«L’evolució política d’Ulrike Meinhof i el seu final simbolitzen la desesperada situació de l’esquerra en un dels països centrals de l’imperialisme occidental»

©Ulrike Meinhof 1956. Foto: Ulrike-Meinhof-Archiv Jutta Ditfurth

©Ulrike Meinhof 1956. Foto: Ulrike-Meinhof-Archiv Jutta Ditfurth

Leditorial Tigre de Paper tot just ha tret del forn la traducció dUlrike Meinhof: la biografia, obra de Jutta Ditfurth, històrica activista dels moviments antinuclear i feminista i de l’esquerra antiautoritària, cofundadora de Die Grünen (Els Verds), partit que abandonà el 1991, pel seu viratge cap a la dreta, i actualment membre de la Llista d’Esquerra Ecologista-Antiracista i regidora a l’Ajuntament de Frankfurt. La revista Sin Permiso va conversar amb el traductor de l’obra, Daniel Escribano, membre d’EspaiFàbrica.

Ulrike Meinhof: la biografia va aparèixer en alemany l’any 2007. L’autora, Jutta Ditfurth, és una coneguda escriptora i activista política. Quina acollida va tenir el llibre a Alemanya?

Fins que va aparèixer l’obra de Ditfurth, la majoria de semblances sobre Ulrike Meinhof eren libels les fonts dels quals procedien de dues persones amb què aquesta estava enfrontada: la seva mare d’acollida, Renate Riemeck, i el seu exmarit, Klaus Rainer Röhl, com també de la Policia Criminal, amb la qual tots dos havien col·laborat quan Meinhof era considerada l’«enemic número u de l’estat». L’obra de Ditfurth va suposar que, per primera vegada, hi hagués una biografia de Meinhof digna d’aquest nom. Hi va dedicar sis anys de recerques, des d’entrevistes a nombrosos testimonis fins a la consulta d’un reguitzell d’arxius. Les 479 pàgines de l’original i les devers de trenta de notes i bibliografia són prou indicatives del rigor de l’obra. Tanmateix, això no va impedir que el llibre funcionés comercialment, tal com palesa el fet que l’any 2009 se’n fes una segona edició. Així mateix, ha estat traduït al suec, el bokmål, el neerlandès, el turc i el grec (sorprenentment, encara no a l’anglès). Amb aquesta traducció de Tigre de Paper, el català és la primera llengua romànica en què apareix. D’altra banda, com calia esperar, en alguns sectors de la política alemanya es van desfermar les reaccions histèriques que tan bé coneixen els lectors del Regne d’Espanya quan es parla de personatges amb trajectòries polítiques com les d’Ulrike Meinhof.

Deu anys després apareix en català, editada per Tigre de Paper. A qui penses que pot interessar la biografia d’Ulrike Meinhof, trobada morta a la presó de Stammheim (Stuttgart), el 9 de maig de 1976?

La d’Ulrike Meinhof va ser una de les veus més interessants de l’esquerra en l’erm polític i cultural que era la República Federal Alemanya (RFA) de postguerra. Amb la socialdemocràcia cada cop més integrada en el bel·licisme atlantista, un Partit Comunista (KPD) en la il·legalitat i una democratització imposada manu militari pels aliats, la seva va ser una de les plomes més incisives en la denúncia dels límits del procés de desnazificació i dels tics autoritaris de la democràcia parlamentària de baixa intensitat que era l’RFA. Amb una llarga trajectòria als moviments antinuclear i estudiantil, a la il·legal KPD, a la important revista Konkret i a l’oposició extraparlamentària, l’evolució política de Meinhof i el seu tràgic final per ventura simbolitzen la desesperada situació de l’esquerra política i social en el context de la guerra freda en un dels països centrals de l’imperialisme occidental. D’altra banda, hi ha textos de Meinhof de gran actualitat. N’esmentaré un: «Napalm i púding», escrit el maig de 1967 amb motiu de l’acció de protesta de la Kommune I, un grup que feia accions humorístiques i que havia intentat llançar púding i brossat al sotspresident nord-americà, Hubert Humphrey, durant la seva visita a Berlín occidental, com a forma de protesta per la guerra d’extermini que duien a terme els EUA al Vietnam. Els mitjans de comunicació del grup Springer van reaccionar amb l’habitual campanya de linxament mediàtic. Meinhof hi va replicar amb aquest pertinent article, on afirmava coses com ara: «Així, no és criminal llançar napalm sobre dones, infants i gent gran, sinó protestar contra això […]. Es considera barroer el fet d’apuntar polítics amb púding i brossat; no, però, que els polítics rebin els que fan aplanar pobles i bombardejar ciutats.» Recordo reaccions histèriques en els mitjans públics catalans (en els privats, m’estimo més de no pensar-hi) amb motiu d’alguns escarns que hi va haver a Barcelona contra membres del partit responsable de la complicitat del Regne d’Espanya amb la invasió de l’Iraq, l’any 2003, i algunes de les empreses acusades de finançar aquesta intervenció militar. En llegir el text de Meinhof, no sabia si es referia a la hipocresia i complicitat de la premsa de l’RFA amb l’agressió imperialista al Vietnam o a la dels mitjans catalans esmentats respecte a la invasió de l’Iraq.

Al Regne d’Espanya sovint es presenta com a modèlic el consens antifeixista implantat a Alemanya després de la Segona Guerra Mundial.

Probablement, si després de la Segona Guerra Mundial hi hagués hagut una intervenció militar contra tots els estats col·laboradors d’Alemanya i s’hagués fet caure exògenament el règim de Franco, també a Espanya —que, d’antuvi, probablement ja no seria cap regne— hi hauria un consens polític antifeixista aparent, i hom no hi veuria les coses que veu. En aquesta visió hi ha molta ignorància i es negligeix que, tot i que de manera espúria i amb la complicitat necessària de la Zentrumspartei (el soi-disant partit alemany de centre), a Alemanya el feixisme va arribar al poder per la via parlamentària, mentre que calgué una guerra d’extermini de tres anys, amb la participació activa de les potències feixistes europees (i, molt destacadament, d’Alemanya), per a anorrear la República espanyola. D’altra banda, a Catalunya i, segurament en menor mesura, al País Basc hi ha una veritable consens polític antifeixista, hegemònic, sense que hi hagi calgut cap intervenció militar externa per a imposar-lo.

Tornant a l’RFA, l’any 1971 va ser il·legalitzada la Joventut Alemanya Lliure (FDJ), organització juvenil de la KPD, i al voltant de dues-centes organitzacions més (la KPD seria prohibida el 1956). Aquest mateix any devers set mil persones van ser empresonades per haver organitzat una consulta popular sobre el rearmament de l’RFA i hi hagué milers d’inhabilitacions. L’any 1955 l’RFA va entrar a l’OTAN i l’any següent creà un exèrcit nou (la Bundeswehr), en el qual 31 dels seus 38 generals havien pertangut a l’Estat Major de la Wehrmacht. L’any 1956 l’extinent de la Wehrmacht i exoficial per a la direcció d’afers interns de l’NSDAP (el Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany) Franz Josef Strauß va esdevenir ministre federal d’Energia Nuclear (per la Unió Social Cristiana, CSU). Tal com va desvelar precisament Konkret, el president federal electe l’any 1959 i reelegit el 1964, Heinrich Lübke (de la Unió Democratacristiana, CDU), havia estat director de l’empresa Schlempp, que havia construït camps de concentració a diversos indrets del Reich. Vint anys després del final de la guerra, més de 1800 criminals de guerra nazis encara exercien funcions dirigents a la nova república, entre ells quinze ministres i secretaris d’Estat, 245 funcionaris directius de l’Oficina d’Afers Estrangers, de les ambaixades i consolats de la República Federal i 297 alts funcionaris de la Policia i l’Oficina de Protecció de la Constitució. Avui dia, mentre l’elit politicofinancera alemanya sotmet el sud d’Europa a un nou esclavatge mitjançant el xantatge del deute, l’RFA encara es nega a pagar les indemnitzacions reclamades judicialment en alguns d’aquests països pels crims de la Wehrmacht. Sort que hi va haver un procés de desnazificació… I això per no parlar del nazisme sociològic quotidià, que duraria fins molts anys després. Per posar dos exemples aparentment banals recollits per Ditfurth: l’any 1966, en una gran manifestació a Hamburg contra la guerra del Vietnam, vianants reaccionaris cridaven als manifestants coses com ara: «Això amb l’Adolf no passava!». L’any 1972, quan Meinhof va ser detinguda i sotmesa a la força a una radiografia, una infermera etzibà: «llàstima que ja no tinguem cap Hitler».

Un mes després de la mort d’Ulrike Meinhof, Manuel Sacristán, que hi va coincidir entre 1954 i 1956 a la Universitat de Münster, recopilà i traduí textos de Meinhof i escriví una nota elogiosa sobre ella. En un altre text amb pinzellades sobre l’activista alemanya, va escriure: «el que més m’ha cridat l’atenció és que no era una intel·lectual; era una científica, anava de debò, volia conèixer les coses». Estàs d’acord amb l’afirmació de Sacristán? Si hi estàs d’acord, com ho exemplificaries?

Si Meinhof i Sacristán van tenir contacte personal, devia ser molt superficial (Ditfurth no en diu res). Altrament, Sacristán no hauria escrit el ditirambe de Renate Riemeck que hi ha a la nota introductòria de la Pequeña antología de Meinhof que esmentes. Abocat pel broc gros: Riemeck era una grimpaire acadèmica que, després de l’ensulsiada del Tercer Reich, va falsificar el seu passat, amagant la seva pertinença a l’NSDAP, i fou una persona tan despòtica que obligà Meinhof a trencar relacions amb una amiga i un xicot seus, sota l’amenaça de foragitar-la de casa. Posteriorment, quan Meinhof era a la clandestinitat, Riemeck va donar tota la informació que sabia sobre ella a Alfred Klaus, comissari en cap de l’Oficina Federal Criminal. La relació entre totes dues era tan dolenta que, quan Meinhof va passar a la clandestinitat, la seva preocupació principal era que les seves filles visquessin amb la seva germana, Wienke Meinhof, i evitar, a qualsevol preu, que la custòdia recaigués en el seu exmarit, Klaus Rainer Röhl, o en Riemeck.

Sobre la Meinhof «científica», els seus treballs periodístics eren d’un rigor tal que, després de la ruptura amb Konkret —que, sota la direcció de Röhl, havia esdevingut gairebé un tabloide eròtic—, els seus reportatges eren emesos a cadenes públiques alemanyes i sovint eren elogiats per les mateixes organitzacions representatives dels col·lectius afectats, com en el cas del sindicat IG Metall sobre un programa seu a l’entorn de la sinistralitat laboral i les condicions de feina al sector secundari. La qüestió de l’aposta final de Meinhof per la lluita armada no admet cap explicació senzilla i sembla que, a més de factors polítics estructurals, també hi influïren d’altres de més conjunturals, per tal com, inicialment, hom preveia que Meinhof, atès el seu prestigi professional i l’accés al gran públic que li proporcionaven els seus reportatges, no passés a la clandestinitat.

En qualsevol cas, és evident que tota pretesa política que no es basi en una anàlisi empíricament fonamentada de la realitat no és tal cosa, sinó quelcom de diferent, potser retòrica, potser arts escèniques. Les esquerres parlamentàries catalanes, per cert, en saben molt, d’això últim (en el cas de l’esquerra independentista, els «arguments» en favor del als pressupostos de la Generalitat en són un exemple especialment punyent).

La seva aposta per la lluita armada és l’aspecte més espinós de la biografia de Meinhof i, potser, el que més ha contribuït a la seva fama fora d’Alemanya.

Segurament, no sabrem mai les raons exactes per les quals Meinhof va optar per aquesta via, la qual, mirada retrospectivament, és fàcil titllar de fugida cap endavant. Probablement, hi van tenir molt a veure factors com l’entrada de l’RFA a l’OTAN, el fet que es rearmés, que servís de base d’operacions per a l’exèrcit dels EUA durant la guerra del Vietnam, també quan la SPD era al govern, el cop militar a Grècia (1967) —sobre el qual va escriure un article il·luminador, on afirmava que «a l’Europa occidental, algunes democràcies són castells de cartes; si se’n vol fer ús, s’ensorren»—, la brutalitat de la repressió policial, especialment el traïdorenc assassinat del jove activista Benno Ohnesorg durant una protesta al Berlín occidental en protesta per la visita del xa de Pèrsia, l’any 1967, l’atemptat comès per una nazi local contra Rudi Dutschke, dirigent de la Federació d’Estudiants Socialistes (SDS, de la qual també va ser membre Meinhof), després d’una campanya d’encalçament polític i mediàtic brutal, o la repressió contra l’oposició extraparlamentària. Al començament de 1970, hi havia, en diferents fases d’instrucció, 7181 procediments judicials per manifestacions, i l’amnistia aprovada pel Bundestag el 18 de març de 1970 només va afectar les condemnes de presó inferiors a vuit mesos, la qual cosa exclogué tant Andreas Baader com Gudrun Ensslin, futurs dirigents de la RAF (precisament l’alliberament de Baader fou l’acció amb què Meinhof passà a la clandestinitat). També cal assenyalar que la intervenció de l’URSS a Txecoslovàquia havia allunyat encara més Meinhof i l’oposició extraparlamentària de la KPD —que, de la seva banda, mirava aquesta última amb un menyspreu absolut—, de la qual Meinhof s’havia separat, per raons personals, l’any 1964.

En qualsevol cas, la qüestió és que, després d’anys i panys de militància en el moviment estudiantil socialista, a la il·legal KPD i a l’oposició extraparlamentària, la mateixa Meinhof va donar per perduda la batalla política a l’interior del país. La particularitat de la lluita armada de la RAF era que estava pensada en termes geopolítics globals. En aquest sentit, la tasca de la RAF, si més no, inicialment, es va concebre com la de servir de força de xoc del moviment antiimperialista global i colpejar l’imperialisme a casa seva, fent-li internalitzar d’alguna manera les guerres que imposa a l’exterior. L’esmentat Dutschke ja havia suggerit aquesta posició l’any 1968. El 13 d’octubre de 1969, abans del rescat de Baader, Meinhof hauria cooperat, segons Ditfurth, en un atemptat contra dues fragates de guerra que un fuster de drassana hamburguès havia venut a la dictadura salazarista portuguesa per a la seva guerra contra els moviments d’alliberament nacional a Angola, Moçambic i Guinea Bissau. El maig de 1972 la RAF va dur a terme sengles atemptats contra el quarter general del Vè Cos de l’Exèrcit dels EUA a Frankfurt, a l’Edifici IG Farben (significativament, un gegant de la indústria química alemanya, que havia finançat generosament l’NSDAP, subministrat bombes a la Legión Cóndor a la guerra d’Espanya i gas Zyklon B a molts camps d’extermini durant la Segona Guerra Mundial, i se li havien adjudicat nombroses empreses dels territoris ocupats per la Wehrmacht), i contra instal·lacions de les forces armades nord-americanes a Heidelberg. Winslow Peck, exagent de l’Agència Nacional d’Intel·ligència (NSA), va declarar que l’Edifici IG Farben havia exercit un paper central per a la direcció de la guerra dels EUA al Vietnam, afirmà que «el veritable terrorista és el meu govern» i denuncià la complicitat del govern alemany amb aquest. Sobre els atemptats a Heidelberg, l‘exagent de la CIA K. Barton Osborne va declarar posteriorment que, a l’edifici destruït, hi havia «el sistema informàtic del post de comandament logístic de l’Exèrcit dels EUA, mitjançant el qual es calculava el subministrament de bombes per als bombardeigs d’àrees senceres de zones civils del Vietnam del Sud i del riu Roig, al Vietnam del Nord».

És fàcil desacreditar la lluita armada duta a terme en el si dels països imperialistes —com va fer, sense anar més lluny, Renate Riemeck, a la cèlebre carta oberta a Meinhof publicada a Konkret quan Meinhof ja havia trencat amb la revista— amb els arguments coneguts (substitucionisme avantguardista, militarisme, dirigisme, manca de democràcia interna, precipitació de l’enfrontament armat quan el moviment revolucionari encara és feble, etc.), però potser al Vietnam aquestes accions concretes es veien de manera diferent.

Després de ser detinguts, les condicions de reclusió dels presos de la RAF, sobretot de Meinhof, van ser especialment dures.

En el cas concret de Meinhof, va romandre 283 dies en un règim d’aïllament fins i tot acústic, a la secció femenina de psiquiatria de la presó d’Ossendorf (Colònia), la qual cosa suposa una privació sensorial absoluta; és l’anomenada tortura blanca. Era l’única presa que hi havia a l’edifici. La situació hi era tan extrema que, quan va ser alimentada per la força durant la seva primera vaga de fam, digué als seus familiars que la situació nova suposava un cert alleujament, perquè almenys ara percebia alguna cosa. Només li van aixecar aquest règim quan els seus advocats es declararen en vaga de fam davant del Tribunal Federal. Sembla que el règim d’incomunicació imposat als presos de la RAF formava part d’un experiment per a provar el grau de manipulabilitat dels presos sotmesos a privació sensorial. Les conseqüències sobre la salut dels presos van ser devastadores i, segons els mateixos dictàmens mèdics encarregats pel Tribunal Superior de Stuttgart durant el procés contra Meinhof, Baader, Ensslin i Jan-Carl Raspe, aquests havien quedat incapacitats per a aguantar una vista oral durant més de tres hores diàries.

Durant el procés conegut al Tribunal Superior de Stuttgart contra els quatre activistes es van denunciar nombroses irregularitats.

Mesos abans de l’inici de l’anomenat procés de Stammheim, el Bundestag va aprovar la denominada Lex RAF, una reforma ad hoc de la Llei d’enjudiciament criminal que limitava el nombre d’advocats de confiança que podien designar els acusats i facultava discrecionalment el jutjador per a expulsar advocats del procés, segons el seu comportament. El president del Tribunal Superior de Stuttgart va utilitzar profusament aquesta facultat i molts advocats de confiança dels processats no només van ser expulsats del procés, sinó que també foren processats i empresonats ells mateixos. El Tribunal va imposar nombrosos advocats d’ofici, en contra de la voluntat expressa dels processats, hi hagué escoltes il·legals als advocats, no s’interrompé el judici, tot i la minvada capacitat de pledejar dels processats causada per la tortura blanca a què havien estat sotmesos, les mateixes declaracions dels imputats eren interrompudes arbitràriament pel president del Tribunal, per la qual cosa no apareixen senceres a l’acta del judici, etc. El juliol de 1975, el diputat de la CDU al Bundestag Carl Otto Lenz va declarar, en sessió parlamentària, que hom havia establert un «dret especial» contra un «petit grup» de devers dues dotzenes d’advocats, acusats de «donar suport a una activitat revolucionària». No és que vulgui establir comparacions, però no sé si aquest tipus de pràctiques es diferenciava gaire dels processos polítics que es coneixien a la mateixa època al Regne d’Espanya…

Al llibre, hi podem llegir: «El fet que la sospita que Ulrike Meinhof pogués haver estat assassinada es mantingui encara avui té a veure amb la frívola arrogància, manca de professionalitat i pressa amb què les autoritats competents van procedir amb el cadàver». 11 anys després de publicada la biografia de Jutta Ditfurth, s’ha conegut alguna dada nova important?

El març de 1976, Meinhof va dir a la seva germana, la Wienke, que «si sents que m’he suïcidat, pots estar segura que ha estat un assassinat». Un advocat italià que la va visitar la vigília de la seva mort, digué que transmetia la sensació de ser una persona «que vol viure». La primera autòpsia la va fer un exnazi que, l’any 1977, faria furtivament màscares mortuòries dels cadàvers dels també «suïcidats» Baader, Ensslin i Raspei no hi pogué assistir cap metge ni advocat de confiança de la família de Meinhof. A més a més, dos dies després es reformà la seva cel·la.

Pocs mesos abans de la mort de Meinhof hi havia hagut un canvi en l’estratègia de defensa dels quatre processats, d’acord amb la qual ara es proclamaven presos d’una guerra contra l’imperialisme occidental, on inserien els atemptats contra el quarter general de l’Edifici IG Farben i les instal·lacions de les forces armades dels EUA a Heidelberg. Al·legaven el dret a la resistència, també en sòl alemany, contra les vulneracions del dret internacional perpetrades pels EUA. En el marc d’aquesta estratègia processal, la defensa havia demanat la compareixença davant del Tribunal Superior de Stuttgart, entre d’altres, de Richard Nixon, del canceller federal, Helmut Schmidt, i dels excancellers Willy Brandt, Ludwig Erhard, Kurt Georg Kiesinger i de lex-president federal Gustav Heinemann.

La nit abans de morir, Meinhof va comunicar a crits des de la seva cel·la a Gudrun Ensslin que s’acostava un helicòpter a la presó. Mesos després de la seva mort es va saber que la presó tenia una segona escala amb sortida pròpia que conduïa al costat de la seva cel·la, a la setena planta. El qui tingués accés a aquesta escala amb claus pròpies hauria pogut entrar a la cel·la de Meinhof sense que el veiessin els guàrdies. És així com es va congriar la hipòtesi que les persones que viatjaven en aquest helicòpter, sobre la identitat dels quals no s’informà mai, havien escanyat Meinhof i després havien manipulat l’escenari perquè semblés un suïcidi. Una comissió internacional d’investigació va denunciar nombroses contradiccions a la versió oficial. Setmanes després de la mort de Meinhof, Gary P. Thomas, ex-agent militar d’intel·ligència dels EUA que havia assistit al procés de Stammheim, va recordar com instructors de la CIA ensenyaven a cometre assassinats amb aparença de suïcidis. Tanmateix, si la versió oficial no és certa, les proves ja estarien destruïdes.

La biografia és sobre Ulrike Meinhof, per la qual cosa clou amb la seva mort, autòpsies i funeral. Tanmateix, seria interessant una anàlisi de la mort de Baader, Ensslin i Raspe, l’octubre de l’any següent. Suposadament suïcidats… a trets, amb pistoles que els advocats els haurien fet a mans clandestinament en una presó d’alta seguretat! Els escriptors de literatura fantàstica podrien trobar font d’inspiració en el gènere narratiu que són les versions oficials. Casualment, Baader, Ensslin i Raspe van aparèixer morts el mateix dia que el Grup de Defensa Fronterera de la Policia Federal havia alliberat els passatgers d’un segrest aeri en què estava implicada la RAF.

Sin Permiso, 9 d’abril de 2017

http://www.sinpermiso.info/textos/ulrike-meinhof-la-biografia-entrevista

Daniel Escribano

Daniel Escribano

Traductor, assessor lingüístic i membre d'Espai Fàbrica. A més de la biografia Ulrike Meinhof, de Jutta Ditfurth, ha traduït Joseba Sarrionandia (Será colosal, Txalaparta, 2016), Melvin Van Peebles (Panther, Tigre de Paper, 2016), James Connolly (La causa obrera es la causa de Irlanda. La causa de Irlanda es la causa obrera. Textos sobre socialismo y liberación nacional, Txalaparta, 2014), juntament amb Àngel Ferrero, i ha editat i traduït Pomes perdudes. Antologia de la narrativa basca moderna (Tigre de Paper, 2014).

You may also like...