Per entendre la Unió Econòmica i Monetària europea, la crisi de la zona euro i les possibles solucions a debat

 [1]

La Unió Econòmica i Monetària (UEM) és l’entramat institucional resultant del projecte d’integració econòmica i política portat a terme a Europa. Accelerat els anys 80 de la mà del neoliberalisme, institucionalitzat els anys 90 al voltant del Tractat de Maastricht, va adoptar la moneda comuna a partir del 2002.

 

Recordar els antecedents històrics és important per entendre el caràcter preeminentment econòmic i geopolític del projecte des del seu origen: la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA), creada el 1952, i el Tractat de Roma de 1957 que determinaria com a primordial el principi d’economia de mercat i serviria de full de ruta en la construcció de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), una unió duanera iniciada amb l’eliminació d’aranzels que permetés la lliure circulació de mercaderies entre els Estats membres. Aquesta primera fase és fruit de la coordinació internacional que requeria la reconstrucció d’una Europa devastada per la guerra amb el pla (del general) Marshall provinent dels EUA, juntament amb el procés de consolidació dels grans grups empresarials europeus, encara fortament lligats als països d’origen, però en vistes d’estendre’s a un mercat europeu més ampli.

  

El 1986, en plena contrarevolució neoliberal posterior al col·lapse del model keynesià de postguerra conseqüència de la crisi dels 70, s’inicien les mesures establertes en l’Acta Única, la bastida necessària per aixecar les institucions comunitàries de la Unió Europea (UE), constituïda en el Tractat de Maastricht (1992), i desplegar el mercat únic. Aquesta segona fase, caracteritzada per la liberalització econòmica i la consolidació del projecte euroliberal, s’aprofundiria amb la posterior integració monetària (UEM). Preparada durant els anys 90 –a part del Tractat de Maastricht, amb l’Institut Monetari Europeu, predecessor del Banc Central Europeu (BCE), i la fixació dels tipus de canvi el 1999– la moneda comuna entraria en vigor el 2002. Durant els anys 2000 s’incorporarien nous Estats a la zona euro fins arribar, després de la recent entrada de Letònia el 2014, als 18 Estats membres. La UEM representa l’alternativa proposada pel capital europeu i els seus representants polítics per fer front a la competència internacional i als problemes que plantejava la globalització amb l’ajut d’una moneda internacional com l’euro. És el trampolí a la nova internacionalització d’unes economies no competitives via salaris i amb sistemes de protecció social encara resistint el seu desballestament.

 

Un dels pilars de la política econòmica europea és el Pacte de Creixement i Estabilitat. Establert a Maastricht, defineix les condicions econòmiques necessàries per integrar-se al projecte d’unió econòmica i monetària: un dèficit pressupostari menor del 3% del PIB, un deute públic per sota del 60% del PIB i una inflació inferior al 2%. El Pacte de Creixement i Estabilitat ha generalitzat el rigor fiscal entre els Estats membres de la UE, imposant l’austeritat com a única política econòmica adoptable. Haver-se d’ajustar a un dèficit públic del 3% obliga, en un context de repetides reformes fiscals regressives, i, sobretot, en front d’una conjuntura marcada per la caiguda de la recaptació, a una reducció de les despeses públiques.

 

L’altre pilar important, institució rectora de la unió monetària, és el BCE: encarregat estatutàriament del control de la inflació com a mandat únic, a diferència d’altres bancs centrals que, com la Reserva Federal estatunidenca, també vetllen pel creixement econòmic i el nivell d’ocupació. El BCE ha portat a terme una política monetarista única per tota la zona euro centrada en el control de la inflació a través de la fixació del tipus d’interès.

 

Aquestes restriccions en matèria econòmica suposen, i persegueixen intencionadament, una major liberalització econòmica i flexibilització del mercat de treball. Això representa una progressiva privatització i desmantellament del cada vegada més raquític sector públic, tant del patrimoni col·lectiu com dels serveis (drets) socials, i una constant reducció salarial i precarització laboral –l’Estratègia Europea de Treball i la seva eufemística flexiseguretat estableixen directrius importants en matèria laboral, relatives a la flexibilització del mercat de treball, és a dir, a l’abaratiment de l’acomiadament i a la reducció de les prestacions sociolaborals.

 

La moneda comuna ha esdevingut la palanca definitiva per institucionalitzar l’austeritat salarial i estendre-la a àmbits del salari socialitzat com la protecció social, els serveis públics o les pensions com a única política econòmica possible. Els Estats no disposen de política monetària pròpia, determinada exclusivament pel BCE. La competència entre països en matèria fiscal ha esdevingut l’única eina utilitzada per dirigir la política industrial. Els guanyadors, una vegada més, han estat els grans grups empresarials que han vist flexibilitzar-se els mercats de treball nacionals i reduir-se els salaris, a més a més de gaudir de privilegis fiscals.

 

Un últim element important de l’entramat econòmic europeu és l’Estratègia de Lisboa. Aprovada l’any 2000, es va marcar com objectiu aconseguir abans de 2010 «l’economia del coneixement més competitiva i dinàmica del món capaç d’un creixement econòmic durador acompanyat per una millora quantitativa i qualitativa de la feina i una major cohesió social»[2]. La gestió de la transició d’economies tradicionalment industrials cap a l’eufemística “economia del coneixement” s’ha concentrat en en la privatització i liberalització de les grans empreses públiques i sectors anomenats estratègics, com l’energia, els subministraments, el transport, les infraestructures i les telecomunicacions. La flexibilització del mercat de treball que pretesament hauria d’afavorir la mobilitat laboral en aquest procés de transició s’ha quedat en una burda (des)regulació, aprofundida amb l’excusa de la crisi actual, aconseguint abaratir el cost de treball i augmentar la precarietat laboral.

 

La cirereta del pastís juridico-institucional de la UE ha estat el Tractat de Lisboa –signat el 2007, va entrar en vigor el 2009. Aquest tractat dota la UE de majors competències jurídiques per signar acords internacionals a nivell comunitari i fa avançar el procés d’integració política doncs vincula a tots els Estats membres documents com la Carta de Drets Fonamentals de la UE. Però també suposa una pèrdua de sobirania dels Estats i la seva aprovació ha sigut del tot antidemocràtica doncs ha suposat l’aprovació de facto d’allò que recollia la Constitució Europea, la qual va ser rebutjada per referèndum a França i els Països Baixos –com el propi Tractat a Irlanda, fet que va obligar a endarrerir fins 2009 la seva entrada en vigor.

 

Les implicacions polítiques són del tot rellevants. La promoció de la liberalització i la preeminència del sector privat en el desenvolupament econòmic, juntament amb el control de la inflació i la defensa del sector financer han estat els bucs insígnia de la UE i el projecte de moneda comuna. Un projecte europeu que per les seves característiques ha afavorit el domini d’Alemanya a expenses dels països anomenats perifèrics. La integració econòmica i monetària afavoria el capital dels països centrals, que necessitaven un àmbit sectorial i geogràfic d’acumulació, d’obtenció de mà d’obra barata, de destí de les mercaderies produïdes i de reciclatge dels seus excedents comercials i financers. És a dir, on poder produir a costos reduïts i a prop de les empreses matrius, al mateix temps que s’obrien nous mercats per al capital financer, que inundaria de crèdits aquelles economies més dependents, com les del sud europeu, per després vendre’ls les mercaderies que demandaven. Els capitals de les economies més dèbils, però, també se n’han beneficiat, ja que guanyaven poder de negociació en els mercats internacionals, s’aprofitaven de la solvència que els donava una moneda forta com l’euro i sobreexplotaven la seva classe treballadora amb l’excusa de la competitivitat internacional, competència especialment dura per trobar-se en front d’una Alemanya que portava a terme la mateixa estratègia.

 

La construcció europea, particularment la unió monetària, tenia d’entrada enormes complicacions. Organitzar un espai econòmic on coexisteixen països amb nivells salarials, de productivitat i d’inflació divergents, juntament amb models productius tant diferents, no és fàcil sense grans dosis de voluntat i coordinació política. El que hauria d’haver estat una senda de convergència ascendent dels sistemes socials de benestar, idea sota la qual el projecte europeu guanyava adeptes, ha acabat convertint-se en la negació d’aquella Europa social regida per polítiques econòmiques keynesianes, amb models fiscals més redistributius i amb una distribució de l’excedent centrada en el repartiment dels augments de productivitat entre el treball i el capital.

 

La superació de les divisions nacionals que en el passat havien originat desastroses guerres mundials, la lluita contra problemes comuns com la destrucció del medi ambient, la gestió de les fronteres o la promoció de la pau, promeses sobre les quals es sustentava el projecte europeu, son, com exposa l’Àngel Ferrero [3], proves flagrants del seu fracàs. Només cal observar, per anomenar els episodis més preocupants, la pujada de l’extrema dreta xenòfoba i la reedició dels greuges xovinistes, la incapacitat d’implementar un pacte ecològic comú, el tracte inhumà i vergonyós que es dona a les persones migrants arribades a les fronteres del sud d’Europa i l’escalada bèlico-imperialista protagonitzada per la UE en diversos conflictes.

 

La UE, sobretot en aquesta fase neoliberal i d’integració monetària és la negació de l’Europa social capitalísticament reformada filla de la victòria sobre el nazifeixisme.

 ***

 

Des del seu origen, aquest llarg procés d’integració econòmica ha estat protagonitzat per tensions geopolítiques a vegades contradictòries. D’entrada, existia el temor a una Alemanya excessivament forta, evident després de l’experiència històrica de la primera meitat del segle XX. Però al mateix temps les elits europees necessitaven el seu impuls industrial i financer si volien competir en condicions d’igualtat amb els EUA i el Japó. Això pren especial rellevància després de la caiguda del mur de Berlín, la unificació alemanya i la desaparició del bloc soviètic amb la posterior capitalització i privatització de les economies de planificació estatal.

 

Aquest moment històric va posar en safata a la resta de potències europees políticament centrals, sobretot a França, una doble oportunitat. Per una banda, embridar dins del marc institucional europeu el potencial econòmic alemany. Per altra banda, i més important, portar a terme el que Alemanya havia aconseguit amb l’annexió de la RDA i l’accés a un quantiós exèrcit de reserva –pràcticament inesgotable si incloem l’Europa de l’est–, imposar la disciplina salarial i limitar la capacitat negociadora dels sindicats. En el cas francès, els sindicats i l’esquerra política estaven aguantant amb certa solidesa l’aplicació de l’agenda neoliberal. No oblidem que, tot i el context desfavorable es van aconseguir la jornada de 35 hores –l’any 2000–, mostra de la superioritat sindical respecte els països del seu entorn[4]. A Gran Bretanya, Tatchert havia desmantellat l’Estat del benestar i destruït, pràcticament, els sindicats. A Alemanya, a part del que hem esmentat, es va imposar el “teorema de Schmidt” –en honor al ministre d’economia, per cert, socialdemòcrata– segons el qual els descensos salarials eren favorables a la creació d’ocupació doncs, a llarg termini, teòricament, uns majors beneficis empresarials suposarien inversió futura.

 

El projecte de la UEM també ha servit a França per apuntalar el seu fort sector financer. Al mateix temps, els grups industrials i financers alemanys necessitaven de la integració econòmica i monetària per consolidar un mercat perifèric europeu per donar sortida a la seva producció exportadora, primerament, al sud del continent, i, posteriorment, a l’est d’Europa. La UE ha estat la via per encarrilar el poder polític i econòmic del capital alemany alhora que esdevenia la millor forma d’hegemonitzar el seu sector financer i industrial, fins al punt d’arribar a controlar la política econòmica en el sí de la UEM i influir en el desenvolupament del model productiu de la perifèria europea dependent.

 

Creiem també important fer menció, tot i no poder entrar en detalls, del paper jugat per Alemanya a l’hora d’assegurar-se la zona dels Balcans i l’antiga Iugoslàvia com a satèl·lit econòmic amb una participació més o menys directa en el conflicte bèl·lic dels anys 90. Actualment estem presenciant enormes tensions polítiques en un país –Ucraïna– tant important geopolíticament i energèticament pels interessos del capital europeu, i alemany concretament, que han de determinar si es decanta cap a l’orbita russa o unioeuropea.

 

Juntament amb els aspectes tot just mencionats, la construcció d’un bloc geopolític que històricament va servir de contenció a l’expansió comunista, neutralitzant tant l’òrbita d’influència soviètica com els partits comunistes italià, francès i grec ha demostrat l’”èxit” [5] del projecte europeu, pel que fa als interessos estatunidencs i del capital europeu.

 

***

 

Des del 2007-2008 estem immersos en la que possiblement sigui la major crisi global del capitalisme. La crisi econòmica ha obert una nova fase en la història de la UE, especialment delicada per la zona euro, començant per demostrar el que tants crítics del projecte econòmic europeu van denunciar: la impossibilitat de construir una unió econòmica i monetària sense un pressupost públic rellevant pel conjunt de l’economia integrada i amb una coordinació política més àmplia i selectiva, sobretot pel que fa als àmbits fiscal i monetari. Les incoherències i asimetries del sistema euro han estat flagrants. L’aparell institucional exposat a grans trets anteriorment –el Tractat de Maastricht, el Pacte d’Estabilitat i Creixement, l’Estratègia de Lisboa i el BCE– ha tingut unes implicacions socials nefastes i està, com a mínim, dificultant l’aplicació de polítiques keynesianes anticícliques, quan no, accentuant l’eurocrisi. La crisi ha posat, doncs, en evidència que l’arquitectura institucional i econòmica europea lluny de permetre una gestió en termes racionals i un amortiment de les seves conseqüències tant per les economies com pel conjunt de la població, ha accentuat els danys socioeconòmics. La UEM, com ja hem explicat, estava fonamentada en un disseny genèticament neoliberal, preocupada prioritàriament per la competitivitat i l’expansió del capital. En aquest aspecte ha estat una estructura propicia i avantatjosa pel capital perquè, pel disseny capitalista que la impulsava, ha permès traspassar l’ajust a les classes treballadores.

 

En front de la gestió europea de la crisi dels darrers anys és difícil no veure que l’objectiu del procés d’integració mai va ser tendir a una major coordinació i convergència, sinó aconseguir la liberalització econòmica. La solidaritat interterritorial, la redistribució de la riquesa i el foment al desenvolupament i creixement, eixos de la falsa propaganda econòmica de la UE, han desaparegut del mapa. Aquesta lògica actualment s’accentua amb l’aplicació de les receptes d’austeritat marcades per la Troika per, suposadament, reduir els dèficits i el deute públic, i esperar miraculosament la reactivació i el creixement econòmic. És indiscutible que l’actual depressió de l’economia mundial i la gestió de la crisi per part dels governs i les elits econòmiques està tenint conseqüències especialment greus per les classes treballadores europees, sobretot als països perifèrics del sud i l’est d’Europa, juntament amb Irlanda. Aquest és un fet fins i tot reconegut pels organismes internacionals i les tribunes d’opinió convencionals. El que no genera tal consens són les causes de la crisi, quelcom que l’economia crítica d’inspiració marxiana atribueix, amb caràcter endogen, a la dinàmica de valorització del capital i l’inevitable, fins i tot necessari, fenomen sistèmic de la sobreproducció i sobreacumulació i la caiguda de la rendibilitat, on la financiarització i el neoliberalisme han estat, en tant que representants del capitalisme post-crisi dels anys 70, els epifenòmens d’aquesta primera gran crisi del segle XXI[6].

 

Com dèiem, ens trobem en mig d’una nova fase en la història del procés d’integració europeu el futur del qual depèn de la gestió política i econòmica de la crisi i del règim d’acumulació i pacte social que en surtin resultants. Els escenaris que es presenten es poden resumir, com proposa l’economista Costas Lapavitsas [7], en tres alternatives: l’austeritat, la reforma institucional de la UEM i la sortida de l’euro.

 

La primera alternativa, introduïda anteriorment, és la que s’està portant a terme: l’aplicació de polítiques d’austeritat fiscal i ajust estructural. Aquestes mesures es presenten com una sèrie de retallades pressupostàries selectives que suposen la reducció de la despesa pública, sobretot de les prestacions socials i els salaris dels funcionaris/es, al mateix temps que s’apliquen pujades d’impostos indirectes i s’imposa la privatització de serveis públics i la venda del patrimoni com a úniques vies possibles per augmentar els ingressos. L’austeritat és una alternativa miop, possible únicament i per naturalesa a curt termini doncs no és generadora de creixement. Aquesta alternativa empresona les economies en el cercle viciós de l’austericidi a través del qual per reduir el dèficit cal reduir les despeses deteriorant per tant la demanda i provocant una paràlisi major que augmenta novament el dèficit i paral·lelament el deute públic per finançar-lo. Es tracta d’una via sense sortida, on el capital es beneficia de la reducció del cost laboral i de l’entrada en mercats fins ara vetats al sector privat per raons d’interès públic i d’eficàcia. Aquest escenari que suposa un atzucac per la població treballadora es la única via del capital per superar la crisi de rendibilitat: augment de l’explotació dels treballadors/es i destrucció dels capitals menys competitius.

 

Als elements apuntats sobre la reducció de la despesa pública i els salaris, caldria afegir al quadre de l’austeritat els anomenats “rescats”, és a dir, els préstecs concedits als països amb risc d’impagament del deute públic a través d’institucions com el Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE) creades per a tal objectiu. El MEDE fou creat pel Consell Europeu com a resposta a la crisi del deute de 2010 per tal de canalitzar finançament amb caràcter d’urgència als Estats amb dificultats per accedir als mercats financers. A canvi d’aquestes “ajudes” la Comissió Europea, el FMI i el BCE –les tres entitats que formen la Troika– exigeixen l’acompliment d’una sèrie de mesures econòmiques que consideren la teràpia de xoc necessària per reduir els dèficits i poder retornar el deute. A part de les retallades pressupostàries, la prescripció de la Troika indica un seguit de reformes estructurals que inclouen aspectes com la flexibilització del mercat de treball, les privatitzacions i les restriccions de prestacions socials com les pensions. Aquesta opció, preferida per les elits econòmiques i els governs, té una doble implicació. D’una banda, el que s’ha presentat com rescats a països amb necessitats financeres no ha estat més que el rescat de facto dels bancs internacionals amb una alta exposició inversora en la perifèria europea, sobretot bancs alemanys i francesos. En el cas espanyol, els bancs en fallida, amb Bankia com a paradigma, han rebut directament aquestes ajudes a càrrec del contribuent el qual acabarà assumint les pèrdues d’uns préstecs que no es retornaran [8]. Per altra banda, darrere l’argument del rigor pressupostari s’aprofita per enderrocar els ja febles Estats del benestar i la capacitat defensiva dels sindicats. Per aquest motiu, les reformes estructurals també són portades a terme per Estats que no han demanat finançament al MEDE, generalitzant l’austeritat a pràcticament tota la UE –de la mateixa manera que s’està fent a altres parts del món, l’austeritat és actualment una política a nivell planetari.

 

El gran problema d’aquesta alternativa és que empitjora objectivament la situació socioeconòmica doncs es tracta de polítiques procícliques que en lloc de reactivar l’economia l’enfonsen en la depressió. Aquest escenari és aprofitat pel capital com si de carronyaires es tractes i, pretesament, l’augment de la productivitat per la reducció dels salaris, i les millores competitives que això suposaria, juntament amb la creació de nous sectors d’inversió fruit de la liberalització i privatització del sector públic, haurien de garantir una millora de la rendibilitat del capital el qual tornaria així a invertir massivament iniciant un nou cicle d’acumulació. Això últim, que descriu com es surt de les crisis en el capitalisme, és el que explica que una via keynesiana és inviable, que dins de l’actual marc capitalista i ordenament jurídic, una expansió de la despesa pública només aconseguiria afegir deute a les espatlles de les classes treballadores que són, al cap i a la fi, les que assumeixen, d’una manera o altra, el pagament dels impostos a través del seu treball.

 

Aquesta dinàmica, però, no es de cap manera automàtica i presenta una sèrie de problemes. Primerament [9], les estratègies de liberalització han demostrat en moltes ocasions no ser generadores de les millores, per exemple tecnològiques, que suposarien un augment de la productivitat a llarg termini. En segon lloc, la transició industrial cap a economies preeminentment de serveis ha debilitat els augments de productivitat. Això ens portaria a un escenari, com presenta l’economista Michel Husson, i que encaixaria amb la proposta de l’Estratègia de Lisboa, de“demanda social cada vegada menys conforme amb l’exigència de rendibilitat, en contradicció amb les exigències d’acumulació, perquè equival a un desplaçament cap a sectors de menor potencial productiu i de menor potencial en termes de benefici” [10].

 

Una estratègia competitiva mínimament racional no es pot basar en la reducció de salaris, doncs això és, d’entrada, el més fàcil d’imitar. L’alternativa “d’empobriment del veí” únicament aconsegueix introduir les economies en una espiral devaluadora. Al mateix temps, pretendre que les economies perifèriques competeixin contra una Alemanya que també exprimeix els seus treballadors/es amb la inútil esperança de revertir els dèficits per compte corrent està suposant un suïcidi social col·lectiu a escala europea. La pobresa, la desigualtat i la fractura social que això genera no són elements que el capital i els seus gestors polítics considerin prioritaris de combatre.

 

La segona alternativa fa referència a una reforma institucional profunda de la zona euro que pogués remeiar les següents incompatibilitat, assenyalades, entre d’altres, per l’economista Yanis Varoufakis [11]. Primer, els desequilibris que genera tenir una política monetària unitària i una política fiscal divergent entre Estats. Segon, el fet que la zona euro compti amb un banc central sense govern i una sèrie de governs sense banc central que els recolzi. Tercer, que sota la mateixa moneda –l’euro– es puguin mantenir deutes sobirans perfectament separats. I quart, la manca d’un sistema de reciclatge d’excedents de les regions o els Estats amb superàvits cap als que tenen dèficits d’inversions.

 

Un altre element com l’actuació del BCE proporcionant abundant liquiditat als bancs privats a tipus d’interès molt favorables mentre no actuava com a prestador d’última instància dels Estats membres també ha estat àmpliament criticada. La reforma estatutària del BCE per a que actuï com a finançador dels dèficits públics seria un eix important de la reforma institucional arribant fins i tot a l’emissió d’eurobons –deute sobirà comunitari. El Pacte d’Estabilitat i Creixement hauria de ser reformulat per adaptar els límits de dèficit i deute públic a la nova realitat econòmica si francament es vol reactivar l’economia deixant enrere la política d’austeritat. El Banc Europeu d’Inversions (BEI) i el Fons Europeu d’Inversions (FEI) haurien d’adoptar com a objectiu prioritari el reciclatge a escala europea dels superàvits cap a regions deficitàries amb condicions no de mercat menys costoses per l’administració pública amb criteris de desenvolupament econòmic i creació d’ocupació. Una major coordinació política –fins i tot hi ha veus que apunten a la creació d’un Estat central europeu que federés els Estats membres–, i un major pressupost per a la UE serien part de l’eix polític de l’alternativa reformista, que podria impulsar també una política comunitària de salari mínim, de temps de treball i de reducció del diferencial de competitivitat i de les desigualtats.

 

La tercera alternativa és la que defensa una sortida de l’euro com a mesura imprescindible per combatre la crisi, tret de sortida d’una sèrie de reestructuracions de l’economia i de la societat per fer d’aquesta alternativa una via transformadora d’èxit. La devaluació monetària permetria una millora competitiva gràcies a la reducció dels preus reals de les exportacions i si, gràcies a això, aquestes augmentessin es reduiria el dèficit de la balança comercial. Però una moneda menor i devaluada dificultaria encara més la devolució del deute exterior, és a dir, el deute contret tant per l’Estat com per entitats financeres i empreses amb entitats internacionals, donat que aquest deute seguiria nominat en euros, una divisa més cara d’aconseguir amb la nova moneda devaluada. Així doncs, una proposta de sortida de l’euro de caràcter progressista s’hauria d’acompanyar inevitablement d’una suspensió de pagaments i una reestructuració del deute[12].

 

La sortida de l’euro –i l’impagament o reestructuració del deute públic– seria, en opinió dels defensors d’aquesta alternativa, la porta d’entrada a un escenari de reformes de caire transformador, en alguns aspectes sembla que quasi per inèrcia, que afavorís el treball en front del capital: “La sortida progressista [de l’euro] podria donar lloc a un canvi social i econòmic que transformés la societat en interès dels treballadors. Tot i això, per aquest fi, la sortida també hauria d’adoptar un ampli programa que inclogui, com a mínim, el control i la propietat pública de les institucions financeres, el control del flux de capital, la renda i la redistribució de la riquesa, una política industrial prolongada que protegís el treball i assegurés el creixement, i una reestructuració total de l’Estat en una direcció democràtica. En el fons, consistiria en un programa transitori per a l’economia encaminat en la supremacia del treball.” [13]

 

Les aliances polítiques i socials que podrien produir un canvi, apunta Costas Lapavitsas[14], existeixen potencialment. El fet de traslladar l’equilibri de poder en favor del treball s’afirma sota una organització democràtica de l’economia i la societat que afronti el problema del desenvolupament de cada país en una economia globalitzada. La sortida progressista no pot consistir en una autarquia nacional. Seria necessari que els països perifèrics continuïn mantenint el comerç internacional. També necessitaran seguir obtenint transferències de tecnologia i capital estranger. Afegiríem també aquells sectors dependents exteriorment i de primera necessitat com el farmacèutic o l’energètic, per anomenar dos d’importants.

 

Aquesta via ofereix la possibilitat d’un desenvolupament diferent pels treballadors dels països del centre doncs es convertirien en aliats naturals dels països perifèrics si aquests intentessin una transformació dràstica de l’economia. Aquesta solució podria modificar l’equilibri actual de les forces socials a Europa implicant una transformació institucional i social.

 

***

 

A continuació presentarem alguns dels inconvenients objectivament destacables de les dues alternatives progressistes que creiem cal valorar per analitzar si les propostes són viables i, més important, factibles en l’actual context històric.

 

Un dels inconvenients més destacable a l’alternativa de reforma de la UE és el paper de l’euro com moneda internacional. El diner representa molt més que un mitjà d’intercanvi, reserva i pagament. Aquest conté un alt component ideològic [15]. Pot l’euro mantenir-se rellevant internacionalment si no està recolzat per una política econòmica monetarista com l’actual? Pot, fins i tot, seguir existint l’euro sense el conservadorisme fiscal i monetari de l’arquitectura institucional i financera europea? En cas de produir-se un gir en la política econòmica europea i portar a terme reformes més suaus, o de reactivació keynesiana, la caiguda del valor de l’euro respecte del dòlar seria sostenible per les economies de la perifèria europea? Seria desitjable i tolerat per les elits econòmiques europees?

 

Existeixen seriosos dubtes sobre la viabilitat de l’euro realment existent sense comptar amb el rigor fiscal antiprogressiu i austericida i les (contra)reformes liberalitzadores juntament amb l’arquitectura institucional de la UE tal i com la coneixem actualment. L’abandó de la disciplina fiscal, gràcies a una suposada eliminació o reformulació del Pacte d’Estabilitat i Creixement, seria inversemblant si al mateix temps es manté la voluntat de competir amb el dòlar. Una caiguda del valor de l’euro impossibilitaria els grans bancs europeus a operar internacionalment, fomentaria atacs especulatius al deute dels països amb majors dèficits i els diferencials de dèficits fiscals és farien insuportables dins la zona euro, una àrea amb una moneda comuna i internacional. Seguir emetent una moneda internacional permetent al mateix temps la independència fiscal dels Estas no està clar que pogués durar permanentment, i la solució d’un major pressupost europeu i una més amplia política redistributiva podria ser insuficient. Caldria un Estat unitari o federal amb una major integració econòmica, especialment pel que fa a l’endeutament públic, per recolzar la moneda comuna, però això sembla dubtós d’imaginar en el mig termini. Es difícil pensar aquesta integració mentre els Estats membres, o els hipotètics Estats federats, puguin emetre deute públic propi com fins ara.

 

A part dels problemes polítics d’una estratègia de reformes radicals i les resistències que l’elit financera plantejaria, existeixen incompatibilitats entre els mitjans i els fins. Una reforma dràstica en l’esfera fiscal portaria a un fracàs de la unió monetària tal i com la coneixem –d’inspiració monetarista-neoliberal i operant com a divisa internacional–, o a posar-la sota fortes pressions exteriors. La qüestió important no està tant en abolir el Pacte d’Estabilitat i Creixement o implementar un sistema comunitari més redistributiu –ambdues mesures desitjables pels interessos de les classes populars de la perifèria–, sinó en la compatibilitat entre independència fiscal, possible augment del deute públic i paper internacional de l’euro. Com diu Costas Lapavitsas, l’estratègia de construcció d’un “euro bo” podria conduir a la (auto)destrucció de l’euro [16].

 

És possible un euro “amb rostre humà”? Possiblement unes reformes del tot desitjables pel que fa a la finalitat perseguida poden ser irrealitzables sense trencar la cotilla institucional realment existent, dissenyada amb uns objectius clars i difícilment reformable per a altres propòsits. Com diu l’economista Alberto Montero: “el problema essencial és que l’Eurozona es un híbrid que no avança en lo federal, amb i per totes les conseqüències que això tindria en matèria de cessió de sobirania, i es manté exclusivament en el terreny monetari perquè aquesta dimensió, juntament amb la llibertat de moviments de capital i béns i serveis, basta per configurar un mercat de grans dimensions que permet una major escala de reproducció dels capitals, que elimina els riscos de devaluacions monetàries competitives per part dels Estats i que facilita la dominació d’uns Estats sobre altres sobre la base de l’aparent neutralitat atribuïda als mercats. […] El problema de fons és que aquest marc resulta funcional i essencial pel procés d’acumulació del gran capital europeu”[17].

 

Malgrat la solidesa de l’argument de l’euro com moneda internacional, part de les incompatibilitats que se li atribueixen a un euro reformat també es podrien identificar amb les hipotètiques monedes que sorgirien després d’un suposat abandonament de l’euro. Monedes “menors” com les que es podrien crear a Grècia, o en altres Estats de la perifèria com l’Estat espanyol, serien una presa fàcil dels atacs especulatius tenint en compte l’elevat nivell d’endeutament i de dèficit fiscal d’aquestes economies.

 

És cert que recuperar la sobirania monetària seria relativament útil, però cal considerar la cara menys amable de la nova moneda, a més d’entendre ben bé què és el diner i la limitada capacitat de maniobra de la política monetària en un sistema de creació endògena del diner a través del crèdit del sistema bancari i el fet d’operar en un sistema internacional de tipus de canvi fluctuants en funció dels mercats de divises i de les guerres comercials que se’n deriven [18]. El retorn a una moneda pròpia que no tingués les garanties d’una internacionalment rellevant com l’euro situaria l’economia sota les amenaces d’especuladors financers que podrien apostar contra ella amb més bel·ligerància. Lluitar contra els atacs especulatius requeriria una forta intervenció en l’àmbit financer i una coordinació internacional que endevinem complicada vista la correlació de forces actual. L’amenaça de la devaluació sistemàtica a la que sotmetrien l’economia els atacs especulatius podria generar episodis d’inflació perillosos.

 

Si la hipotètica sortida de l’euro fos dirigida per forces conservadores,i ara mateix aquestes governen i/o legislen en tots els Estats membres, els costos de la devaluació interna serien traslladats a la classe treballadora de la mateixa manera que ho està fent actualment l’austeritat marcada per la Troika, ja sigui per la caiguda salarial o per les encara més profundes retallades de prestacions del salari socialitzat que caldrien per poder pagar un deute nominat en euros, més costos en termes reals, per la devaluació de la nova moneda.

 

Si afegim a l’anàlisi les característiques dels models productius de la perifèria europea –tecnologies intermèdies, preeminència de sectors de serveis de poc valor afegit, salaris reals superiors als d’economies competidores de l’Àsia i de la resta de perifèria mundial– encara sorgeixen més dubtes sobre l’alternativa de sortida de l’euro [19]. La competitivitat del sector productiu exportador no depèn només de la variable preu –influenciable, parcialment, a través de devaluacions de la moneda–. Existeixen múltiples factors que tenen més a veure amb l’estructura productiva del país i el model de comerç internacional que es vulgui desenvolupar i en última instància hauria de ser atractiu per la demanda internacional. L’economista Joaquin Arriola [20] ha comparat l’efecte del tipus de canvi sobre les exportacions les darreres dècades per concloure que la relació i l’efecte de les devaluacions en les exportacions és menor per l’economia espanyola.

 

Moltes vegades diem, encertadament, que hi ha molts països fora de l’euro i fora de la UE als quals no els va tan malament com als països del sud d’Europa –”hi ha vida fora de la UE”, deia un diputat d’esquerres. Però no podem creure de manera naïf que és només gràcies a tenir una moneda pròpia. Aquest no és el remei a tots els mals. Països amb sobirania monetària i la possibilitat d’aplicar polítiques econòmiques pròpies també han patit dures crisis financeres anteriorment, com el Sud-est asiàtic o Rússia, a final dels anys 90, per posar algun exemple.

 

Ni la sortida de l’euro ni la seva continuïtat i reforma són garantia exclusiva, per si mateixes, ni d’una recuperació més ràpida ni d’una via alternativament transformadora. No es pot defensar amb solidesa que alguna de les dues propostes ens portin, repetim, per elles mateixes i en l’actual conjuntura, a superar els problemes de fons que han generat la unió monetària i el seu caràcter liberalitzador i preeminentment capitalista.

 

És igualment dubtós, al menys simplificador, que la transformació de la moneda o de les institucions comunitàries revolucionin les relacions de producció, distribució i consum. “És possible revolucionar les relacions de producció existents i les relacions de distribució a elles corresponents mitjançant una transformació de l’instrument de circulació?”, es preguntava Marx [21]. La qüestió fonamental no es situa tant en la necessitat de crear una nova moneda o un nou disseny institucional europeu sinó en crear noves condicions productives i comercials, especialment si partim d’una estructura productiva mancada de model com és el cas de les economies perifèriques que van “gaudir” de moments de bonança econòmica a base de creació de capital fictici. Amb tot, no voldríem negar la importància de la moneda, el diner i les institucions. Al cap i a la fi, aquests seran condiments importants del relat alternatiu de transformació social, però el que no podem perdre mai de vista és la interna connexió que existeix entre la producció, la distribució i la circulació, juntament amb elements que s’escapen del propòsit de la nostra anàlisi com la consciència, l’educació i la institucionalització política [22].

 

El programa econòmic democratitzador que serveixi per iniciar un procés transformador ha estat àmpliament debatut [23]. De fet, és un dels temes estrella entre els grups polítics d’esquerra i moviments socials. A vegades molt per davant de la comprensió i explicació de com funciona realment el capitalisme, imprescindible per criticar-lo i combatir-lo.

 

Un procés iniciat pel repudiï del deute, quelcom que obligaria a la nacionalització de la banca per fer front a la seva fallida i el control de capitals per evitar fugues massives cap a la zona euro o dòlar s’hauria d’acompanyar inevitablement per una recuperació i control dels sectors productius a través d’una política industrial que prioritzes el reequilibri de la balança exterior, les inversions en infraestructures públiques i la recuperació dels sectors estratègics amb criteris de sobirania econòmica.

 

Respecte a la política fiscal, una reforma que redueixi els impostos indirectes per gravar progressivament la renda, la riquesa i el capital seria un eix de vital importància per poder finançar aquesta transició en el curt termini i millorar les prestacions socials redistribuint la riquesa amb l’objectiu de reduir ràpidament les desigualtats. No és el propòsit d’aquest text estendre’s en aquest programa més enllà d’aquestes breus i forçament simplificadores línies, però no es pot deixar d’apuntar la necessitat d’implementar mecanismes de govern més transparents i democràtics que permetin el control des de la base.

 

Anunciar aquests trets gruixuts d’un possible programa econòmic ens serveix per aclarir o recordar, en relació a la discussió sobre la sortida de l’euro o la reforma de la UEM, quelcom que, tot i ser evident, darrerament sembla haver-se oblidat, o si més no, traslladat a un segon plànol en els debats de l’economia crítica i les esquerres. La posada en funcionament de les mesures alternatives presentades anteriorment, tant les proposades pels partidaris de la sortida de l’euro com algunes de les que acompanyen la proposta reformista, no són més que paper mullat si no compten amb un recolzament popular important i, per tant, poder polític i capacitat de crear institucionalitat.

 

L’austeritat imposada per les elits i els governs conservadors està sent una amarga realitat especialment perquè no s’enfronta a resistències socials suficientment àmplies com per qüestionar la sortida capitalista de la crisi i aconseguir una mobilització capaç d’aturar l’austericidi. Tant la sortida de l’euro com la transformació de la UE, i la direcció que emprenguin, dependrà de la correlació de forces i del poder polític real d’un moviment popular i massiu favorable a aquesta alternativa transformadora. Es fa estrany, fins i tot sembla ingenu, creure que l’ordre de la relació es pugui invertir: que primer s’adopti –des de d’alt, tecnocràticament– una mesura suposadament transformadora com sortir de l’euro i que després vinguin la resta de transformacions rodades, pràcticament per inèrcia, creant al mateix temps aquest pol contra-hegemònic, sense el qual, sigui dit de pas, serà impossible defensar el avenços aconseguits, com si aquest complex procés no depengués de la praxi social i política.

 

En l’actual context de crisi i constatant la relativa facilitat amb que les elits fan recaure l’ajust sobre les classes treballadores, sortir o no sortir de l’euro ens sembla un debat secundari, decisió sobre el qual no podrem influir sense la força política necessària. És important dotar-se d’anàlisi i conjectura econòmica per entendre la realitat i actuar políticament, però constatem una excessiva tendència a que aquests anàlisis segueixin la pauta marcada per l’opinió publicada. Mentre discutim sobre l’euro, la crisi financera, l’especulació, la prima de risc, els banquers avariciosos, la corrupció, els rescats de la Troïka, els corralitos, les balances fiscals, etc., elements tots ells epidèrmics més o menys allunyats de les plaques tectòniques del sistema, es perd de vista la centralitat del conflicte. L’ajust recau exclusivament sobre les classes treballadores que veuen empitjorar les seves vides amb l’atur massiu, els desnonaments, la pèrdua de prestacions socials i el conseqüent augment de la pobresa. Al mateix temps, una reduïda part de la població obté augments de la riquesa fent de la crisi la seva gran oportunitat. De què serveix discutir si sortim o no de l’euro si no es té el poder polític, ja no per prendre tal decisió, sinó per defensar les conquestes socials i redistribuir els efectes de l’ajust entre la població més rica?

 

La democràcia, minsa políticament, s’atura a les portes de les empreses on encara governa una mena de relació de dominació segons la qual el superior –patró o capatàs– decideix i ordena les tasques a portar a terme, sense consulta ni participació –ni decisòria nii material– per part de les persones implicades en la producció. Fins i tot el dret laboral, marc que delimita certes línies vermelles que no es poden traspassar per poder seguir parlant de treball assalariat i no d’esclavitud, aconseguit després de generacions de lluita obrera, està en el punt de mira de la patronal, patint un assetjament inaudit amb l’excusa de la crisi i la falsa idea de la flexibilització per generar ocupació.

 

No es tracta d’un problema tècnic –econòmico-comptable o jurídico-legal– sinó d’un conflicte polític i democràtic sobre l’ordenament de la societat i les seves institucions, sobre la manera de produir l’excedent material dins del mode capitalista, sota un règim de propietat privada i amb uns mecanismes de redistribució d’aquest excedent que en essència afavoreixen interessos privats en detriment d’una majoria de la població que no té res més que el seu treball per sobreviure.

 

Ens agradaria acabar per on hem començat fen una referencia a Europa en vistes de les eleccions que s’apropen.

 

El projecte europeu és incapaç d’aglutinar la ciutadania ni tant sols sota la noble bandera de la pau que s’alçà després de la victòria contra Hitler veient l’escalada bèl·lica a la que s’apunta en l’actual escenari geopolític multipolar. L’augment de la islamofòbia i l’extrema dreta i el recer que aquesta pot trobar en el parlament europeu fan sospitar que els derrotats poden tornar, havent aprés la lliçó, amb disfresses més subtils, emparats en una democràcia de cartró pedra que premia sobrerepresentant minories electorals. Europa està immersa en un lent procés de descomposició amb preocupants aspectes d’involució civilitzatòria. L’Europa del benestar s’ha convertit en l’Europa fortalesa mitjançant la UE. La persecució del poble romaní, el Frontex, Melilla, Lampedusa, Evros, Calais i els Centres d’Internament d’Estrangers (CIEs) són els noms propis de la infàmia. La UE és avui un projecte devastat per la crisi, negació de l’Europa social de postguerra. No hi ha futur en aquesta Europa, però existeix un projecte per construir més enllà. L’Europa dels pobles, l’Europa euro-mediterrània, es trena als carrers, a les lluites, molt més enllà de les tristes urnes.

 

 

Notes: