Per una reflexió en clau política i de moviment de les eleccions europees
Gonçal Bravo i Santi Martínez
(hi ha encara moltíssima feina a fer, companys)
Una nova contesa electoral ha passat, en la qual, com feia temps no passava, un gruix important de l’Esquerra Independentista s’hi ha implicat fins al moll de l’os. Un cop passades les eleccions i vist, sobretot, que els resultats no eren els esperats, tot i que desconeixem els resultats reals, arran del la tupinada electoral de l’Espanya democràctica, pensem que aquest fet no ens hauria de distreure gaire de la nostra realitat i treball quotidià, més enllà dels balanços de resultats oportuns que estem obligats a fer i de l’experiència que suposa trobar-nos amb allò que, de ben segur, ens trobarem quan la CUP o una plataforma independentista catalana i popular decideixi presentar-se a les eleccions, que no és altre que el boicot informatiu a tots els nivells i la tupinada posterior electoral. Perquè no ens enganyem, quan decidim fer el salt, caldrà que estem preparats amb tot allò que ens podem trobar.
En aquesta ocasió, de nou, i “dissortadament” (atenció a les “cometes”), una opció que comptava amb el suport d’una part molt important de l’Esquerra Independentista, i amb el de persones militants d’altres organitzacions que fins ara poc o res s’havien relacionat amb l’EI, o que feia molts anys que estaven directament desaparegudes, ha quedat sense representació per la tupinada electoral espanyola (amb participació policial inclosa a la Junta Electoral de Barcelona), malgrat ésser la primera força “extraparlamentària”.
Des d’una perspectiva interna, aquestes setmanes s’ha estat parlant força sobre la candidatura en qüestió, II-SP… i se n’ha parlat tant en “positiu”, com en “negatiu”, o millor dit, en sentit més o menys crític. L’argument principal en sentit més crític ha estat, no tant amb la candidatura en qüestió, sinó amb el procés “accelerat” que l’ha portada a constituir-se i presentar-se a aquestes eleccions europees.
Aquestes crítiques ens semblen fins a un punt molt raonables, ja que és cert que tot plegat ha estat força “accelerat”, fins i tot, ha donat la impressió de precipitació, de manca de diàleg i debat… Però si tenim present la terrible campanya de criminalització, el silenci institucional, les amenaces de grups neonazis (que han arribat a l’extrem d’amenaces personals directes a companys a l’Horta Nord) i, sobretot, l’intent d’il·legalització, considerem i entenem que és més que obvi que no es podia fer d’una altra manera… i si ho haguérem pogut fer de l’altra, només hauria estat possible perquè en eixe cas no li hauríem causat cap malestar ni preocupació a l’estat.
Per tant, en aquest sentit, cal aturar-se i pensar en tots els riscos assumits per poder constituir aquesta candidatura, i que si la feina ha estat tan dificultosa, només ha estat per la por generada en totes les institucions de l’estat. En aquest marc i circumstàncies, no podem evitar preguntar-nos, què hauria passat si efectivament haguérem mamprès eixe diàleg i debat, necessari per una banda, però que ens hauria deixat, com diuen al meu poble, “amb el cul a l’aire” a totes les estructures del nostre moviment? Per tant, s’ha fet una feina, creiem positiva, i el millor, sense desgastar el nostre moviment, i la nostra eina institucional, la CUP.
Ara bé, com dèiem a l’inici d’aquest article, sí que s’han vist comentaris amb un seguit de crítiques sobre un possible “confusionisme”, creat al voltant de determinats posicionaments “enfrontats” entre sectors suposadament “electoralistes” i “no-electoralistes”… És a dir, que cada vegada es veu més clarament l’existència d’una mena de dos “bàndols”, amb acusacions mútues de crear confusionismes, existència de contradiccions (que d’una forma o d’altra sempre hi són, i hi seran… i que no considerem negatives), i fonamentalment per una qüestió que honestament entenem que no ens hauria de treure tant la son, com és la “lluita institucional” a gran escala.
A veure, encara que entenem i podríem compartir eixa sensació d’immediatesa, d’urgència, d’allò del “joc començat”, d’allò de la “visibilització” (o visualització) política a les “grans” institucions, etc., i sobretot, partint d’un grandíssim respecte cap a tots els companys i companyes de lluita (independentment de llur posicionament), tinc molt clar que ens resta molt de camí per fer encara, abans de fer el salt a les “grans” institucions (autonòmiques, etc.), i creiem que aquesta conclusió hauria de ser una de les principals a l’hora d’analitzar els resultats electorals d’aquestes europees. Ja que la realitat és una dura mestra, i diumenge a la nit ens donava una nova lliçó d’humilitat, per recordar-nos quanta feina ens queda encara per fer.
I en aquest sentit, cal que l’EI –en el seu conjunt- i la CUP –en particular- (tant les bases com la direcció) analitzi bé el resultat electoral d’II-SP, no només en clau general –cosa que d’alguna manera invalida qualsevol aventura suïcida a qualsevol elecció autonòmica- sinó que, per altra banda, és important estudiar els resultats d’II-SP poble per poble, ciutat per ciutat, des d’una perspectiva municipalista i popular, ja que en alguns casos II-SP ha estat tercera força política (en llocs on ni la CUP ni l’EI està representada) o, en el cas particular de Barcelona, II-SP ha fregat els 5.000 vots (una quantitat gens menyspreable). Cal llegir, per tant, aquests resultats en clau política, des de la maduresa, i cal analitzar-los punt per punt i saber-ne extreure les conclusions adients. Hi ha encara moltíssima feina a fer, companys.
En el cas de les eleccions europees, ara el que cal és entendre molt bé què és el que hem fet malament…, aprofitar molt bé tot allò que sí hem sabut fer, i sobretot, començar a organitzar totes eixes persones que s’han il·lusionat amb aquesta candidatura i hi han treballat (bé nous militants, persones que venien d’altres organitzacions o encara millor, aquelles persones que feia anys i panys que no estaven en primera línia de “batalla”), per reforçar el conjunt del moviment.
Sobre les persones que han participat en la candidatura d’II-SP, veiem gent sindicalista de diversos sectors, algun company de la COS, gent crítica de CCOO, gent de COBAS, gent de la CGT, ex-militants del PCC, gent propera a EU, ex-MC, etc. En aquest sentit, entenem com quelcom molt positiu l’aposta que han fet aquests sectors fent una campanya amb una visió nítida de l’àmbit nacional dels Països Catalans, apropant-se així a l’Esquerra Independentista. Mai abans, aquest apropament havia estat tan evident. Però, cal que aquest apropament sigui una realitat i que no esdevingui una flor d’estiu. I aquest prec, el fem tant al conjunt de l’Esquerra Independentista per facilitar-lo, com a aquells sectors d’esquerres i sindicals per tal que aquest primer pas que han fet no es quedi en el no res.
Per altra banda, per molt que n’estiguem d’acord amb la crítica… la realitat marca les circumstàncies. No sabem quin concepte tindrà cadascú sobre la “dialèctica”, però dins del nostre limitat coneixement, nosaltres entenem, ens organitzem, treballem i analitzem en funció de la situació, de la via que ha portat envers ella, i dels camins que la situació pot portar de cara al futur (a curt, mig i llarg termini)… i sempre tenint ben present la correlació de forces, la realitat de cada poble i comarca del país (els que ens coneixen ja saben bé que la nostra militància precisament ens força a una gran mobilitat arreu de tot el país, la qual cosa ens permet anar coneixent diferents realitats o situacions del moviment i del país en el seu conjunt), i les possibilitats que ens dóna cada ocasió.
Un dels sotasignants, fa cinc anys va formar part de les llistes de la CUP a les europees, i vaig participar il·lusionat i de forma activa en la campanya… i ho feia amb un objectiu molt clar: expandir l’EI i el projecte municipalista de la CUP arreu de les comarques (i molt especialment a les comarques del sud del país). Dissortadament, les mancances del moment (que no es van valorar bé a l’hora de presentar-s’hi) i en conseqüència, els resultats obtinguts, no van possibilitar que eixe teòric procés “expansiu” es consolidés més enllà d’alguns nuclis puntuals, amb el corresponent desànim en molts companys i companyes que hi van bolcar moltes de les seues il·lusions, potser força innocents algunes d’elles, però molt sinceres… i que com a mínim va costar 3 o més anys recuperar per la lluita.
Ara, cinc anys després, s’hi presentava II-SP a les europees, i malgrat certes reticències inicials molta gent ens hi vam il·lusionar, més encara si cap, i el que és cert és que hi ha hagut una major implicació de més gent i actes més multitudinaris… i el més important, tornem a repetir, la implicació de companys i companyes que feia temps, molts anys, que no vèiem en primera línia, i a companyes i companys que mai havien treballat amb l’EI, i que per primera vegada hi treballen colze a colze. Ara tampoc hem aconseguit representació. Però sí podem veure una millora significativa en els resultats, havent arribat a prop dels 22.000 vots al sud de l’Albera (quan fa 5 anys en vam treure poc més de 7.000), i això que cada dia que passa es fa més evident el robatori de vots a molts pobles del nostre país i arreu de l’estat. Malauradament, es veu clarament que encara som molt lluny, de tenir les forces i les estructures necessàries per realitzar “l’assalt” electoral al parlament de la ciutadella de Barcelona.
I això, no és qüestió de “pors”, “manca de valor”, o de “manca de ganes de treballar-hi”, com he arribat a llegir en alguns articles o comentaris…, sinó d’ORGANITZACIÓ. Algú que conega la militància de l’EI, de les seues organitzacions, arreu de les nostres comarques, independentment d’organitzacions, no hauria de dir coses com eixes, ja que precisament el que fan és generar desconfiança, malestar i desànim… quan la immensa majoria de la nostra gent és capaç de sacrificar molt, moltíssim, amb el seu treball i compromís quotidià (ja voldrien tenir una mica d’eixe compromís els partits institucionals)… Necessitem veure i entendre (ens agrade o no), que ens manca estructura, organització, i formació i capacitació de la nostra militància, i sobre tot de moltes i molts dels que cada dia se’ns arrimen.
Amb total sinceritat i convenciment crec que això només ho podem assolir mitjançant el treball de base, reforçant les estructures que ja tenim als barris, pobles i comarques, i fent-ne de noves… i eixa via la podem enfortir i consolidar moltíssim mitjançant les eleccions municipals, constituint candidatures que, a nivell local representen totes eixes lluites, que puguen englobar tota la nostra gent, i també a aquelles companyes i companys que amb la campanya d’II-SP han treballat amb l’EI… i perquè a més, de cara a les municipals vinents, encara tenim 2 anys per treballar-hi (deixarem passar de llarg els bons resultats de l’II-SP en algunes poblacions?). Un cop passades les municipals, i si realment hem estat capaços d’assolir els nostres objectius (tant a nivell de representació, com d’expansió territorial), llavors ja estaríem en condicions de començar a parlar de nous objectius (per exemple, les autonòmiques al conjunt d’autonomies al sud de l’Albera).
Sincerament creiem que en aquests moments, el fet de la presentació de la CUP a les properes autonòmiques principatines, generaria més problemes que no avantatges.
Què tenim en contra (o ens podria perjudicar)?
– Una Llei electoral poc democràtica i injusta que premia enormement els dos partits majoritaris i castiga les minories (el cas del País València és greu, perquè obliga a treure un 5% de mitjana no a nivell provincial, sinó autonòmic).
– La voluntat governativa de tombar la nostra candidatura, abans, durant i després de les eleccions.
– La censura informativa a tots els nivells.
– La manca de visibilització en la implicació de bona part de l’EI en lluites sectorials: moviment obrer, ecologia, moviment veïnal, etc. Com més implicació hi hagi, i sobre tot, més visibilització hi hagi d’eixa implicació i compromís, més fàcil serà la victòria. Com menys es visibilitze aquesta implicació, més fàcil serà la derrota.
– Manca d’estructura a nivell nacional (podent-se provocar una escletxa a nivell territorial).
– Necessitat de formació i capacitació tècnica en qüestions de pressupostos municipals, gestió urbana, urbanisme, mediació social, etc.
– Reforçar les estructures solidàries (i l’escassa presència al conjunt del país), ja que davant d’una campanya com la que es planteja, hauríem de fer front a tres vies repressives (això amb sort):
o Campanya de criminalització per tot arreu.
o Silenciament de la CUP als mitjans oficials.
o Repressió directa de les forces d’ocupació i dels grupuscles feixistes.
– Manca de recursos econòmics… que ens deixaria sense gaires fons per plantejar una campanya de municipals a nivell nacional (sobretot quan on més suport tècnic i econòmic necessitem és a les Terres de l‘Ebre, al País Valencià i a Mallorca)
– Manca de temps real: menys d’un any per preparar una contesa electoral, que sense experiència, etc., podria acabar-li fent moltíssim de mal a la CUP i al conjunt del moviment (amb tot el nostre respecte i estima pels companys i amics que tenim a ERPV, al PV s’ha vist molt bé què pot passar, observant l’exemple d’ERPV… i això que ells tenien moltíssim més suport econòmic del que tenim o tindríem nosaltres)
– L’estructura electoral del conjunt del país (al sud de l’Albera), en què la primera força és el PP i la segona el PsoE (la qual cosa ens força a potenciar més el treball de base, de cara a cara, si volem anar guanyant espai)
En resum:
– Una vegada passades les europees, ens hi hem de posar a treballar de valent, i anar aproximant i organitzant a totes eixes companyes i companys que han anat arrimant-se a l’EI gràcies a aquesta campanya.
– Cal també, reforçar, aprofundir i estendre arreu del país els espais de debat i trobada unitaris de l’EI, per poder parlar cara a cara, i millorar i potenciar la coordinació entre nosaltres.
– Estudiar, cas per cas, el resultat de les eleccions en clau política, amb l’objectiu d’organitzar-nos políticament allà on s’han tret bons resultats, per començar a estudiar la possibilitat d’organitzar CUPs locals, reforçar les estructures sindicals i estudiantils, potenciar la coordinació antirrepressiva i del jovent, etc.
En tots els anys que, directament o indirecta, hem estat vinculats a l’EI, malgrat els daltabaixos, hem vist com les coses van avançant i madurant, creiem que anem per bon camí, però precisament és ara, quan les coses es poden veure “properes”, a “tocar de la mà”, quan no ens podem permetre el risc de córrer massa i ensopegar una altra vegada.
Així, i per acabar, com se sol dir al món del muntanyisme, “no és millor escalador aquell que fa, o prova, més vies i més difícils, sinó aquell que malgrat els anys, sense presses i sense assumir riscos innecessaris, assoleix l’objectiu marcat”.
Posem-nos-hi!! Ànims i avancem amb l’organització, la solidaritat i la lluita!!
Posem-nos-hi!! Que tot està per fer… i tot és possible!!
* Gonçal Bravo és militant de la COS de l’Horta i Santi Martínez és militant de la COS del Camp
