Municipalisme: propostes per a la ruptura*

Hannah Arendt

«La revolució ha de ser feta no per a, sinópel poble, i no podrà triomfar més que engrescant entusiàsticament totes les masses del poble, o sigui, en el camp així com en les ciutats.»ⁱⁱⁱ

Mikhaïl Bakunin

Orígens: de orīri ‘llevar-se; sortir el sol’

La política local ha estat, tradicionalment, la més menystinguda en l’àmbit de la ciència política, tot i que, paradoxalment, és la més propera al poble i la que compta amb un nombre més alt de persones directament implicades. A més, hi ha pocs assajos o reculls analítics i d’experiències, més enllà del que han pogut desenvolupar institucions públiques o partits polítics.

D’altra banda, el significat que s’ha atorgat al municipalisme, ha estat el que alguns partits polítics –especialment els que s’autodefinien com a partits d’esquerres– li han donat: un contrapoder amb marcat caràcter partidista a qui durant vint-i-tres anys va ostentar el govern de la Generalitat de Catalunya. El terme «municipalisme» també ha estat emprat sovint en relació amb dos significats més: o bé per referir-se a la política que es realitza al municipi des de l’ajuntament, o bé a la política municipal com a tàctica per aconseguir objectius estratègics electorals més generals.

En tot cas, i lluny d’aquesta visió utilitarista del terme emprada per l’esquerra institucional o institucionalitzada, l’article parteix de la concepció del municipalisme popular, municipalisme d’alliberament o municipalisme alternatiu que s’ha forjat, entre altres espais, en el si de l’esquerra independentista. Nosaltresentenem el municipalisme com un tret essencial de la nostra manera de fer política. Com una aposta estratègica per a la construcció nacional i la transformació social que entronca amb la tradició política i cultural de les classes populars catalanes, amb les seves expressions d’autoorganització popular i de base, i centrada en el municipi i el seu entorn territorial més pròxim.^iv

La reflexió al voltant del municipalisme com a eina i com a espai de generació d’alternatives per als moviments, darrerament, però, està ocupant una certa centralitat. Podrien explicar aquest fet factors com la crisi econòmica, social i institucional, i lligat a aquestes crisis, un cicle de lluites que ha vist créixer velles i noves resistències i l’aparició de nous actors polítics i socials. I potser també, molt especialment, el pòsit de descrèdit del sistema de representació vigent. Partint, doncs, del fet que representar significa ‘presentar alguna cosa nova’ o ‘presentar una altra cosa que està absent’, ens hauríem de preguntar què és allò que no existeix a les institucions, o què hi ha estat absent massa temps.

Atendre aquestes mancances ens porta, segurament, a entendre el perquè de la gestació d’un moviment popular que, durant aquest darrer cicle, ha estat capaç d’ampliar-se, d’estendre’s i que, alhora, ha configurat diferents maneres de relacionar-se amb les institucions de l’Estat. En primer lloc, s’ha aconseguit generar nous espais d’actuació que han permès oferir espais de participació a sectors socials afectats directament per la implosió de la crisi. En aquest sentit, és molt significativa l’evolució d’un sector del moviment d’okupació de centres socials cap a l’articulació de V de «Vivienda», primer, i posteriorment, de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), la qual ha desenvolupat, al seu torn, diferents formes de relació i d’articulació amb les institucions. En segon lloc, s’ha aconseguit ampliar la xarxa d’autoorganització popular als barris a partir de la incorporació de nous actors o de noves lluites, com és el cas del 15M, que va permetre l’ampliació i la revitalització de les xarxes de barri preexistents, en molts casos. I, finalment, s’ha connectat amb altres sectors que també estaven gestant alternatives concretes en l’àmbit de l’economia social i cooperativa, tot oferint noves propostes que han posat les bases per una retroalimentació mútua.

És important insistir, sobretot amb relació al debat sobre el municipalisme, que l’evolució i el creixement d’aquest moviment popular no està marcada per un únic plantejament estratègic compartit per tots els actors que el conformen. Ben al contrari, es tracta d’una amalgama d’experiències d’autoorganització popular i de base, amb diferents plantejaments sobre com desenvolupar la seva activitat, però, sobretot, amb diferents objectius i estratègies sobre com relacionar-se amb les institucions i les Administracions de l’Estat. És, doncs, des d’aquestes perspectives diferents que el debat sobre el municipalisme es planteja preguntes i respostes que interpel·len directament l’àmbit institucional amb diferents graus de precaució davant d’aquest.

En tot cas, aquest debat sobre el municipalisme no és nou. Ben al contrari. Com veurem, entronca amb les propostes i les prioritats estratègiques que des de fa anys implementen l’esquerra independentista i amplis sectors dels moviments socials als Països Catalans, des de la vessant més estrictament institucional, o des de l’autonomia popular i la construcció de contrapoder, i sempre lligant ambdues visions. Particularment, pensem que el relatiu èxit assolit per les Candidatures d’Unitat Popular, per les Candidatures Alternatives del Vallès i per altres candidatures locals similars, han ajudat a donar una centralitat al debat sobre el municipalisme en l’àmbit del moviment popular, i no tan sols als Països Catalans, sinó també a altres parts de l’Estat espanyol.

Semblaria, doncs, que podem analitzar el que entenem com a municipalisme partint del context actual, perfilant-ne la justificació a partir del fet que l’emergència social del moment requereix noves respostes i noves apostes. Tanmateix, i sense pretendre fer res que pugui acostar-se a l’exhaustivitat que caldria, entenem que cal fer un breu repàs al que ha estat el paper dels municipis en la vida política del país.

Dels consells municipals al postfranquisme, passant pel poder popular de 1936

Des dels Consells Municipals de l’època feudal fins als municipis tal com els coneixem actualment, la història ha reservat un protagonisme canviant al poder local. Probablement, el fet que la gestació dels estats moderns es faci a partir del control evident sobre l’estructura competencial i de recursos en les institucions locals, respon al fet que els poders centrals sempre han estat conscients que calia descompondre el poder que es pot acumular en instàncies institucionals inferiors.

A Catalunya, per exemple, la figura de l’ajuntament és introduïda per Felip V, i és concebut com una simple figura de descentralització administrativa en una lògica piramidal, que trenca la lògica anterior, en què els Consells Municipals havien gaudit d’una certa autonomia i havien exercit, en certa manera, com a element de contrapès contra altres formes de poder, com el feudal o el reial. És a partir de la segona meitat del segle XIX, sobretot a partir de la proposta del republicanisme federal –clau en la configuració de la política catalana moderna–, que s’entén el poder local com a forma d’idear les relacions socials de base democràtica de l’entramat institucional, i que s’atribueix als representants polítics municipals el poder d’introduir canvis de registre en el sistema polític.

Cal comptar també l’aportació de l’anarcosindicalisme a la tradició municipalista catalana en el període revolucionari de 1936, especialment en allò que fa referència a la relació, sovint conflictiva, entre poders institucionals legalment constituïts i poder popular autoorganitzat. Segons Josep Antoni Pozo González^v «En esclatar la revolució, el juliol de 1936, la participació i defensa dels comitès revolucionaris per part de tota la militància cenetista, es va fer intuïtivament, bàsicament com a resultat del reconeixement de l’impuls revolucionari –del qual ells mateixos participaven– i per oposició a les formes burgeses del poder polític. També perquè la constitució de comitès revolucionaris s’inscrivia en la pràctica insurreccional anarquista i s’associava a la forma local a partir del qual s’hauria d’implantar la “Comuna”. Les insurreccions de 1932 a la conca del Llobregat i altres localitats havien vist com el Comunisme Llibertari era proclamat sovint des del balcó de l’Ajuntament per uns comitès revolucionaris constituïts a tal efecte per dirigir el moviment.»

Malgrat la distància en el temps, l’experiència de la conquesta del poder per la via del fet que protagonitzà la classe obrera catalana als anys 30, ens porta a considerar, com a mínim en el terreny de les experiències de què ens sentim hereus, que és a partir del poder popular que es pot incidir de forma real en les polítiques i legislacions institucionals.

La revolució del 1936, a més, ens porta a considerar un altre element que, per al municipalisme de la CUP, per exemple, ha estat clau: la identificació amb un independentisme d’arrel popular, democràtic, confrontat amb els interessos nacionals de la burgesia i allunyat de postulats identitaris. Més endavant, serà important, en aquest mateix sentit, el paper que jugarà el Partit Socialista Unificat de Catalunya durant el franquisme, durant el període de la transició i durant la dècada dels anys 80, ja que essent un partit majoritàriament format per treballadors migrats, no tindrà cap problema a adoptar la reivindicació de les llibertats nacionals catalanes com una reivindicació emancipadora lligada a la de la seva pròpia classe. Serà, en bona part, aquest PSUC i aquelles Comissions Obreres, de majoria castellanoparlant, qui van inundar de banderes catalanes l’Onze de setembre de 1977.

Amb el franquisme, la capacitat d’innovació que hi podia haver des del municipi desapareix, de la mateixa manera que ho fa tot el sistema de drets i llibertats. Tot i així, el tardofranquisme viu la incorporació plena de l’actor veïnal com un dels fronts més importants de l’oposició al règim, front que, a més, presentarà importants innovacions en la participació política. D’aquesta manera, seran els moviments obrer i veïnal les principals pedreres de les quals els partits polítics es nodriran en les primeres eleccions municipals de 1979, i fins i tot també de 1983. L’investigador social Jordi Bonet^vi els considera laboratori d’experimentació de l’esquerra en l’àmbit local.

D’alguna manera, durant el darrer franquisme, i també durant el període de transició, serà el PSUC –entès alhora com un dels principals impulsors i aglutinadors dels moviments de base de resistència, d’oposició i de generació d’alternatives al franquisme– qui recollí en certa manera aquest mateix impuls democratitzador de base, impuls que, en bona part, s’integrà al nou entramat institucional, justament per la via d’unes eleccions municipals que convertiren en regidors molts dels líders veïnals i obrers.

En aquest sentit, les primeres eleccions municipals de 1979, un cop aconseguit el desencís i el declivi de bona part dels protagonistes de les majors mobilitzacions antifranquistes,van ser probablement el toc de gràcia per a la consolidació de la transició a escala institucional. S’afavorirà legalment, i a partir de la propaganda i la injecció de recursos econòmics, el partidisme i la professionalització de la política: la cultura política de delegació i del conformisme configuren el veritable segellament de la derrota política i moral.Es presentaran els partits polítics com a veritables interlocutors socials, i es deixarà de banda gairebé de forma definitiva altres actors, com les associacions de veïns, que passarien a tenir un paper secundari en la vertebració dels poders locals. La lògica de la representació, doncs, començava a aplicar-se de forma total en l’entramat institucional local, i es tornava a imposar una lògica vertical i de descentralització administrativa, es deixava en un paper totalment subordinat el seu potencial transformador en tant que espai més proper a la ciutadania i, per tant, suposadament més procliu a permetre l’eclosió de formes més democràtiques d’entendre la política, com les que representaven els moviments obrer i veïnal.

És conegut el transvasament que es va produir de militants de moviments socials a les institucions o estructures de partit per fer front al repte de governar les institucions o situar-s’hi per intentar incidir en les polítiques públiques. Especialment exemplificador, per la seva especial transcendència, és el que va passar a la Barcelona dels anys 70, quan es produí el primer fenomen d’aquestes característiques, integració per part de l’Administració de projectes comunitaris: Escoles en lluita, Centres de Planificació familiar, associacions veïnals i cooptació de la millor gent, la més preparada i combativa.

D’aquesta manera, segurament podem afirmarque tot i que les candidatures electorals dels partits d’esquerres es nodrien en bona part de militants de base, d’extracció popular i provinents de les lluites i dels moviments, en la seva configuració, la política local d’aquestes formacions no permetia que la presència en la institució promogués l’augment d’experiències de construcció de poder popular. En contraposició, el municipalisme autònom, de clau popular i amb la vocació d’estructurar una base de treball que no mirés només a la institució, ha estat una anomalia en el mapa d’experiències locals dels Països Catalans.

Així i tot, es fan visibles expressions electorals populars al marge dels partits majoritaris. La majoria de les candidatures independents eren agrupacions d’electors amb persones ben conegudes als seus municipis: membres d’associacions de veïns, treballadors i pagesos que presentaven la seva pròpia alternativa aprofitant la proximitat de la política municipal, i que sovint van obtenir regidors i nombroses alcaldies.^vii

En aquestes primeres eleccions municipals, a banda de l’Ajuntament que es constitueix a Marinaleda i els resultats que hi obté la CUT (Candidatura Unida de los Trabajadores),^viii dels resultats a molts municipis bascos d’Herri Batasuna,^ix o d’alguna experiència puntual a Galícia (a Rábade o amb l’Alternativa dos Veciños de Oleiros), al principat de Catalunya sempre ens remetem a les candidatures de la CUPA d’Arbúcies, del COP de Ripollet i d’UM9 de Ribes, al Garraf. I, justament, la caracterització de cadascuna d’aquestes opcions, sense que sigui suficientment representatiu com per establir una determinació infal·lible, permet també observar dinàmiques de comportaments que són útils per entendre els riscos i els límits de la representació institucional.

El COP de Ripollet neix a partir d’un grup d’obrers organitzats en les assemblees de fàbrica, propers al que s’entendria com a autonomia obrera, que articulen una agrupació d’electors, Participació Popular, i obtindrà tres regidors. Entraren a formar part de l’equip de govern, i tot i que en un inici els plens es feren al cinema del poble i s’obriren al públic, les comissions de govern al cap de poc temps s’adonaren que els tres regidors no formaven part de la presa de decisions en aquelles matèries importants pels interessos que contenien. L’urbanisme serà l’escull que el poder popular incipient no podrà superar.

Vindran temps complicats, de tensió al voltant del funcionament de l’Ajuntament i del paper que hi tenen les assemblees de veïns. També hi ha retrets en la línia que, per tal de poder estar presents i incidir en la institució, la candidatura ha buidat les estructures de base del moviment popular. L’any 1982, s’abandona l’Ajuntament i es retorna al treball veïnal. D’aquesta manera, s’impulsen els teixits socials i reivindicatius per a la demanda d’escola i sanitat pública, i s’impulsen 6 associacions de veïns. No serà fins el 1991 que no es tornarà a participar a les eleccions locals, aquesta vegada com a Col·lectiu Obrer i Popular, i s’obtindran 2 regidors. Però, aleshores, i un cop consolidada la consciència del que han esdevingut els ajuntaments i les formacions d’esquerres al voltant seu, s’assumirà que la institució serà una eina, però no serà la finalitat. Des de llavors, l’opció de la participació electoral no s’ha abandonat, però el que no s’ha abandonat mai és la lluita a la base, als barris i carrers de Ripollet.

Naixeran també candidatures a Sabadell, a Rubí i a Badia, i la constatació que la comarca genera candidatures locals, nascudes de diferents processos, però amb uns plantejaments compartits. Aquesta coincidència, la voluntat de compartir aprenentatges, la idea que es reconeixen en l’altre sense necessitat d’articular estructures verticals, fa que neixin les Candidatures Alternatives del Vallès com a coalició de partits locals. Aquesta gestació, però, requereix cinc anys de procés de coneixement, de trobada i de compartir.

Les experiències de la Candidatura Unitària i Popular d’Arbúcies, la CUPA, a la comarca de la Selva, i la d’Unitat Municipal 9, a Ribes del Garraf, sorgeixen dels respectius nuclis locals de l’Assemblea de Catalunya, i abraçava des de militants de CDC fins a sectors pròxims a l’independentisme, passant pel PSUC i incloent-hi sindicats, associacions culturals i els moviments veïnals del municipi.^x

Un cop al capdavant de l’Ajuntament d’Arbúcies, amb Jaume Soler com a alcalde durant tot el període, s’impulsaren reunions obertes al poble, comissions veïnals per participar en les decisions de govern i la celebració d’un referèndum local, el 1986, per sotmetre a consulta el Pla General d’Ordenació Urbana. Tanmateix, la consolidació dels partits polítics amb representació parlamentària fa que les escissions de la CUPA prenguin forma de concurrència electoral sota les sigles dels partits: CiU en primer lloc, però també PSC, ICV o ERC. Actualment, la CUPA es defineix com l’alternativa social i política de l’esquerra independentista, i compta amb un regidor a l’oposició de l’Ajuntament.

Per la seva banda, Ribes comptava amb una assemblea d’UM9 que exercia el control sobre l’acció dels càrrecs municipals i amb un model de política urbanística que distava, del tot i en molt, amb els models expansionistes i de depredació del territori que s’impulsaven arreu. Tanmateix, probablement la clau i l’encert, i l’explicació que en la present legislatura d’UM9 hagi tingut de nou l’alcaldia al municipi, s’explica pel fet que impulsà i dinamitzà el teixit associatiu local a través del GER (Grup d’Esplai Ribetà). La intervenció a l’Ajuntament no feu que s’abandonés la lluita per la preservació i creixement d’un espai de trobada, de reflexió, de mobilització i de creixement col·lectiu en el si del municipi. Aquesta és, segurament, la principal fortalesa del projecte.

Però, malgrat aquestes experiències, el caràcter inèdit que presenta el municipalisme de clau rupturista durant les primeres dècades del postfranquisme, serà indicatiu del camí llarg, tortuós i lent que li espera. Un camí en què les candidatures populars i alternatives continuaran sent anecdòtiques, en què el calat de la seva aposta municipalista serà reivindicada i reconeguda per espais polítics amb poca incidència. Tot i que certs espais de militància no deixen de tenir-los com a referents, la majoria del país, de la classe política, dels intel·lectuals i dels mitjans de comunicació no els consideraran. Més aviat al contrari, les ofertes d’integració al “sistema de consens” son contínues i el menyspreu cap a l’opció d’existir mantenint postulats contraris a l’expansió urbanística, al creixement o a la modernització no són senzilles de gestionar.

Les CUP: Aposta i expressió de l’esquerra independentista

És justament quan comença aquest camí llarg, tortuós i lent d’aquest municipalisme, una vegada consolidada la reforma del franquisme, que apareix la Candidatura d’Unitat Popular. Es tracta d’un partit polític fundat el desembre de l’any 1986 com a conseqüència de l’aposta d’un determinat sector de l’esquerra independentista d’aquell moment per la lluita institucional a escala municipal. És una aposta que, de bon principi, s’articula a partir de l’experiència acumulada per una colla d’alcaldes i regidors independentistes, que es reuneixen en el que s’anomena l’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista (AMEI) i que de seguida es proposa d’elaborar un programa per a la intervenció municipal de cara a les eleccions del juny de 1987.^xi

Des d’un primer moment, la CUP es desenvolupa no com un partit polític típic, sinó com una aposta d’un moviment més ampli que considera l’Estat com a enemic, i les institucions municipals, com el seu “últim graó” administratiu, malgrat que observen que el fet de ser les més properes al poble fan que puguin ser un àmbit vàlid d’incidència política per a un projecte d’alliberament nacional i social. En tot cas, la inserció de les CUP –més política que orgànica– dins d’un moviment polític i social més ampli fa que, d’alguna manera, restin des del primer moment subjectes a les oscil·lacions polítiques de diferent ordre a què aquest moviment està exposat.

En el moment del primer impuls de la CUP com a aposta de l’esquerra independentista, cal tenir ben present dos grans condicionants: el primer, l’existència d’una organització armada, Terra Lliure, i la consegüent repressió de l’Estat, que afectava no tan sols els seus militants, sinó també el conjunt del moviment polític; el segon, les pròpies característiques d’un moviment del qual, malgrat que en aquell moment estava en ple procés d’extensió social –especialment entre el jovent, o potser precisament per aquest motiu–, molts dels autors que n’han estudiat la història,^xii en destaquen les febleses polítiques i organitzatives, fins al punt que, en el moment de la fundació de l’AMEI i de la CUP, l’escissió dins del MDT (l’organització política de referència del moviment independentista d’aleshores) estava a punt de consumar-se.

Més enllà de la influència que aquests i altres condicionants van tenir en el desenvolupament de l’aposta política del moviment independentista per les CUP, el cert és que a les eleccions de 1991 algunes noves candidatures s’afegiren a les de 1987, tot i que amb uns resultats igualment minsos. De seguida vindria l’Operació Garzón i una nova crisi dins el moviment independentista.

En els anys posteriors, i malgrat els intents de recomposició –per exemple, amb la fundació de l’Assemblea d’Unitat Popular (AUP)–, l’esquerra independentista no aconseguí desenvolupar una línia pròpia en l’àmbit de la lluita municipal. Vingueren els pactes amb ERC i amb ICV, la sortida de l’AUP de bona part de la seva militància, desapareixerien algunes candidatures i, a les eleccions de 1995, algunes es presentarien en coalició amb ICV.

No és fins el desembre 2002 que no s’escenifica un impuls renovat a les CUP com a aposta de l’esquerra independentista amb l’anomenada Declaració de Vilafranca.^xiii Aquesta declaració recull el suport d’algunes CUP (poques) nascudes durant la primera fornada. Són les CUP de Valls, Manresa, Biosca, Torà, Salt o Sabadell, així com gent vinculada a candidatures com la d’UM9 de Ribes, que, el desembre de 1998, ja havien signat una crida per tornar a impulsar, des de l’esquerra independentista, la lluita municipalista. Ara, però, s’hi afegien nuclis nous, impulsats per una nova generació de militants i activistes formats en les lluites del final dels anys 90.

Més enllà de l’esquerra independentista, per entendre millor el procés de gestació d’aquest nou municipalisme rupturista cal recordar també l’organització, en aquest mateix període, de l’anomenat Encontre,«Un espai de trobada i debat impulsat amb la voluntat de crear una xarxa de col·lectius, entitats, casals, ateneus, centres socials i associacions dels Països Catalans que lluitem per transformar i incidir en el nostre entorn més immediat des del treball local i de base.» Se’n celebraren tres: el primer, el mes de maig del 2002 a Sant Pere de Ribes; el segon, la tardor d’aquell mateix any a Ripollet; i el tercer, el juny de 2003 a Sants.

En aquest context, arriben les eleccions municipals del maig de 2003, i l’esquerra independentista hi acut amb diferents plantejaments: en alguns llocs, s’hi presenta a través de la CUP, amb un programa propi i amb unes candidatures treballades amb les lluites socials, polítiques i culturals del territori, amb vocació de fer una bona campanya i, si pot ser, entrar al consistori per poder complementar des de dins de la institució el treball que les lluites duen a terme als carres; en altres llocs, l’esquerra independentista es presenta en candidatures més àmplies, lligades a lluites veïnals; finalment, en altres casos s’hi presenta en candidatures lligades a marques blanques d’altres forces polítiques amb una idea més orientada a entrar a la institució, i amb l’esperança de poder desenvolupar un treball polític orientat a reforçar el projecte polític propi.

Els resultats obtinguts en aquestes eleccions foren claus de cara a les eleccions de 2007, fonamentalment perquè en sortiren reforçades les candidatures presentades “en solitari” per la CUP o les presentades amb sectors veïnals en lluita no vinculats amb altres partits polítics. Mentrestant, algunes de les candidatures presentades en coalició amb l’Entesa del Progrés Municipal, la marca blanca d’ICV (l’Alternativa per la Garrotxa i l’Alternativa pel Baix Gaià, vinculades a l’Entesa del Progrés Municipal) trigaren pocs mesos en entrar en crisi i acabaren amb l’exclusió (o fins i tot l’autoexclusió) dels sectors vinculats a l’esquerra independentista per la intervenció d’ICV.

Municipalisme de moviment: l’episodi que s’inicia pels volts de 2003

La nova fornada d’expressions municipalistes sorgirà com a reacció als vuit anys de govern Aznar a l’Estat espanyol, que van fer que Barcelona veiés bullir les reaccions i les resistències. I molts dels militants de la CUP es forgen en aquest cicle de lluites i protestes. Quim Arrufat, regidor de la CUP a Vilanova i la Geltrú del 2009 al 2012, recorda que «Molts ens vam formar com a persones, com a ciutadans, és a dir, com a persones amb consciència i responsabilitat del lloc que ocupen dins la societat, en aquesta fornada, en els joves que es forgen a l’asfalt, sobretot al de Barcelona. I això es converteix en estructures més estables. Som el producte modelat per aquesta breu història dels darrers deu o quinze anys».^xiv

En aquest mateix sentit s’expressen bona part de les persones entrevistades en el marc de l’elaboració del llibre Cop de Cup, material disponible en suport digital.^xv A l’origen, doncs, hi haurà les militàncies en sindicats estudiantils, en grups de defensa de la llengua i també en les múltiples expressions de defensa del territori o de manifestacions contràries a projectes urbanístics o d’infraestructures. Militàncies en el marc de l’okupació, de la promoció de la cultura popular o del feminisme.

En clau local, doncs, sobretot l’acumulació de conflictes d’ordre urbanístic i territorial fa organitzar respostes per tal de trencar els consensos al voltant del model urbanístic. I no tan sols per una concepció diametralment oposada de com es concep el territori i l’ús que se’n fa, l’explotació o la preservació, sinó també per tal d’evitar que la nova conformació de barris i ciutats, sobretot les que veuen aguditzada aquesta pressió dels mercats immobiliaris, expulsi de forma definitiva les seves veïnes. I en aquest terreny trobem un consens força clar de part de la gran majoria de partits amb representació als plenaris dels ajuntaments. Per part dels partits de dreta, o de centre, el discurs sempre es dibuixa al voltant del creixement econòmic, dels llocs de treball i de la dinamització del municipi. A les esquerres, sempre hi ha els discursos al voltant del progrés i de la necessària expansió urbanística per permetre que el mercat reguli els preus dels habitatges, i que els ingressos que generin les operacions urbanístiques puguin prendre forma d’equipaments socials.

Les candidatures locals, però sobretot els moviments populars, saben que difícilment podran canviar la correlació de forces en les institucions on es prenen les decisions, però l’objectiu rau a denunciar l’agenda política de consens que existeix a les institucions locals, identificar el grau de responsabilitat del conjunt de forces polítiques en la lògica del sistema, i, sobretot, no entendre que la batalla sigui dins del ple. L’objectiu final serà desmuntar el discurs hegemònic traient gent al carrer i posant en marxa estructures de lluita i estructures de vincle social que permetin que la força popular els posi un mirall al davant.

Mentre es va forjant l’aliança entre determinats moviments i algunes expressions institucionals de lluita, va creixent també la força del discurs hegemònic: fruit de la força del sistema capitalista, d’un cert auge econòmic que reparteix dividends de forma injustament desigual –però que permet un cert benestar a bona part de la classe treballadora– i, sobretot, fruit de la derrota ideològica d’una esquerra que, incapaç d’anar més enllà de la mera formulació teòrica d’alternatives, funciona a partir d’un possibilisme institucional que només fa que legitimar totes les polítiques fetes contra els interessos de la classe que haurien de representar.

És la posada en pràctica del que Ferran Izquierdo, membre de l’Entesa per Sabadell, aborda a Poder y Felicidad.^xvi El llibre descriu la circularitat de les relacions de poder de les elits, fins i tot les de l’àmbit local, a les quals mou l’ambició de poder institucional i no la voluntat de respondre als interessos de la majoria enfront de la intenció de crear estructures que permetin vehicular demandes senzilles i planes, i defensar-les sense perversió a la institució, és a dir, relacions de poder lineals: la relació directa i per objectius que estableix el poble, fent valer la seva força per una reivindicació concreta.

Així assistim a reivindicacions com les del 0,7 %, les d’«Aturem la guerra» en motiu de la guerra de l’Iraq, o les que demanen la condonació del deute extern. Són reivindicacions que travessen l’espai circular de les relacions del poder sistèmic: grups d’interès, mitjans de comunicació, partits, plataformes, etc. En definitiva, mil i un agents, amb diferents graus de poder, movent-se en rotació i permanent negociació per augmentar el propi poder, la capacitat d’influència i la referencialitat pròpia. I intentant travessar-ho pel mig, les experiències municipalistes, expressant-se de forma directa, sense tàctiques electoralistes, denunciant connivències i reivindicant la necessitat d’una altra cultura política, d’un altre model relacional, d’un nou sistema econòmic i d’un paradigma millor, més just i radicalment democràtic. Per això s’aposta per la creació d’estructures més o menys estables de base popular, que poden materialitzar-se en una candidatura electoral, però necessàriament també en casals, ateneus o en mitjans de comunicació populars.

El municipalisme en el marc de l’ofensiva neoliberal

«La retòrica i les construccions discursives que presenten l’Estat i les seves institucions com a garanties del bé comú, de l’interès general o com a forma política de la societat civil, només fan que emmascarar a través de la ideologia una realitat social plena de conflictes, fractures i antagonismes. Tot i que, especialment en les darreres quatre dècades, els Estats-nació territorials han patit modificacions profundes pel protagonisme creixent d’institucions supraestatals en l’àmbit econòmic, militar, financer i diplomàtic, l’Estat i les seves institucions continuen essent l’instrument central per exercir la dominació sobre la majoria treballadora i els sectors populars.»

Tanyada^xvii

«Va ser un error la política de pacte a la mort de Franco i al moment de la pujada del PSOE al poder. Va acordar-se no tenir un sentit excessivament crític a les cançons com l’havíem tingut abans, per no afeblir l’esquerra i afavorir la dreta. Vam caure com uns sants innocents en aquest parany. Jo ara estic treballant en direcció contrària, explicant el que sento. Si em demostren que estic equivocat en la meua opinió, rectificaré. Si no m’ho demostren, continuaré pensant que tinc raó. I, com que sóc persona que tinc necessitat de dir coses, les diré. S’ha acabat el pacte. El pacte ens ha portat a preparar el fornet.»

Ovidi Montllor^xviii

Els municipis en el sistema capitalista

El sistema capitalista, entès com un sistema econòmic, institucional, social i de valors, està immers en una multiplicitat de crisis simultànies: crisi del model de desenvolupament, crisi econòmica i social, crisi del model polític i institucional, crisi cultural i crisi de valors. En definitiva, una crisi completa i global que requereix d’una resposta completa i global. Tanmateix, la constatació de la crisi no ens pot portar a pensar que el sistema farà fallida en el sentit de reconèixer que és el pitjor dels sistemes possibles. En el capitalisme, tal com analitza Josep Manel Busqueta,^xixsempre estan en crisi les persones, els pobles i la naturalesa.

El capitalisme no és refundable, ni és desitjable que ho sigui. Només cal que en coneguem les crisis anteriors per saber entendre que comportaran desordres, acceleració de la destrucció del planeta, major control social, enfortiment de les polítiques militaristes i policials i una fractura definitiva del concepte de dret universal amb la creació d’estats d’excepció permanents arreu del planeta.

El sistema capitalista es caracteritza per una voracitat sense fi, per a la satisfacció de la qual necessita subjugar tots els recursos disponibles i mercantilitzar tots els aspectes de la vida humana. David Harvey defineix les ciutats com a centres de l’acumulació capitalista, i també com la «línia del front» de la lluita de classes: els espais on es donen les lluites pel control de l’accés als recursos i per l’organització del temps i de la vida quotidiana. Segons la visió del geògraf anglès, en el dia a dia de les ciutats, el control de les ciutats es juga en el combat entre els poders financers i els promotors immobiliaris contra el poble. Per tant, en aquest combat també estan en disputa les diferents formes d’organització del temps, de l’espai i de les vides. Per a Harvey, el dret a la ciutat no és simplement com donar accés a allò que ja existeix, sinó el dret a canviar-ho tot d’acord amb els nostres anhels més profunds. Per això el considera el més preuat de tots els drets humans.^xx

En el seu llibre sobre la lluita per l’hegemonia del moviment anarquista a la ciutat de Barcelona al principi de segle, Chris Ealham sintetitza aquesta idea de com l’espai urbà és alhora conformador i resultant de la lluita de classes, i com expressa projectes socials que responen a interessos de classe ben determinats:«El projecte de les cases barates demostra com l’espai urbà es desenvolupa d’acord amb una determinada estratificació social. La subordinació del creixement de Barcelona als interessos privats, va comportar la “urbanització de la injustícia”, a mesura que les desigualtats i les divisions de classe característiques del capitalisme modern varen quedar inscrites en l’espai construït. Dit d’una altra manera, malgrat la retòrica altisonant de les elits urbanes i el seu èmfasi en el progrés i la igualtat cívica, Barcelona no va organitzar-se en benefici de tots els seus habitants.»^xxi

Es pot dir, doncs, que el disseny de les ciutats és funcional als interessos i a les necessitats pròpies del model capitalista. L’urbanisme i la grandària de les ciutats tenen implicacions concretes respecte de la possibilitat o no de recuperar temps lliure per a activitats creatives o socials, així com per refer la ruptura induïda pel capitalisme entre els éssers humans i la naturalesa. Però de la mateixa manera que pot ser funcional a aquests interessos capitalistes, diu José Iglesias^xxii que el municipalisme pot ser també una baula imprescindible per a una transició cap a una societat comunal en què la riquesa comunal en sigui un dels instruments imprescindibles.

La crisi democràtica com a símptoma de la crisi sistèmica

Aquest control funcional capitalista dels espais urbans a partir de les seves necessitats de desenvolupament no es pot deslligar del fenomen d’allunyament dels centres de poder i de decisió respecte de la població. És clar que una de les estratègies que el sistema capitalista ha implementat per augmentar el control sobre l’espai, sobre el temps i sobre els recursos ha passat pel buidament de poder i de capacitat de decisió de totes les estructures de poder democràtiques, pel cada vegada major protagonisme de centres opacs i centralitzats de decisió estratègica a escala global, allunyats de cap mena de control popular o democràtic, i per la successiva externalització i privatització de tota mena de serveis públics o d’activitats pròpies del sector públic.

En els darrers anys, la consciència crítica al voltant d’alguns aspectes d’aquestes estratègies del capitalisme ha crescut. S’ha parlat molt de la crisi democràtica i dels fenòmens de desafecció, indignació, i crisi de legitimitat que s’han generat als Països Catalans i al conjunt de l’Estat espanyol. Per entendre’ls, cal tenir en compte diversos processos que han tingut lloc en paral·lel, però que són pràcticament impossibles d’analitzar separadament del procés de reestructuració del capitalisme: d’un costat, l’evolució del procés de construcció europea, des de Maastricht fins ara, amb la unitat monetària, la imposició de les polítiques de control pressupostari i del dèficit, i la posterior ampliació a nous estats de la Unió Europea; de l’altre costat, els processos de reestructuració territorial i administrativa de l’Estat espanyol, i els de reajustament en l’administració francesa. Tots aquests processos, doncs, han contribuït a un allunyament progressiu dels centres de poder de l’esfera pública i del control democràtic i popular, i han tingut, al seu torn, conseqüències concretes en el comportament electoral de les classes populars, i en la legitimitat que aquestes atorguen al sistema institucional.

Als Països Catalans, aquesta crisi democràtica ha vingut coadjuvada per uns processos de reforma estatutària prou diferents entre si, però que han tingut en comú el paper d’uns partits polítics i d’una metodologia i uns procediments que, ben lluny de promoure el debat i la participació popular, han visualitzat una crisi profunda de la via autonomista. I això ha donat lloc, posteriorment, a les grans mobilitzacions pel dret a decidir, primer, i després per la independència, però també una crisi profunda del sistema de partits i de la seva legitimitat. Tot i això, la constatació de la crisi d’aquestes formes de fer política no es tradueix en l’existència d’una alternativa a aquestes, o, almenys, en l’existència d’una alternativa socialment i políticament reconeguda. I el que és encara més important, no es tradueix en una pràctica social i en la participació política directa i protagonista d’una majoria social que, per la via dels fets, superi l’escissió de la política entre una casta política que representa i que –suposadament– decideix i una ciutadania que, simplement, vota cada quatre anys.

La reacció popular davant d’aquesta crisi democràtica no es manifesta massivament als Països Catalans i a bona part de l’Estat espanyol fins l’esclat del 15M, l’any 2011. I es produeix com a expressió d’un cert “estat d’ànim” col·lectiu respecte del contrast entre els plans d’austeritat impulsats pels governs i les mesures de rescat del sistema financer. De fet, el 15M sorgeix, en un primer moment, com a crítica a la democràcia formal i al sistema de representació per haver traït, d’alguna manera, la seva essència representativa, i per haver-se deixat subjugar pels mercats i pels poders econòmics en general. El 15M ha permès crear una consciència col·lectiva crítica respecte del funcionament d’aquest sistema, i ha ampliat les xarxes d’autoorganització popular, però en cap cas no ha aconseguit quallar una pràctica democràtica de base massiva que esdevingui una alternativa real a aquest sistema polític i institucional.

En el pla electoral, la desafecció ha estat una expressió més d’aquesta crisi democràtica. Se n’ha parlat quan les enquestes han expressat un distanciament o, fins i tot, una desconfiança de la ciutadania respecte dels seus representants. Però també se n’ha parlat com a fenomen electoral, quan s’ha observat una abstenció creixent i un vot de protesta també creixent: en aquest sentit s’han interpretat els percentatges de vot en blanc, o de vot nul, o el creixement de determinades opcions electorals.

Més enllà dels aspectes conjunturals de la qüestió, interessa subratllar-ne els aspectes estructurals, especialment si el que aquí ens plantegem és com articular un municipalisme que no sigui simplement una opció electoral, sinó que sigui un instrument per generar una alternativa en clau de democràcia real al sistema capitalista de democràcia representativa. Des d’aquesta perspectiva, la intervenció en el sistema institucional vigent a través dels processos electorals s’hauria de plantejar la creació d’instruments diferents dels partits polítics tradicionals, si l’objectiu és diferent al d’aquests: enfront de la voluntat de gestionar la institució per millorar la democràcia des d’aquesta, cal oposar la voluntat de retornar la capacitat d’incidència i d’intervenció política cap a l’esfera comunitària, i facilitar la construcció de poders arrelats al territori i a la seva gent.

El paper que el capitalisme reserva a les administracions locals ara i aquí

El context actual, marcat per les directrius econòmiques i financeres, i en la lògica del que s’anomena «l’objectiu del dèficit», situa mapes de reforma en les Administracions locals en la direcció de l’avenç de les receptes d’austeritat. Aquesta serà la funció de la nova Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local promoguda pel govern del PP, tot i que els seus principis fonamentals es deriven del “cop de mercat”que PSOE i PP pactaren l’agost de 2011 per tal de sacralitzar constitucionalment la limitació del dèficit públic i la priorització absoluta del pagament del deute públic en els pressupostos de les Administracions públiques.

Així, doncs, en l’esmentat projecte de llei, amb la millora de l’eficiència econòmica en la prestació de serveis com a dogma de fe, i en nom dels principis d’eficiència, d’estabilitat i de sostenibilitat financera, s’aplica el que s’entén com a economies d’escala. Dit d’una altra manera: retirada de competències als ajuntaments, augment de les funcions fiscalitzadores de l’Estat i retallades.^xxiii

La reforma estatal de les Administracions locals planteja un procés de privatització encoberta dels serveis a través del mecanisme de retirar la competència municipal sobre aquells serveis bàsics a partir del criteri de suficiència financera. Es tracta d’una estratègia de generar “espais de mercat” que fins ara havien estat públics. També aposta deliberadament per la reducció del sector públic, fent desaparèixer els ens instrumentals públics econòmicament deficitaris, com ara les empreses, els consorcis i les societats públiques. Finalment, la reforma en vies d’aprovació comportaria també canvis competencials: en retiraria a les Administracions inferiors per tal de posar-les en mans d’Administracions autonòmiques o provincials en matèries com la sanitat, l’educació o els serveis socials. És difícil no pensar que la perspectiva estratègica que hi ha al darrere d’aquestes mesures no contempla allunyar els centres de decisió respecte de la gent, cosa que dificulta també el control i la fiscalització popular.

Algunes de les conseqüències de la nova llei que vol promulgar el PP han estat denunciades per institucions com l’Associació Estatal de Directores i Gerents de Serveis Socials, que afirmen que l’aprovació d’aquesta podria deixar a l’aire la continuïtat de fins a 70.800 llocs de treball en l’àmbit dels serveis socials, i 2,6 milions de persones sense serveis i, per tant, també sense drets.

Per la seva banda, a Catalunya, els gestors de les Administracions públiques han respost amb la intenció d’implementar un règim local propi, que aposti per la “racionalització” de les Administracions locals, tot facilitant la fusió voluntària de municipis, la mancomunació de serveis i l’absorció de competències a escala comarcal, i, sobretot, la reducció de les entitats públiques per facilitar –com no– un major control i estabilitat pressupostària. L’eliminació d’un miler de càrrecs públics remunerats, així com del Ple del Consell Comarcal (que seria substituït pel Consell d’Alcaldes) serien propostes orientades –segons el discurs oficial– a aconseguir una major eficàcia i una clarificació dels àmbits competencials de cadascú. A la pràctica, però, la mateixa filosofia que la reforma central: facilitar privatitzacions, aprimar el sector públic i reduir, encara més, la representativitat dels òrgans de representació directa i indirecta de l’Administració local. En aquest sentit, no és casualitat la coincidència en l’orientació al blindatge dels partits dominants en el sistema de partits amb la proposta feta pública pel PP, durant el mes de juliol, de blindar l’elecció dels alcaldes en favor dels partits més votats.

Perspectives constituents per a les properes eleccions municipals

Des de diferents perspectives de l’esquerra catalana i estatal es parla d’una crisi de legitimitat del “règim”del 78. La crisi nacional als Països Catalans, amb un cicle creixent de mobilitzacions populars –especialment al Principat, des de 2006–, i la crisi democràtica, implosionada a partir del moviment nascut el 15 de maig de 2011 arreu de l’Estat, han donat lloc a tres fenòmens significatius en el camp institucional que obririen les portes a una o –d’acord amb les múltiples perspectives estratègiques que s’ho podrien plantejar– diverses perspectives constituents per al proper cicle polític i electoral.

En primer lloc, cal assenyalar l’escalada de la confrontació institucional entre el Parlament de Catalunya i el govern de l’Estat. L’acord de governabilitat signat per CiU i ERC al començament de la legislatura actual fixava el full de ruta que pretenia institucionalitzar les mobilitzacions i reivindicacions independentistes del darrer decenni, i que havia de tancar-se amb la celebració d’una «consulta al poble de Catalunya perquè pugui decidir democràticament i lliurement el seu futur col·lectiu».^xxiv Aquest full de ruta contemplava la realització d’una Declaració de Sobirania, l’aprovació d’una Llei de Consultes, l’obertura d’un procés de diàleg i de negociació amb l’Estat espanyol, la creació d’un Consell Català per a la Transició Nacional i, finalment, la mateixa convocatòria de la Consulta.

El cert és que, més enllà dels dubtes raonables sobre si el govern català mantindrà o no la convocatòria de la consulta independentment de la prohibició de l’Estat, les expectatives constituents acumulades durant aquest període difícilment seran dissipades en cap dels escenaris possibles.El pactisme de la història recent fa pensar que alguna de les hipòtesis plausibles sigui que aquestes expectatives es recondueixin cap a la legitimació d’un nou pacte entre elits. Però també és cert que la perspectiva d’unes eleccions municipals en el marge de només 6 mesos des del 9 de novembre situa la rellevància d’aquestes eleccions molt per sobre de la incògnita sobre qui gestionarà els ajuntaments en els 4 anys següents, tant si la consulta té lloc com si no en té.

En segon lloc, cal assenyalar els resultats de les darreres eleccions europees que, al conjunt de l’Estat, van mostrar de forma nítida i concreta la crisi del bipartidisme i, per tant, també una crisi de legitimitat del pacte constitucional de 1978. Per primera vegada, la suma dels vots obtinguts pel PP i pel PSOE va ser inferior a la suma dels vots obtinguts per la resta de partits. Amb relació a aquests resultats, cal assenyalar que al País Valencià i a les Illes Balears i Pitiüses aquests resultats signifiquen, també per primera vegada, una esquerda real del suport al pacte constitucional, i, a més, amb un suport inèdit a opcions partidàries –en diferent mesura– del dret a decidir dels pobles. Però és obvi que aquests resultats, especialment amb l’aparició de Podemos, i la seva projecció demoscòpica semblen alimentar més aviat una perspectiva regeneracionista de l’Estat espanyol.

Probablement, aquesta perspectiva també la va llegir la principal institució de l’Estat, la monarquia, que va forçar –amb caràcter pràcticament immediat– l’abdicació de l’anterior rei, Joan Carles I, i la substitució d’aquest pel seu fill, ara ja Felip VI. Aquest moviment ha semblat molt més de contenció d’una crisi institucional que afectava dues de les principals institucions del règim –la monarquia mateixa i el sistema bipartidista que li presta un suport incondicional–, que no d’apuntalament d’aquest mateix règim.

La idea d’una reforma constitucional és ara mateix més viva que mai, i això posa sobre la taula el debat que apunta Albert Noguera^xxv sobre les alternatives reals de les perspectives constituents: una perspectiva d’ordre, en què el poder constituent emana de l’ordre constituït, o una perspectiva de subversió d’un ordre prèviament constituït, en què el poder constituent «es concep com una força o autoritat política popular capaç de cancel·lar el vell ordre constitucional i crear-ne un de radicalment diferent». En el context d’aquesta complexa crisi institucional, i amb les eleccions municipals de 1931 en l’imaginari col·lectiu, la contesa electoral de 2015 apareix com un moment potencialment constituent.

En l’àmbit dels Països Catalans, el debat sembla girar al voltant de dos eixos que, en certa manera, es retroalimenten i que demostren l’hegemonia que encara tenen avui entre els projectes que es pretenen alternatius al règim vigent: l’esquerra regeneracionista d’arrel estatal i el nacionalisme gradualista català. Aquests dos projectes es debaten avui entre la necessitat de buscar una nova articulació de l’Estat que tingui en compte els drets de les diferents nacionalitats, i la de fundar un estat per a Catalunya, que podria articular-se federalment amb la resta de l’Estat espanyol. Constatem, doncs, que malgrat que l’articulació de múltiples lluites populars reforcen la virtualitat present i de futur del projecte dels Països Catalans, i en reforcen i subratllen el contingut rupturista, les propostes constituents alternatives a l’actual marc institucional i polític continuen sense contemplar l’articulació d’aquest subjecte nacional. Aquest és també un dels reptes i oportunitats que un municipalisme de ruptura pot i ha d’assumir, i no tan sols des de la perspectiva de l’articulació institucional, sinó, sobretot, des de la perspectiva de la construcció nacional i social.

Els reptes del municipalisme en la perspectiva de la transformació social radical

«Nunca he sido populista; no pueden serlo quienes llegaron a la política desde el rechazo del fascismo. Había visto al pelagatos fascista, al que se integró en las milicias de 1944 porque no sabía dónde ir. Conocía en el Sur a los que se hacían carabineros o seminaristas por necesidad, pero que luego se volvían muy carabineros y muy seminaristas. Primero hacemos nuestras elecciones y luego éstas nos hacen a nosotros. El pobre y el oprimido no siempre tienen razón.»

Rossana Rosanda^xxvi

 

«Jo penso que si té un sentit la nostra vida és el fet col·lectiu, el fet d’estar presents amb altres persones; el fet de, juntament amb altres persones, plantejar aquesta necessitat de construir una societat millor per a tothom. […]Si existeix una forma digna de ser a la vida és aquella que ens compromet en una causa col·lectiva i que ens permet donar el millor de nosaltres en això. Jo penso que això és absolutament indispensable per tirar endavant en aquest trànsit que ens espera.»

Josep Manel Busqueta^xxvii

«[…] Y entonces, nos llamamos el grupo Nosotros: Los que no tenemos nombre, los que no tenemos orgullo, los que somos una masa, los que pagaremos uno a uno… Nosotros. La muerte no es nada. Nuestras vidas individuales no es nada. Por eso somos Nosotros. ¡Y mientras quede uno, Nosotros sigue!».

Joan Garcia Oliver^xxviii

Reivindicar el bagatge acumulat; el patrimoni polític i humà

Recuperant la realitat descrita a partir de la reforma del franquisme, a la que hem adjudicat la llosa del consens al voltant dels partits polítics com a principals agents de representació política, les apostes polítiques que han intentat generar d’altres lògiques han estat, com a mínim, menystingudes i invisibilitzades, si no marginades i estigmatitzades. Malgrat això, o potser justament per això, s’ha aconseguit consolidar una pràctica política diferenciada, que posa l’accent en l’autonomia dels projectes i que es dota de la virtut de l’autogestió: centenars d’experiències centrades en l’autoorganització que han maldat, alhora, per fer possible una nova ètica política. És el cas de les Candidatures d’Unitat Popular, que han apostat per la rotació i la no acumulació de càrrecs, en la limitació de les retribucions i en la perseverança en l’organització assembleària. D’aquí que ens hi hàgim referit com a zapatistes urbans, de codi obert, de laboratori d’experimentació i de models de piràmide inversa. Tots els noms i tots els símils del món per anomenar el que entenem, amb la lògica humilitat, com a construcció de poder popular o de contrahegemonia.

Aquest bagatge, aquests milers de persones que l’han fet possible, aquests nuclis de creació, de resistència i d’autodefensa, han de ser reconeguts en la justa mesura. Només així farem possible també el que hem reivindicat: això és, que la història la facin els pobles.

 

En el si d’aquest bagatge també hi posarem la prevenció contra els efectes del poder, de les institucions i de l’accés als diners. Prevenció necessària davant la possibilitat d’afrontar l’«assalt» de les institucions sense la força suficient i, sobretot, sense les alertes situades convenientment. Són tantes les que ens han precedit, que han oblidat el veritable sentit del que van dir que farien, que cap prevenció no és suficient. El poder, la lògica de la representació, els lideratges, l’accés a la informació i la possibilitat d’incidència real situa les persones en perills evidents. I aquests només es poden combatre amb la força de les estructures que ens han acompanyat: la democràcia de base, l’assemblearisme i la tenacitat en la forja d’una ètica col·lectiva.

La necessitat d’un programa i d’una pràctica de lluita per disputar el poder

Entenem que caldria treballar en l’elaboració d’un programa polític, un esquema de transformació que permetés forjar l’alternativa al capitalisme i, alhora, en una pràctica política que permeti consolidar una nova cultura política. La construcció de la Unitat Popular, el subjecte col·lectiu que ho ha de fer possible, hauria de partir d’una base de confluència d’un conjunt de dinàmiques, experiències i projectes, entorn a un programa bàsic per al proper cicle. Un programa de construcció nacional, de transformació social i de radicalització democràtica.

La justificació del perquè dels tres elements com a conformadors del que esdevindria un projecte compartit de municipalisme combatiu, es troba en l’aposta per totes i cadascuna de les línies de confrontació amb el sistema actual i en la naturalesa concreta de la crisi als Països Catalans, que pren la forma d’una triple crisi, nacional, econòmica i democràtica: en primer lloc, l’esgotament a diversos nivells del mapa autonòmic forjat a la transició amb la guerra bruta estatal –i la connivència policial i de l’extrema dreta, encara ara– remet a la necessitat d’articular un projecte per al conjunt dels Països Catalans com a alternativa als marcs institucionals estatal i autonòmic, funcionals als interessos tant de les classes dominants espanyoles, com de les diferents classes dominants a escala regional; en segon lloc, les transformacions econòmiques impulsades des d’organismes internacionals opacs i antidemocràtics com la Unió Europea –ja abans de la crisi, però també amb les polítiques d’austeritat que utilitzen aquesta crisi com a coartada–, ens recorden que el capitalisme és crisi, i que és necessari un programa de transformació econòmica i social d’arrel que substitueixi un sistema basat en la mercantilització de tota forma de relació social amb el benefici com a únic horitzó, per un altre sistema de relacions socials i econòmiques que posi la satisfacció de les necessitats humanes com a motor principal de la vida.

Finalment, la crisi democràtica ha posat sobre la taula que els principis de la democràcia formal queden sense materialitat i que la construcció d’una societat realment democràtica passa per l’articulació des de baix d’una estructura de presa de decisions basada en l’autogestió popular, la responsabilitat i la democràcia directa. El municipalisme no tan sols no pot restar al marge d’una alternativa sistèmica que es basa, entre d’altres, en aquesta tríada, sinó que en pot ser un instrument fonamental. Per ser-ho l’aposta per un municipalisme de ruptura ha de basar-se en programa i pràctica política, ambdues amb el mateix grau d’importància. Perquè els programes polítics de ruptura, de combat i de transformació requereixen d’una consciència forjada en aquelles pràctiques que el fan possible, i perquè la pràctica del conjunt d’experiències ha d’anar acompanyada dels horitzons necessaris.

Qüestionar el poder genera resistències i genera incomoditat, perquè és sobretot quan hi ha expectatives de disputar aquest poder, que s’esdevenen les amenaces, els atacs directes i tot el ventall d’operacions que el sistema i l’estat despleguen per tal de mantenir els seus privilegis. Només amb un moviment popular conscient, mobilitzat i segur, orgullós de la revolució col·lectiva, amb confiança amb els canvis pels quals treballa, organitzat i amb estructures pròpies, pot ser capaç d’aguantar l’embat. I aquesta no és una apel·lació a la creació d’un partit, i encara menys la defensa d’una marca concreta o d’un referent singular, sinó la constatació de la necessitat d’un teixit social autoorganitzat conscient del seu paper i no ingenu amb relació al poder i als seus detentors.

Entenem que la perspectiva de la construcció d’un municipalisme de ruptura, d’un municipalisme d’alliberament, ha de partir de la primacia d’allò polític i d’allò social sobre allò tècnic. Sovint l’escut de la competència tècnica, la necessitat de bastir-se d’un cos d’assessors en l’àmbit local amb experiència contrastada, ha estat –probablement de forma intencionada– un element més que els partits del règim han utilitzat per dificultar que es pugui creure en projectes de base, alternatius i sense experiència en l’àmbit institucional. L’arc partitocràtic i les seves associacions municipals han instaurat el convenciment que tots són instruments imprescindibles per poder encarar el difícil repte de la representació institucional. I, molt sovint, experiències locals de candidatures d’independents han optat per vincular-se al que es coneix com a «marca blanca» dels partits polítics per tal de presentar-se a les eleccions amb el que sembla que és un imprescindible suport tècnic.

Referint-se als elements característics de la fundació del règim democràtic en la Transició, Iñigo Errejón^xxix n’analitza també el paper del conflicte i la dissensió com si es tractés d’una porta oberta al desordre i a l’enfrontament: «El discurs postpolític, tal com l’analitza Chantal Mouffe, de la superació de la ideologia i l’entrada al regne de les solucions tècniques, no conflictives, va produir un aprimament del camp d’allò polític i de l’horitzó d’allò imaginable, que va sedimentar pel monopoli de la política per part dels mitjans de comunicació empresarials i dels dos grans partits dinàstics.» Reconeguem les conflictivitats socials existents, siguem conscients de la posició que ocupem en aquests conflictes, i servim-nos dels coneixements tècnics per generar o impulsar processos col·lectius d’apoderament i decisió popular.

Algunes prevencions amb relació al municipalisme institucional

Si entenem el municipalisme com a construcció i articulació de contrapoders i contrahegemonies en tots els àmbits de la vida a escala local i municipal, potser les qüestions lligades a les eleccions municipals són les que podrien generar més controvèrsies, i les que podrien contenir més riscos de cara a la integritat del projecte de ruptura.

És cert que les esperances són motor, especialment en un moment en què moltíssimes persones –moltes més que les de fa una o dues dècades– demanen poder participar de les decisions que els afecten. La multiplicació de les expressions de protesta produïda en els darrers anys podria comportar, d’una banda, la consolidació d’aquest pont envers la ruptura i la multiplicació de referents comunitaris. Però de la mateixa manera, la memòria del 79, i també altres memòries més recents, ens fan tenir ben present una alerta sobre la possibilitat de no estar a l’altura de les expectatives generades o les esperances dipositades sobre el que s’hauria pogut fer i no es va fer. Una alerta, en definitiva, sobre la perversitat de la lògica electoral.

Aquest «no estar a l’altura» pot ser producte de múltiples factors: perno haver entès bé els ritmes dels col·lectius i subjectes participants, per l’aparició de lògiques que responen a interessos aliens més que a interessos propis, per la introducció d’elements distorsionadors en els espais de construcció d’alternatives reals, per la fractura fratricida, o per la pressa que s’emmarca en uns calendaris electorals que no responen als ritmes, les demandes, ni, en definitiva, les lògiques dels moviments populars. El temor a decebre, doncs, és proporcional a la il·lusió que compartim quan ens referim al projecte de ruptura.

Amb relació al darrer element, el de la pressa, el d’apuntar el moment actual com el clau i determinant, podem assistir a la perversitat que es cregui que per no fer tard tota l’expectativa ha de ser reservada a la institució. Sobre aquesta urgència, Pau Llonch^xxx apel·la, justament, a la paciència: «Hem de prendre consciència que la revolució no és un esdeveniment, sinó que és un procés i hem de tenir paciència. Aquella idea que tu [es refereix a Josep Manel Busqueta] sempre dius i que em sembla tan suggeridora –de fet, com totes les coses que hem après els teus companys de tu–: és que nosaltres farem el que puguem durant la nostra vida, però al final hi estem de pas, i quan nosaltres no hi siguem hi haurà una altra gent; no som més que continuadors d’una altra gent que ja estava fent el que estem fent nosaltres i que va deixar algunes victòries i no menys derrotes. Com a part d’aquest corrent històric i transformador d’esquerres no ens hem d’angoixar, malgrat que sigui comprensible que tinguem pressa, perquè socialment i ecològicament la situació està arribant un punt de no retorn.»

Caldria saber quins són els plans del poder per saber, també, com respondran a les apostes que es facin des de la voluntat de disputar-lo. Caldria saber ponderar si determinats ritmes en la presa de decisió d’un cos polític que, de moment, és un projecte d’agregació d’experiències i de voluntats, és compatible amb un funcionament de prou qualitat democràtica. En definitiva, cal saber-nos anticipar als errors.

Una altra reflexió sobre la perversitat del joc electoral: La llei de partits, la llei electoral i els poders mediàtics fonamenten una arquitectura decisòria que invalida, de forma quasi decisiva, que al voltant de les eleccions existeixin debats plurals i de qualitat, s’evitin les manipulacions, les mentides i el cinisme i que, en definitiva, les campanyes electorals siguin una eina d’informació i debat polític de qualitat.

A més, el motor de l’esperança a què fèiem referència, les ganes de veure recompensat l’esforç ingent de tantíssima gent, la voluntat de veure desposseïts de les poltrones de la representació els de sempre i, sobretot, la voluntat de canviar les coses, fa que es pugui arribar a situar, en la llista de prioritats, guanyar les eleccions. En un article recent, la politòloga Gemma Ubasart^xxxi expressa les implicacions que té això per a ella en el que anomena els «nous actors», que «no podran aconseguir hegemonies polítiques i electorals per si sols. Diverses subjectivitats, amb històries, experiències i narratives pròpies han de començar a confluir. Des de la diversitat i la pluralitat, cal començar a pensar en un canvi d’escenari. El nou i el vell, però també el polític i el social, han de poder dialogar de manera constructiva, han de ser conscients del greu panorama que tenim al davant i voler canviar-lo. No és una tasca fàcil, però és un repte en el qual ens juguem el futur. Si assumim que cal fer ús de la lluita institucional, no de manera exclusiva, evidentment, cal tenir en compte que les lògiques electorals no són les mateixes que les del carrer. El que importa en la lluita per l’accés a les institucions és aconseguir el màxim nombre de vots, i d’escons, i de governs […] Necessitem canviar el mapa institucional i fer-nos nostres cada cop més bocins d’Estat, i per això és necessari guanyar àmbits de poder importants.»

Matís interessant el que aporta Ada Colau^xxxii en una entrevista recent, matís que situa la lògica de guanyar fora de les institucions: «Però no podem caure en l’error d’avaluar les victòries només en termes electorals. Encara que ens plantegem guanyar aritmèticament, la victòria no vindrà obtenint 22 regidors, ja que els lobbies s’encarregaran de frenar els grans canvis econòmics. Només triomfarem si aconseguim, des d’avui mateix, activar una gran mobilització ciutadana. Un contrapoder social sense el qual no guanyarem ni hi haurà democràcia.»

És coneguda l’experiència d’un dels partits polítics que formà part dels governs tripartits a la Generalitat de Catalunya des del 2003, amb relació al tractament mediàtic que els dispensava el Grup Godó, la impotència generada i la paràlisi que provocava en determinades decisions governamentals i de partit. I és igualment coneguda la reflexió que un episodi així genera: si no hi ha capacitat per governar, si no hi ha una capacitat real socialment sostinguda, l’intent pot esdevenir contraproduent. El sistema es dota d’un sistema de presa de decisions entorn de les convocatòries electorals que fa evident que el poder del vot de les persones no és suficient per poder canviar-ho tot. Fora de les institucions, que ja no es poden considerar democràtiques en el sentit original del terme, és on es prenen les grans decisions del dia a dia. I aquest és un espai que no legislem, que no controlem, però que ens governa.

En models oberts de participació ciutadana en candidatures municipalistes (com darrerament ha impulsat la CUP arreu del territori) es posa a debat el programa, les llistes electorals i també la política de pactes i aliances. Es consideren també els principis d’acció política i els codis ètics. Però cal que hi hagi, de forma permanent, la remor de fons, la força tel·lúrica de la consciència de com opera el poder, de com ho ha fet recentment, i de com ho ha fet històricament, per evitar caure en tacticismes, pragmatismes i escalades de lògica d’èxit que deixin a les cunetes de la història el veritable sentit pel qual es va crear el projecte: forjar una alternativa al sistema vigent.

El perill de cooptació de les lluites populars o de persones referents d’aquestes lluites ha estat l’altra gran prevenció que el municipalisme de ruptura s’ha autoimposat fins ara en tant que instrument per a la intervenció institucional al servei de la creació de contrapoders populars. Per això s’ha reivindicat que són els moviments i les lluites qui representen els representants a la institució, i no a la inversa, s’ha tendit a posar totes les prevencions per tal que no es caigui en la professionalització de la política, s’ha treballat per socialitzar el combat ideològic i per amplificar les veus silenciades, s’han generat espais de debat oberts a la població, s’ha demanat transparència i s’ha imposat la transparència interna, s’ha denunciat la corrupció i s’ha renunciat a drets i privilegis associats al corporativisme partidista.La majoria d’experiències han insistit que així sigui, i aquesta, segurament, és la raó per la qual, encara avui, assistim no tan sols a la consolidació d’experiències existents, sinó, sobretot, a l’aparició de noves propostes municipalistes, associada a una expectació inèdita amb relació a aquesta qüestió.

S’ha dit que la candidatura electoral no pot ser sinó una interfície dels moviments i de les lluites populars, però la lògica de les organitzacions és implacable i les candidatures, sobretot les que tenen més èxit, corren sempre el risc d’esdevenir maquinàries centrades en la seva pròpia autoreproducció. Perquè malgrat que l’objectiu sigui el de posar la candidatura al servei de les lluites, la candidatura pot assolir fàcilment una posició de força gràcies a l’accés als recursos, gràcies a l’accés als mitjans, a les palanques de poder institucional i, consegüentment, també a causa de l’accés més fàcil a les gairebé infinites lògiques de cooptació del poder. Per això, i a la història dels moviments i de les lluites d’arreu del món ens remetem, defensem que cap prevenció no és sobrera.

 

Voler canviar-ho tot quan és l’hora del poble

Per acabar aquest conjunt de reflexions –probablement mal endreçades, segurament discutibles i, sense cap mena de dubte, incompletes–, creiem que cal apuntar alguns reptes que necessàriament s’hauran d’afrontar per continuar desenvolupant un municipalisme útil per a un projecte global i radical de canvi social i polític.

El primer element remet a l’orientació política de les propostes. Entenem que cap proposta municipalista hauria de ser aliena al país i als conflictes socials, polítics i culturals en els quals es desenvolupa i vol intervenir. Entenem que ara i aquí, als Països Catalans de principi de segle XXI, continua sent imprescindible una proposta de ruptura, una proposta de construcció nacional i de transformació social d’arrel, i d’articulació de poders populars vinculats al territori i a la seva gent. El municipalisme pot –i hauria de– ser-ne un instrument imprescindible.

El segon element remet necessàriament al debat més candent amb relació al municipalisme de ruptura als Països Catalans, però també al conjunt de l’Estat espanyol. L’aparició en l’ultimíssim cicle electoral d’una formació amb uns resultats excel·lents a les darreres eleccions europees –i amb encara millor projecció per a properes cites electorals–, com és Podemos, o l’aparició de propostes com les de Procés Constituent o Guanyem Barcelona (aquesta última amb rèpliques de diferent calat al conjunt de l’Estat) ha ampliat darrerament el ventall de propostes disposades a convertir el terreny institucional o electoral en una palanca decisòria per al canvi social. Tot i la caracterització diferent de cadascuna d’aquestes –i d’una perspectiva diferent amb relació a la qüestió municipal–, hi ha un comú denominador en totes: la voluntat d’esdevenir (o de generar, en el cas de Procés Constituent) forces polítiques de majories per tal de governar les institucions. En aquest sentit, entenem també que tot moviment popular que pretengui un canvi social radical ha de partir d’un plantejament lligat a la construcció i l’articulació de majories socials. Aquest ha de ser un objectiu irrenunciable d’un municipalisme que es vulgui de ruptura, precisament perquè és impossible qualsevol canvi social sense l’adhesió i sense la participació de la majoria.

Des d’aquesta perspectiva, tenim clar que, malgrat que som molts més dels que ells volen i diuen, encara som massa poques. Si volem l’inici d’un canvi de cicle, si volem l’inici d’un cicle de ruptura, i –perquè no– la creació de noves formes de combat, contra el sistema i per a la construcció d’una unitat popular en clau d’alliberament nacional i social, aleshores ens és imprescindible sumar agents polítics i socials, agregar i interrelacionar xarxes, i, en definitiva, millorar les eines existents o generar-ne de noves que permetin incorporar cada vegada més persones a les lluites i als processos de construcció d’alternatives. Calen, per tant, confluències, però confluències que sàpiguen distingir qui suma i qui resta en el camí de l’articulació de majories socials favorables a la ruptura. És en aquest sentit que és imprescindible la creació d’espais de participació popular oberts i deliberatius, que permetin construir, de forma real i concreta, el subjecte actiu de canvi, i que permetin a aquest subjecte definir col·lectivament els seus objectius polítics controlant alhora els mecanismes que li permeten fer-ho. Si els nous agents no es constitueixen i es desenvolupen així, difícilment podran ser útils a cap procés de transformació de fons.

Com a tercera reflexió, no podem deixar d’insistir en la necessitat que tenim de pensar el municipalisme de ruptura amb una mirada de llarg abast. Ja s’ha parlat de la urgència social que vivim, i ja s’ha parlat també de la necessitat imprescindible de donar-hi resposta amb la major agrupació de forces possibles en cada àmbit. Però també hem volgut reivindicar la memòria com un múscul i una qualitat imprescindible per als pobles que volen mirar el futur amb esperança –i diem «pobles», perquè de vegades són els cercles activistes o militants els més propensos a perdre-la.

En tot cas, la millor brúixola per a un municipalisme de ruptura que no vulgui oblidar-se de la seva carrera de fons –però que, alhora, vulgui donar resposta a les urgències del present– és recordar, abans de res, que la intervenció institucional o electoral no va per sobre, sinó que ha d’estar sempre sotmesa a les necessitats del moviment popular; que l’esperança de canvi no anirà mai només vinculada a la victòria electoral, sinó a la construcció i articulació d’institucions del comú, de poder popular autoorganitzat en tots els àmbits de la vida social, i que serà sempre aquesta tasca l’estratègicament imprescindible, de la qual les altres en seran subsidiàries.

Tres exemples imprescindibles d’articulació d’institucions del comú són: la construcció de casals i ateneus^xxxiii (okupats o no) arreu dels Països Catalans, tasca inserida en una de les millors herències de la tradició obrera del nostre poble, que serveix a l’articulació d’espais de trobada, de programació cultural, de niu de projectes i, en definitiva, d’experiències de socialització absolutament insubstituïbles; les xarxes d’economia social i solidària, que són embrions concrets i reals de noves formes de relacions socials i econòmiques que prioritzen la satisfacció de necessitats socials abans que l’acumulació de beneficis; i, finalment, també l’articulació d’assemblees socials de barri i de poble, com a embrions reals i concrets de poder popular i veïnal, amb voluntat i capacitat d’incidir en tots els aspectes de la vida social, qüestionant els plans del poder i, alhora, generant contrahegemonia.

Les mobilitzacions i les lluites han de continuar expressant-se, ja que són les que permeten defensar els espais de contrapoder i, alhora, qüestionar els del poder. Aquestes mobilitzacions, aquestes lluites i totes les estratègies que els moviments són capaços de desplegar en favor dels seus objectius, són les que exerceixen de millor fonament per consolidar l’arquitectura de la resistència i de l’alternativa, i, alhora, de tensor imprescindible per a aquells i aquelles que es dediquen específicament a la lluita institucional com a expressió electoral de la voluntat de canviar-ho tot. Aquesta última ha de centrar-se a entrar a les institucions per desmuntar tot l’entramat de què les classes dominants es doten per perpetuar el sistema de desigualtats. Les candidatures electorals, forjades a partir de principis d’intervenció política clars i nítids, en codis ètics impecables i amb programes polítics de ruptura, seran els instruments que faran possible la denúncia i l’altaveu de les propostes sorgides de les institucions del comú, dels moviments i de les lluites populars, amb les quals estaran interrelacionades estretament, però també autònomament.

Finalment, i a manera de conclusió: no hauríem de perdre mai de vista el paraigua institucional d’interessos i de dominacions que els municipis aixopluguen, però, alhora, mai no hauríem de deixar de voler-los combatre. És aquesta perspectiva la que ens hauria de guiar en la intervenció política, tant dins com fora de les institucions: qüestionar el poder des de tots els fronts possibles per tal de situar el conflicte d’interessos existents de forma permanent, arreu i sense fissures, per tal d’entendre que un projecte de transformació s’ha de recolzar en un entramat social fort i consolidat, i, en darrer terme, que la xarxa de resistències ha de ser teixida des de «la més estricta creativitat».

Fa temps, molt temps, que som conscients que la lluita serà llarga i que la construcció de contrapoders sòlids difícilment és possible des de la política institucional, molt condicionada pels cicles electorals, per la immediatesa i per un terreny de joc advers i hostil. Però no és menys cert que si també fa tant temps que es treballa per articular-ne una expressió radicalment democràtica, alternativa, rupturista, és perquè continuem creient que hem de ser a tots els fronts, amb totes les forces i amb el més gran dels entusiasmes.

---