La solitud del capità
La història, del tot apòcrifa —però que, com moltes històries apòcrifes ben trobades, s’acostuma a prendre com si fos del tot vertadera—, de la ridícula conversa entre el portaavions dels EUA i el far canadenc ha tingut un protagonista durant les darreres dues dècades: el portaavions USS Abraham Lincoln. Vés a saber per què li va tocar al gegant Nimitz de cinquena classe convertir-se en l’objecte de la broma. Devia ser per alguna dissort semblant que li va tocar després esdevenir l’escenari d’una altra, en aquest cas ben real: el maig de 2003 va arribar amb el president George Bush al port de San Diego, de tornada de la guerra de l’Iraq, exhibint la memorable pancartassa que deia Mission Accomplished. Els vuit anys següents demostrarien com de forassenyat era aquell eslògan.
Ni tan sols la seva coneguda adhesió al model històric d’Abraham Lincoln ha aconseguit que Barack Obama posés els peus al portaavions que duu el seu nom; en realitat, amb prou feines n’ha trepitjat cap altre. Tanmateix, es diu que la data per matar Osama bin Laden la va fixar expressament en l’aniversari d’aquell vergonyós Mission Accomplished. És possible, si es té en compte el caràcter intel·lectual i el context d’Obama. Tothom diu que és «fred», «tancat», «de pensar massa». I la seva política exterior, sens dubte, reflecteix alguna cosa semblant. Farcida de càlculs… impossibles de complir. Només una vegada ha sortit d’aquesta línia: a la conferència que va fer a la Universitat del Caire el 9 de juny de 2009; vistos els fets posteriors, no podem dir que reeixís.
Segurament, en els vuit anys del seu mandat, Obama s’ha sentit com el capità del vaixell que va directe al penya-segat que hi ha sota el far emboirat. I és que l’herència rebuda era aquesta: ficat en dues guerres grosses i embolicat en un reguitzell de gresques, calia afrontar un crisi sense parió des de feia molt de temps… però sense capacitat o voluntat de fer un New Deal. Posar fi a les guerres de l’Iraq i l’Afganistan era una necessitat econòmica, més que qualsevol altra cosa. Igual que era una imposició de l’economia el fet reduir la presència politicomilitar dels EUA al sud-oest asiàtic, Europa i a molts altres racons del món. Calia ajustar les prioritats, escolteu.
Però redirigir els EUA és encara més difícil que canviar la direcció del portaavions gegant. Ni tan sols ha aconseguit tancar del tot Guantánamo. Després de sortir oficialment d’Orient Mitjà, hi ha hagut de tornar, quan la primavera àrab que ell va atiar s’ha convertit en un caos. Només és a Europa que ha aconseguit fer, així o aixà, una política de «ja t’ho faràs» (al Caucas, a Ucraïna, a Crimea?). L’èxit més gran, refer les relacions amb Cuba, a casa gairebé no l’hi agraeix ningú…
En qualsevol cas, el problema més gran queda irresolt i, a més, camí d’empitjorar: a l’est asiàtic, que el mateix Obama, amb tota prudència, va escollir com a principal camp de joc. La política de posar límits a l’auge de la Xina no ha aixecat el vol. «En això, dins la seva Administració l’han deixat tot sol», deia no fa gaire F. Zakaria. El destí del capità és la solitud, gairebé sempre. En els pròxims anys veurem si el vaixell ha esquivat el penya-segat.
