Marxisme i qüestió nacional
Entrevista a Nestor Kohan en la qual l’escriptor llatinoamericà reflexiona sobre l’evolució del pensament de Marx respecte a la qüestió nacional, des del cosmopolitisme a la defensa apassionada de les lluites d’alliberament nacional; la crítica de Lenin al colonialisme de la II Internacional; o la relació del marxisme i qüestió nacional a Amèrica Llatina. Kohan qüestiona plantejaments postmoderns multiculturalistes i defensa la necessitat d’integrar la lluita socialista amb la identitat cultural dels pobles d’amèrica i l’emancipació nacional. Repassa, així mateix, la relació de diferents moviments revolucionaris americans amb el fet nacional; reflexiona sobre la necessitat dels sectors populars de donar contingut propi als símbols nacionals i critica les visions eurocèntriques i reaccionàries de la història dels processos d’independència americans.
Què pensava Marx sobre la qüestió nacional ?
La posició històrica del marxisme no ha estat unívoca ni uniforme . En els seus primers escrits Marx i Engels tenien , amb el seu humanisme universalista i l’internacionalisme, un punt de vista cosmopolita, sintetitzat en l’expressió “els treballadors no tenen pàtria” del Manifest comunista (1848). Aquest mateix any Engels escrivia : “A Amèrica hem presenciat la conquesta de Mèxic [pels EUA] la qual ens ha complagut . Constitueix un progrés, també, que un país ocupat fins ara exclusivament de si mateix , esquinçat per perpètues guerres civils i impedit de tot desenvolupament, un país que en el millor dels casos estava a punt de caure en el vassallatge industrial d’Anglaterra , que aquest país sigui llançat per la violència al moviment històric. És en interès del seu propi desenvolupament que Mèxic estarà en el futur sota la tutela dels Estats Units ” (1848). Tot just un any després Engels es pregunta : “¿O potser és una desgràcia que la magnífica Califòrnia hagi estat arrencada als mandrosos mexicans , que no sabien què fer amb ella?” (1849). En els seus articles sobre “La dominació britànica a l’Índia” (1853) Marx justifica la penetració del colonialisme anglès a l’orient en nom del “progrés històric” (tot i que es queixa en el terreny ètic dels mètodes salvatges dels britànics ).
En aquest horitzó Engels feia seva la concepció de Hegel sobre els “Pobles sense història”, nacions perifèriques condemnades, suposadament, a no tenir un estat propi. El trist i erroni article de Marx sobre Simón Bolívar (gener de 1858) constitueix probablement l’última prolongació d’aquest paradigma eurocèntric , modern , cosmopolita i progressista del Manifest comunista. A partir d’allí Marx i Engels revisen la seva pròpia teoria, amplien notablement la seva mirada del món (comencen a fer-ho estudiant el comerç exterior d’Anglaterra i les seves colònies), comencen a simpatitzar amb les rebel·lies del món perifèric , colonial i dependent i reflexionen agudament sobre la qüestió nacional des d’un angle completament diferent. Des de finals de la dècada de 1850 i sobretot en les de 1860 i 1870, abandonen el cosmopolitisme, conservant l’internacionalisme, però articulat ara amb una major comprensió del problema nacional. En la seva trajectòria teòrica i científica es produeix una forta discontinuïtat i un viratge on radicalitzen la seva crítica del capital europeu occidental i la seva expansió “progressista” que aixafa els pobles i sotmet les nacions de la perifèria colonial o dependent . Irrompen llavors en la seva producció teòrica Índia, Xina, Birmània, Rússia, Pèrsia, illes Jòniques, Amèrica Llatina , Àfrica i fins i tot en l’interior d’Europa les “endarrerides” Irlanda , Polònia i Espanya .
A quina conclusió política arriben Marx i Engels a partir d’aquest viratge teòric?
Estudiant el 1854 la revolució espanyola Marx llegeix una frase programàtica i emblemàtica que l’il·lumina, pronunciada en 1810 per l’indi americà Dionisio Inca Iupanqui en les corts de Cadis : “Un poble que oprimeix un altre poble no pot ser lliure” (Iupanqui es refereix a l’opressió del poble espanyol sobre els pobles indígenes i mestissos de la nostra Amèrica). Marx la fa seva i l’aplicarà el 1869 quan s’ocupi d’Irlanda , reformulant l’expressió de Iupanqui per al cas del proletariat anglès i el poble de la seva colònia Irlanda (Lenin utilitzarà reiteradament l’expressió que Marx adopta de l’indígena Iupanqui en els seus escrits sobre la qüestió nacional, la qual cosa demostra que els americans hem contribuït també a la gestació del marxisme, fins i tot del marxisme clàssic europeu). El proletariat anglès- suposadament dipositari de “la missió civilitzadora del progrés” – no alliberarà les colònies, són les colònies les que s’alliberaran a si mateixes, possibilitant l’emancipació del proletariat metropolità. Una inversió completa de l’eurocentrisme colonial i del cosmopolitisme “progressista”.
Aquesta crítica àcida contra l’eurocentrisme i el euroccidentalisme desenvolupada en els seus escrits sobre la Xina de 1853 i en els Grundrisse [ primers esborranys de 1857-1858 del Capital ] s’aprofundirà encara més en la carta de Marx de 1877 a la redacció del diari rus Anals de la pàtria i en els extensos esborranys de la seva correspondència de 1881 amb Vera Zasúlitx , així com també en els seus Apunts etnològics de 1880-1882. En tots aquests materials de maduresa Marx situa en el centre de les seves reflexions teòriques la perifèria del sistema mundial capitalista, el món colonial i dependent , sotmetent a crítica la mirada cosmopolita, ingènuament apologista del “progrés” . Abandona terminantment el cosmopolitisme i defensa amb entusiasme les causes nacionals d’Irlanda, Polònia i altres països sotmesos que lluiten pel seu alliberament nacional. Fins i tot en aquesta època , segons revela la seva correspondència , simpatitza obertament amb els mètodes de lluita armada dels irlandesos i els populistes russos que realitzen atemptats contra el tsar. En el seu corpus teòric de maduresa l’eix es va desplaçar del centre europeu a les perifèries colonials i dependents. Marx no dubta a donar suport a la lluita armada d’aquests pobles rebels.
Quant desconeixement i quanta ignorància sobre Marx tenen els suposats “erudits” acadèmics del marxisme que utilitzen frases aïllades i descontextualitzades d’aquest geni del pensament per ignorar el paper de l’imperialisme contemporani , donant suport de manera vergonyosa amb argot “d’esquerra” i postures suposadament “internacionalistes” als bombardejos neocolonials del Pentàgon i l’OTAN a Líbia, les guerres de saqueig a l’Afganistan i l’Iraq, les intervencions nord-americanes a Síria i Veneçuela i moltes altres gestes “humanitàries” de l’imperialisme! Des d’aquest angle , pretesament cosmopolita i eurocèntric, han arribat a donar suport a Margaret Thatcher i la seva aventura neocolonial a les nostres illes Malvines , on l’OTAN va construir una base militar nuclear.
Quins han estat els debats històrics en el marxisme posterior a Marx al voltant de la qüestió nacional ?
Després de Marx lamentablement la Segona Internacional ignora el viratge teòric del mestre, retrocedeix i torna a incórrer en el pitjor eurocentrisme. Per a la socialdemocràcia el socialisme és qüestió de gent blanca , urbana i europea. Així pensaven H. van Kol , Emilio Vandervelde i molts altres reformistes Al congrés de la II Internacional de 1907, a Stuttgart, les posicions que declaraven “no repudiar ni en principi ni per sempre tota forma de colonialisme, el qual, sota un sistema socialista , podria complir una missió civilitzadora” van guanyar l’adhesió de gairebé la meitat de la Internacional. Patètic . Només Lenin i Rosa Luxemburg (encara que discrepant entre si sobre Polònia) es van animar a carregar contra semblant monstruositat eurocèntrica.
Lenin va ser el més radical plantejant com a programa polític estratègic la doctrina de l’autodeterminació de les nacions, sense vassallatge imperial o colonial de cap tipus , ni “humanitari”, ni “civilitzat” ni “socialista” . D’aquesta manera Lenin obre el comunisme i incorpora en la revolució mundial a totes les cultures i nacions del Tercer Món . Ho Chi Minh recorda en les seves memòries com es va posar a plorar d’emoció quan va llegir a Lenin, ja que fins a aquest moment la Internacional era cosa de “blancs europeus i civilitzats” . Els grocs, els negres ,els indígenes, els mestissos i tot el món colonial , semicolonial i dependent no entraven en “el colonialisme socialista” de la Segona Internacional . Però l’obertura i la brillantor de Lenin van durar poc. Després de la seva mort , Stalin sacrifica l’internacionalisme subordinant-lo a la raó d’Estat i l’interès estatal de Rússia amb la seva doctrina del “socialisme en un sol país” que no només no va resoldre el problema nacional sinó que va multiplicar una sèrie infinita de discòrdies i odis nacionals en els pobles i cultures als quals se’ls va negar l’autodeterminació i se’ls va imposar l’idioma rus per la força.
En termes generals , en tots aquests casos- des l’eurocentrisme occidentalista fins a la posició leninista de l’autodeterminació de les nacions- la disjuntiva girava al voltant de nacions ja constituïdes oprimides per grans potències.
A la Nostra Amèrica Mariátegui aborda el problema des d’un nou angle , ja que al nostre continent les nacions no estan plenament constituïdes. Les repúbliques heretades de les primeres guerres d’independència (on Bolívar i San Martín triomfen sobre el colonialisme europeu) són repúbliques bananeres hegemonizades per les mesquines i miops classes dominants criolles, pàtries xiques i retalls fragmentats de la Pàtria Gran bolivariana. De la gran nació unificada a escala continental amb la qual somiava Bolívar passem – gràcies a la mà pèrfida d’Anglaterra i Estats Units- a més de 20 republiquetes, enemistades entre si (fins a tal punt que a Amèrica hi va haver guerres fins pel futbol), que a més oprimeixen als pobles originaris amb una institucionalitat burgesa i oligàrquica. Per això Mariátegui reformula “la qüestió nacional” dels clàssics del marxisme europeu des d’un angle molt nou. A partir de la revolució cubana i l’auge de la insurgència continental dels 60 i 70, comencen a reivindicar les primeres guerres d’independència de la Pàtria Gran com a component del projecte socialista i comunista contemporani .
Com penses que es poden articular les lluites d’alliberament nacional o les reivindicacions identitàries particulars, amb la lluita anticapitalista i pel socialisme que és profundament internacionalista ?
La fórmula clàssica segons la qual la revolució socialista és “internacional pel contingut , nacional per la forma” em resulta avui una mica esquemàtica. No crec que la identitat nacional llatinoamericana sigui simplement un problema de “forma”, una presentació ” folklòrica “, externa i decorativa d’una cosa que ja està completament mastegada i acabada. No hi ha un model universal (extret d’Europa occidental) que “s’apliqui” mecànicament país per país, segons les variacions idiosincràtiques del folklore local. La història nacional està present també en el contingut de les revolucions d’alliberament nacional i social. Exemple: per a la revolució cubana l’herència de Martí no és un adorn decoratiu extern sinó part de la seva mateixa conformació i gestació històrica.
D’altra banda, no posaria en el mateix pla les lluites d’alliberament nacional a escala continental -sobretot en perspectiva bolivariana , a escala de la Pàtria Gran- i els conflictes de dominació classista -la lluita de classes- juntament amb els problemes de reivindicacions identitàries, com la qüestió de gènere i les múltiples opcions de diversitat sexual, la qüestió del racisme o altres d’anàlogues. Totes aquestes perspectives d’anàlisi són legítimes i vàlides ja que aborden diferents tipus d’opressió sota el capitalisme però es desenvolupen i despleguen en plans diferents de la lluita, no sempre equivalents ni simètrics. On estaria la diferència específica entre aquestes problemàtiques ? En la seva capacitat d’aglutinar, convocar i articular rebel·lies diverses contra el sistema capitalista.
L’Acadèmia nord-americana i la francesa han elaborat i difós una quantitat aclaparadora de literatura teòrica i política destinada a convèncer al moviment popular que el millor dels mons possibles gira al voltant de les lluites de gueto, a les reformes institucionals puntuals, als jocs de llenguatges recíprocament aliens, intraduïbles i incommensurables de cada moviment social. Aquestes acadèmies i el pensament postmodern han insistit durant 30 anys que qualsevol articulació totalitzant que reuneixi les múltiples rebel·lies en un front comú contra el capitalisme i l’imperialisme és … “Opressiva” , “sustitucionista” i en última instància “totalitària”. Curiosament per ser llibertari i políticament “radical” … cal conformar-se amb reformes institucionals que donin compte d’identitats particulars (per exemple , lleis antiracistes que protegeixin al poble jueu de la marginació, llei del matrimoni igualitari per al moviment gai, programes de discriminació positiva per als negres i negres afrodescendents, etc . ). Reformes institucionals en defensa de “la diversitat” plenament compatibles amb el sistema capitalista. No casualment als EUA, la potència imperialista més opressiva , vigilant i repressora del món (com reconeixen el més teòric Noam Chomsky o el més pràctic Snowden), hi ha generals gais, un president negre, ministres d’origen jueu i torturadores dones . Un gran respecte per “la diversitat ” … sempre dins del capitalisme i l’imperialisme, és clar.
En sentit contrari de postmoderns i multiculturalistes, el gran desafiament del marxisme revolucionari llatinoamericà consisteix a poder articular totes les rebel·lies multicolors en un projecte col · lectiu d’hegemonia socialista apuntant a construir a escala de la Pàtria Gran aquest somni inacabat i sense acabar de Simón Bolívar quan va dir “Per nosaltres la pàtria és Amèrica”, així com per Martí ” Pàtria és humanitat “. El socialisme i el comunisme internacionalistes no són grisos, tenen múltiples colors . El vermell , si vol triomfar sobre el capitalisme i l’imperialisme , ha de ser la síntesi integradora i aglutinadora d’aquest arc de Sant Martí multicolor on no poden estar absents la identitat cultural dels nostres pobles i l’emancipació nacional de la Pàtria Gran, projecte encara sense acabar dels nostres primers llibertadors i llibertadores .
Com s’ha pensat la qüestió nacional des del guevarisme? Com la va abordar el PRT de l’Argentina ?
El Che Guevara no és una estrella solitària , sinó un dels màxims exponents de la revolució cubana i llatinoamericana . Aquesta revolució s’inspira , ja des de l’assalt a la caserna Moncada de 1953, en el programa de José Martí. Més tard , havent triomfat sobre l’enemic imperialista i la burgesia lumpen, mafiosa i prostituïda de l’illa, la revolució cubana sintetitza la seva mirada del problema nacional en la Segona Declaració de l’Havana, combinant tasques nacionals – antiimperialistes amb les específicament socialistes . Fill d’aquest horitzó, el Che comunista i internacionalista recupera al mateix temps a San Martín (discurs del 25 de maig de 1962 a l’Havana) , a Bolívar (en els seus Quaderns de lectura de Bolívia) i a Martí ( a “Notes per a l’ estudi de la ideologia de la revolució cubana” ) . Segons Pombo , supervivent de la guerrilla de Bolívia, el Che compartia amb els seus companys les lectures sobre Juana Azurduy i la guerra de guerrilles de les republiquetes de l’Alt Perú contra el colonialisme espanyol.
Aprenent del Che, diversos exponents del guevarisme llatinoamericà es van esforçar per sintetitzar el mètode, la concepció del món i de la vida i la ideologia marxista amb les tradicions nacionals indo-llati-nostreamericanicanas . Des de Carlos Fonseca a Miguel Enríquez, des Raúl Sendic a Roque Dalton, des Camilo Torres a Manuel Marulanda Velez , incloent en aquesta família continental a l’argentí Mario Roberto Santucho.
No casualment el PRT [Partit Revolucionari dels Treballadors] trià la bandera llatinoamericana (no només argentina) de l’exèrcit dels Andes de San Martín per identificar els seus emblemes en la fundació de l’ERP [Exèrcit Revolucionari del Poble].
Plantejar que “no hi ha res reivindicar de la lluita independentista del segle XIX perquè allà no hi havia obrers” em sembla expressió d’una aguda ignorància i incomprensió del marxisme i de la seva metodologia històrica. Aquest internacionalisme abstracte , pretesament cosmopolita i ignorant de la nostra història en nom del “classisme”, està més a prop del tímid reformista Juan B. Justo (que mai va entendre ni al colonialisme ni l’imperialisme) que del Che Guevara , Lenin i sobretot del propi Marx .
En quin sentit penses que els sentits atribuïts i assignats a la noció de pàtria, als símbols nacionals, formen part de la disputa ideològica ?
Julio Antonio Mella solia repetir que la paraula “pàtria” en mans de la burgesia és com un tambor, sona molt fort però és buit. En canvi quan són els sectors populars els que apel·len a la tradició patriòtica i nacional, el concepte de “pàtria ” adquireix un sentit completament diferent. Fonamentalment en països com els nostres, on la dependència mai ha desaparegut (fins i tot s’ha aprofundit), encara que la paraula “dependència ” hi hagi circulat menys a l’acadèmia dels últims 30 anys . Que s’utilitzi menys la paraula no significa que hagi desaparegut la realitat que aquest terme designa . Estem lluny del gir lingüístic on tot queda presoner del llenguatge i s’evapora la realitat social. Més enllà dels discursos i les paraules hi ha un món. En aquest món social existeix lluita de classes.
En l’àmbit de la cultura i la reproducció quotidiana de l’ordre social , res queda al marge d’aquesta lluita de classes. Incloent la història nacional i els seus símbols patris. El San Martín de Videla (suposadament un general blanquet i europeu , enemic de Bolívar) i el de Robi Santucho o Rodolfo Walsh (concebut com un patriota llatinoamericà, defensor de la Pàtria Gran, amic i company de Bolívar) no només són diferents sinó oposats i antagònics. El mateix any (1970) en què el genocida i torturador exèrcit argentí finançava i produïa la pel·lícula El Santo de la Espada sobre San Martín, l’ERP adoptava la seva bandera com a símbol revolucionari. Qui controli el passat, manejarà el present escrivia George Orwell. Emancipar el passat per alliberar el futur és la tasca del moment. La disputa de l’any 2010 pel Bicentenari de la independència ho ha demostrat de manera molt clara.
Quins problemes has trobat en la història oficial quan has estudiat els processos de revolucions d’independència a Amèrica llatina i en el Rio de la Plata?
En primer lloc, l’eurocentrisme, que segueix gaudint de prestigi avui en dia, sota diversos vestits . “La nostra Amèrica es va alliberar… gràcies a la invasió napoleònica d’Espanya. Napoleó és un derivat de la revolució francesa. Per tant , sense revolució francesa, no existiria la independència de la nostra Amèrica”. Un relat esbiaixat , unilateral, deformat, que desconeix 500 anys de resistència continental i el cicle que inicien Tupac Amaru el 1780 i Haití una dècada després i que només conclou en 1824 amb la batalla d’Ayacucho. L’historiador francès Pierre Chaunu -repetit a les acadèmies fins al cansament – ho va sintetitzar dient que els llatinoamericans no ens independitzarem , vam rebre (com un regal) la independència . Fals , miserable , altiu i petulant.
En segon lloc, la construcció de mites, falses dicotomies i panteons de l’escola del general Bartolomé Mitre, continuats per Sarmiento i Levene , als que es van agregar l’Acadèmia Argentina de la Història (nucli del ‘gorilaje’ acadèmic) i l’Institut Nacional Sanmartiniano (fundat per l’ultracatòlic José Pacífico Otero al Circulo Militar) . Aquest corrent oposa San Martín contra Bolívar, pretén ignora el Pla revolucionari d’operacions de Mariano Moreno i condensa un elitisme insuportable. Això pel que fa a la història oficial, de factura liberal- conservadora i brutalment eurocèntrica.
Per oposició a ella, el revisionisme rosista i catòlic va invertir l’equació liberal deixant intactes els termes. Sant Martín es converteix en un repressor, la Mazorca rosista [moviment armat fundat pel gobernador Juan Manuel de Rosas] en un model a imitar i així.
La historiografia mitrista liberal va ser després reemplaçada en la història oficial i en l’Acadèmia pel relat postmodern segons el qual rastrejar les arrels de les lluites independentistes és incórrer en un supòsit “mite de l’origen”, una impugnació que apunta a deslegitimar tot el que contribueixi a enfortir la memòria històrica i l’autoestima popular , dimensions fonamentals de qualsevol resistència i projecte revolucionari . Pel postmodernisme tot és “mite” menys … el mercat , la republica parlamentària i el capitalisme.
Finalment em vaig trobar amb la producció historiogràfica de gent ben intencionada , amb voluntat de fidelitat a Marx (en general al Marx cosmopolita previ al seu viratge sobre el problema colonial i nacional), però que seguia presa de models eurocèntrics i tipus ideals extrets de la revolució industrial anglesa i la revolució política francesa. Una metodologia que els impedia, malgrat les seves bones intencions, passar comptes i fer un balanç amb la història apologètica i oficial de la burgesia argentina. Per aquest corrent, Sarmiento és un ídol (tant en el cas de la historiografia de l’estalinisme com en la del trotsquisme), Bolívar un populista bonapartista i la clau de la nostra història està en …. “El desenvolupament de les forces productives”. Per tant, la major part de les resistències davant del colonialisme europeu acaben condemnades” perquè no tenien un programa per desenvolupar les forces productives”. En nom de Marx, s’acaba coincidint amb l’aplaudiment apologètic als vencedors i la condemna als que van resistir. En alguns casos extrems s’acaba insultant Bolívar per aplaudir Bernardino Rivadavia (el seu gran enemic argentí , paral·lel al seu enemic colombià Santander) o fins i tot es festeja la ferotge i llardosa guerra al Paraguai perquè suposadament …. “Desenvolupà les forces productives.
Davant tants equívocs historiogràfics defensem la pertinència d’una nova mirada de la nostra història , des de baix i des d’un angle marxista llatinoamericà i descolonitzador. Una nova mirada de les nostres guerres d’independència i de la nostra lluita de classes , que reivindiqui amb orgull i amb honor als nostres milers i milers de massacrades i assassinats mentre resistien i lluitaven heroicament contra el colonialisme, hagin tingut o no un programa complet i explicitat fins el més mínim detall per desenvolupar les forces productives.
Per què i què reivindicar de la figura de Bolívar ?
De Bolívar reivindiquem el seu projecte d’alliberament continental (independència d’Espanya però també integració regional i unitat continental), la conjugació de la lluita nacional i social (alliberament de l’esclavitud 50 anys abans que els EUA i emancipació de la servitud dels pobles originaris), el seu antimperialisme (identifica estratègicament els EUA com a enemic històric de La nostra Amèrica) i la seva doctrina politicomilitar revolucionària del poble en armes , condició del seu triomf sobre el colonialisme europeu després de diverses derrotes.
Bolívar constitueix avui un símbol de rebel·lia continental, com el Che Guevara el qual, dit sigui de passada, era un convençut bolivarià (a la motxilla guerrillera de Bolívia Guevara tenia reproduït el poema de Neruda en homenatge a Bolívar on aquest declara “espert cada 100 anys quan desperta el poble”). El seu visionari projecte de Pàtria Gran, encara inconclús i pendent, s’ha tornat més actual que mai en temps de globalització. La Pàtria Gran somiada per Bolívar (compartida per Miranda , San Martín, Mariano Moreno, Artigas i tants altres i altres) neix en els seus escrits a la Carta de Jamaica de 1815 i al Congrés de Panamà de 1826 enfrontats a la doctrina Monroe de 1823 que tenia el lema “Amèrica per als americans” condensa el projecte geoestratègic de l’imperialisme nord-americà . No és casual que els documents de Santa Fe IV , elaborats pels estrategs polític-militars del Pentàgon , identifiquin Simón Bolívar ( juntament amb la teologia de l’alliberament i Antonio Gramsci ) com un dels principals enemics actuals d’ Estats Units.
Barri de Once , 30 agost 2013
Traducció de La Fàbrica (www.espaifabrica.cat)
