L’hora de les crítiques

Pascual Serrano i Alberto Montero

El periodista Pascual Serrano i el professor Alberto Montero estan vivint des de Veneçuela el procés bolivarià des de fa anys. Després de la derrota a la urnes de la proposta de reforma de Constitució el passat 2 de desembre, aquests dos coneixedors del procés han fet per la web Rebelión una reflexió a fons de les causes de la derrota i de les mancances i debilitats de la Veneçuela bolivariana. Per l’interès que pensem que pot tenir per als lectors catalans, La Fàbrica l’hem traduïda al català.

————

Més enllà de cops de pit, atribucions precipitades de responsabilitats o denúncies desmesurades contra l’Imperi i la seva capacitat d’influència en la realitat interna veneçolana, el rebuig electoral de la reforma constitucional ens hauria de fer reflexionar, amb un mínim de distància i objectivitat, sobre alguna de les causes subjacents que podrien haver-la provocat per intentar evitar la reiteració d’errors de cara al futur.

I això és especialment necessari perquè les dades de la derrota electoral posen una cosa molt evident sobre la taula: mentre que l’oposició tan sols ha augmentat la seva massa crítica en 100.000 votants respecte a les eleccions presidencials de desembre de 2006, per part del chavisme han deixat d’acudir a les urnes més de 3 milions de votants.

Així que parlar de la desmesurada campanya mediàtica de l’oposició contra la reforma o de la ingerència interna dels Estats Units en el procés no és més que un recurs fàcil per tractar de calmar consciències a través de l’autoengany: l’aparell mediàtic i la seva dinàmica de funcionament continuen sent els mateixos que en anteriors plebiscits; per no parlar de la influència nord-americana. I la incidència conjunta de tots dos factors només ha aportat aquest mínim creixement del vot opositor.

Les causes, aleshores, caldrà buscar-les en altres indrets més allunyats d’aquest recurs fàcil en el que s’ha convertit la teoria de la conspiració per als que es neguen a veure la realitat que els envolta o per als que no volen assumir la responsabilitat que els correspon.

En aquest sentit, aquest article no pretén ser un catàleg exhaustiu de causes. Però, encara a risc de deixar-nos-en algunes al tinter, creiem que és necessari assenyalar-les en uns moments en què, si alguna cosa necessita el procés veneçolà, és autocrítica des de la lleialtat més absoluta.

Una reforma avançada al seu temps
Un dels elements que no es pot apartar del debat en aquests moment és fins a quin punt la reforma constitucional arribava en el moment adequat o, al contrari, era massa precipitada tenint en compte les condicions objectives i subjectives a Veneçuela.

D’opinions sobre aquest tema n’hi ha de tot tipus, i recorren a les fonts històriques més diverses i als autors de més anomenada per justificar les diverses posicions. En qualsevol cas, sembla que un procés revolucionari tan sui generis com el veneçolà -que no implica una ruptura radical amb el règim anterior sinó que es va construint dia a dia, en una tensió dialèctica permanent entre les seves aspiracions socialistes i la seva quotidianitat capitalista- no pot ser analitzat en termes mimètics i buscant totes les analogies possibles amb altres processos de transformació social que l’han precedit en el temps.

Resulta del tot absurd pretendre que el socialisme, encara que sigui el del segle XXI, es pot construir per la via de la simple declaració en un text constitucional quan la realitat, d’altra banda, s’allunya tant de la praxi socialista. Davant d’aquest error estratègic és lògic que les bases hagin optat, en el millor dels casos, per l’escepticisme; sobretot tenint en compte que la seva participació, en una democràcia que es declara participativa, s’ha limitat a la ratificació a través del vot, com en la més vulgar de les democràcies representatives burgeses. Pretendre imposar el socialisme des de dalt -alhora que es desestimen els mecanismes utilitzats el segle XX per fer-ho- ha topat amb el rebuig dels que durant els últims anys han escoltat fins a l’esgotament que la seva participació a tots els nivells és un requisit imprescindible per transformar la realitat.

Així doncs és comprensible l’actitud d’aquells chavistes que no van anar a votar, tot i que desitgen la transició de Veneçuela cap al socialisme i respecten la figura de Chávez com a líder carismàtic capaç d’impulsar-la.

Aquesta transició no es pot fer d’altra manera que a través de l’activació de la voluntat popular amb una Assemblea Constituent que entri a reformar el text constitucional. Només aleshores la via serà jurídicament l’adequada (perquè així queda sancionat a la Constitució de 1999) i estratègicament la convenient. Només aleshores el pas de la transició cap al socialisme tindrà la legitimitat i la força necessàries per convertir-se en una realitat. Mentrestant, les possibilitats de construcció d’un entramat normatiu que faciliti i aprofundeixi els canvis cap al socialisme són perfectament viables dins de l’actual text constitucional i, precisament per això, no s’hauria d’entendre la derrota electoral com un fre en el procés de transformació social sinó, tan sols, com una pròrroga fins a un moment en què la consciència col·lectiva es trobi més identificada amb la idea socialista.

De tot plegat se’n deriva, a més, un altre dels errors que creiem que són importants en el plantejament de la reforma des del seu origen: la falta de valentia per separar el tema de la reelecció presidencial de la resta de qüestions, de major calat, contingudes a la proposta de reforma.

Primer, perquè indica una precipitació innecessària ja que es podria haver endarrerit, tot i que sempre dins d’aquest mandat presidencial, fins que el context social per avançar en els canvis normatius que es plantejaven per aprofundir en el socialisme hagués estat una mica més madur.

I, segon, perquè en aquest cas sí que no era necessària l’activació d’una Assemblea Constituent i hi havia un clima d’opinió molt favorable a la reelecció, tal com indicaven tots els sondeigs, és a dir que n’hi hagués hagut prou amb convocar, com s’ha fet, un referèndum per a aquesta única qüestió. El fet que s’hagi intentat revestir una votació que per si sola ja era important -com és la supressió de la limitació a la possibilitat de reelecció- amb una qüestió que, sens dubte, és molt més important perquè transcendeix la figura del líder i afecta el propi procés, ha estat un error tàctic que ha tingut com a cost el fet que totes dues propostes hagin estat rebutjades.

Un partit unit entre qui i per què
Dins dels elements de reflexió tampoc no hem d’oblidar-nos de preguntar sobre on estaven el dia 2 de desembre els més de 5 milions de militants del Partit Socialista Unit de Veneçuela. Perquè de la resposta a aquesta pregunta se’n poden derivar conseqüències no del tot agradables d’assumir.

A favor del ‘sí’ van votar menys persones (4.379.392 per al primer bloc i 4.335.136 per al segon) que aspirants a militants (5.200.000) té el nou partit liderat per Chávez, el Partit Socialista Unit de Veneçuela. És sospitós que uns suposats militants ni tan sols recolzin el seu partit a les urnes. A això cal afegir-hi la preocupant dada que el 44,11% cent dels veneçolans no es va molestar a votar, xifra que troba un contrapunt en les votacions a Cuba, on més del noranta per cent dels ciutadans va a les urnes.

I això és preocupant, d’entrada, perquè si haguessin votat tots, disciplinadament, no s’hagués perdut la reforma constitucional, i s’entén que els militants d’aquest partit hi estaven a favor.

I en segon lloc, perquè aleshores la pregunta que es pot fer és si enlloc de convertir-se en l’avantguarda política del procés de transformació, el propi PSUV, i, conseqüentment, inscriure-s’hi, no s’està veient per una bona part dels seus militants com un mecanisme clientelar que reforça la possibilitats d’accés als beneficis de les Misiones o, en el pitjor dels casos, la permanència en una estructura burocràtica de l’Estat sobredimensionada i manifestament ineficient.

Alguna cosa d’això hi ha d’haver en l’ambient quan la primera estructura de què s’ha dotat el partit és, sorprenentment, d’un tribunal disciplinari per tal de posar límits a aquesta utilització interessada del partit.

En qualsevol cas, no seria sobrer començar un procés de reflexió sobre els vincles espuris que es puguin estar establint-se entre el partit i l’Estat, generadors d’estructures clientelars radicalment contràries a qualsevol procés de transformació cap al socialisme i utilitzades, per molts, per accedir als recursos públics o als ressorts del poder. I, després de l’esmentat procés, començar una purga enèrgica de tots aquells militants que poguessin estar utilitzant el partit i les possibilitats que els obre per als seus interessos particulars.

La corrupció continua desfermada
El terme purga ens porta de ple a un altre dels greus problemes que afligeixen al procés bolivarià i davant el qual, malgrat el cansament de la població i de la retòrica enèrgica del president Chávez sobre aquesta qüestió, gairebé res no s’ha fet.

El problema no és cap altre que el de la corrupció que continua arreu i que el poble percep com una xacra i que deteriora, de passada, la credibilitat del govern per emprendre eradicar-la. Una credibilitat que el govern difícilment pot mostrar si en cap moment no ha impulsat una política decidida per combatre-la o quan determinades mesures aprovades i implementades en altres àmbits amb èxit, com és el cas de les més que necessàries Misiones, es converteixen en focus de corrupció a l’empara de la falta de transparència pressupostària amb què es regeixen.

I, encara que sens dubte no es pot dir que la corrupció en l’actualitat sigui major que en els períodes anteriors a la presidència de Chávez, sí que és cert que els processos oberts contra gerents i dirigents polítics es mantenen igual, és a dir, sota mínims.

En aquest context, plantejar la constitucionalització de les Misiones enlloc d’una reforma de l’Administració pública que no només acabi amb la ineficient burocràcia heretada de la IV República sinó que també obri l’Administració a la participació popular a tots els nivells, era una proposta arriscada que també ha trobat molts detractors pel camí. Sobretot, perquè no només constitueix, com hem assenyalat, un perillós focus de corrupció sinó perquè suposa la consolidació d’una estructura paraestatal que en cap cas no substitueix la que existeix i, per tant, multiplica la despesa i la ineficiència.

Les Misiones han de ser una teràpia de xoc i el futur ha de passar necessàriament per institucionalitzar-les i per un Estat eficient més que per la duplicació d’estructures estatals. En aquest sentit, la consolidació de les Misiones a nivell constitucional suposava renunciar al fet que els corresponents ministeris assumeissin les seves obligacions.

En qualsevol cas, la nostra intenció no és en absolut estigmatitzar les Misiones ni atribuir-los en exclusiva el monopoli de la corrupció, i molt menys tenint en compte l’aportació enorme que han suposat per la millora de les condicions de vida de les classes populars veneçolanes.

Aquest problema és un mal endèmic que afligeix gran part de l’aparell estatal veneçolà en tots els nivells de govern i, en conseqüència, que ha de ser combatut amb una política integral i radical. Només volíem advertir que, si bé la pròpia filosofia de les Misiones transcendeix la lògica burocràtica convencional de les polítiques públiques i, en aquest sentit, constitueix a un avenç important, l’absència de mecanismes de control pressupostari i la falta de transparència en la gestió dels recursos públics han acabat associant-les a un nou focus de corrupció que entela tot l’èxit de què han gaudit.

Les condicions materials són tan importants com les ideològiques

Si les condicions subjectives per al canvi potser no estaven encara madures, la situació econòmica no era tampoc la més propícia. Malgrat que Veneçuela encapçala la taxa de creixement econòmic d’Amèrica Llatina i que cal aplaudir els esforços redistributius de la renda petroliera que està fent govern, hi ha determinats desequilibris en l’economia que cal resoldre, sobretot aquells que afecten les condicions de vida de les classes populars.

L’escassetat de determinats aliments utilitzada com a arma política de manera reiterada per part de l’oligarquia en els moments previs a les cites electorals, juntament amb la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris per culpa de la persistent i elevada taxa d’inflació, minen la capacitat d’accés de la població més desfavorida a uns nivells de vida superiors.

Si el primer problema, el de l’escassetat provocada, és previsible per la dinàmica repetitiva que té l’estratègia de l’oposició, la solució hauria d’esdevenir una prioritat del govern quan s’acosten consultes electorals. I així, encara que és cert que existeixen sectors empresarials que acaparen productes de primera necessitat per boicotejar el procés veneçolà, no és acceptable que, més de tres anys després de la creació de Mercal -un sistema estatal de distribució d’aliments entre els barris més humils-, aquest continuï sent incapaç de garantir subministraments tan bàsics com la llet o el cafè encara que els distribuïdors o productors facin boicot.

El segon problema, el de la inflació, està adquirint una naturalesa endèmica que, si bé en termes macroeconòmics no és preocupant, en termes particulars sí que ho és perquè afecta en major proporció i intensitat els que disposen de menys instruments per preveure i afrontar l’encariment de la cistella bàsica i que, en bona mesura, són el gran pilar de la revolució.

Si les classes populars han interioritzat el model d’integració llatinoamericana proposat a l’ALBA i el consideren beneficiós allà on s’aplica és, precisament, perquè ha traduït el tema de la integració econòmica i social en una realitat concreta i que fàcilment poden percebre, com per exemple les majors quotes de benestar que proporciona l’assistència sanitària rebuda a l’empara de la Misión Barrio Adentro.

Aquesta, i no una altra, és la lògica que han interioritzat les classes populars en la seva aposta i suport a la revolució: la que necessàriament s’ha de traduir en millores materials i un major benestar. Tot el que no siguin fets materials és pura retòrica que no sadolla la gana ni calma la set i que, en conseqüència, acaba minant el suport al procés de transformació social.

Si hi unim els escassos avenços en matèria de creació d’ocupació, la persistència en la informalitat de gran part de la població activa i la manca d’una estratègia clara a mitjà i llarg termini sobre com es vol “sembrar el petroli”, el resultat és que part del rebuig a la reforma constitucional es pot interpretar també en clau de crit d’alerta sobre la necessitat d’escometre reformes que, més enllà de consagrar constitucionalment el socialisme, facilitin com més aviat millor unes condicions de vida digna a tota la població.

On era el president quan se’l necessitava?
Tenint en compte el contingut de la reforma -on mentre s’obrien vies per a majors nivells de participació popular també es propugnava una concentració de poders molt significativa en el president de la República-, la figura de Chávez era singularment rellevant i s’havia de defensar.

D’entrada, perquè va ser ell qui va prendre la iniciativa de reforma constitucional i, per tant, sobre d’ell requeia un major grau de responsabilitat de cara a informar la població del contingut de la reforma i a convèncer-la de la necessitat i la importància de votar a favor en el referèndum. Però, a més, perquè difícilment el poble no admetria una concentració de poders tan important en la figura de cap altre personatge que no fos aquell que ha liderat el procés de transformació des del principi i la legitimitat del qual transferia la pròpia reforma.

De fet, Chávez es va encarregar prou de separar els articles de la “seva” proposta inicial dels afegits posteriorment en el tràmit parlamentari. Si s’hagués aprovat la “seva” proposta i no la de l’Assemblea Nacional [en el referèndum es votava d’una banda un bloc i d’una altra banda l’altre bloc], la legitimitat d’aquest organisme com a institució representativa de la sobirania popular hagués quedat seriosament danyada. Afortunadament totes dues dues han estat rebutjades per una diferència de prou feines 40.000 vots, fet que no és políticament significatiu. Encara que aquesta distinció entre el dos articulats sí que hauria d’induir a la reflexió sobre la possibilitat que el líder del procés permeti o no la consolidació de responsabilitats polítiques diferents a la seva pròpia i que gaudeixin d’una legitimitat no permanentment qüestionada. No oblidem que una de les qualitats del líder és també la de saber envoltar-se de persones competents i valuoses.

El que sí que resulta rellevant des del punt de vista polític és l’enorme desinformació que ha envoltat la proposta. L’escàs esforç mediàtic desenvolupat per explicar-la i defensar-la ha estat fàcilment sobrepassat per l’ofensiva intoxicadora dels mitjans de comunicació de l’oposició, molt més agressius en l’intent per fer-la aparèixer com el que no era. Si aquests mitjans opositors no han tingut èxit en atreure els indecisos cap al seu terreny, sí que l’han tingut en sembrar el dubte entre els que, encara a les files del chavisme, no estaven segurs sobre el que efectivament havien de votar.

A això s’hi uneix el fet que el president, en ple procés electoral, s’absentés del país més d’una setmana per acudir a Xile i, després, a l’Aràbia Saudita, l’Iran, França, Portugal i Cuba. I també el fet que aquesta absència va estar marcada pel conflicte amb Espanya durant la Cimera Iberoamericana, on va tornar a utilitzar un fòrum internacional per fer política nacional i generar, amb això, una tensió innecessària entre la resta de països llatinoamericans que podrien ser els seus socis estratègics en el procés d’integració de l’hemisferi.

I, finalment, i a fi de mantenir viu el conflicte que ell entenia que era propici per als seus objectius de cara al referèndum, que anunciés en diverses ocasions una possible nacionalització dels bancs espanyols a Veneçuela va poder espantar sense cap fonament sectors de les classes mitjanes afins al procés. I és que, si bé l’anunci de la nacionalització dels bancs serveix per guanyar-se la simpatia de les classes populars que, evidentment, no tenen fons dipositats en aquests bancs, les classes mitjanes que donen suport al procés són gelosos dels seus modestos estalvis dipositats als bancs.

El resultat ha estat un conflicte obert amb Espanya, Estat on l’opinió pública des d’aleshores no deixa d’acusar-lo de dictador, totalitari i diverses expressions més d’aquest estil. El malestar de gran part de països llatinoamericans per l’enfrontament els va obligar a posicionar-se del costat d’Espanya quan podrien haver estat al costat de Nicaragua i Veneçuela en la seva denúncia de les barbàries de les transnacionals espanyoles. El saldo, com es pot percebre, no resulta massa positiu.

I els mitjans de comunicació oficials tampoc no ajuden gaire
D’altra banda, i tal com assenyalem al començament d’aquest article, el discurs de la dictadura mediàtica de l’oposició en el panorama interior de Veneçuela té cada vegada menys validesa. Potser pugui ser una argument per a Bolívia, l’Equador o a Europa i els Estats Units per explicar els processos llatinoamericans, però Veneçuela té ja quatre cadenes de televisió públiques que emeten en obert: VTV, Vive TV, TeVes i Telesur; desenes de radis comunitàries i tots els mitjans escrits que són capaços d’impulsar. Potser va sent hora de demanar comptes a tots aquests mitjans de comunicació per la seva ineficiència per prendre les regnes de la difusió d’informació sobre la revolució bolivariana. Per què no hi ha un bon diari que expliqui la revolució bolivariana? Per què la millor pàgina web continua sent la mateixa que fa quatre anys, Aporrea, i amb prou feines serveix per explicar el procés fora de Veneçuela, encara que ara estigui sent, una vegada més, el millor exemple de debat públic? És hora de preguntar-se per l’audiència que tenen les quatre televisions i la seva diligència a l’hora d’explicar la realitat veneçolana i del món.

Posem un exemple que és singularment il·lustratiu de la ineficiència i la falta de criteri dels mitjans oficials. La nit electoral érem molts els que preteníem seguir la informació a través d’aquestes televisions per Internet. L’emissió online de VTV estava col·lapsada, TeVes pràcticament no té web i tampoc no té informatius, a Vive TV hi havia una tertúlia que no tenia relació amb el referèndum i a Telesur, hi havia un reportatge sobre Colòmbia i analistes a l’estudi que no deien res que no poguessin haver dit una setmana abans. Totes les persones que hem consultat ens han explicat que, igual que nosaltres, van haver de seguir la informació per la web de Globovisión, on transmetien l’emissió en directe en condicions tècniques perfectes i amb enviats per tot el país que informaven -o desinformaven-, però a peu del carrer.

Igualment, cal destacar errors de comunicació gravíssims en relació amb tot el que ha envoltat el debat sobre la reforma constitucional. No es pot denunciar la intercepció d’un correu entre l’ambaixador nord-americà i el director de la CIA, on es revela un pla de desestabilització, en un programa polític en clau d’humor per a incondicionals com és La Hojilla. Un document d’aquesta transcendència ha d’anar acompanyat d’una roda de premsa del president denunciant la conspiració, de cap altra forma ningú que no sigui simpatitzant del chavisme no se’l prendrà seriosament, que és el que va succeir.

També és trist que el mitjà veneçolà que millor expliqués al món el tiroteig amb els estudiants a la Universitat central de Veneçuela (UCV), tan utilitzat i manipulat contra la revolució, hagi estat la ràdio YVKE Mundial, que ni tan sols no té domini d’Internet propi.

Finalment, la roda de premsa del president del dia anterior al referèndum també mereix algun comentari. En coincidir amb la jornada de reflexió no va poder parlar del tema que interessava, és a dir, explicar i defensar els punts de la reforma, de manera que es va dedicar a refrescar tots els seus fronts internacionals oberts, cosa que, precisament un dia abans de les votacions no era el que més podia preocupar els veneçolans. No es pot intentar recórrer al lideratge presidencial per defensar una reforma si el president es dedica a viatjar per l’OPEP, a fer canvis humanitaris a Colòmbia i a emprendre baralles interoceàniques amb orígens de cinc-cents anys.

A tall d’excusatio final

Tota aquesta anàlisi no ens ha de fer oblidar la misèria de les anàlisis internacionals que diuen que la victòria del ‘no’ és la prova que hi ha democràcia a Veneçuela, cosa que no dirien si hagués guanyat el ‘sí’. Estem davant d’una forma elegant d’afirmar que només quan perd Chávez hi ha democràcia.

I, d’altra banda, se’ns podrà criticar que sembla que només insistim en la nostra anàlisi a destacar els elements negatius d’aquest procés, silenciant els seus èxits i esperances, però és que intentar detectar els errors també hauria de ser un èxit de la revolució i una esperança perquè es puguin corregir. Aquesta és i serà sempre la nostra intenció.

Alberto Montero Soler (amontero@uma.es) és professor d’Economia Aplicada de la Universidad de Málaga
Pascual Serrano (www.pascualserrano.net) és periodista