Nou espai de reflexió: Llatinoamèrica segle XXI

Llatinoamèrica segle XXI

Llatinoamèrica segle XXI arrenca com un espai de reflexió i anàlisi sobre els processos de transformació que estan succeint al continent Llatinoamericà. Llatinoamèrica segle XXI és un col·lectiu de llatinoamericans de Bolívia, Xile, Cuba i Veneçuela i dels Països Catalans, amb col·laboradors a Colòmbia, el Brasil i Mèxic que té l’objectiu de fer una tasca d’aprofundiment i sistematització dels principals avanços que aquests processos tiren endavant. I, alhora, volen anar identificant els reptes que sorgeixen de la creixent complexitat de les relacions entre els moviments populars i els governs.

La Fàbrica hem traduït un dels primers textos que hi podeu trobar, en aquesta ocasió sobre el context llatinoamericà actual.

El context llatinoamericà actual

Fa dues dècades, l’esquerra mundial estava immersa en plena ofensiva neoliberal: el discurs “There is no alternative” era cada cop més hegemònic, i, alhora que s’avançava amb la màxima esplendor, anava desmantellant l’estat del benestar. A Llatinoamèrica la situació era encara més dramàtica: els cops militars i la instauració de dictadures garantien, a través del control social i la repressió, el desplegament neoliberal del “Consens de Washington”. Malgrat l’arribada de les democràcies liberal-representatives, va seguir imperant la lògica que l’expresident brasiler Fernando Enrique Cardoso va sintetitzar amb la frase “en la globalització no hi ha alternatives i fora de la globalització no hi ha salvació”. Mil realitats i un sol model.

Tot i això, no van minvar els anhels i esperances de justícia social i de canvi sistèmic. Al contrari, en aquest context, on l’esquerra organitzada es replegava, irrompien amb més força els moviments populars. Tot i que els processos socials no són lineals i que les dinàmiques que succeeixen en els diferents països responen a dinàmiques específiques, compartirien algunes característiques similars. El primer aspecte compartit fa referència a l’enfrontament al model neoliberal, que es materialitza en el sorgiment de diferents moviments populars, en alguns casos aliats amb les “classes mitges” depauperades i també excloses per les polítiques neoliberals. Paral·lelament, es comença a gestar una crisi en els formes tradicionals de representació política i la morfologia de les protestes socials llatinoamericanes materialitza la decadència dels partits de masses i dels models tradicionals d’organització.

Les bases socials d’aquests moviments comparteixen una heterogeneïtat creixent dels sectors obrers, element que genera un voluminós subproletariat -que Frai Betto anomena “pobretaliat”-, població desocupada o que treballa en condicions d’extrema precarietat. Finalment, i no per això és menys important, “exploten” múltiples identitats (ètniques, lingüístiques, de genero, d’opció sexual, etc.) que redefineixen les variables classistes.

Aquests elements explicarien, d’alguna manera, perquè el lideratge de les lluites contra el neoliberalisme el van encapçalar actors que no són ni partits, ni sindicats. Tal com es reflecteix en el zapatisme, en el Movimento Sem Terra, en moviments indígenes de Bolívia, l’Equador, Perú i en algunes regions de Colòmbia i Xile.

Independentment de les teories que explicarien l’emergència d’aquests processos, la veritat és que estableixen un nou paradigma, no només al continent, sinó també al mapa mental de l’esquerra mundial. Una nova realitat que implica la necessitat de construir una relectura i actualització dels plantejaments del projecte transformador socialista vigent fins a finals del segle passat.,

Un dels elements que difereixen de les concepcions clàssiques fa referència a l’estratègia de la presa del poder. Actualment, els governs de caire transformador aconsegueixen arribar al poder a través de l’ús del sistema liberal-representatiu, i es constitueixen en actors socials que competeixen a l’arena política per obtenir vots. Tot i això, aquesta estratègia d’arribada al govern no assegura per se dotar de governabilitat el país, ja que la seva arribada al poder polític genera un quadre de confrontació permament amb la dreta, ja sigui als parlaments i/o als carrers.

En segon terme, plantegen el repte de redefinir l’aparell institucional de l’Estat per donar presència i cobertura legal-constitucional als moviments socials que els sustenten i establir estratègies coordinades d’acció que es materialitzin en polítiques públiques concretes i, en alguns casos, fins i tot fomentar-ne l’emergència.

Finalment, i a nivell internacional, el context d’avenç dels governs populars llatinoamericans, requereix d’unes estratègies política, econòmica i cultural comunes, de solidaritat i d’integració, com a element que garanteixi, en la mesura del possible, els processos d’aprofundiment democràtic i els blindi davant d’una hipotètica intervenció militar.

Nous paradigmes, en definitiva, que plantegen nous reptes poc imaginables fins fa poc temps.