Memorial de greuges: amb el poble, però sense suïcidis

Hi ha processos polítics que van molt més enllà del repartiment de quotes de poder, que van de la conquesta i construcció d’un nou poder, i en això estem, si volem sobirania i independència

Després de les eleccions del 27 de setembre, Artur Mas no pot sortir-ne investit president. Més per desgràcia que per sort, aquestes eleccions es van fer tard. Hauríem d’haver-les viscut immediatament després del 9-N del 2014. Si aquell procés participatiu descafeïnat, que havia de simbolitzar la consulta que el poble català volia, no va donar com a resultat la convocatòria posterior d’uns comicis autonòmics en clau plebiscitària, aquest 9-N va quedar embrutat i malmès. Va quedar malmès malgrat l’esforç i voluntat que varen significar, i la rellevància política que va tenir, perquè el 9-N va resultar descafeïnat i posteriorment manipulat i tergiversat per les imposicions partidistes d’aquells presidencialistes que ho volen instrumentalitzar tot.

S’ha produït la fractura de CiU, CDC va poder imposar a ERC la llista unitària unitarista, però els resultats de les eleccions han permès visualitzar que el treball de base sí que suma. En canvi, les sumes de sigles triomfalistes a penes serveixen per a sumar més independentistes a la causa comuna d’alliberar un país per a governar-nos. Potser Artur Mas és un animal polític des de fa prop de 30 anys, en els quals ha anat escalant i devorant, i sembla que tothom li havia de reconèixer que és un geni perquè, contra tot pronòstic, aconseguia salvar el seu cap a costa de la il·lusió, esforç, frustració i convicció de tota la gent. Semblava que Artur Mas ho tenia tot a favor, perquè havia aconseguit l’impossible i se situava de nou amb 62 diputats que li donaven suport com al 2010 (amb l’excepció que al 2011 també sumava el suport del PP). Semblava que només havia de recollir els fruits de la seva genialitat. I ara resultarà que, amb el decret de convocatòria de les eleccions del 27-S, Artur Mas va firmar la seva renúncia com a president de la Generalitat.

Els números no li surten. Al senyor Mas no li falten dos diputats per la investidura. Això és més fals que les bondats del “govern dels millors”. A Artur Mas li falten sis diputats per a arribar als 68. A males, amb cinc o quatre més es podria donar per feta la presidència. Però està lluny d’això i, com que ho sap, menteix a tort i a dret amb allò de «estic a dos vots de la majoria». De fet, em fa recordar el reaccionari Garcia Albiol, que també feia servir aquestes mateixes mentides de propaganda per tal d’atiar l’odi entre barris i entre veïnes. Aquesta estratègia va acompanyada de donar per fet que la CUP-CC deixarà de votar en contra de la seva investidura, com si no tinguéssim memòria. Però qui s’ha pensat que és aquest grimpaire?! Sembla que no ha entès res. Ni ho vol entendre. Només entén com salvar el seu cap. Però els qui tenim memòria, tenim molts greuges firmats sota el govern de la dreta catalana!

En començar a governar, al 2010, les polítiques aplicades per Mas i la Generalitat van ser d’absolut despropòsit públic, accentuant les retallades que ja havien començat els últims anys dels governs tripartits. La política de deute i pressió contra les classes populars ha estat més que asfixiant. Ha estat assassina, depravada, despietada. Ha mort gent per les enormes retallades fetes per Boi Ruiz, l’home president de la patronal sanitària privada de Catalunya, posat a cuidar i vigilar la competència que podia suposar per als seus negocis el sistema públic de sanitat catalana. Hem tingut acampades, okupacions, desnonaments, vagues i mobilitzacions de tot tipus contra els terribles drames socials produïts pels governs neoconvergents. I, en totes aquestes mobilitzacions, sempre hem gaudit de la companyia dels Mossos d’Esquadra, disposats a atonyinar-nos, amenaçar-nos, detenir-nos, treure’ns algun ull, identificar-nos, escorcollar-nos i encapsular-nos per evitar que poguéssim exercir els nostres drets. Però tranquil·les, que sempre han pogut actuar amb total impunitat i brutalitat, excepte en les comptades ocasions en què els casos repressius eren tan sonats que fins i tot s’han reconegut (tímidament i sense assumir responsabilitats) les culpes.

Doncs bé, l’actual escenari obre dues possibilitats que, en realitat, són quatre, però que no deixen de ser dues. Podríem anomenar-ho la teoria del dos al quadrat: o bé Artur Mas és president o bé no ho és. En el cas que ho fos, s’obririen dues possibilitats: que ho fos perquè Artur Mas hagués estat capaç de matar Artur Mas i esdevenir un nou referent del centreesquerra català, prenent un munt de mesures socials que ni ell es creu però que seria capaç de dur a terme enfrontant-se als seus (convergents i el que refundessin per mantenir quotes de poder), o bé que ho fos perquè la CUP-CC hagués fet un exercici de rendició, hagués decidit autodissoldre’s i diluir les seves posicions, fent un dels pitjor favors a tot el que representa l’independentisme i la sobirania del poble. Descarto ambdues possibilitats, perquè considero que Mas no és capaç de dur a terme les polítiques que siguin capaces d’acontentar les classes populars perquè prenguin la posició de bastió de l’independentisme. De fet, Mas només podria fer això enfrontant-se a CDC i perdent el suport de part de les 62 diputades. 

Vull descartar especialment la possibilitat que la CUP-CC faci el pas de rendir-se, perquè, com a militant de l’esquerra independentista, em nego, i conec molta gent que també s’hi nega, a acceptar que abandonem la possibilitat de transformar aquest país per portar-lo a la independència i la sobirania econòmica, de gènere, política, social i popular. Però, de fet, aquestes dues opcions, coneixent el camaleonisme de Mas, no deixen de ser la mateixa, que és donar al senyor Mas un capital polític que no té, no es mereix, que no li hem de permetre quedar-se i que, com a esquerra independentista, hem nascut per guanyar, conquerir i transformar-lo en poder popular. Així que, si algú es vol creure les mentides d’aquest animal polític, que ho faci, està en el seu dret. Però les que hem patit repressió, retallades, però hem viscut amb l’esperança d’un nou món que volem construir i compartir amb totes, aquestes que ho volem tot per decidir-ho tot, aquestes lluitarem cada dia per no viure enganyades per fantasmes neoliberals com en Mas ni morir esclavitzades per monstres repressius com la Generalitat autonòmica.

Per altra banda, queden altres dues opcions, que també són una de sola: dreta catalana Game Over. Artur Mas deixa de ser president, tal com sabia que passaria des del moment en què firmés el decret de convocatòria d’eleccions i que per això va posposar i retardar tant com va poder, per fer agonitzar l’independentisme, la mobilització popular i continuar amb les seves retallades, externalitzacions i privatitzacions. Aquesta possibilitat també conté dues possibilitats més: o bé Artur Mas fa un pas enrere definitiu i accepta no ser president, i CDC assumeix ocupar un pes subordinat i específic dins el joc del procés popular, o bé Artur Mas no fa el pas enrere i, per tant, tenim noves eleccions al març. La primera possibilitat comporta que el procés avança, per fi, esdevé coordinat i, per tant, popular, i les exigències socials són la clau del procés. En aquesta via, certament, fa un cert temor el fet que CDC (amb o sense Mas) continuï tenint alguna influència i que pugui diluir les coses. No obstant això, en una situació de competència de classe pura, de construcció nacional, de procés constituent i popular, garantint l’avenç del país vers la inclusivitat de totes les capes socials, en aquesta situació, la por (i fins i tot ràbia) contra la dreta catalana disminueixen. No es el mateix recordar que un dia els Mossos et van pegar o que aquell servei públic es va externalitzar però que ara això ja no pot passar, que no pas recordar-ho i conviure amb els que ho van fer i encara t’ho estan fent. 

La segona possibilitat que podem interpretar és, lògicament, que Mas no sap llegir la jugada, es creu el més llest del món i es convoquen eleccions anticipades pels volts de març. En primer lloc, cal dir que Mas va dir que no es presentaria a més eleccions. Per tant, ja li podem dir adéu i, amb ell, al suposat “valor polític més important” de la dreta catalana. Però si algú es creu que compliria les seves promeses, seria un ingenu. Podríem tenir un Artur Mas en campanya electoral al febrer sent perseguit per totes les candidatures de la resta de formacions acusant-lo de tot i afrontant els debats electorals, com no es va atrevir a fer el setembre. Fins i tot ERC ja ha apuntat que no es repetirà la coalició de JxS (o Junts pel Mas o Junts pel 3% o com se la conegui). Potser al final resultarà que Oriol Junqueres ha estat el més llest, el més estoic i el més oportú, quan sabia que, si no cedia als xantatges i imposicions presidencials, no es convocarien eleccions al 2015. Al cap i a la fi, si hi ha noves eleccions al març, ja no les convocarà Mas, sinó que seran producte de la dissolució del Parlament al principi de gener. Així que tampoc és mala opció per a l’independentisme el fet d’anar a unes eleccions però amb varietat de llistes i amb la capacitat real de triar. No ens creurem pas que va ser molt participatiu el repartiments per quotes del 50% i 40% entre CDC i ERC a la llista de JxS. Sincerament, si tan malament ho hem fet en no investir Mas, que siguin els electors que ho valorin, però no veig l’esquerra independentista patir pel fet de perdre algun escó, quan passen tantes coses males al país. Hi ha coses més rellevants que en Mas, els vots, les eleccions i tots aquets politiquejos.

En qualsevol cas, les lluites, la feina, l’entrega i els somnis continuen. Tenim molta feina per davant, cert, però moltes necessitats per cobrir i aquestes no passen ni passaran per fer president un oportunista com Mas, que va descafeïnar el 9-N i ara s’atreveix a emular-se a un president afusellat pel franquisme i que empresonaren per defensar els rabassaires contra els terratinents de les vinyes. Aquest procés va molt més enllà de noms i quotes de poder. Les coses que fem i que deixem de fer van lligades als interessos de classe i a les demandes socials que hi ha al darrere. Com a classe treballadora que som i que volem defensar, no ens podem permetre el luxe de confondre la nació catalana amb la burgesia nacional, que, per més que controli mitjans i tingui influències, no deixen de ser els nostres perillosos cacics i botxins. 

Certament, en la construcció antioligàrquica i interclassista d’una República catalana independent, hem de ser capaces d’incloure elements aliens a les classes populars. No definim la nova república com un estat realment democràtic, social i garant de les necessitats de la seva població on el poble és sobirà absolut de totes les seves condicions de vida material. Però sí que creiem en la nova república com a pas cap a aquesta democràcia participativa en què la sobirania està més a prop de ser inalienable a la classe treballadora. Doncs en aquest procés de construir un poder nou, si realment volem sobirania i independència, ens queda un llarg camí, segurament tortuós, però inqüestionablement carregat d’amor humanista cap a una societat més justa exclosa d’imperialismes, oligarquies, masclismes, misèria i corrupció.

* Cristian Cortès és militant de la COS. Article enviat per l’autor a l’Espai Fàbrica el 24 de novembre de 2015