Pamflet motivat per la pluja
Joan Teran 
La veritat és que estic molt content d’haver guardat aquesta samarreta tots aquests anys. Val a dir que no té gaire mèrit comptant que la majoria de samarretes que tinc ja n’acumulen uns quants, d’anys. Ja m’ho diu la meva companya: a veure si renovem el vestuari! Però me n’enorgulleixo, sí senyor, de seguir-me-les posant amb el cap ben alt, perquè totes continuen tenint sentit, i òbviament també, perquè totes elles em continuen agradant. I he d’afegir que, últimament, aquesta samarreta de la que us parlava al principi, em produeix una certa trempera.
He parlat d’aquells que es troben entremig. Sí, es troben enmig de dos corrents i, és evident, tard o d’hora hauran de mullar-se! O amb els transvasistes o contra ells. O amb els especuladors o contra ells. És cert que a Barcelona (i àrea metropolitana) s’ha jugat amb la por de la ciutadania a quedar-se sense aigua, però també és cert que l’estratègia de la culpabilització de les classes populars no ha colat. Que els barris populars saben que no és allà on es troben els despilfarradors d’aigua. Els despilfarradors de debò es troben als barris alts, entre aquells que no han deixat d’omplir les seves piscines, entre els que construeixen els camps de golf (o els utilitzen) i, sobretot, entre els que impulsen un creixement urbanístic desmesurat del que només ells en treuen profit. Si voleu filar més prim, i sabent que el major consumidor d’aigua del país és el regadiu, els despilfarradors de debò estan entre aquells que entreguen la pagesia d’aquest país als interessos de les multinacionals i de la Unió Europea i mantenen un sistema de regadiu caduc i absolutament insostenible.
En aquest context la pluja dels darrers dies ha jugat un paper absolutament gloriós. Han caigut les caretes, el discurs de la sequera ha quedat despullat i qualsevol que tingui ulls haurà pogut veure els interessos que s’amaguen rere el transvasament: concretament, 200 milions d’euros en forma de tuberia destinats a engreixar les arques de constructores i bancs. I tot això, deixant de banda el control sobre un recurs com l’aigua, que cada vegada és més escàs per culpa del sistema econòmic dominant a nivell mundial.
Però sobretot, la pluja ha deixat amb el cul a l’aire la política d’un govern autonòmic sense dignitat, sense paraula i sense vergonya – i això per no parlar d’un cert conseller que no ha parat de fer el ridícul més espantós i que per això calla com un puta. Un govern autonòmic que no només ha estat desautoritzat repetidament pel govern espanyol (el qual fins i tot ha sabut mostrar-se més conciliador amb les aspiracions del territori), sinó que és responsable de contribuir a l’escisió nacional dels Països Catalans, obrint una nova esquerda en l’eix Barcelona-València just pel centre del país: l’Ebre.
Que ningú no pensi que el derogament del decret significa l’abandó de la idea del transvasament. De moment, la canonada que anaven a construir es farà – tot i que, diuen, es canviarà el recorregut. “Home, si ens tornem a trobar en una situació d’emergència com la que estem tot just superant, hem de poder reaccionar ràpidament”. El trampós juga amb cartes noves – i cal dir que continua tenint totes les de guanyar!
Crec oportú concloure aquesta reflexió de la manera més pamfletària que se m’acut. Els i les independentistes d’esquerres d’aquest país, i sobretot els de l’àrea metropolitana de Barcelona, hem d’adonar-nos de la gravetat de la situació i dir ben clarament a la gent de l’Ebre, però també a la gent del País Valencià i d’arreu dels Països Catalans, que no volem l’aigua de l’Ebre. Hem de deixar clar que volem un nou model de país en què els i les treballadores hi tinguem veu, i en el qual deixin de manar-nos els bancs, les caixes, les constructores, i els seus representants de fireta, la classe política, que donen la cara – d’aquella manera – per tots aquells vividors. L’Onze de Setembre d’enguany ha de ser un clam per la unitat nacional i popular, i contra els governs autonòmics que impulsen l’especulació, els transvasaments i la repressió contra aquells i aquelles que lluiten.
Disculpeu el pamflet, però la culpa no és meva. Són ells, que m’obliguen!
—
* Article publicat a Llibertat.cat
