Nou d’octubre. Una cultura de resistència

Pau Fabra

(Article publicat originalment a l’Accent 163)

Tornem a ser 9 d’octubre i tornen les nostres senyeres a omplir el cel de València. Som al carrer un any més i això a la nostra estimada ciutat ja és motiu de celebració. D’uns anys cap a ací patim una autèntica ofensiva espanyolista per tal d’agranar per sempre més dels carrers del cap i casal la reivindicació de la nostra catalanitat. Aquesta reivindicació nacional, d’una manera més o menys explícita, ha tingut des de fa dècades la seua expressió en la manifestació que cada vesprada del 9 d’Octubre recorre el cap i casal del País Valencià. Cal que recordem ben bé el significat i la història d’aquesta mobilització per tal de poder entendre l’interès de l’enemic d’apropiar-se-la.

El 9 d’Octubre sempre ha estat una diada de fort caràcter identitari, una data clau en l’imaginari col·lectiu del sud perquè s’interpreta com l’acta de naixement dels i les valencianes. En efecte, des de principis del segle XX el 9 d’Octubre ha sigut la diada valenciana de referència. Els primers aplecs del Puig se celebraven originàriament el diumenge després del 9 d’octubre. En ple franquisme aquests aplecs es feren itinerants i es polititzaren, naixia així el 1960 a Llíria el format d’Aplec del País Valencià, organitzat per les Joventuts de Lo Rat Penat on s’incloïen joves inquiets com ara el nostre benvolgut Enric Tàrrega. Si hui en dia el celebrem el darrer diumenge d’octubre és per una qüestió pràctica, els valencianistes canviaren la data el 1964 per tal d’intentar evitar la pressió de la Guàrdia Civil (fet que per cert, no aconseguiren).

Tot i que amb dificultats evidents el sentiment nacional era pràcticament transversal a tota l’esquerra. Aquesta transversalitat explica que el 9 d’octubre de 1977 centenars de milers de persones amb les quatre barres com a símbol nacional eixiren al carrer per demanar allò de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, en el que ha estat una de les manifestacions més multitudinàries de la història de València. Existia una gran potencialitat en el nacionalisme valencià que provenia sobretot de la seua adscripció a les classes populars, a l’esquerra i -tot i que de manera un tant superficial- als Països Catalans. L’Estat va ser conscient del perill i va començar a preparar la reacció blavera recolzant-se en els sectors del búnquer franquista.

La violència feixista es va cobrar la primera víctima a Alacant: Miquel Grau moria víctima de la ferida provocada per un espanyolista precisament quan enganxava cartells del 9 d’Octubre. La Batalla de València, un dels episodis més foscos de la nostra història recent, se saldà amb múltiples agressions ultres contra tota reivindicació nacional valenciana. El 8 d’octubre de 1978, 30.000 persones omplien la plaça de Bous de València per tal d’escoltar parlaments de Xirinacs -amb un discurs memorable sobre la territorialitat dels Països Catalans-, Josep Vicent Marquès, Josep Maria Llompart,… durant aquell acte una càrrega de trilita i metralla esclatà als lavabos del recinte taurí: l’amenaça feixista es feia més i més present. Precisament a l’any següent el feixisme s’apoderava violentament de la processó tradicional de la diada i davant la parsimònia de més de 200 policies cremava la bandera barrada del Consell Preautonòmic i agredia les autoritats públiques -membres del PSPV. Les pressions, els atemptats amb bomba, les agressions físiques,… i la manca de voluntat dels partits i sindicats d’àmbit espanyol de tenir una posició de força i mobilitzar les seues bases per defensar unes posicions nacionals incertes per als seus interessos, unida a l’estabilització de la reforma política, la por del colp d’estat de Tejero, i les renúncies transcendentals de “l’esquerra” en el procés autonòmic; van provocar el desencant de les classes populars envers la qüestió identitària i un ràpid abandonament del carrer.

El blaverisme es va apropiar de la diada. Només l’independentisme a través del PSAN mantenia, el darrer diumenge d’octubre, la convocatòria de l’Aplec del Puig -malgrat les prohibicions- que poc a poc s’acompanyaria d’una manifestació vespertina a València com ara la que el 1984 va retre homenatge a Josep Antoni Villascusa. No fou fins a finals de dècada quan Catalunya Lliure va recuperar la manifestació del 9 d’Octubre amb la convocatòria d’una mobilització en un clima de gran tensió i totalment encerclada per la policia. Les mobilitzacions independentistes a València en el marc de la diada s’han mantingut ininterrompudament des d’aleshores, sent el contrapunt necessari a la presència del blaverisme polític i l’espanyolisme durant la processó del matí. Es tractava de mobilitzacions que comptaven -en general- amb poca assistència; però això no era el més important, sinó els patriotes que no van deixar els carrers del cap i casal, que la flama de la llibertat continuava en peus i el fet l’independentisme combatiu estiguera al darrere ho deia tot.

Ja entrats en els anys 1990 ens trobem en un context diferent, l’independentisme juvenil pren força i aconsegueix importants quotes de mobilització a través de Maulets. És també el moment en el qual es funda la Comissió 9 d’Octubre que agrupa entitats molt diverses i fa més amples les manifestacions de la diada; l’horitzó nacional, però, esdevé difús. Durant anys la policia tracta de contrarestar aquest creixement de la mobilització mitjançant l’ús de la força: les càrregues i els aldarulls es van convertir en la tònica habitual dels 9 d’Octubre. És important adonar-se d’això perquè ens demostra com el feixisme i l’Estat comparteixen l’interès d’acabar amb les reivindicacions nacionals del 9 d’Octubre, de manera que les pressions d’uns o altres es van alternant i graduant segons la conjuntura política.

En els últims anys les pressions combinades: institucionals, policials, blaveres,… sobre aquesta mobilització en concret han augmentat. A això s’uneix el fet que molts dels integrants de la Comissió 9 d’Octubre es mouen prioritàriament en vistes a conteses electorals i, així, les seues convocatòries han perdut força els darrers anys. En aquestes condicions la Comissió ha protagonitzat episodis lamentables com el fet de desconvocar una manifestació per causa de la plutja o deixar-se furtar la cartera pel feixisme durant el 9 d’octubre de 2005. Però també en aquestes condicions l’esquerra independentista ha fet sempre un pas endavant i ha sabut mantenir la mobilització i, si se’m permet, mantenir la dignitat. La història del 9 d’Octubre des del PSAN i Catalunya Lliure fins a l’esquerra independentista actual ha demostrat que l’independentisme és el garant d’aquesta diada. Són molts els sacrificis que s’han fet al llarg d’aquestes dècades per tal de mantenir la dignitat del país ben alta! Són molts els esforços que s’han fet per tal de poder continuar prenent els carrers de València! Cal analitzar detingudament perquè l’espanyolisme té tant d’interès en tornar a expulsar-nos del centre de València precisament el 9 d’octubre. En eixe sentit i com deia un company recentment cal escoltar “les paraules dels nostres enemics” perquè són una bona guia per a l’acció.

L’espanyolisme només vol un 9 d’Octubre: folklòric, dretà, regionalista, per ofrenar,… o ho prens o te’n vas de pont. El poder sempre fa tot el possible per tal que desapareguen les veus discordants. Per aquesta diada tornem, doncs, a demostrar-los que estem fetes de pedra picada, tornem a prendre els carrers del cap i casal per fer-los vore que els independentistes mai no abandonarem el camp de batalla i que les i els valencians de nació catalana no perdrem el 9 d’Octubre.

* L’autor és militant de l’assemblea d’Endavant (OSAN) a l’Horta. Article publicat a l’Accent 163 el 6 d’octubre de 2009.