L’Onze de setembre de 1714 i els Països Catalans
Text del parlament realitzat en l’acte organitzat per Som Països Catalans al Fossar de les Moreres de Barcelona el 10 de setembre de 2014 en homenatge als defensors de la ciutat fa 300 anys i a 3 segles de resistència.
Companyes i companys
Som a la vespra de l’Onze de Setembre, som al Fossar de les Moreres, i enguany no és una Diada qualsevol. Els esdeveniments polítics al Principat de Catalunya i als Països Catalans, amb la consulta convocada per al 9 de Novembre, fan que allò que s’ha volgut anomenar “tricentenari” prenga un significat i força molt clars.
Òbviament, el context i l’escenari fan difícil parlar històricament com cal, sense deixar-se dur per les passions. Només heu de pensar que, ara fa 300 anys, en una nit com aquesta els cors d’un país sencer bategaven amb les campanes de tota Barcelona. Era l’assalt general borbònic, i milers de persones acudien als murs de la ciutat a enfrontar un destí incert, que era el de tota una nació.
Cert és que després de l’Onze de Setembre Mallorca, Eivissa, Formentera i Cabrera van resistir fins juliol de 1715. Però el paper simbòlic de la Barcelona resistent, com a referent de les esperances de tot un país, és indefugible.
Convé no oblidar que l’Onze de Setembre és l’episodi culminant d’una guerra, la de successió, on els Països Catalans combatran junts des de l’inici fins la fi. Una guerra en forma de revolta, on el protagonisme de l’element popular, maulet,és tan evident com clara és l’adscripció a les classes benestants dels botiflers d’abans i després de la contesta.
Una revolta, vigatana i mauleta, que és pràcticament paral·lela en el temps a ambdues bandes de l’Ebre. Un moviment en el qual les fronteres internes de la Corona d’Aragó signifiquen ben poc a l’hora de contribuir humanament la defensa de les ciutats i viles. Si fa 300 anys hi havia centenars de valencians enfilats a les barricades, pedres i clivelles que eren l’últim resguard d’aquesta ciutat,pocs anys enrere milers de miquelets del Principat es fonien amb els maulets a sobre de les muralles de Xàtiva, Dénia, Alcoi… persones anònimes que van decidir donar-ho tot, aquí i allà, per aaturar aquell mal d’Almansa que, estès com una plaga, inundà de sang els solcs de la terra i tintà el nostre cel amb el roig de les flames.
Aquí i allà, els furs i les constitucions catalanes eren dic de contenció de les ambicions de l’aristocràcia. Eren també un argument molt poderós front el despotisme, l’absolutisme i l’uniformisme. Per a les classes populars, els furs i les constitucions -al marge d’altres consideracions patriòtiques que també hi eren-, eren un instrument on fonamentar les seues reivindicacions. Per això, agafar les armes en defensa de la terra significava ben bé el mateix, a la Ribera del Xúquer que al Camp de Tarragona o l’illa de Mallorca. L’objectiu de reintegrar la Catalunya Nord també estigué molt present a nord i sud de la ratlla de França, i existiren austriacistes furibunds a la mateixa Perpinyà. Amb matisos, amb contradiccions si es vol, les gents de classe humil d’arreu els Països Catalans sostenien una mateixa lluita. I ara fa 300 anys, tots aquests sacrificis, amargors, esperances i il·lusions, es trobaven en suspens a la Barcelona assetjada.
Per això, quan els “aliats” europeus abandonaren els catalans l’estiu de 1713, els valencians refugiats al Principat de Catalunya no tenen cap mena de dubte a sumar-se a la guerra a ultrança en nom del Regne de València. És més, en aquesta lluitademanen ser considerats a tots els efectes, nadius del Principat. Tal és la identificació entre la causa del Principat i la valenciana! Sabien que la recuperació de la llibertat perdudadepenia a València (com a Lleida o Tortosa)de la capacitat de resistència d’aquest cap i casal.
I així, cal destacar que, fins i tot renunciant a honors en un còmode exili a Viena o Nàpols, la gran majoria dels valencians, decidiren lligar la seua sort a la de Barcelona. Enquadrats en el regiment Mare de Déu dels Desemparats, en els miquelets de Sant Vicent Ferrer, o dispersos en diferents batallons, cap al juliol de 1714, els valencians representaven el 20% dels defensors d’aquesta ciutat. Bona part d’ells reposa precisament als nostres peus; seria impossible recordar-los a tots, imagineu-los. Cap a les últimes setmanes del setge, dels centenars que formaven el Mare de Déu dels Desemparats, només hi havia 85 vius; es desconeix quants sobrevisqueren l’Onze de Setembre. Seria infame oblidar-los.
Com també seria profundament injust oblidar el paper de Joan Baptista Basset, militar i maulet, l’instigador de l’alçament i lavictòria austriacista al Regne de València el 1705. Un líder tan estimat pel poble com temut i odiat per les classes benestants. Durant el setge borbònic, Basset va ser el comandant en cap de tota l’artilleria barcelonina. Una artilleria, per cert, que estava reforçada amb 400 experts mallorquins, que es van fer molt famosos per l’encert dels seus dispars i l’habilitat per desfer els intents d’aproximació als murs del cap i casal.
Basset també va ser un dels únics caps militars que al Consell de Guerra l’1 de setembre de 1714es va oposar a la rendició de la ciutat plantejada per Villarroel. Davant la proposta del vell cap, Basset contestà: “Jo saltaré per on saltarà Barcelona”; això és, els comandaments militars no podien retre aquesta ciutat, era el poble -a través dels Comuns- qui decidia. I així, el 6 de setembre, van decidir que no volien: “ni sentir, ni acceptar, cap proposta de l’enemic”. Es mantenia la resistència a ultrança, amb Basset entre els generals en cap fins l’Onze de Setembre.
Igualment esbiaixat és qualsevol relat de l’Onze de setembre que obvie el paper de les Illes. Perquè, senzillament, Barcelona mai hauria pogut suportar un setge tan ferm i durador, sense el gra i la pólvora que periòdicament arribaven des de Mallorca i Eivissa.
Regularment els vaixells mallorquins i eivissencs desafiaven el bloqueig naval borbònic per tal d’alimentar la resistència d’aquesta ciutat. Ho feien amb un cost molt elevat, sobretot en els últims mesos, però els combois de l’esperança es van mantenir fins el 10 de setembre de 1714, fa 300 anys.
Una vegada més, la persistència mallorquina s’explica perquè a la Barcelona assetjada hi havia en joc el futur de les Illes. I, per tant, es trobaven davant una mateixa causa. Fins el puntque les autoritats mallorquines van arribar a proposar la rendició de les Illes si es respectaven els furs catalans. Es tractava d’una mateixa lluita, i això era ben sabut pel mateix Carles d’Àustria, que durant les converses internacionals de pau va arribar a proposar que la Corona d’Aragó, en el seu conjunt, quedara separada de la Monarquia Hispànica.
La causa defensada pels nostres avantpassats, però, no va poder arrancar més que condols i colpets a l’esquena d’aquells poderosos “aliats” internacionals. A les 4:30 de la matinada, ara fa 300 anys, el poble va quedar sol davant el seu destí, com sempre ho havia estat. Ocupació militar, impostos asfixiants, humiliació, repressió, lleis de Castella… La nostra derrota en la Guerra de Successió és l’entronització del despotisme borbònic, és el naixement d’Espanya com a unitat política.
I ens convé recordar,perquè, disculpeu l’ahistoricisme, podem establir paral·lelismes entre aquest passat i el nostre present.
No oblideu que la Unió Europea de 2014 podria ser la Gran Aliança de 1714.
No perdeu de vista el que passa avui dia al País Valencià i les Illes, recordeu que el mal vingué d’Almansa, i que 1707, 1714 i 1715, són diverses fases d’un mateix procés.
I no oblideu tampoc que no tot el poble va patir d’igual manera la derrota. Botiflers de camisa vella o de Nova Planta van sortir ben posicionats en les noves institucions aristocràtiques i van acomodar el seu domini sobre elles. Igual com, un segle després, la burgesia catalana va lligar el seu futur i benestar al capitalisme espanyol.
300 anys després, al Fossar de les Moreres, amb l’esperança i la il·lusió al cor, però també conscients que els canons enemics amenacen les nostres portes, conjurem-nos. Invoquem la flama dels vells maulets i alcem novament les seues banderes. Perquè avui com ahir només podem confiar en les pròpies energies, en la força rebel, transformadora i revolucionària de les classes populars, per assolir la llibertat nacional dels Països Catalans.
