L’oposició boliviana oblida i menteix
L’oposició boliviana pretén restar legitimitat a l’aprovació de la Nova Constitució Política de l’Estat (NCPE) amb l’argument que devia haver estat recolzada pel 80% de la votació i que “60% és molt poc”. Oblida que en qualsevol part del món una elecció es guanya amb 50% més un vot. O com en el futbol: es guanya un partit i s’és campió encara que sigui amb un gol de diferència.
Només és un exemple d’aquesta oposició que menteix i oblida. L’exvicepresident de Gonzalo Sánchez de Lozada (MNR), Víctor Hugo Cárdenas va declarar a mitjans bolivians: “Evo necessitava un 80% i guanyar en els nou departaments”. Gairebé el mateix va dir l’exvocal de la Cort Nacional Electoral de Bolívia Jorge Lazarte i constituent d’Unitat Nacional (UN), el partit creat per l’empresari del ciment Samuel Doria Medina.
Cárdenas -que va mantenir un silenci absolut quan el govern del seu company polític Sánchez de Lozada estava massacrant bolivians el 2003 – va oblidar que va arribar a ser Vicepresident, el 1993, amb només el 35.56% dels vots. I ara està reclamant el 80%.
Lazarte a més, autor de molts llibres sobre democràcia i respecte a les decisions de les majories va assegurar que no és legítim el 60% d’aprovació a la nova Constitució.
Si democràcia és respectar el que diu el poble a través de les urnes, cal recordar al senyor Lazarte que el Moviment al Socialisme (MAS) va aconseguir 137 constituents per l’Assemblea i el seu partit només n’obtingué 8.
Els avui opositors bolivians -que van estar en el poder durant els últims 20 anys de democràcia- també obliden que mai van aconseguir tan sols el 50% més un vot, per aquest motiu els “presidents neoliberals” van ser elegits en el Parlament gràcies a aliances polítiques.
Increïble però cert. Hi va haver un president (Jaime Paz Zamora del MIR) que sent tercer en les eleccions generals va arribar al Palacio Quemado. En llenguatge futbolístic: el cuer es va endur la copa.
Altres van governar amb només el 22% de la votació nacional i els avui crítics amb Evo Morales no parlaven de “divisió” ni de “legitimitat” en els seus temps de glòria.
Els opositors exigeixen avui “dos terços” per aprovar lleis però en el passat, ells van imposar normes legals amb majoria simple per privatitzar o vendre les empreses estatals a preus irrisoris.
Durant el llarg del període republicà, segons alguns historiadors, hi va haver 18 reformes a la Constitució Política de Bolívia, però en cap d’elles va participar el poble amb la seva opinió. Els avui opositors tampoc van convocar a la gent per que digués Sí o No.
És bo i necessari comparar les xifres dels Presidents que amb poc recolzament electoral van governar 20 anys a Bolívia i les xifres del suport electoral del President Morales que per quatre vegades consecutives ha guanyat eleccions i referèndums. Per si de cas, les xifres i percentatges són oficials. Estan a la pàgina web de la Cort Nacional Electoral:
-1985. Víctor Paz Estensoro (MNR): Arriba a la Presidència de la República després d’obtenir només el 30.37% de la votació nacional (456.704 vots). En realitat no va ser elegit directament pel poble, doncs, en no haver aconseguit el 50% més un vot, com estableixen les lleis bolivianes, va haver de ser elegit al Parlament mitjançant aliances polítiques.
-1989: Jaime Paz Zamora (MIR): Havent-se situat tercer en les eleccions nacionals amb 21.83% de la votació general (309.033 vots) va ser elegit president de Bolívia gràcies a una aliança de partits polítics al Parlament.
-1993: Gonzalo Sánchez de Lozada (MNR): Va ser President de Bolívia amb el 35.56% de la votació nacional (585.837 vots). El seu vicepresident va ser Víctor Hugo Cárdenas que avui reclama 80% de la votació nacional per “legitimar” la nova Constitució boliviana. Tampoc va ser elegit directament pel poble sinó pel Parlament d’acord amb una aliança partidària.
-1997: Hugo Banzer Suárez (ADN): Va arribar a la presidència de la República amb el 22.26% (484.705 vots), com a conseqüència d’una aliança partidària al Parlament. Després de la renúncia d’ell, va assumir la seva Vicepresident Jorge Tuto Quiroga.
És interessant recordar que aquest any, 1997, Evo Morales va començar a emergir com a polític nacional i aconseguir el 3.71% (100.113 vots) en l’elecció nacional. Com es veurà més endavant, Evo en un decenni creixerà de 3.71% a 54% (2005) de votació.
-2002: Gonzalo Sánchez de Lozada (MNR): va ser elegit pel Parlament President de Bolívia després d’aconseguir el 22.46% de la votació nacional (624.126 vots).
Aquest any, Evo Morales segueix creixent. Va obtenir el 20.94% de la votació nacional (581.884 vots). Va estar a 2% dels vots de qui va ser president.
-2005: Evo Morales Ayma (MAS): És elegit President de Bolívia directament pel poble i no pel parlament com va passar amb els cinc presidents anteriors. Va aconseguir el 53.74% de la votació nacional (1.544.374 vots), més vots que el mínim que estableix la llei.
-2006: Elecció de Constituents: El Moviment al Socialisme (MAS), l’agrupació política d’Evo Morales, aconsegueix el 50.72% de la votació nacional (1.322.656 vots).
Dels 255 representants per l’Assemblea Constituent, el MAS obté 137. És a dir més del 50%.
El segon, a nivell nacional, va ser l’agrupació de Jorge Tuto Quiroga, PODEMOS, amb 15.32% (399.680 vots) i 60 constituents. El MAS va arribar a tenir per tant, 77 constituents més en relació al segon en la votació nacional.
-2008: Referèndum revocatori: L’oposició creu que Morales va perdre popularitat i per això el desafia que es sotmeti a un revocatori de mandat. Se li pregunta al poble: Vol que continuï o que s’en vagi Evo Morales? La resposta és contundent: el 67.41% (2.103.872 vots) dels bolivians que assisteixen a les urnes, diu Sí a la continuïtat del president Evo Morales. És a dir supera el suport en relació a l’elecció presidencial en gairebé 14% de la votació nacional.
-2009: Referèndum Constitucional: Després de dos anys de tensions, violència i conspiracions en el procés de redacció de la nova Constitució s’arriba a un consens entre l’oficialisme i l’oposició al Parlament. Convoquen a un Referèndum sobre la nova Carta Magna. Però, després, els opositors desconeixen aquests acords.
Malgrat una campanya opositora plena de mentides sobre la Carta Magna, el 25 de gener de 2009 la nova Constitució va ser aprovada per la majoria dels bolivians. Si bé no hi ha xifres oficials de la Cort Nacional Electoral -perquè està en ple recompte- els mitjans de comunicació privats estimen que la nova Carta Magna va tenir el suport d’un 60%, aproximadament, de la votació nacional.
Amb totes aquestes xifres, és fàcil demostrar que l’oposició política boliviana menteix i oblida. No pot frenar la voluntat del poble. Parla de frau i no presenta proves. Crida amb veu forta: ¡democràcia! I no accepta els resultats electorals.
