L’esquerra independentista davant les eleccions de la Moncloa

Àngel Ferrero i Daniel Escribano

Entre l’1 d’octubre i el 27 de setembre

Després de setmanes d’incertesa sobre l’aplicació o no d‘allò previst a l’article quart de la Llei del referèndum d’autodeterminació, el proppassat 27 d’octubre el Parlament de Catalunya va aprovar la resolució de constitució de la República catalana «com a estat independent i sobirà», en la qual instava el govern català a «dictar totes les resolucions necessàries per al desenvolupament de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República». El mateix dia, el govern espanyol, en aplicació irregular de l’article 155 de la Constitució espanyola, va emetre cinc decrets reials pels quals destituïa el president, els consellers i més d’un centenar d’alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya, assumia, unilateralment i per autodesignació, el govern català, dissolia el Parlament i convocava eleccions pel 21 de desembre.

Si tenim present que, durant la jornada de l’1 d’octubre, els Mossos d’Esquadra van sostreure un nombre d’urnes semblant al sostret per la Policia Nacional i la Guàrdia Civil espanyoles; que, l’endemà mateix, personalitats influents pròximes al president de la Generalitat van proposar la convocatòria d’eleccions al Parlament, i que, la vigília de la sessió parlamentària en què es votà la resolució, el mateix president tenia intenció de convocar-les, a canvi que el govern espanyol renunciés a aplicar l’article 155 de la Constitució del Regne, no sorprèn que el govern català no hagi pres cap mesura per a defensar la República declarada pel Parlament. Si la declaració presidencial del 10 d’octubre va contravenir l’apartat quart de l’article quart de la Llei del referèndum, la inacció del govern català ho ha fet amb la lletra de la resolució del dia 27, com demostra paroxismalment el fet que la mateixa resolució encara no hagi estat publicada oficialment o que els diputats a les Corts espanyoles dels partits que van votar a favor de la resolució no hagin deixat els escons que hi ocupen. En aquest context, era esperable que la declaració d’independència no obtingués reconeixement internacional, cosa que se suma a les dificultats plantejades pel context polític i econòmic d’incertesa a la Unió Europea, el bloc econòmic en què s’insereixen Catalunya i l’Aran.

Entre els diversos incompliments del govern, aquests dies n’ha transcendit un altre, i és el fet de no haver posat en marxa cap de les «estructures d’estat» promeses, omissió de la qual no és únicament responsable un o altre conseller, sinó el govern en ple i, molt especialment, el president que els nomena o separa, i que revela la inacció del darrer govern presidit per Artur Mas. No sabem si la paràlisi en què van entrar el govern català i les principals entitats civils independentistes després de la votació al Parlament —és ben estrany que el govern d’un estat que se separa d’un altre no emeti cap decret després de la declaració d’independència ni enviï cap nota formal als consolats per a informar de la seva existència— és producte de negociacions entre bastidors amb entitats econòmiques o polítiques (catalanes, espanyoles o europees). Tanmateix, fets com la manca de reconeixement internacional de la República i l’empresonament per un tribunal especial que, d’acord amb la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República (art. 77.1), no té jurisdicció sobre Catalunya, són conseqüències especialment dramàtiques de l’estratègia de desmobilització. Aquests dies molts deuen haver sentit el ressò de l’advertència que va llançar fa més de dos segles el revolucionari francès Louis Antoine de Saint-Just: «aquells qui fan revolucions a la meitat, només fan que cavar un tomba» («St.-Just, Au nom des comités de salut public et de sûreté générale, et Décret de la Convention nationale, relatif aux personnes incarcérées», 1794). Si tenim present que la iniciativa del procés ha recaigut principalment en el moviment popular, potser s’entendrà més bé per què el govern no ha preparat les tan esbombades «estructures d’estat» ni ha fet cap esforç per a preparar els ciutadans de Catalunya i l’Aran davant els costos que implica un procés de separació no acordat amb l’Estat espanyol.

Les eleccions de la Moncloa

És en aquest context que cal analitzar la cruïlla en què es troba l’esquerra independentista davant de les eleccions convocades pel govern espanyol. Deixem de banda el fet que, des del punt de vista de la mateixa legislació espanyola (art. 67 de la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, «de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya»), és il·legal tant l’autoproclamació com la destitució del president de la Generalitat al marge del Parlament, que és l’única institució legalment facultada per a nomenar-lo i destituir-lo (juntament amb l’Administració de justícia, però només després d’una «condemna penal ferma», que encara no s’ha produït) i, doncs, també ho són tots els actes que dugui a terme un president proclamat il·legalment, incloent-hi la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions. El que és rellevant des de la perspectiva independentista és que aquest acte de força és una vulneració de la sobirania catalana, declarada a l’article segon de la Llei del referèndum i al segon de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República, aprovades pel Parlament. De manera que ens trobem davant unes eleccions no només il·legítimes, sinó també il·legals, per la qual cosa la posició coherent fóra el boicot i aquesta hauria d’ésser, en principi, la posició de l’esquerra independentista. Tanmateix, les forces que formen el govern de la Generalitat legalment constituït, en coherència amb la renúncia a fer efectiva l’existència la República declarada pel Parlament i defensar-la, han decidit de participar en aquestes eleccions, per la qual cosa el manteniment de la coherència ideològica implicaria, probablement, col·locar-se en una posició políticament testimonial.

La divisió de les forces independentistes és, de ben segur, un dels objectius buscats pel govern espanyol amb aquesta convocatòria —el termini establert pel govern espanyol en seria una de les mostres— i el fet que l’esquerra independentista optés pel boicot l’afavoriria, almenys en els sentits següents: (a) en un context on la majoria dels electors independentistes voten, l’abstenció minoritària de l’independentisme tindria com a conseqüència una sobrerepresentació del vot espanyolista, i (b) bona part dels votants de l’esquerra independentista, en un context així, no seguiria la consigna abstencionista, sinó que votaria altres candidatures independentistes o, fins i tot, la candidatura retòricament sobiranista, però factualment unionista. El fet que l’esquerra independentista no fos decisiva al Parlament facilitaria una negociació a la baixa amb el govern espanyol i la liquidació definitiva de la República catalanoaranesa.

De manera que la participació a les eleccions de la Moncloa esdevé el mal menor. Ara: aquesta participació s’ha d’entendre amb l’objectiu prioritari de referendar la declaració d’independència, atesos els dubtes raonables a l’entorn de quina és la posició de la majoria dels electors del Principat sobre l’estatus juridicopolític de Catalunya i l’Aran, que l’acció violenta del govern espanyol durant el referèndum de l’1 d’octubre va impedir clarificar. Per tant, a aquesta convocatòria electoralil·legítima i il·legal, l’independentisme hi ha de concórrer amb una lògica nacional i de sumar vots, per augmentarel suport social per a prosseguir el procés de construcció de la República de Catalunya i l’Aran, no amb una lògica autonomista d’esgarrapar més o menys escons.

Els punts principals del programa d’aquesta candidatura haurien d’ésser: (a) augmentar la pressió a l’Estat espanyol perquè alliberi els hostatges polítics catalans empresonats durant les darreres setmanes i (b) l’execució de la resolució parlamentària del 27 d’octubre. I la forma que hauria d’adoptar és una llista pròpia de l’esquerra independentista, separada de qualsevol de les forces que conformen el govern de la Generalitat.

Una llista independentista

En primer lloc, la candidatura ha d‘ésser estrictament independentista, precisament perquè l’objectiu és comptabilitzar els vots favorables a la independència de Catalunya i l’Aran, cosa que no és possible amb una candidatura amb forces d’esquerra no independentistes (aliança possiblement desitjable en altres contextos, però no en aquesta conjuntura concreta). Des d’aquest punt de vista, cal denunciar com una incoherència monumental les propostes que s’han fet en aquest sentit des de sectors d’ERC i que ens temem que responen a l’objectiu d’evitar que les eleccions de la Moncloa serveixin de referèndum i siguin, de facto, unes eleccions autonòmiques, en previsió que el proponent —el mateix que ha donat suport acrític al PDeCAT en la seva resistència aferrissada a endegar qualsevol tipus de reforma fiscal— esdevingui la primera força al Parlament i hagi d’exercir responsabilitats de govern. De la mateixa manera, també cal denunciar l’oportunisme i l’escassa coherència democràtica dels sectors polítics que van cridar a participar en el referèndum de l’1 d’octubre, però, al Parlament, votaren contra que se n’executés el resultat, la qual cosa hauria de portar l’esquerra independentista a descartar-los com a socis de candidatura en aquestes eleccions.

Una llista separada

Cal tenir present que el fet de participar en els artefactes electorals que es proposen des d’alguns sectors polítics i cívics a l’entorn d’una hipotètica «llista unitària» implicaria legitimar els incompliments continuats de la legislació i les resolucions del Parlament comesos pel govern. Segonament, la fórmula de la pretesa llista «unitària» —que, com a les eleccions del 27 de setembre de 2015 a CDC, pot convenir molt a un PDeCAT amb expectatives electorals poc falagueres i que, ara mateix, només té com a basa i argument electorals la figura del president— és contraproduent per a l’obtenció del màxim nombre possible de vots independentistes. En efecte, mentre que cap votant de la hipotètica llista «unitària» deixarà de votar alguna de les candidatures que la poguessin conformar si aquestes concorren per separat, és alguna cosa més que un simple risc que la dissolució de l’esquerra independentista en una llista interclassista retraurà els votants d’esquerra que són independentistes però que no en fan la qüestió política prioritària. Així, en deixar buit l’espai de l’esquerra, la participació de l’esquerra independentista en un artefacte d’aquest tipus obriria una via d’escapament cap a opcions no independentistes, molt especialment, Catalunya en Comú. De manera que la política electoral de front nacional interclassista no només no suma, sinó que també resta. Per als partits que prioritzin el seu interès electoral, un estancament del bloc independentista il’inici d’un procés de negociació amb les institucions espanyoles en clau autonomista podria ésser un escenari desitjable, però per a l’esquerra independentista, no.

Cal tenir present que a l’opció independentista encara li manca visualitzar el seu lligam amb la millora de les condicions de vida i treball de les classes populars. En aquest sentit, no hi ajuden gens determinades posicions de les forces del govern com ara la negativa permanent a una reforma fiscal progressiva. O haver pretès fondre en una mateixa legislatura eleccions plebiscitàries i eleccions constituents, amb l’agreujant que la candidatura governant va concórrer a les eleccions del 27 de setembre del 2015 havent arraconat les diferències programàtiques entre els dos principals partits que la componien i, tanmateix, en el procés d’elaboració de la Constitució de la República, hi hauria hagut de participar com a tal, és a dir, amb una llista dissenyada d’acord amb els resultats de les eleccions de 2012, no dels previstos en cas de concórrer amb llistes separades, que eren força diferents. I la tasca parlamentària de l’esquerra independentista no ha estat suficient per a donar un contingut més social al projecte de República. En aquest sentit, el cas de la Llei de transitorietat jurídica és especialment il·lustratiu, on s’ha optat per un simple continuisme amb el dret actualment vigent (art. 10), amb la mera autorització al govern per a recuperar per decret normes anul·lades o suspeses pel Tribunal Constitucional espanyol (art. 12.3), i sense incloure ni tan sols una disposició derogatòria. Així, s’ha renunciat a satisfer, des del moment mateix de transició, reivindicacions socials i llibertats civils bàsiques, com ara la derogació de la reforma laboral de febrer del 2012, de les lleis de seguretat ciutadana i de partits i dels preceptes del Codi penal que restringeixen la llibertat d’expressió, la despenalització total de la interrupció voluntària d’embaràs o l’establiment de la dació en pagament. Mesures mínimes que il·lustren el que, com demana l’economista David Casassas, hauria d’ésser la República de Catalunya i l’Aran: alguna cosa més que la mera absència de monarquia.