja ètnica a Cisjordània o pel genocidi a Gaza.
[I] NdT: Mesos després de ser escrit quest article, Hamas consolidà el poder a Gaza, i s’inicià com predeia l’autor una nova onada encara més brutal de bombardejos i matances israelianes. Els mesos de març i abril de 2008 centenars de palestins, la majoria civils, morien en els atacs de l’exèrcit israelià a Gaza.
El Dr. Ilan Pappé és un historiador israelià, autor de nombrosos llibres, com “The Modern Middle East” o “The Ethnic Cleansing of Palestine”. Aquest article va ser publicat al diari nord-americà The Indypendent (www.indypendent.org) el juny passat. Traduït al català per La Fàbrica.
