Daniel Escribano i Àngel Ferrero

El proper 27 de setembre se celebraran a Catalunya eleccions autonòmiques. Tot i això, com afirmà el president de la Generalitat el dia que les va convocar, aquestes són unes eleccions excepcionals, ja que els partits més importants que hi participaran els atorguen un caràcter plesbiscitari. Les condicions en les quals se celebraran obren un ventall d’escenaris que, ara per ara, només podem albirar. Tanmateix, creiem que alguns d’aquests escenaris no han estat explorats com cal. Aquest text, sense aspirar a complir aquest objectiu plenament, pretén contribuir a l’anàlisi i el debat.

Les eleccions plesbiscitàries

Atesa la impossibilitat de pactar la realització d’un referèndum d’independència amb el Govern espanyol, els partits que defensen la constitució d’un Estat independent van optar, finalment, per la convocatòria de noves eleccions. Aquestes eleccions es convocarien d’acord amb la legislació del Regne d’Espanya, és a dir, com unes eleccions autonòmiques, però tindrien un caràcter plesbiscitari, ja que els partits que s’hi presentessin haurien de pronunciar-se sobre la independència de Catalunya, i el govern escollit, en principi, obeir-ne el mandat popular resultant. Tot i que els partits que no són favorables a la independència (PSC, PPC, C’s, CSQEP i UDC) han decidit no pronunciar-se sobre aquesta qüestió, com a mesura de deslegitimació tant a nivell nacional com internacional –igual que, amb la mateixa finalitat, la majoria d’ells van cridar a no participar a la consulta del 9 de novembre–, l’actual correlació de forces converteix aquest plantejament, fins i tot si ells no ho volen, en una posició: exactament, la de contraris a la independència.

Abans de la convocatòria d’aquestes eleccions plesbiscitàries es van plantejar públicament dues opcions:

1. que els partits s’hi presentessin independentment i ho fessin amb la independència de Catalunya com a primer punt del programa;

2. la creació d’una llista única. En aquest cas, es va debatre si havia de ser políticament transversal i incloure polítics de tots els partits favorables a la independència, o si havia de prescindir completament de polítics professionals i compondre’s únicament de personalitats destacades de la societat civil partidàries de la independència.

Finalment, no va prevaler cap d’aquestes opcions i el camp independentista ha quedat dividit entre una llista transversal anomenada Junts pel Sí, formada per CDC, ERC i personalitats d’organitzacions de la societat civil (principalment, l’ANC, Òmnium Cultural i Súmate), i la CUP, que s’hi presentarà com a CUP-Crida Constituent (CUP-CC).

Ens trobem, sens dubte, davant un canvi o desplaçament en el sistema de partits a Catalunya. Tot i representar les aspiracions sinceres de sobirania nacional de bona part de la societat catalana, Junts pel Sí ha estat, alhora, una maniobra de supervivència política de CDC. Artur Mas ha demostrat ja en el passat la seva capacitat de reinvenció política i aquesta ocasió no ha estat cap excepció. En poques paraules: en un espai de pocs mesos, CDC s’ha tret de sobre el llast electoral que li suposava UDC trencant la federació de CiU, ha aconseguit de subordinar ERC –com a mínim fins a la legistura següent, si els republicans no canvien la seva estratègica política– i satel·litzar l’ANC i Òmnium. Els detalls d’aquesta estratègia els ha explicat recentment Arturo Puente a eldiario.es:

“Amb la coalició, Convergència buscava resoldre tres aspectes. D’antuvi, després d’haver trencat els ponts amb totes les formacions, quedant a mercè del suport parlamentari dels de Junqueras, s’havia de garantir la continuïtat i estabilitat al govern, si més no fins al 2016, una data que Mas assenyala sovint com a horitzó personal. En segon lloc, servia per a neutralitzar a les urnes el seu competidor principal, ERC, que creixia sense aturador des de 2012 i era la ferida per on més sagnava CDC. Finalment, la cúpula del partit volia recuperar la centralitat perduda, un cop el catalanisme s’havia convertit gairebé completament en sobiranisme.”

Els antecedents de CDC demanen l’escepticisme de tota l’esquerra. És per això que no s’ha d’excloure la hipòtesi que l’objectiu de fons de CDC sigui esperar un canvi polític a la Moncloa per continuar esperant el Godot portador de l’“oferta” i continuar així amagant l’ou amb la sísifica tasca de “l’encaix” de Catalunya a Espanya, per a la qual cosa hauria tingut congelat “el procés” durant gairebé un any. Com tampoc s’ha de descartar la conjectura que CDC busqués arrossegar la CUP a l’esmentada candidatura unitària per entregar l’espai de l’esquerra als espanyolistes i criptoespanyolistes, amb l’esperança que un bon resultat de CSQEP, sumat a la presència d’altres candidatures no independentistes li permetés de legitimar democràticament la negativa a adoptar mesures unilaterals.

No integrant-se a Junts pel Sí, la CUP ha esdevingut una força clau a la propera legislatura: serà l’única força al Parlament de Catalunya que conjuminarà la ruptura nacional i la transformació socioeconòmica radical. En altres paraules, només l’existència d’un grup parlamentari fort de la CUP serà la garantia que el camp sobiranista mantindrà la independència com a horitzó del seu projecte davant els partits defensors de la unitat d’Espanya, però també davant els cants de sirena pseudofederalitzants de CSQEP i els possibles intents de fer marxa enrere de Junts pel Sí. I només un grup parlamentari fort de la CUP serà la garantia que les reivindicacions econòmiques i socials seran al Parlament, no només davant CDC i una ERC subjecta a la primera, sinó també d’una CSQEP formada per uns partits que, tant al govern de la Generalitat com en un reguitzell de governs locals, s’han caracteritzat per la seva adhesió al consens neoliberal en política urbanística, serveis públics, política ambiental i ordre públic, per més que ara pretenguin brandar banderes roges, de les quals només se’n recorden quan són a l’oposició i de desacreditar les reivindicacions nacionals catalanes es tracta.

No integrant-se a Junts pel Sí, la CUP, com hem avançat, no abandona l’espai polític de l’esquerra a CSQEP en solitari. Moltes coses juguen en contra d’aquesta coalició formada per ICV, EUiA, Podem i Equo. Per començar, i de manera molt evident, la falta d’una posició clara respecte a la qüestió que marcarà aquestes eleccions: cap de les formacions que compon CSQEP tenia abans de la formació d’aquest artefacte electoral una posició sobre aquest tema més enllà d’un “federalisme” que, en la mesura que no parteix d’un marc de sobirania previ, ignora les seves condicions de possibilitat i, doncs, només es pot entendre com un pretext per a oposar-se a la independència. No és casual que no hagin anat més enllà de plantejaments vagues sobre una reforma de la Constitució. Aquest objectiu és, ara per ara, d’acord amb totes les enquestes electorals al Regne d’Espanya, impossible, i cap dels partits que l’han proposat té propostes clares sobre el sentit d’aquesta reforma. Aquest equilibrisme ha portat a quadratures del cercle al mateix manifest fundacional com ara pretendre que una “república catalana” pot ser un estat d’una monarquia federalⁱ. Mentrestant, l’ideòleg de Podemos, Íñigo Errejón, ha proposat tant desplegar “estratègies de seducció” –sense advertir l’ambigüitat de la metàfora: la seducció pot ser honesta, però pot també no ser-ho– com una proposta de “finançament especial” per a Catalunya, a la qual el partit de Pablo Iglesias sembla que considera com a “regió”, terme que la formació fa servir acríticament.

Amb una estructura encara més insuficient a Catalunya de la que disposen al conjunt de l’Estat espanyol, Podem ha hagut de recórrer a la maquinària política d’ICV-EUiA, una coalició amb una rellevància social minvant, però amb una experiència institucional llarga. És, doncs, una relació de benefici mutu: Podem ofereix a ICV-EUiA una taula de salvació i li obre possibilitats de renovació generacional; ICV-EUiA posa a disposició de Podem el seu aparell de partit. Tanmateix, aquesta relació porta a contradiccions polítiques evidents –en un discurs que, irònicament, han bastit ells mateixos!– que no han passat desapercebudes a l’opinió pública: com pot un partit com Podem, que parla de “política nova”, aliar-se amb un partit de la “política vella” com és ICV, que ha estat governant durant dècades a escala municipal i que té amb un deute de més de 12 milions d’euros amb els principals bancs del país?

El mateix historial polític i professional dels seus dirigents convida al major dels escepticismes. Per exemple, el seu candidat, Lluís Rabell, ha estat criticat per la seva gestió al capdavant de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), que molts consideraven que havia instrumentalitzat, reduint-ne l’efectivitat. Joan Coscubiela era al capdavant de CCOO a Catalunya quan aquest sindicat pactava reformes laborals que han suposat retallades de drets laborals i, actualment, és membre del Consell Assessor d’Endesa a Catalunya. I les cares més visibles de Podem, tret d’Albano Dante-Fachín, provenen dels graons inferiors de l’establishment universitari i, com una repetició dels soixant-huitards francesos, als setanta, o dels Verds alemanys, als vuitanta, són persones que han passat de l’autonomisme radical –un radicalisme purament verbal, perquè no tenia possibilitats d’aplicació real– al pragmatisme més descarnat. Gemma Ubasart o Raimundo Viejo Viñas són exemples clars d’aquest perfil.

En l’aspecte social, la manca d’autonomia de Podem respecte a la cúpula dirigent a Madrid –altrament, quin crèdit poden tenir els cants al “federalisme” com a model d’organització juridicopolítica de l’Estat espanyol en boca dels qui ni tan sols l’apliquen en el funcionament de la seva pròpia organització política?– es tradueix en una dependència total de les seves formulacions polítiques, no només en la qüestió nacional. L’adhesió de Podemos a Syriza, fins i tot després d’acceptar les condicions imposades per la Troika, arrossega Podemos en la caiguda del primer ministre grec. A diferència de Syriza, però, Podemos ha donat el seu braç a tórcer fins i tot abans d’ocupar posicions de responsabilitat de govern: la negativa a entrar en debats polèmics, que impliquin desgast electoral –com ara monarquia o república, solidaritat amb Veneçuela o la qüestió que ens ocupa, sense anar més lluny– i la difuminació del seu subjecte social (de la classe social a “la ciutadania”, de “la ciutadania” a “la gent”), s’ha transformat en una dinàmica de renúncies sense aturador (com ara a la renda bàsica universal o a l’impagament del deute). Si fins fa uns mesos aspirava a ser primera força política, el màxim que Podemos pot pretendre ara mateix és fer Pedro Sánchez pròxim president del Govern espanyol.

De tot això, és clar, CSQEP se’n ressenteix. Incapaç de plantejar no ja un programa alternatiu, sinó simplement un programa definit, la seva campanya es limita a criticar la gestió neoliberal del govern de Mas i acusar la resta de partits, incloent-hi, en major o menor grau, la CUP, de fer-ne seguidisme. No es pot nedar i guardar la roba, diu el refrany: fins i tot si CSQEP aconsegueix uns bons resultats, res indica que, durant la legislatura posterior, serà capaç de concretar cap mesura. El somni d’extrapolar la fòrmula de Barcelona en Comú a la resta del Principat sembla cada dia més improbable.

Els escenaris post27-S

En cas d’obtenir una majoria favorable a la independència al Parlament de Catalunya, Junts pel Sí s’ha compromès a aprovar una declaració unilateral d’independència (DUI), a la qual, segurament, donaria suport la CUP. La DUI és un pas inevitable en tot procés d’independència. Històricament, però, el reconeixement del nou Estat per aquell del qual se separa no ha estat ràpid ni lliure de conflicte, i en són ben pocs els exemples contraris. No són els escenaris del 27-S, sinó els posteriors i, més concretament, els posteriors a la DUI, els que plantegen un reguitzell d’interrogants. Estaria disposada la Generalitat a no reconéixer l’autoritat del Govern espanyol? Si els funcionaris de l’Estat es neguen a abandonar els seus llocs de treball i segueixen realitzant la seva tasca, com reaccionaria el Govern català davant d’aquesta situació de poder dual i quines eines tindria al seu abast? Estaria el Govern disposat a fer alguna cosa més que declaracions? Ho estarien els mateixos catalans?

Segons la versió més estesa del “sobiranisme transversal”, Catalunya “arrossegarà” Brussel·les a mediar en un procés de secessió, per tal d’evitar una escalada de tensió que afecti la resta del continent, i avalarà la seva incorporació automàtica a la Unió Europea. Els defensors d’aquesta versió mai es plantegen si aquesta incorporació no hauria de ser sotmesa a referèndum (no és aquest l’instrument de sobirania que ara no permet utilitzar el Govern espanyol?), atès que la UE actual consisteix, justament, en la cessió d’una part de la sobirania dels estats que en formen part, la qual, a sobre, tal com està organitzada avui, equival a cedir-la als estats més forts, especialment a Alemanya. En efecte, un procés d’independència com aquest no tindria precedents en el món: una nació assoleix la seva sobirania i, en el moment mateix d’assolir-la, n’entrega una part sense consultar el poble que, formalment, és sobirà!

Tanmateix, aquesta interpretació sobre el paper de la UE és qüestionable. En efecte, els principals dirigents europeus ja han declarat que consideren el cas català un afer intern espanyol, i res fa pensar que canviaran d’idea. L’arrenglerament geopolític de Regne Espanya (la minyona de l’imperialisme al sud d’Europa, com ha palesat per enèsima volta la posició del Govern espanyol en el conflicte Troika-Grècia) fa que la UE no hi tingui absolutament res a guanyar amb el fet que es fragmenti, sinó només inestabilitat política i econòmica. Tot això mentre la UE s’enfronta a múltiples crisis econòmiques, polítiques i socials, des del deute del sud d’Europa i la perspectiva d’un augment de la conflictivitat social fins a la crisi de refugiats a les fronteres exteriors, passant per la propagació de la violència gihadista al Llevant i el nord d’Àfrica, la guerra a Ucraïna oriental i les tensions geopolítiques amb Rússia.

Però és precisament per això que la tasca de tota l’esquerra (no només la que té la independència com un dels seus senyals històrics d’identitat) és impulsar aquest tipus de processos, i no desmarcar-se’n ni intentar frenar-los amb pretesos arguments “internacionalistes”. Qui vulgui obrir esquerdes en els rengles de l’imperialisme al sud d’Europa ha de saber que, en la conjuntura actual, el trasbals polític i econòmic que l’adveniment de la República catalana independent suposaria al règim de la monarquia espanyola reinstaurada sembla l’única via imaginable que podria portar la república espanyola. Entrar en exercicis de política ficció sobre els detalls de la República catalana sembla més aviat cosa de diletants, i l’antiutopia neocon amb què ens pretenen espantar els polígrafs de l’esquerra “no nacionalista” (catalana) sobre el que “podria” ser la Catalunya independent equivaldria, en el pitjor dels casos, al que és l’Espanya actual i, doncs, hic et nunc, la Catalunya autònoma. Altrament, en el millor dels casos, només el Principat accedirà a la formació d’un estat independent en un termini immediat. Com quedarien, aleshores, les relacions amb la resta de territoris de la nació?

El repte per a la CUP no serà el 27-S, sinó l’endemà. A la nova legislatura, l’esquerra independentista estarà sotmesa a la tensió entre Junts pel Sí i CSQEP. És molt possible que aquesta tensió obligui la mateixa CUP a transformar-se i reforçar la seva estructura per consolidar i eixamplar la seva base social, mantenint els vincles amb el teixit associatiu (els sindicats, les associacions veïnals, el moviment estudiantil i les assemblees de joves). Inevitablement, una part de la militància veurà amb desconfiança el fet que la CUP formi quadres i estructures estables amb vista a continuar sent una força determinant a la vida política catalana, ateses les experiències de partits anteriors i els riscos evidents que això suposa (burocratització excessiva, creació d’estrats diferenciats al si de l’organització, professionalització política, etcètera), però cal que l’esquerra independentista estigui preparada per a aquest debat, abans no sigui massa tard. La situació s’assemblarà molt a aquella dita que s’atribueix a Napoleó Bonaparte: “On s’engage et puis on voit” (“nosaltres ens hi posem, i després ja veurem”). Però, com afegí oportunament l’estadista Evelyn Baring, aquesta frase mai significà que Napoleó comencés una batalla sense un pla definit, sinó que el seu sistema de combat era tan elàstic que podia canviar per adaptar-se a les circumstàncies canviants de l’entorn. Si l’esquerra independentista vol esdevenir una força clau en els escenaris post27-S, això és el que li pertoca fer.

Konstanz i Moscou, 1 de setembre de 2015

Daniel Escribano i Àngel Ferrero

El proper 27 de setembre se celebraran a Catalunya eleccions autonòmiques. Tot i això, com afirmà el president de la Generalitat el dia que les va convocar, aquestes són unes eleccions excepcionals, ja que els partits més importants que hi participaran els atorguen un caràcter plesbiscitari. Les condicions en les quals se celebraran obren un ventall d’escenaris que, ara per ara, només podem albirar. Tanmateix, creiem que alguns d’aquests escenaris no han estat explorats com cal. Aquest text, sense aspirar a complir aquest objectiu plenament, pretén contribuir a l’anàlisi i el debat.

(més…)