Millor no tenir acord a Copenhaguen que tenir-ne un que certifiqui la catàstrofe

  Naomi Klein 

L’autora, des de la cimera del clima a Copenhaguen, denuncia que l’única oferta que s’havia posat sobre la taula suposava condemnar el tercer món a la pobresa a perpetuïtat. Critica també el caràcter colonial de la negociació establerta, defensant que en aquests termes, és prefereible que no s’assoleixi un acord abans que se n’estableixi un que segelli aquesta condemna a la desigualtat i el sofriment de milions de persones.

Millor no tenir acord a Copenhaguen que tenir-ne un que certifiqui la catàstrofe.

En el novè dia de la Cimera de Copenhaguen sobre el clima, es va sacrificar Àfrica. La posició del bloc G77 de negociació, que incloïa els Estats d’Àfrica, va sert clar: un augment de 2ºC de la temperatura mitjana mundial es tradueix en un augment de 3-3.5ºC a l’Àfrica. Això significa, segons l’Aliança Panafricana per a la Justícia Climàtica (www.pacja.org), “55 milions de persones més que ara podrien estar en risc de fam”, i “l’escassetat d’aigua podria afectar a entre 350 i 600 milions més de persones”.  

L’arquebisbe Desmond Tutu diu que “Ens enfrontem a un desastre imminent en una escala monstruosa … un objectiu global d’uns 2°C és condemnar a l’Àfrica a la incineració i negar-li el desenvolupament modern”.

I no obstant, això és precisament el que el primer ministre d’Etiòpia, Meles Zenawi, va proposar fer quan es va aturar a París de camí a Copenhaguen, al costat del president, Nicolas Sarkozy, i afirmant parlar en nom de tots els d’Àfrica (era el cap del grup de negociació del clima d’Àfrica), va donar a conèixer un pla que inclou el temut augment de 2ºC i ofereix als països en desenvolupament amb prou feines 10 mil milions de dòlars l’any per ajudar a pagar per tots els efectes relacionats amb el clima, des de dics marins, al tractament del paludisme o la lluita contra la desforestació.

És difícil creure que és el mateix home que fa només tres mesos estava dien: “Utilitzarem els nostres números per a deslegitimar qualsevol acord que no sigui coherent amb la nostra posició de mínims … Si és necessari, estem disposats a sortir de qualsevol negociació que amenaci amb ser una altra violació del nostre continent … Què no estem disposats a viure amb l’escalfament global per sobre del nivell mínim evitable” I aquesta: ” No participarem en les properes negociacions com a suplicants demanant el nostre cas sinó com a negociadors per a defensar els nostres punts de vista i interessos “.

Encara no sé què va obtenir Zenawi en pagament d’un canvi tan radical de la seva melodia o com, exactament, es passa d’una posició demanant 400 mil milions de dòlars a l’any en el finançament (la posició del grup d’Àfrica) a només 10 mil milions de dòlars. De la mateixa manera, no sabem el que va passar quan la secretària d’Estat de Hillary Clinton es va reunir amb la presidenta de Filipines, Gloria M. Arroyo, poques setmanes abans de la cimera i de sobte, els més durs negociadors filipins van caure de la seva delegació i el país, que havia estat exigint reduccions d’emissions al món ric, de sobte va retirar-se del front.

Sabem, d’haver estat testimonis d’una sèrie d’aquestes discordies sobre cares, que les potències del G8 estaven disposades a fer qualsevol cosa per arribar a un acord a Copenhaguen. La urgència no era per un ardent desig d’evitar el canvi climàtic catastròfic, ja que els negociadors saben molt bé que les retallades de les emissions tant miserables que proposen són una garantia de que les temperatures augmentaran un 3.9ºC “dantesc”, com afirma Bill McKibben.

Matthew Stilwell de l’Institut de Governabilitat i Desenvolupament Sostenible – un dels assessors més influents en aquestes converses – diu que les negociacions no tracten realment d’evitar el canvi climàtic, sinó que són una batalla campal sobre un recurs profundament valuós: el dret al cel. Hi ha una quantitat limitada de carboni que pot ser emesa a l’atmosfera. Si els països rics no redueixen radicalment les seves emissions, aleshores es disposen a devorar activament la part ja limitada disponible per al sud. Allò què està en joc, sosté Stilwell, és ni més ni menys que “la importància de compartir el cel”.

Europa, sosté, comprèn perfectament quants diners es faran amb el comerç de carboni, ja que ha estat utilitzant el mecanisme des de fa anys. Els països en desenvolupament, d’altra banda, mai no s’han ocupat de les restriccions de carboni, de manera que molts governs no entenen realment el que estan perdent. Mostrant elcontrast entre el valor del mercat de carboni – 1.2 bilions de dòlars l’any, d’acord amb el significatl economista britànic Nicholas Stern – amb els miserables 10 mil milions que hi ha sobre la taula per als països en desenvolupament per als propers tres anys, Stilwell afirma que els països rics estan fent el tracte de “pedretes i mantes per Manhattan*“. I afegeix: “Aquest és un moment colonial. És per això que han fet aquest gran esforç per aconseguir que els caps d’Estat siguin aquí per signar aquest tipus d’acord … Ara no hi ha marxa enrere. S’han repartit tot el que quedava sense amo i han assignat tots els recursos als rics.”

a fa mesos que les organitzacions no governamentals van fent córrer el missatge que l’objectiu de Copenhaguen és el de “tancar l’acord”. Pertot on mirem al Centre de convencions, els rellotges corren. Però qualsevol acord anterior no és suficient, especialment perquè l’únic acord que ofereixen no resoldrà la crisi climàtica i podria empitjorar la situació, mantenint les actuals desigualtats entre el nord i el sud i perpetuant-les de forma indefinida.

Augustine Njamnshi, de l’Aliança Panafricana per la Justícia Climàtica, qualifica amb durs termes la proposta de 2ºC: “No es pot dir que s’està proposant una ‘solució’ al canvi climàtic siaquesta solució suposa veure com milions d’africans moren i si els pobres i no als contaminadors han de seguir pagant pel canvi climàtic”.

Stilwell diu que un mal acord podria significar “mantenir bloquejada la direcció en el camí equivocat fins a 2020” – molt després de la data límit per al pic d’emissions. Però ell insisteix que no és massa tard per evitar aquest escenari del pitjor cas. “Prefereixo esperar sis mesos o un any i fer-ho bé perquè l’evideència i el coneixement de la ciència és cada vegada major, la voluntat política està creixent, la comprensió de la societat civil i comunitats afectades està augmentant, i aleshores estaran preparades per a reclamar als seus dirigents un acord just i adequat”.

A l’inici d’aquestes negociacions, la mera idea de la demora era una heretgia ambiental. Però ara molts estan veient el valor d’anar a poc a poc i amb bona lletra. Significativament, després de descriure el que suposaria un augment global de º2C per a l’Àfrica, l’arquebisbe Tutu sostenia que que és “millor no tenir acord que tenir un mal acord”. Això podria ser el millor que podem esperar a Copenhaguen. Serà un desastre polític per a alguns caps d’estat – però podria ser una última oportunitat per evitar el desastre real per a tots els altres.

*NdT: Els colons holandesos van ‘comprar’ Manhattan als natius a canvi de pedretes blaves i mantes per valor de 24 dòlars.

Article publicat el 19 de desembre de 2009 al diari britànic The Guardian. Traducció de La Fàbrica .