L’aprovació de pressupostos antisocials dificulta l’alliberament nacional
Pressupostos que consoliden el model neoliberal, privilegis per a la burgesia i patiment per a les classes treballadores.
El Projecte de pressupostos del 2017 es construeix essencialment com una continuació del que són els pressupostos des del 2012: manteniment del statu quo per a la burgesia, atac els serveis públics i baixa pressió fiscal envers les grans fortunes. No es enganyem: es mantenen les retallades. Parlar d’aturades és generar confusió, tot abonant-se la visió interessada de JxSí.
En primer lloc, JxSí manté intactes els privilegis d’una minoria que formen les classes altes, cosa que, alhora, és una imposició sectària del model neoliberal i una negació de capacitat recaptatòria que pugui donar solucions per a la majoria del país. Cap intervenció en relació amb la pujada del tram autonòmic de l’IRPF a partir dels 60.000 € o progressivitat en els impostos de successions o patrimoni. Crida encara més l’atenció que algunes de les polítiques fiscals que, si operessin, suposarien gravar més les classes populars (eliminació de la deducció per compra de primer habitatge amb ingressos superiors a 30.000 € anuals o Impost sobre les begudes ensucrades). La resta de nous impostos tindran una recaptació simbòlica. No es tracta únicament de qui aporta, sinó de tenir ingressos suficients per poder cobrir les necessitats socials d’un país amb un nivells del 20 % de la població al llindar de la pobresa.
Evidentment, això implica que no es reverteixin les retallades en educació, sanitat o justícia. Fa mal als ulls que la no-reversió de les retallades a l’ensenyament públic dels darrers anys o el manteniment de la saturació als grups es vulgui vendre com quelcom positiu. Els nous pressupostos ni tan sols garanteixen, en sentit estricte, que no es tanqui cap grup de la xarxa pública, sinó que les noves matriculacions ho podran fer als ja existents. De la mateixa manera, tampoc hi ha cap garantia de revertir la privatització d’Aigües Ter-Llobregat, sinó un compromís polític del Govern (que no mandat polític conjunt de JxSí) que, en el supòsit que el Tribunal Suprem confirmés sentència d’instància, portarà al Parlament “la voluntat de recuperar-ne la gestió directa”. No es tracta de matisos de llenguatge, sinó d’opció política.
En tot cas, allò que és més determinant és que, d’aquests pressupostos, se’n deriven el manteniment i, fins i tot, l’empitjorament de la realitat actual. Al Principat, els indicadors esgarrifen: 19 % de la població en risc de pobresa; 100 € menys d’ingressos disponibles de mitjana al 2015 respecte al 2014; 515.668 persones desocupades el 2015, un 43 % de les quals sense cap cobertura. Les condicions laborals d’inframileurisme, contractació temporal i/o a temps parcial són ja majoritàries. Entre el jovent, el nivell de desocupació supera el 50 % i hem passat de la immigració a l’emigració.
LA DIALÈCTICA ENTRE PRESSUPOSTOS I REFERÈNDUM: LLIURAR-SE AL PROCESSISME O TRENCAR-HI. ÉS JXSÍ QUI INCOMPLEIX ACORDS
L’antiga CDC va anunciant que, si no hi ha pressupostos, no hi haurà referèndum. Evidentment, aquesta és una de tantes pressions sobre la CUP que no guarda cap relació amb la realitat. Podem trobar-nos que JxSí rep el vot positiu de la CUP i no hi ha referèndum o que no hi ha nous pressupostos i sí que hi ha referèndum.
Fins ara, cada vegada que la CUP ha fet oposició i no ha acceptat el xantatge s’ha avançat: la declaració del 9-N, l’abandonament de Mas, la proposta de referèndum. Per contra, cada vegada que la CUP ha donat suport a JxSí no s’ha accelerat el procés nacional. El govern de JxSí ha incomplert la declaració del 9-N (al·legant al TC que tot plegat no era més que un «desig» i no fent efectiu l’annex que s’acostava a un pla de rescat social). Alhora, tot el que fins ara s’ha fet sobre les anomenades lleis de desconnexió és una renúncia tàcita: impulsant la creació d’una agència de protecció social com a organisme autonòmic, sense més drets que els existents ni preveure una eventual assumpció de competències, com es perfilava a la Llei 3/2015, i conclusions del procés constituent sense comissió legislativa, convertint-les en una mera declaració política. Fins i tot ja s’ha incomplert l’acord del debat de política general del 2016 per construir, en el termini d’un mes, una comissió de seguiment del procés constituent.
Una vegada la CUP, al juny de 2016, va oposar-se als pressupostos, JxSí va acceptar el referèndum. En la discussió de la qüestió de la confiança, quan la CUP ja havia avançat el vot afirmatiu, Puigdemont jugava amb la data. Després del vot afirmatiu de la CUP i en la nova negociació de pressupostos, l’antiga CDC va manifestar que, si no hi ha pressupostos, no hi haurà referèndum. En un any hem passat d’independència en divuit mesos a proposta de referèndum condicionat a pressupostos antisocials.
COM ES GUANYA EL PROCÉS D’ALLIBERAMENT NACIONAL
Hi ha un sector de companys i companyes que entenen que cal aprovar pressupostos amb l’única finalitat que, continuant amb la present legislatura, es pugui convocar el referèndum. Més enllà del fet que, amb un govern en què participin els hereus de CDC no es farà cap referèndum d’autodeterminació (potser el convoquen), considerem que això no guarda cap relació amb el fet que es votin o no els pressupostos. Les pressions i contradiccions per a la CUP no acabaran aquí, continuaran amb una proposta antisocial de Llei de la Seguretat Social catalana i una nova normativa fiscal contrària als interessos de les classes populars. De fet, discursivament tothom pot entendre que no hi ha relació entre pressupostos i referèndum, però la violència amb què el Govern i els mitjans afins traslladaran un no de la CUP a la nova normativa de Seguretat Social o al Codi tributari seran de traca i mocador. A més, amb uns pressupostos antisocials, un potencial referèndum no es guanyarà. La majoria per guanyar vindrà de la mà d’una perspectiva de reversió de les retallades.
Per contra, la no-convocatòria del referèndum a partir del fet que la CUP no ha aprovat els pressupostos desgastaria molt més JxSí que no pas la CUP. El més important en el moment actual respecte a un futurible referèndum és l’existència d’una majoria social a favor de l’alliberament nacional i generar dinàmiques i correlacions de forces que obliguin a realitzar-lo.
Més enllà de la relació entre referèndum i pressupostos, hem de llegir els efectes que aquests últims tenen respecte a l’orientació de vot en un potencial referèndum. Si els que s’acaben aprovant són els presentats, tenim un Principat amb un model social calcat a l’espanyol que no resol cap dels problemes de la majoria de catalans i catalanes. Lluny d’això, uns pressupostos que actuessin fiscalment contra les grans fortunes i la pobresa extrema i revertissin les retallades en ensenyament públic, sanitat i justícia posarien les bases per guanyar un referèndum. Qualsevol persona d’esquerres que tingui dubtes sobre el seu vot votarà afirmativament si hi ha quelcom digne per guanyar, però no votarà a favor d’un model social profundament injust.
Alguns companys i companyes, assumint parcialment un discurs conservador, ens traslladen que ara no farem la revolució, que primer cal guanyar la independència nacional. Amb tot el respecte, es tracta d’una visió molt mecanicista. Del que es tracta ara és d’aconseguir que l’antiga CDC no imposi el seu model antisocial, no pas que nosaltres vulguem imposar un procés revolucionari. Difícilment es pot parlar de trencar amb el règim del 78 mentre s’aproven uns pressupostos que en són la pitjor expressió social (serveis públics degradats i fiscalitat injusta).
Hi ha qui ens interpel·la sobre si les organitzacions anticapitalistes han de votar en contra d’un pressupost d’una institució del sistema. L’apriorisme és votar en contra d’uns pressupostos que l’únic que fan es gestionar les engrunes dels sistema. Dit això, en l’actual context i davant d’una proposta de pressupostos que suposés revertir les retallades i un sistema fiscal amb un nivell de sacrifici augmentat per a la classe alta, hauríem de valorar el vot. No parlem de les petites concessions en ensenyament i algun canvi en tributació que JxSí ja té preparat si hi ha resistència de la CUP; parlem de tram autonòmic de l’IRPF a partir dels 60.000 € o progressivitat en els impostos de successions o patrimoni. Aquests nous ingressos els dedicaríem íntegrament a una renda garantida i a la reversió de les retallades en ensenyament, sanitat i justícia. Aquest no és el programa de la CUP, però l’efecte positiu que tindrien sobre la classes populars hauria de portar a votar a favor dels pressupostos. Aquestes mesures portarien bona part dels indecisos a veure que aquest no és el procés dels lladres de CDC, sinó un procés d’alliberament nacional que cal defensar pel que pot significar també socialment.
Es tracta de coincidir, donar suport i accelerar en allò que suposa avançar en l’alliberament nacional però, alhora, cal mostrar una ferma oposició a tot allò que no signifiqui un avenç social. De fet, si la CUP acaba aprovant aquest pressupostos de JxSí, apareixerà davant les classes treballadores com la crossa del processisme. Si, per contra, condicionem pressupostos a polítiques progressistes, la CUP es percebrà com una organització conseqüent i capaç de sumar nous sectors a l’alliberament nacional.
Al final, estem parlant d’una qüestió molt clara: de si el procés ha de tenir dues etapes diferenciades (una de trencament amb l’Estat espanyol, de la mà de totes les forces nacionalistes, i una altra de constituent, només amb les forces d’esquerres) o només una. Separats d’una construcció mecanicista, el que necessitem és una permanent dialèctica en què sempre estiguem a disposició de lluitar plegats per l’alliberament nacional alhora que, perquè aquest sigui majoritari, no renunciem a la qüestió social. De la mateixa manera, davant d’un potencial govern amb participació dels comuns, mai no renunciarem a l’alliberament nacional, per correctes que puguin ser els plantejaments formals de les polítiques socials. I tot això tenint en compte la qüestió fonamental: que l’alliberament nacional i el social són indestriables.
En política no n’hi ha prou amb allò que es diu; el més determinant és el que es fa. Indubtablement, l’element que jugaria un paper de desllorigador és la mobilització social. De la mateixa manera, pretendre construir una campanya sobre un model alternatiu de país després d’haver aprovat uns pressupostos antisocials resultarà poc creïble per a tothom, incoherent, per a la majoria i fins i tot hipòcrita, per a alguns. S’acabaria així la CUP que fa el que diu i diu el que fa i que podria haver estat el pal de paller de la unitat popular. Necessitem sumar més gent a l’alliberament nacional per tenir una correlació de forces que permeti trencar amb l’Estat espanyol, i aquest bloc històric hegemònic únicament es construirà si les classes treballadores observen que no són eternament sacrificades.
Ara fa cinc anys encerclàvem el Parlament per aturar uns pressupostos antisocials i hi ha companys i companyes que tenen una sentència judicial que els priva de llibertat per haver-hi participat. Ara ho tenim molt més fàcil: podem aturar amb un simple vot aquests pressupostos i posar les bases per a la construcció de llibertat nacional recuperant la mobilització social.
