L’esquerra i la Unió Europea: Sobre la necessitat d’una posició anti-euro i anti-UE.
El que ha estat passant a Grècia, des de l’inici dels programes d’austeritat el 2010 només pot ser descrit en termes d’un experiment gegant d’enginyeria social neoliberal. Pel que fa a la magnitud i l’abast ben bé supera els efectes dels famosos “programes d’ajustament estructural” de l’FMI, sobretot si tenim en compte que tots aquests tenen lloc en el context d’una democràcia liberal europea i no una dictadura militar d’Amèrica Llatina de la dècada de 1970. Es podria dir que és l’intent de la Unió Europea ade demostrar que pot ser més eficient en la implementació de violents programes d’austeritat que l’FMI.
L’economia grega ha patit una contracció acumulada de gairebé el 25%, una recessió econòmica important que només es pot comparar amb la Gran Depressió de la dècada de 1930 o amb les conseqüències de la gran guerra. La taxa oficial d’atur és de gairebé el 28% -en realitat és més gran i hi ha un gran nombre d’empleats que no cobren regularment- amb una desocupació juvenil del 60%, una situació d’una “generació perduda”, amb una hemorràgia de més de 100.000 joves titulats universitaris que han emigrat a l’estranger a la recerca de treball. La reducció mitjana dels salaris reals supera el 25%, i en molts sectors és encara més gran. El desmantellament de la infraestructura de salut pública -l’última mesura és el tancament temporal dels establiments de salut primària públics, excepte els hospitals-, juntament amb els efectes en la salut de l’augment de la inseguretat i l’estrès socioeconòmic ja han creat les condicions d’una crisi humanitària. Un saqueig complet de béns públics està en marxa, acompanyat de total menyspreu per les preocupacions ambientals, exemplificats en els projectes desastrosos per a l’extracció d’or en la regió de Calcídica, que han estat combatuts per l’heroica lluita dels habitants locals. El 30 de març una altra sèrie de canvis radicals. En la nova arquitectura europea, Grècia és empesa més cap a sectors com el del turisme i l’energia renovable en lloc de sectors d’alt valor afegit.
L’experiment grec també ha estat un exercici d’erosió de la sobirania popular. En tots els aspectes Grècia és un país amb sobirania reduïda. Els representants de l’anomenada “troica” (UE – FMI – Banc Central Europeu) en realitat dicten mesures en nom de la “liberalització del mercat” i la “competitivitat” i cap iniciativa legislativa del Govern grec es pot iniciar sense l’aprovació explícita dels representants de la Troica. L’execució del pressupost grec i el procés de recaptació d’impostos són seguits de prop pels funcionaris de la troica. Sense l’aprovació de la Troica Grècia no pot rebre la següent part dels préstecs acordats amb els seus creditors, de manera que la Troica en realitat controla el salvavides financer d’un país .
No obstant això, aquest no és un cas excepcional. Grècia representa la violència social extrema, però també la profunda crisi del procés d’integració europea i , en particular, la crisi de la zona euro. L’austeritat en totes les seves formes és l’element principal en l’agenda política de la majoria dels països europeus . Els milions que van marxar a l’Estat Espanyol en les ‘marxes per la dignitat ‘ estaven lluitant precisament contra les polítiques d’austeritat imposades en el marc de les disposicions dels tractats europeus a canvi dels rescats del ESM i EFSF. Portugal ha patit enormement sota els programes imposats per la UE i el cost de la crisi irlandesa també ha estat enorme. A Itàlia, des del govern de Monti, s’han imposat paquets d’austeritat com a part d’un intent de romandre dins de les normes de la Unió Europea. Part de l’ira i el descontentament expressat en les eleccions municipals franceses és exactament el resultat dels paquets d’austeritat dissenyats per mantenir França al cor de la zona euro i d’una creixent desil·lusió amb el “projecte europeu”.
D’altra banda, aquestes mesures seran aviat la norma a tot Europa. Les propostes actuals d’un “govern econòmic europeu” , el fet que ja existeixen les restriccions (i mecanismes de penalització) en matèria de dèficit (a través dels termes del “Tractat d’Estabilitat , Coordinació i Governança’) , i els plans per a una unió Bancària que eliminaria totes les formes de control nacional sobre el sistema bancari, totes elles testifiquen el caràcter no democràtic del projecte europeu. En realitat un híbrid entre la coordinació intergovernamental i co-federalisme, es basa, però, en una concepció antidemocràtica d’un “constitucionalisme” sense legitimitat democràtica. Això està a favor de les forces del capital a tot Europa, ja que ofereix la promesa de desfer de qualsevol avanç que encara pugui tenir el moviment obrer i al mateix temps garanteix de les prerrogatives del capital multinacional. D’altra banda, la complexa arquitectura institucional de la Unió Europea significa que, a més de les formes de deliberació ‘ sense molt de pes, el procés de decisió està fortament aïllat contra qualsevol intervenció dels moviments socials i les demandes de les classes subalternes.
Avui en dia, és impossible que algú pugui afirmar que les crítiques a l’euro, i tota l’arquitectura financera, monetària i política de la zona euro, són injustificades. Per contra , podem dir que l’euro no representa ni la prosperitat ni l’estabilitat. D’una banda, la introducció de l’euro, com a moneda única, crea alguna cosa semblant al que Max Weber anomenà “gàbia de ferro” de la modernització capitalista. Els governs, fins i tot de les economies nacionals menys competitives, van decidir renunciar a la seva sobirania monetària, amb la finalitat de treure profit de la pressió de la competència constant per a la reestructuració i les reformes neoliberals. D’altra banda, l’euro ha creat les condicions per a una nova forma d’hegemonia imperialista a Europa. La moneda única va ser un avantatge per a les principals economies d’Europa, i en particular Alemanya, ja que ofereix no només estabilitat de la moneda i un ampli espai per a les exportacions i la inversió, sinó també l’avantatge addicional d’una devaluació competitiva constant contra les economies perifèriques menys competitives .
En aquest sentit , podem dir que els desequilibris de l’euro com a moneda única són estructurals i inherents al projecte des del principi. Durant els períodes de relativa estabilitat, aquests desequilibris poden ser tolerats, sobretot perquè fins i tot les elits perifèriques podrien beneficiar d’un crèdit més barat i les importacions que alimenten el consumisme i immobiliàries bombolles de deute impulsada. No obstant això, durant un període de crisi i la recessió que aquests desequilibris podrien convertir desestabilitzador, sobretot perquè les economies menys competitives no tenien instruments de política econòmica crucials, a causa dels estrictes termes que els imposen els tractats europeus. En aquest sentit , la crisi grega o la crisi en altres països del sud d’Europa no és una simple manifestació de la crisi econòmica mundial, ni el producte de les particularitats nacionals ( exemplificats en els estereotips gairebé racistes respecte als grecs o els ciutadans de l’estat espanyol com a ‘ganduls’); també és el resultat directe de la crisi de la zona euro.
Malgrat els continus esforços dels propagandistes de la UE per presentar-lo com un model de democràcia i drets humans, en realitat , la UE s’està convertint cada vegada en més autoritària, racista i imperialista. A més de la constant erosió de la sobirania popular que ja s’ha discutit , tenim el racisme institucionalitzat de les polítiques anti-immigració d’Europa . La política oficial de “descoratjar als immigrants de venir a Europa”, és en realitat una política que de manera conscient i planificada condueix a la repetició de tragèdies com la de Lampedusa , la de Farmakonisi, etc
Alhora, la ‘ política exterior ‘ de la Unió Europea també representa el caràcter obertament imperialista del ‘Projecte Europeu’ . Des del ple suport a l’agressió contra Iugoslàvia, als plans actuals per a intervencions militars a l’Àfrica central i el suport obert als elements reaccionaris i feixistes a Ucraïna, la Unió Europea mai s’ha mogut per la pau o els drets de les persones .
En vista de l’anterior, és obvi que necessitem sortir del cercle viciós de l’austeritat, la recessió i la desocupació Necessitem un programa de mesures radicals -i al mateix temps urgents – per combatre la devastació social, un programa que requereix una estratègia de sortida de la zona euro i de la ruptura amb la Unió Europea .
- La paralització immediata necessària de pagaments del deute i l’anul·lació del deute implica una ruptura amb la Unió Europea, que és ara dels principals creditors de Grècia i el mateix passa amb l’eliminació de tota la sèrie de lleis neoliberals dictades en els termes dels memoràndums de préstec.
- No pot haver-hi un augment en la despesa pública i protecció social contra la violència sistèmica dels fluxos internacionals de capital sense una sortida immediata de la zona euro i la recuperació de la sobirania monetària.
- Mesures immediates necessàries, com ara la nacionalització i la col·locació sota control social democràtic del sistema bancari i de les empreses estratègiques, impliquen desobeir els tractats i normatives europees. En conseqüència, és més que obvi que no pot haver-hi una alternativa radical, progressista o socialista dins de les restriccions i limitacions econòmiques i polítiques imposades per la Unió Europea .
Per tant , una ruptura amb l’arquitectura monetària de la zona euro i amb el marc institucional de la Unió Europea en general, és també un pas democràtic necessari, un intent cap a la recuperació de la sobirania popular com un procés col · lectiu d'”autodeterminació social” per una àmplia aliança dels treballadors i altres sectors populars.
Alhora, un procés d’aquest tipus pot obrir el camí per pensar en una nova perspectiva socialista, un “paradigma social ” alternatiu en agut contrast amb la lògica del mercat i del capital. Això ha de ser concebut en termes d’una experimentació amb les formes de control obrer, l’autogestió, les xarxes de distribució no comercial i la planificació democràtica, basada en l’experiència i l’enginy col · lectiu dels pobles en lluita.
No obstant això, n’hi ha molts a l’esquerra que insisteixen que “la integració europea” és un procés històric objectiu i irreversible que no ofereix cap estratègia possible per a l’esquerra que no sigui intentar “canviar des de dins” a través d’un canvi de correlació de forces a favor de la política progressista .
Aquesta ha estat la principal línia política del Partit de l’Esquerra Europea i els partits associats a ella o de teòrics com Toni Negri i Sandro Mezzandra, qui en una recent intervenció pública va insistir en que el procés d’integració europea està “molt més enllà del llindar de la irreversibilitat “. Un està temptat a comparar aquesta posició amb la de molts socialistes a l’inici del segle XX que van insistir en el caràcter irreversible i fins i tot progressista de l’imperialisme colonial. És obvi que el que falta aquí és una discussió seriosa, tant de la configuració econòmica, política i institucional actual de la Unió Europea, i en particular de l’arquitectura monetària i econòmica de la zona euro, com del fet que estem tractant amb estratègies de classe i no tendències “objectives”.
Alhora, hi ha hagut un gran debat a l’esquerra europea pel que fa a aquesta estratègia d’una sortida de la zona euro i, potencialment, de la Unió Europea. Molts han acusat aquesta estratègia de ser “nacionalista” , “xovinista”, o de tenir com a objectiu “una major competència econòmica” . Res més lluny de la veritat .
Per prendre el cas grec com a exemple, aquesta estratègia no és una estratègia per augmentar la competitivitat de l’economia grega a través de la devaluació i l’augment de les exportacions. Mesures necessàries, com la correcció del tipus de canvi són sobre la protecció de la societat grega de la violència sistèmica inherent als fluxos de capital i les matèries primeres internacionals . No té res a veure amb un cicle de devaluacions competitives enfront d’altres països del Sud d’Europa. Sabem, per l’experiència de l’Eur , però també d’altres sistemes de tipus de canvi fix (com el dollar-pegging) que una moneda única sempre condueix a una reducció real dels salaris, les mesures d’austeritat, les privatitzacions i la pressió constant de les reformes neoliberals en nom de l’atenció a les pressions de la competència. Sortir de’aquestes configuracions monetàries no és una estratègia d’ “aïllament”, sinó una defensa necessària contra les polítiques capitalistes agressives. A més, seria un error d’acceptar, en nom de l’ “internacionalisme”, la forma actual d’internacionalització de la producció capitalista, quan un producte ha de viatjar al voltant del món, passa per àrees de “dúmping social” i “zones econòmiques especials” i té un impacte ambiental negatiu, per tal d’arribar al nostre mercat. No són la localitat, la protecció del medi ambient, l’autosuficiència relativa, aspectes crucials de qualsevol alternativa anticapitalista potencial?
La resposta habitual a aquestes preguntes d’una gran part de l’esquerra europea, tant “reformista” com “anticapitalista”, ha estat que, a nivell europeu, a través de les lluites coordinades, és més fàcil tenir èxit lluites i moviments victoriosos. No obstant això, la pregunta òbvia és: Per què és més fàcil, a nivell europeu, amb 28 països diferents, amb diferents tradicions de l’esquerra i la política radical i diferents nivells d’organització del moviment obrer, amb diferents conjuntures econòmiques i socials de cada país, que a nivell nacional, on un pot pensar en determinats països que tenen una condensació tal de contradiccions i una dinàmica de contestació social, protesta i mobilització que podria convertir-les en potencials “baules febles de la cadena”,?
Seria un error avui per identificar l’internacionalisme amb oferir del nostre consentiment a un projecte neoliberal i imperialista agressiu. D’altra banda, no hem d’oblidar mai que la integració europea és una estratègia de classe de part de les elits capitalistes, per la qual cosa que no tenen sentit les referències fatalistes i deterministes al seu caràcter irreversible. Especialment, quan aquesta insistència en la inevitabilitat de la integració europea ens pot conduir a canvis importants en la direcció política. Pot portar fàcilment a la transició d’una posició inicial des d’una posició “radical” a favor de la “dissolució de la Unió Europea” a través de la lluita anticapitalista paneuropea a una posició més “realista” a favor de “una altra Europa” i “una altra UE ” sense neoliberalisme ni dèficit democràtic, amb un Banc Central Europeu amb l’objectiu de la solidaritat, amb una redistribució dels fons, etc, però, aquesta UE “bona” no pot existir. Un sempre ha de recordar la refutació de l’argument ontològic sobre l’existència de Déu: el fet que puguem pensar en alguna cosa o imaginar-la, no vol dir que realment pugui existir .
Avui en dia un dels problemes de l’esquerra a Europa és exactament seu europeisme obsessiu, la seva negativa a tan sols pensar en una possible ruptura amb el procés d'”integració europea” . Un pot ser testimoni d’aquest problema en els límits de l’estratègia de SYRIZA a Grècia. Prenent totes les limitacions imposades per l’Eurozona i la UE, no queda molt espai per a la política radical, abanda de la demanda d’una renegociació dels termes del contracte de préstec cap a alguna forma d'”austeritat amb rostre humà” o la demanda d’un “Pla Marshall” per a Europa . En els últims mesos hem vist SYRIZA en constant moviment cap a la dreta, declarant que una vegada en el govern pagaran la major part del deute després de la renegociació i que romandran dins de l’euro a qualsevol preu (abandonant la seva posició oficial de “cap sacrifici per a l’euro”), tractant d’establir vincles amb els grans bancs i les grans empreses. És més que evident que aquestes posicions no conduiran a la “renegociació” que el lideratge SYRIZA espera, sinó a encara més la pressió de la part de la UE i de la Troika per a imposar més mesures d’austeritat . El problema amb el lideratge SYRIZA no és que ells siguin “reformistes d’esquerra” en el sentit que no són prou militants o en el sentit que ells opten per un enfocament gradual. El problema és que es neguen a la ruptura política i social necessària amb la «Unió Europea» com la condensació de l’estratègia burgesa .
Aquesta negativa a articular una línia política en contra de la Unió Europea , deixa obert un espai crucial per l’extrema dreta per projectar la seva pròpia versió reaccionària de l'”euroescepticisme”. Tot i la creixent ressentiment de grans segments de les societats europees contra el caràcter neoliberal, antidemocràtic i agressiu de la Unió Europea, tot i l’augment de l’hostilitat contra l’euro com a moneda única, tot i la creixent incredulitat contra la UE com a tal, la majoria de les forces del esquerra Europea no fan cap esforç especial per transformar aquests sentiments en un discurs anticapitalista i progressista anti-UE . En conseqüència, es va crear un buit polític que l’extrema dreta està tractant d’omplir. El necessari ‘euroescepticisme’ de l’Esquerra no hi és, en el moment en el qual més es necessita i amb més urgència. En contrast, la majoria dels partits del Partit de l’Esquerra Europea, així com també moltes tendències anticapitalistes, es neguen a prendre posició sobre una qüestió tan crucial. El cas francès és un exemple d’aquest problema: la negativa de l’esquerra, sobretot de la part del Partit Comunista Francès, de pensar en termes d’una ruptura amb l’euro i la Unió Europea, ha fet que l’extrema dreta, el reaccionari ( i pro -empresarial ) Front Nacional aparegui com l’única força política euroesceptica.
Per tant , és urgent que obrim el debat dins de l’esquerra europea i l’elaboració col·lectiva d’una potencial alternativa radical anti-euro i anti-UE. Esperem que hi ha indicis que els segments de l’esquerra estan abandonant les seves obsessiu europeisme. A França, tant al Front de Gauche (Front d’Esquerra) i l’NPA (Nou Partit Anticapitalista), hi ha veus que demanen una estratègia de ruptura amb la Unió Europea. A Grècia, no només ANTARSYA, el Front de l’Esquerra Anticapitalista i altres grups radicals sinó també la “Plataforma d’Esquerra’ dins de SYRIZA han insistit en una estratègia per a la sortida grega de la zona euro i , potencialment, de la UE . A Xipre, l’AKEL fins i tot està canviant a poc a poc la seva posició després de la desastrosa experiència de 2013. A Alemanya , hi ha moltes veus dins de Die Linke que critiquen la moneda única. A Gran Bretanya , encara hi ha moltes veus a l’esquerra que insisteixen en una posició anti-UE .
No obstant això, seria erroni considerar la sortida de la zona euro i, potencialment, de la UE com una panacea per a tots els problemes socials , seria igualment erroni subestimar la importància d’aquest tipus de preguntes. L’Anticapitalisme mai pot ser abstracte. Sempre ha de ser expressat i concretaten qüestions i desafiaments particulars.
Avui en dia , dins de l’esquerra europea, la qüestió de la posició respecte l’Eurozona i la Unió Europea defineix una línia necessària de la demarcació. D’altra banda , com la història del moviment obrer mostra, preguntes que tenen a veure amb l’articulació entre les lluites a nivell nacional i de la configuració del sistema internacional, sempre actuen com a punts de condensació de contradiccions i proves de foc per la capacitat de la d’esquerra de ser realment antagònica a l’estratègia capitalista .
Alhora , tractant de preveure aquest tipus d’alternativa, no només en termes de “frases enganxoses” sobre el poder ‘obrer’ sinó en termes de l’articulació d’una narrativa que podria ser antagònica amb el discurs neoliberal dominant, requereix exactament una confrontació amb els problemes i les apories estratègiques de la majoria de les tendències de l’esquerra contemporània. Necessitem:
- L’articulació del programa (i les línies bàsiques de demarcació com són l’anul·lació el deute, la sortida de l’euro i la UE, les nacionalitzacions, la redistribució de la renda, la implementació de formes de control social democràtic, etc ) en propostes radicals concrets que tinguin en compte l’experiència i coneixements provinents dels moviments.
- La insistència sobre l’escalada de les lluites i d’una estratègia d’una “perllongada guerra popular, ja que és impossible assolir cap canvi polític sense un fort moviment des de baix, sense una àmplia aliança social i política que es mostra confiada en la seva capacitat per lliurar lluites victorioses. Per contra, un sentiment de derrota o d’impotència entre els treballadors i altres sectors populars només pot conduir a la fragmentació i la lluita per la supervivència individual, una tendència que soscavarà políticament l’esquerra!
- Enfrontar-nos obertmaent amb les qüestionsde l’estratègia revolucionària i la necessitat d’elaborar una estratègia que podria combinar govern de combat de l’esquerra, sobre la base del programa de transició, amb les formes d’autoorganització, autogestió, control obrer i la solidaritat des de baix com la versió contemporània d’una estratègia de “doble poder” .
- L’experimentació de noves formes d’organització política, més enllà tant el model de la secta anticapitalista i el front electoral sense elaboració programàtica ni procés democràtic, cap a una redefinició dels partits polítics i fronts com a laboratoris de massa intel·lectualitat política crítica , com a procés d’aprenentatge, i llocs capaços de produir realment narratives alternatives per a les societats .
Perquè avui en dia , almenys en les “baules febles de la cadena”, com Grècia, el desafiament no és la resistència, sinó l’hegemonia. Davant d’una greu crisi d’hegemonia causada tant per la crisi del neoliberalisme com d’un impressionant cicle de protesta i contestació de caràcter gairebé insurreccional, una crisi d’hegemonia que no pot ser dissimulada pelr l’actual tàctica ultraliberal cínica de fugida endavant aprovada per les burgesies europees, el repte per a l’esquerra a cada país és tractar de forjar un nou bloc històric: la combinació entre una àmplia aliança de les classes subalternes, un programa radical, i noves formes d’organització social i polític . Rebutjant la “Ruta Europea” i el “Projecte d’Integració Europea’, és a dir, la principal opció estratègica de les burgesies europees des del final de la Segona Guerra Mundial, és un aspecte indispensable de qualsevol intent cap a una nova perspectiva socialista per al segle XXI .
Panagiotis Sotiris és militant del moviment d’esquerra grec ANTARSYA, i professor de teoria social i filosofia política a la Universitat de l’Egeu. (Text de la presentació de la jornada d’Antrasya sobre crisi i unió europea celebrada a Londres el 29 de març de 2014. Traducció: Espai Fàbrica)
