Palma de Mallorca?
En aquest article (escrit ja fa uns anys) el lingüista i professor de la UIB Gabriel Bibiloni aclareix la denominació de la tercera ciutat més poblada dels Països Catalans: Palma.
—-
Fa temps que tenia pensat d’escriure aquest article, fet que altres afers més urgents han anat diferint potser en excés. Ara arran de la concessió d’un ducat a uns membres de la família reial espanyola ha sorgit una petita polèmica, reflectida a la premsa de Palma -i també a l’Avui- sobre el nom oficial de la capital de l’illa de Mallorca (Palma o Palma de Mallorca), que m’ha empès a no dilatar més el meu propòsit. No em preocupa el nom del ducat, evidentment, però si la pràctica lingüística i toponímica de la gent del Principat, que molt sovint mostra un desconeixement preocupant que els catalans tenim uns dels altres. Anem-hi, doncs.
Els romans, que fundaren la ciutat, en digueren Palma, i aquest va ser el seu nom al llarg de diverses centúries. A partir de l’època musulmana -o potser abans- la ciutat abandonà el nom de Palma i fou designada -a Mallorca i a fora de Mallorca, en àrab i en totes les llengües- amb el mateix nom que tenia l’illa. És a dir que els catalans, els que vivien al Principat abans de 1229 i els que constituïren la població mallorquina després d’aquella data, en digueren formalment Mallorca fins ben entrat el segle XVIII. Ciutat i illa tingueren aleshores el mateix nom, igual que succeeix a l’illa d’Eivissa; o igual que ocorre amb València, nom de la capital i del regne, si bé en aquest cas, i a l’inrevés dels altres dos, és la capital la que dóna nom al conjunt. L’ambigüitat que creava el nom Mallorca fa que en els documents apareguin regularment les expressions el regne de Mallorca i la ciutat de Mallorca, a més de la forma sintètica la ciutat i regne de Mallorca (en rigor, a l’època medieval és més usual la forma plural Mallorques, però això ara no afecta la nostra argumentació). Quan el context desfeia la possibilitat de confusió apareix ben llampant el nom de Mallorca com a nom de la ciutat: per exemple a tots els mapes anteriors al segle XVIII, o en expressions com “anar d’Alcúdia a Mallorca”, que, per cert, i en el cas esmentat d’Alcúdia, s’hi anava agafant un camí que es deia camí de Mallorca, previ pas per una porta que es deia porta de Mallorca. Cal insistir, doncs, que l’expressió documental la ciutat de Mallorca ha de ser interpretada exactament igual que ho faríem amb expressions com la ciutat de Roma o la ciutat de Girona. Tanmateix, la profusió històrica d’aquella expressió va ser causa de l’aparició en el segle passat del mite del topònim romàntic Ciutat de Mallorca, que ha fet més mal que una pedregada en sec. Després hi tornarem.
La sacsada del decret de Nova Planta imposà el nom arqueològic de Palma, reivindicat abans esporàdicament per alguns cervells pensants renaixentistes. Palma, però, fou durant molt de temps un fred nom oficial, que, de fet, no es va fer d’ús popular fins al segle actual. Popularment els mallorquins es referien a la capital de l’illa amb la denominació rasa i curta de ciutat (amb majúscula o minúscula, tant és, car això és una convenció), que no és una abreviació de l’inexistent Ciutat de Mallorca, com creuen alguns, sinó la utilització d’un nom comú en virtut de la unicitat dels seus possibles referents. Com que a l’illa només hi havia una ciutat bastava designar-la com la ciutat, o fer servir expressions com anar a ciutat, estructuralment equivalents a anar a plaça, anar a escola o anar a fira. Cal dir que aquest mateix ús -anar a ciutat- es pot trobar a moltes altres contrades dels Països Catalans i ningú no pensarà que hom es refereix a una ciutat que es diu Ciutat. Recordem també que els eivissencs diuen col·loquialment vila a la capital de la seva illa.
Palma de Mallorca és un nom recent, foraster i fruit de la pèrdua d’autocentrament de la nostra societat, no solament la mallorquina, és clar. Palma de Mallorca, nom que tots els mallorquins associen a la burocràcia madrilenya, començà a circular en el context de la reestructuració territorial de l’Estat en el segle passat, que creà les províncies i les capitals de província. Un decret de Javier de Burgos del 1833 organitzava Espanya en quaranta-nou províncies, que amb algunes excepcions -entre les quals no hi havia les Balears- havien de dur el nom de la capital. Les illes es convertien en la província de Palma de Mallorca, nom que aniria alternant anàrquicament amb el de província de (les) Balears, i, fins i tot, algun cop amb el de província de Mallorca, fins que es consolidaria la segona denominació. És evident que en aquella amanida de províncies i capitals de província els espanyols sentiren -i senten- la necessitat de diferenciar Palma, Las Palmas i La Palma, noms amb els quals sempre s’han fet un embolic considerable. I aquesta qüestió “interna” dels nostres veïns de confusió d’unes possessions atlàntiques i unes de mediterrànies és l’origen de l’esguerro Palma de Mallorca. Un nom que sempre en general, però sobretot al llarg del segle XIX i fins ben entrat el XX, ha estat més d’ús exterior que no pas fet servir pels mallorquins.
Els homes de la Renaixença van voler ressuscitar el nom anterior al decret de Nova Planta, nom que s’associava a una època de normalitat nacional i de no dependència, alhora que Palma restava lligat ideològicament a les imposicions borbòniques i a la castellanització. Aquest esquema, gens mancat de base ni de lògica, ha continuat en molta de gent fins als nostres dies i fou especialment vigent a les portes de la transició a la democràcia. Però s’erraren: com he dit abans, una mala interpretació dels textos antics dugué a la creença que la ciutat es deia Ciutat de Mallorca, topònim que unes vegades es col·locava dins el text amb article i altres vegades sense. Una de les màximes aberracions va ser l’entrada a la Gran Enciclopèdia Catalana de la veu Ciutat de Mallorca, la, per la C, quan òbviament s’havia d’haver entrat per la M. Igualment aberrants foren alguns mapes que col·locaven damunt Palma el rètol La Ciutat de Mallorca. El 1979 vaig tenir ocasió de publicar un treball a la revista Randa que intentava posar les coses al seu lloc sobre els noms històrics de la capital de l’illa.
En els darrers quinze o vint anys s’ha produït una acceptació del nom de Palma per part dels sectors catalanistes, que ha arraconat considerablement el pseudo-històric Ciutat de Mallorca, entre altres raons perquè se n’ha comprès la falsedat i perquè s’ha assumit que la restauració del nom antic en la seva forma correcta –Mallorca–, coincident amb el de l’illa, seria problemàtica. Amb tot, crec que no s’ha de descartar taxativament la possibilitat de discutir algun dia la possibilitat de la seva recuperació: al cap i a la fi, no estan exempts de raó els qui afirmen o han afirmat que és el nom que correspon al període històric en què els mallorquins hem posseït més plenament la nostra identitat actual.
Instaurada l’autonomia, es promulgà la Llei de Normalització lingüística (1986), que a l’article l4 estableix que “Correspon al Govern de la Comunitat Autònoma, d’acord amb l’assessorament de la Universitat de les Illes Balears, determinar els noms oficials dels municipis, territoris, nuclis de població, vies de comunicació interurbanes en general i topònims de la Comunitat Autònoma…”. En virtut d’aquesta facultat el Govern Balear va promulgar el decret 36/1998 de 14 d’abril pel qual s’estableixen les formes oficials dels topònims de les Illes Balears. En aquest decret es determina que el nom oficial de la capital de l’illa és Palma, sense cap afegit. I en l’assessorament esmentat, hi havia intencionalitat plena de rebutjar el Palma de Mallorca, que implica dependència exterior i subordinació mental evident.
En conclusió, l’únic nom oficial de la ciutat és Palma, i els dos noms històrics són Palma i Mallorca. Palma de Mallorca, a més d’un topònim il·legal, només es pot veure com un nom provincià defensat per unes ments que pensen que el que som no és res si no se situa en el marc en el qual Palma “de Mallorca” es pot confondre amb Palma “del Río”. Més encara: l’ús de Palma de Mallorca en qualsevol mitjà de comunicació de qualsevol lloc de la comunitat nacional catalana, fruit sens dubte de la inèrcia i del desconeixement que tenim els uns dels altres, és senzillament humiliant. El nom Palma és prou clar, complet i suficient per a identificar la capital de les Illes Balears i la tercera ciutat dels Països Catalans. Què succeiria si algú cregués que Barcelona no és un nom suficient i calgués dir-ne Barcelona de Catalunya?
