Obama, la improbabilitat d’un renaixement del New Deal i les esperances trencades
Mike Davis*
Per a l’autor “… aquestes eleccions han estat un plebiscit virtual sobre el futur de la consciència de classe en els EEUU, i el sentit del vot –gràcies, especialment, a les dones treballadores— és una extraordinària vindicació de les esperances progressistes.”
Però “Tot i les fantasies de “esperança” i de “canvi” projectades en l’atractiva màscara del nou president, la seva administració estarà dominada per ben coneguts i encara millor preprogramats zombis del centrodreta. Clinton 2.0. (…) no hi ha la menor esperança que aparegui per generació espontània un nou New Deal (o, per al que aquí importa, un liberalisme d’esquerra rooseveltià), sense el fertilitzant proporcionat per massives lluites socials.
Després de l’efímer Woodstock que suposarà la inauguració d’Obama, milions de cors quedaran trencats per la incapacitat de l’administració per a gestionar la fallida i l’atur massius i per a posar fi a les guerres en l’Orient Mijà.”
Aquesta setmana es compleixen 40 anys des que el Partit Demòcrata (el partit de la Segregació Racial i de la Guerra Freda, però també el partit del New Deal) va naufragar tot sol en una impopular guerra a Vietnam i una reacció blanca contra la igualtat racial.
El “sorgiment d’una majoria republicana”, segons la famosa fórmula encunyada pel maquiavel de Nixon, Kevin Phillips, mai va deixar de ser episòdica, i sovint, fina com el paper de fumar en les eleccions nacionals. Però un imponent fervor ideològic i religiós, a més dels pròdigs i ubics subsidis de la classe empresarial en la seva ofensiva contra els programes socials i sindicals sorgits del New Deal, van contribuir a galvanitzar-la.
Els republicans, en condicions normals un partit minoritari en el Congrés, van passar a dominar l’agenda política (la Nova Guerra Freda, la rebel·lió contra els impostos, la guerra a les drogues, etc.), i es van mostrar capaços d’orientar la reestructuració de les funcions governamentals (abolició de l’ajuda federal directa a les ciutats, ús deliberat del deute per a impedir la despesa social, etc.).
La resposta dels demòcrates a la revolució de Reagan en 1981 no va ser la d’una resistència de principis, sinó la d’una covarda adaptació acomodada. Els “Nous Demòcrates” amb Bill Clinton (el model personal del qual era Richard Nixon) no solament van institucionalitzar les polítiques econòmiques de Nixon-Reagan, sinó que de vegades van superar als republicans en el seu zel per posar en pràctica la doctrina neoliberal, com va ser el cas de les croades de Clinton en favor de la “reforma” de les polítiques de benestar (consistent, en realitat, a crear més pobresa) o en favor de la reducció del dèficit i de la signatura d’un acord com el NAFTA [Tractat de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord (EEUU, Mèxic i Canadà), per les seves sigles en anglès], sense drets laborals.
Encara que el nucli de la classe obrera del New Deal va seguir proporcionant el 60% dels sufragis del Partit Demòcrata, la política del partit es va orientar totalment conforme a l’obnubilació dels Clinton amb les elits de la “nova economia”, amb els reietons de la indústria de l’entreteniment, amb la prosperitat de les conurbacions residencials, amb els yuppies gentrificadors i, per descomptat, amb el món sencer segons Goldman Sachs. Les crucials desercions dels votants demòcrates en favor de Bush en 2000 i 2004 van tenir a veure menys amb la manipulació republicana dels “valors familiars” que amb l’entusiasme de Gore i Kerry amb una globalització que havia resultat devastadora per a un sens fi de fàbriques i zones industrials.
Paradoxalment, el que les eleccions d’aquesta setmana auguren és tant un realineament com una continuïtat.
Els republicans sabran ara el que va significar 1968 per als demòcrates. Victòries blaves [el color dels demòcrates] en antics bastions vermells [el color dels republicans] significaran incursions sorprenents en el cor del territori enemic, comparables als èxits aconseguits, fa més d’una generació, per George Wallace i Richard Nixon en el nord ètnicament blanc, en els territoris del sindicat CIO [Congrés d’Organitzacions Industrials, per les seves sigles en anglès]. Paral·lelament, l’infernal matrimoni a la desesperada entre Palin i McCain apunta a l’imminent divorci entre els fidels de la megaesglésia i els pecadors dels country clubs. La coalició de Bush, construïda pel geni malèvol de Karl Rove, està en plena descomposició.
I el que és més important encara: desenes de milions de votants han invertit el veredicte de 1968, optant aquesta vegada per la solidaritat econòmica abans que per la divisió racial. En realitat, aquestes eleccions han estat un plebiscit virtual sobre el futur de la consciència de classe en els EEUU, i el sentit del vot –gràcies, especialment, a les dones treballadores— és una extraordinària vindicació de les esperances progressistes.
No pot dir-se el mateix del candidat demòcrata, respecte del qual no hauríem de fer-nos la menor il·lusió. Tot i que la crisi econòmica i la particular dinàmica de campanya en els estats amb pes industrial van obligar finalment a Obama a parar esment als llocs de treball, el seu “socialisme” ha estat massa exquisit com per a assabentar-se de l’enorme indignació pública suscitada pel criminal rescat bancari, o si més no per a criticar a les grans petrolieres (com si va fer un McCain intermitentment populista).
En termes polítics: quin seria la diferència, si hagués guanyat Hillary Clinton? Tal vegada un pla d’assistència sanitària pública una miqueta millor, però, en la resta, el resultat és pràcticament el mateix. En realitat, podria fins i tot dir-se que Obama és més presoner del llegat de Clinton que els propis Clinton.
A l’aguait per a definir els seus 100 primers dies es troba ja un equip d’estadistes de Wall Street, d’imperialistes “humanitaris”, d’operadors polítics de sang gelada i de republicans “realistes” reciclats que donaran un pressentiment d’entusiasme als petits cors del Consell de Relacions Exteriors i del Fons Monetari Internacional. Tot i les fantasies de “esperança” i de “canvi” projectades en l’atractiva màscara del nou president, la seva administració estarà dominada per ben coneguts i encara millor preprogramats zombis del centrodreta. Clinton 2.0.
Confrontat amb la nova Gran Depressió induïda per la globalització, paga la pena dir-ho, el vaixell de l’estat nord-americà, qualsevol que sigui la tripulació, posarà proa al món conegut
Al meu entendre, només tres coses són extremadament probables:
La primera: no hi ha la menor esperança que aparegui per generació espontània un nou New Deal (o, per al que aquí importa, un liberalisme d’esquerra rooseveltià), sense el fertilitzant proporcionat per massives lluites socials.
La segona: després de l’efímer Woodstock que suposarà la inauguració d’Obama, milions de cors quedaran trencats per la incapacitat de l’administració per a gestionar la fallida i l’atur massius i per a posar fi a les guerres en l’Orient Mijà.
La tercera: pot ser que els bushites estiguin morts, però la dreta nativista vomitadora d’odi (en especial, la tendència dels radiopredicadors d’extrema dreta) no està mal situada per a experimentar un espectacular renaixement quan fracassin les solucions neoliberals.
El gran desafiament per a les petites organitzacions de l’esquerra és el de ser capaços d’anticipar aquesta previsible decepció de les masses i d’entendre que la nostra tasca no consisteix a trobar la forma de “moure a Obama cap a l’esquerra”, sinó a buscar la manera de rescatar i reorganitzar unes esperances destrossades. El programa de transició no pot ser altre que el del socialisme mateix.
*Mike Davis és un escriptor, historiador i activista d’esquerres nord-americà, autor de nombroses obres re referència com The Planet of Slums, In Praise of Barbarians o City of Quartz. Text traduït per la fàbrica.
