Lluita institucional municipal: de l’acumulació per despossessió a la construcció d’hegemonia

Abans d’aproximar-nos a la significació de la lluita institucional municipal hem de contextualitzar el moment en què ens trobem pel que fa a l’estratègia capitalista i les necessitats del moviment d’emancipació, ambdós amb una visió municipal.

Les classe dominant vol finalitzar absolutament el procés d’acumulació per despossessió als ajuntaments, perquè necessita nous mercats on trobar beneficis i una fórmula per debilitar encara més la classe treballadora. Així, passaran a una nova etapa on finalitzaran el procés de privatitzacions pel que fa a la gestió, alhora que ja desenvolupen nous paradigmes jurídics a través dels quals pretenen prohibir les remunicipalitzacions.

Pel que fa als moviments d’emancipació, passen per tres realitats: necessitat de petites victòries concretes, construcció d’hegemonia i reforçament organitzatiu. És en aquesta realitat que hem d’analitzar la lluita institucional: entre la resposta resistent al programa neoliberal i l’alternativa política en construcció.

Potencialitats: el moviment participa a la institució o la participació a la institució al servei del moviment.

La participació electoral no l’hem de veure com a resultivista en la suma de representants, sinó com una plataforma per escampar el discurs emancipatori i construir hegemonia. No anem a la institució a construir-la sinó a destruir-la.

Així, en primer lloc haurem de prendre una decisió sobre si presentem o no candidatures. En aquestes eleccions, la bogeria electoral ha portat a la presentació d’uns centenars de candidatures de ruptura i això ja ha suposat un esforç militant sense precedents. De la mateixa manera, no és únicament el resultat electoral el que ens ha de portar a presentar o no candidatures, sinó la possibilitat de traslladar el discurs polític a amplis sectors de la societat. Podríem presentar candidatura i fer una campanya brutal, encara que no hi hagués cap bon resultat electoral, si sabéssim que això ha de contribuir enormement a elevar nivell d’organització i consciència. De la mateixa manera, la lluita per un/a regidor/a serà inútil si no ens permet, en la campanya i durant el mandat, connectar amb sectors amplis de la societat.

L’aparició de tantes candidatures respon també a una superació del movimentisme o una maduració d’aquest. No n’hi ha prou amb moviments per qüestions concretes; necessitem intervencions globals. Això ha estat un clàssic en el desenvolupament dels moviments d’emancipació: vam veure com el sindicalisme construïa partit, com, fins i tot des de moviments llibertaris, es desenvolupava el projecte per entrar a les institucions.

Les forces i feines que dediquem a la institució no poden ser reproduïdes mecànicament a cada localitat; han de respondre a necessitats polítiques. Això també té una plasmació en els programes electorals que mai poden ser aigualits per lògiques electorals. En la realitat actual, la centralitat del programa institucional s’ha de fixar en un Pla d’emergència social a partir de tres eixos: feina, serveis públics i solidaritat. Els tipus de mesures han d’anar de les concretes i possibles a les de transició. Aquestes darreres són aquelles que fan veure que serien possibles actuacions que resolguessin els problemes, però que el sistema no les permet.

Més enllà de totes les limitacions de la institució, hem de veure que qualsevol dels nostres representants pot ser sempre un exemple d’una altra forma de fer les coses. Per una banda, en la forma de funcionament de la candidatura: mer representant del moviment polític, limitació de mandats, limitacions de retribucions, informació del que passa a la institució, etc. Per l’altra, per les seves alternatives reals i la seva inconfusible diferenciació de qualsevol expressió de la dreta.

Evidentment, fins i tot dins el capitalisme, en alguns moments també podem fer gestió d’èxit. En aquelles localitats on siguem govern hi ha actuacions que poden canviar una part de la realitat: pla de rescat social, gestió directa dels serveis públics, mètodes de gestió amb participació decisòria de la població, rebaixa en les retribucions dels càrrecs públics, processos d’autogestió, etc., etc. Això sí, hem de ser molt conscients que els nostres problemes essencials mai trobaran solució en l’activitat institucional.

Com a oposició, sempre serem el fuet contra el sistema, no tant contra el partit de govern (que també), sinó contra els autèntics responsables. Alhora, no no n’hi ha prou amb el pur discurs crític, si no va acompanyat d’alternatives concretes. Però nosaltres no podem reproduir el funcionament burocràtic de la institució. Hem de polititzar cada vegada que es vulgui construir amb un criteri tècnic. Hem de transformar el funcionament basat en tecnicismes en una intervenció política contundent que expliqui la seva significació.

Alhora, tant al govern com a l’oposició, les institucions ens permeten normalitzar un discurs i unes pràctiques d’emancipació en bona part de la societat. El fet de tenir presència institucional possibilita arribar a bona part de la població amb el nostre propi relat, discurs i anàlisi, cosa que, d’altra manera, no aconseguiríem. De la mateixa manera, l’altra gran tasca als ajuntaments és deslegitimar els discursos oficials.Això retroalimenta un procés que ens permet construir hegemonia i, alhora, anar enfortint moviment i/o representació institucional.

Hem d’entendre que la representació institucional mai ha de ser la que marqui el desenvolupament i ritmes del moviment; més aviat a l’inrevés. Hem de posar les institucions al servei del moviment en tot els sentits. Per una banda, des del punt de vista intern, amb actuacions concretes que donin resposta a reivindicacions i lluites. Per l’altra, els càrrecs institucionals han de tenir com a prioritat acompanyar les lluites: des de fer acte de presència als actes públics fins a pronunciaments concrets i, evidentment i arribat el moment, participar-hi con un més. En la darrera etapa, hi ha hagut una certa tendència a convertir el moviment polític en la cua dels representants institucionals, i ha de ser exactament a l’inrevés.

Límits: cretinisme parlamentari, representació institucional i poder real

És possible que la proximitat de l’àmbit municipal ens faciliti el fet d’intervenir-hi. El que no recordem mai és que la limitació pressupostària (no tant la competencial, com s’esgrimeix molt sovint) redueix a la mínima expressió les capacitats de transformació global.

És fonamental entendre que ni tan sols guanyar la institució no significa guanyar el poder real. En primer lloc, perquè el poder polític formal es troba lluny del municipi, en un eix que se situa en la Unió Europea, l’Estat espanyol i la comunitat autònoma. I, en segon lloc, i aquesta és la qüestió fonamental, per la limitació del poder institucional. Les institucions (entenem com a tal les administracions i l’aparell de l’Estat) no permeten la democratització de l’economia. El poder formal no se superposa al poder real, que són aquelles esferes on es gesta la constitució material de les condicions de vida. El capitalisme i la força de la classe dirigent s’articula en àmbits fora de les institucions, si bé hi traslladen les seves decisions.

En la història, els canvis reals no han vingut a través de les institucions. Fins i tot aquells canvis que s’expressen a través d’una llei troben origen en lluites, mobilitzacions i/o desobediència civil. Són la lluita de classes i els processos d’alliberament nacionals que han provocat canvis reals, i no pas les institucions.

Amb una visió apartada de la reflexió anterior es caurà en el cretinisme parlamentari i es creurà que les coses es canvien no únicament des de les institucions sinó també al govern d’aquestes. En determinats moments de la història un partit concret a l’oposició ha canviat més un país que no pas quan se situava donant suport al govern (pensem en la història del Partit Comunista d’Itàlia posterior a la Segona Guerra Mundial). I quan un partit determina la història no és per allò que fa a les institucions sinó per allò que desenvolupa en els centres de treball, d’estudi, al barris, a les associacions.

El cretinisme parlamentari no únicament significa la centralitat de les institucions com a expressió política, sinó que també justifica amagar una part del programa per obtenir resultats electorals millors. L’altra cara és el cretinisme antiparlamentari, que menysprea el paper d’altaveu que pot donar la representació política.

Reptes: finestra d’oportunitats o porta de sortida de les tensions

Hi ha alguns companys i companyes que veuen en les properes eleccions una “finestra d’oportunitats”, encara que no acaben d’aprofundir en la significació d’això. En aquest discurs es barreja i es confon la significació de representació institucional i poder real. Alhora se sacralitza la institució i, en ocasions, es menyspreen les mobilitzacions amb un fil conductor força reaccionari.

L’altra reflexió que hem de fer és sobre com viu el sistema que posicions anticapitalistes entrin en les institucions. Evidentment, ho rep d’una manera negativa, però si sap que això pot significar buidar altres fronts de lluita també es pot entendre com una porta de sortida per a les tensions: “que no els tinguem organitzant mobilitzacions, sinó en el tedi i burocratisme de la institució”. Únicament ens hem de preguntar quant de temps hem dedicat aquest darrer any a les mobilitzacions i quant, als processos electorals.

Comencem a pensar en alguns centenars de companys i companyes, de regidors i regidores i el seu entorn. En relació amb alguns i algunes, suposa el fet de buidar una part dels moviments socials. Encara que tinguem les idees molt clares, el burocratisme i els ritmes de les institucions col·lapsen una militància activa, fins i tot sense arribar a encomanar-se pel cretinisme parlamentari.

Hi haurà una desproporció entre la representació que tindrem a les institucions i el que encara representem a la societat. Els resultats provocaran una sensació falsa d’èxit. Entrar a les institucions es viu com un salt endavant en el creixement polític, però és simplement un petit pas que ens pot servir per córrer més o per caure.

Alguns acords postelectorals a escala municipal provocaran que diferents companys abandonin els projectes. De la mateixa manera, el fet de formar governs amb partits d’ordre tensaran políticament els diferents sectors de les CAV però, sobretot, de les CUP.

Fins i tots en els municipis que governem rebrem la repressió de l’Estat, i no tenim una correlació de forces que ens permeti respondre amb prou contundència. Hem de pensar que governar, per als partits del sistema, és molt fàcil, perquè tenen al seu favor els poders econòmics, mediàtics i l’aparell de l’estat. Exactament al contrari que nosaltres.

De la il·lusió electoral del 2015 al reflux polític del 2016

La pràctica totalitat de membres de candidatures municipalistes de ruptura (CAV, CUP, algunes de confluència àmplia) tenen, entre els seus membres, companys i companyes formats políticament en l’activisme, i no pas en la profunda formació política des del punt de vista teòric. Això pot ser molt positiu però, alhora, dificultarà la comprensió dels esdeveniments del proper període. Alhora, la majoria dels i les que formen aquestes candidatures s’han incorporat a moviments polítics en els darrers 10 anys, és a dir, en un període ascendent de lluites socials i consciència política.

Hem de construir també amb la perspectiva del que vindrà en el proper període. En el 2016, al reflux de mobilitzacions socials s’hi sumarà el reflux polític. Desil·lusió, perquè res canvia des de les institucions, i per les pràctiques d’alguns projectes que s’han presentat com a transformadors. La propera etapa serà de transformar la quantitat, el que resti, en qualitat. No iniciarem ara una nova travessia del desert, però veurem un ritme més lent, políticament parlant. És en aquesta realitat que el municipalisme, tal com dèiem al principi, s’ha d’orientar a petites victòries concretes, construcció d’hegemonia i reforçament organitzatiu.