Perseguint la utopia
“La propietat dels treballadors i les cooperatives no tindran èxit a competir dins els termes del capitalisme.”
Enguany es compleix el cinquè centenari d’Utopia,el llibre de Thomas More que va introduir el terme utopia en el pensament radical durant els primers temps del capitalisme. En la història de More, un personatge de ficció declara: “allà on hi ha propietat privada i el diner és la mesura de totes les coses, gairebé mai és possible que una comunitat es regeixi per la justícia o la felicitat”.
Cinc-cents anys després, aquesta idea ―que la propietat privada dels mitjans de producció és la barrera fonamental per a un món millor― té molt predicament dins l’esquerra, i són molts els que reclamen una economia basada en el control directe dels treballadors i la comunitat.
Michael Albert i Robin Hahnel eren a l’avantguarda d’aquest tipus de demandes, tractant d’establir la viabilitat pràctica d’uns inicis d’”economia participativa” a principis dels noranta. Escrivint després de la crisi financera de 2008, Hahnel va tornar a insistir en la importància de creure en una alternativa plausible, sense la qual, ha dit, “no podem esperar que la gent prengui els riscos necessaris per canviar les coses” ni “forjar cap estratègia de com arribar d’un lloc a l’altre”.
Defensors més recents han anat del problema de la confiança al problema de l’estratègia. Tres destacats intel·lectuals d’esquerra són al centre d’aquests esforços: Richard Wolff, Gar Alperovitz i Erik Olin Wright.
Tot i treballar de forma més o menys independent, els seus arguments coincideixen i han trobat una audiència receptiva entre els activistes desil·lusionats amb els sindicats, la política electoral i la seva pròpia experiència en els moviments socials, però inspirats pels experiments de control popular a l’Amèrica Llatina. Amb cada cop més interès, l’economia participativa s’ha denominat la pròxima gran idea en l’esquerra.
Els partidaris del control popular advoquen per l’adquisició gradual i directa dels centres de treball per grups de treballadors, dins el capitalisme, juntament amb una expansió immediata de les cooperatives i la difusió de la participació descentralitzada en tots els aspectes de la vida social. Amb el temps, aquests canvis quantitatius efectuarien un canvi qualitatiu, i el capitalisme evolucionaria cap a una societat basada en la democràcia econòmica i social substantiva.
Per Richard Wolff, economista polític, el problema que defineix el capitalisme és l’explotació. Els capitalistes ―en virtut del seu control sobre els mitjans de producció― compren la força de treball, l’organitzen i controlen els excedents que els treballadors creen, tant per al seu propi consum com, sobretot, per a la reinversió productiva que manté aquest cicle viu.
Però Wolff no pensa que puguem acabar amb l’explotació en tractar de regular els mercats o girar cap a alternatives estatistes, ja siguin socialdemòcrates o comunistes. Tenint en compte les relacions de poder arrelades al capitalisme, pensa que les empreses, inevitablement, capturen els reguladors i l’expansió fiscal fa créixer el sistema, en lloc d’alterar-lo. I la planificació central simplement suplanta els capitalistes amb els buròcrates de l’estat.
Com gran part de l’esquerra nord-americana, Wolff simpatitza amb els sindicats. Però ja no els veu capaços de dirigir cap canvi social. En canvi, presenta una alternativa de base sindical fonamentada en la creació d’empreses autogestionades per treballadors (WSDE) i enfocades a l’”organització interna de les empreses productives” i a “col·locar els treballadors de cada empresa productiva com els que s’apropien dels seus excedents”.
L’historiador Gar Alperovitz, igualment optimista, argumenta que els treballadors ja tenen una base material per unir-se a aquesta revolució en les relacions de propietat. Distanciant-se de l’opinió generalitzada de les últimes tres dècades com un període d’expectatives perpètuament baixes, a l’obra I aleshores què hem de fer?, Alperovitz prediu que cada vegada més gent s’abraçarà a un gir contra les relacions socials capitalistes, a mesura que “l’economia continuï deteriorant-se, oferint poques alternatives altres que innovar i prendre les coses en les seves pròpies mans”.
Fa un pas més enllà i afirma que la “propera revolució americana” ja està en marxa. “El socialisme”, ens diu Alperovitz, “és tan comú com l’herba als EUA” (afegint entre parèntesis “bé, potser no és tan comú… però, comptat i debatut, segueix sent molt comú”).
En un capítol titulat “El socialisme de cada dia, sempre, estil americà”, Alperovitz assenyala que la “democratització silenciosa” de l’economia dels Estats Units ha portat “més del 40 per cent de la població” a unir-se a les cooperatives i més de deu milions a esdevenir membres dels plans d’adquisició d’accions per a empleats (ESOP). Els ESOP, afegeix per donar èmfasi, inclouen “tres milions més que militen en sindicats en el sector privat”.
Erik Olin Wright, sociòleg marxista, és teòricament més ambiciós i ple de matisos en la seva argumentació que Alperovitz. Amb raó, rebutja el corrent determinista del marxisme vulgar i, tot i que espera que la lluita per reemplaçar al capitalisme inclourà greus conflictes i ruptures localitzades, amb molt de seny veu passada de moda la solució insurreccional en una època en què el capitalisme està acoblat principalment amb la democràcia liberal. Més encara, Wright tem que el corol·lari d’una ruptura ―la “dictadura del proletariat”― corre el risc d’un autoritarisme més greu. Això no vol dir que s’alineï amb els moviments socials anarquistes amb tints implacablement hostils a l’estat; veu l’Estat com un lloc important de la lluita.
Però, igual que Wolff i Alperovitz, adopta un marc de “metamorfosi” gradualista i col·loca un pes considerable en el desenvolupament eclèctic d’”alternatives” intersticials que creixen en les esquerdes del capitalisme: “utopies reals” que, amb el temps, es puguin estendre fins al nucli del capitalisme.
L’atractiu dels microcosmos d’un món futur, com ara cooperatives i WSDE, apel·la a un desig comú de control substantiu de la nostra vida quotidiana, així com a una esperança que aquestes institucions podrien actuar com a ariets estratègics per assolir el socialisme.
D’altra banda, el populisme de declinació marxista d’aquest enfocament sembla oferir una via d’escapament tant respecte al fet de treballar dins el sistema i ser-hi cooptat com pel que fa a esperar una revolució que no arriba mai.
Per a molts activistes, també sembla que conté l’avantatge afegit d’esquivar les confuses complexitats involucrades en el fet d’enfrontar-se amb l’estat, tot i que aquest se situa en el centre de les relacions de propietat i el poder capitalistes. Al final, però, aquesta orientació estratègica és insuficient.
Objectius i mitjans
Les dificultats sorgeixen ràpidament en les propostes per introduir autogestió dels treballadors dins el capitalisme, sobretot quan es tracta de la propietat. Albert i Hahnel sempre van tenir la cura d’insistir que els treballadors no són amos del seu centre de treball en particular, fins i tot si el controlen ―el centre de treball pertany a la societat en el seu conjunt.
Van argumentar que els treballadors han de “dirigir” els seus centres de treball, ja que són els “més afectats” pel que passa allà, però perquè la democràcia socialista funcioni, tots els afectats per les decisions dels centres de treball ―altres treballadors, així com els consumidors i la comunitat― han de tenir veu en com gastar els excedents generats per la producció.
No obstant això, les preguntes espinoses sobre la propietat ―i la mediació entre mitjans i fins, en termes més generals― sorgeixen quan s’implementa el control obrer dins el capitalisme, un sistema en què la institucionalització de la propietat requereix que la propietat resideixi legalment i substantivament en algun lloc.
Si la propietat estatal és rebutjada com a intermediació per als béns comuns i si la propietat de les empreses controlades pels treballadors és en mans dels treballadors, llavors aquests grups de treballadors es converteixen essencialment en els seus propis capitalistes. Tenen dret de propietat, mobilitzen les seves pròpies finances, i controlen i reinverteixen “el seu” excedent per al seu propi benefici.
La importància d’autoritzar legalment els drets de propietat va aparèixer després de la crisi econòmica de 2001 a l’Argentina. Mentre que els treballadors es van fer càrrec de fàbriques tancades, necessitaven la garantia clara dels drets de propietat per evitar que els neguessin el finançament i el crèdit per a la compra de components i matèries primeres a compte de les vendes.
L’estat va accedir a aquesta demanda, però només amb la condició que els centres de treball es convertissin en cooperatives, és a dir, els treballadors heretaven els deutes de les “fàbriques recuperades” i també eren responsables de les seves pèrdues.
Els treballadors més militants es van oposar a aquesta disposició. Ells volien un paper en la gestió dels centres de treball, però argumentaven que l’estat se n’havia de fer càrrec legalment, finançar la seva renovació, i lligar-les en un pla a través de tots els centres de treball. Aquestes demandes, en general, van ser derrotades.
Així, els treballadors van acabar amb cooperatives i van ser soscavats triplement com a competidors dins el capitalisme: van començar amb instal·lacions que els capitalistes havien deixat descapitalitzades i no competitives; es van fer càrrec dels deutes; i van haver de posar els seus propis estalvis en les instal·lacions o acceptar salaris més baixos per fer front als problemes dels deutes i les noves inversions.
El cas de l’Argentina posa en dubte la idea que tenir més centres de treball controlats pels treballadors o cooperatives es tradueix tot seguit en un ordre social cada vegada més igualitari.
Sense un mecanisme institucional alternatiu per a la coordinació de les activitats productives, els mercats competitius ―que Hahneldescriu com “el càncer del socialisme”― transformen les diferències en els actius, habilitats, avantatges de localització i valoració de productes en grans desigualtats entre els treballadors i les comunitats.
L’impacte negatiu d’aquestes desigualtats en la solidaritat social es va fer dolorosament evident a l’antiga Iugoslàvia, que havia implantat completament el socialisme de mercat. La distribució desigual d’avantatges històrics i geogràfics significava que les desigualtats entre les empreses també es van expressar a escala regional.
Quan això se superposà amb les estructures polítiques ètniques i clientelistes, s’agreujaren perillosament les tensions ètniques. I quan el nord de Iugoslàvia va desenvolupar llaços econòmics més estrets amb Europa, es van amplificar aquestes desigualtats.
Una de les més importants desigualtats generades per la competència ―una part ineludible del capitalisme― és la desocupació. Si les empreses reeixides porten les que no tenen èxit a la fallida i si els col·lectius de treballadors prefereixen no contractar i no compartir els beneficis amb els treballadors que acaben d’entrar a la força laboral, què passa amb els treballadors que han quedat sense feina?
Wolff ha reflexionat sobre aquesta qüestió, i reconeix que una economia poblada per WSDE requeriria la intervenció de l’estat per combatre la desocupació. Però la seva antipatia cap a l’estat el deixa amb una resposta sorprenentment ingènua: “En lloc d’un període de rebre pagaments per desocupació regular, [els treballadors] podrien triar obtenir el total de pagaments per avançat com a capital inicial per a una WSDE.”
L’enviament de treballadors que no han pogut trobar feina de nou a la jungla competitiva, o l’oferta als treballadors que acaben d’entrar a la força de treball de l’oportunitat de competir amb els ja establerts, sona molt semblant a les solucions ofertes per la dreta llibertària. I no té en compte el fet que l’únic lloc amb un programa d’aquest tipus (Itàlia) té una taxa de desocupació que duplica la dels EUA.
Un model que apareix a la superfície per abordar millor el problema de la fragmentació de la propietat de la classe obrera és el Fons de Solidaritat del Quebec (QSF) ―un dels exemples d’”utopies reals” que lloa Wright.
El QSF és diferent en el fet que l’estat subsidia els treballadors per invertir en un “fons de solidaritat” i col·loca les decisions de propietat i d’inversió no en les mans dels treballadors dispersos o subgrups dels treballadors, sinó en una col·lectivitat més gran: en aquest cas, un cos de centrals sindicals.
Tot i que Wright reconeix que el QSF no qüestiona el capitalisme, encara sembla creure que pot contribuir al projecte més ampli que sí que ho faci. Això és un error. Posar els líders sindicals a la direcció no garanteix en si mateix una política millor. De fet, el QSF va ser originalment dissenyat per desviar l’atenció de les demandes populistes radicals com el control de les institucions financeres privades, no per a la democratització de l’economia.
En realitat, la participació dels treballadors en el QSF consisteix sobretot en la participació en els incentius fiscals, excepcionalment alts, atorgats a aquells que contribueixen al fons (un benefici que ha ajudat a silenciar les crítiques de retallades dels impostos a les empreses). El QSF també proporciona la Federació de Treballadors de Quebec oportunitats clientelistes, com ara llocs de treball ben remunerats en la part superior i una remuneració dels activistes que venen el programa als treballadors en els centres de treball.
Per sobre de tot, la preocupació del fons per un alt rendiment i legitimitat en els cercles d’inversió ha impedit l’ús dels seus fons per afavorir a les empreses sindicades, ha impedit abstenir-se de les inversions en les empreses antisindicals, tenir en compte les conversions creatives, o mostrar cap afinitat significativa envers les inversions socials. En aquest sentit, la identificació errònia que fa Wright del Quebec com una “economia social” sembla reflectir una determinació tàctica de l’esquerra per trobar exemples positius que estimulin l’optimisme. A favor seu, el Quebec ha introduït programes progressistes com la cura de nens.
Però la història completa no és tan diferent de la d’altres jurisdiccions. Els estudiants i els sindicats han estat manifestant-se als carrers contra els augments de matrícules, les retallades en el sector públic, la congelació dels salaris i la degradació del medi ambient. Al Quebec, com a tot arreu, cap “economia social” ha substituït el conjunt de polítiques que identifiquem com a neoliberalisme.
Propostes més ambicioses que col·lectivitzin la propietat de mica en mica sense limitar directament el poder de la capital són encara més propenses a ensopegar amb obstacles seriosos. El Pla Meidner a Suècia n’és una il·lustració útil.
El Pla Meidner, dissenyat per la central sindical sueca LO en la dècada de 1970, va proposar una taxa anual en els beneficis que després es convertien en accions i es col·locaven en un fons central controlat pels sindicats (que en aquest moment representaven més del 80 per cent dels treballadors). Els fons podrien assignar-se democràticament al desenvolupament regional i sectorial i, amb el temps, la propietat majoritària dels actius productius de la nació passaria dels propietaris privats a la classe obrera sueca. Però la qüestió del temps va resultar ser un problema important: durant la transició, l’economia sueca seguiria sent dependent de les mateixes empreses privades que el pla volia expropiar.
Advertint que frenarien instintivament la inversió a llarg termini si s’amenaçaven els seus drets de propietat, i argumentant que l’eficiència, l’estabilitat i fins i tot els nivells de vida patirien danys irreparables si la transferència de la propietat es duia a terme, les empreses es van mobilitzar agressivament contra el Pla Meidner.
Combatre l’amenaça dels empresaris exigia una resposta àmplia, agressiva, incloent-hi el bloqueig dels actius de les empreses i evitar que sortissin del país. No obstant això, un trencament tan radical amb el capitalisme no estava a l’ordre del dia, i la proposta de la LO ―elegant en teoria, però contradictòria econòmicament i política― va ser la derrotada i mai va reviure.
Cheerleading
Una avaluació sòbria dels èxits i fracassos dels experiments en la propietat d’empreses dels treballadors és essencial. Malauradament, la debilitat de l’esquerra ha reforçat la tendència a exagerar la importància de les lluites prometedors.
Desesperats per una bona notícia, els activistes aplaudeixen rabiosament cada presa dels treballadors o d’”avenç”. Però, quan desapareix l’efecte de la novetat, el que obtenim no és cap anàlisi, sinó un canvi en l’atenció a la següent acció estimulant i, després, la següent.
Un exemple d’això és l’empresa Republic Windows and Doors, a Chicago. Després d’un tancament anunciat, una ocupació, un canvi en la propietat i un altre anunci del tancament, els treballadors ―amb l’esperança de trobar un altre propietari― van tenir el coratge de fer el pas d’establir una cooperativa de treballadors. Seguí una ràfega d’articles entusiastes, amb l’esperança que podria estimular un ressorgiment, llargament esperat, del moviment obrer.
Però quan això no va pasar immediatament, Republic va caure fora del radar de l’esquerra. Gairebé no hi va haver discussió sobre l’angoixant resultat final: dels 240 treballadors originals que es van enfrontar al primer anunci del tancament, el 2008, només n’hi romanen 17, i a causa de la pressió de la competència, es paguen a ells mateixos prop o per sota del salari mínim (com a “copropietaris”, que no estan coberts per les lleis de salari mínim).
La tragèdia de la Republic posa en relleu els límits de les adquisicions d’empreses esporàdiques, més o menys arbitràries, sobretot quan ―com és la norma― la fàbrica en qüestió ha estat rebutjada pel capital, però segueix estant subjecta a les mateixes relacions de competència entre les empreses.
Encara que segueixen sent admirables com a mesures defensives, les adquisicions de fàbriques no són inherentment amenaçadores de l’status quo, ni necessàriament condueixen a comprensions més profundes, més compromisos i capacitats estratègiques que podrien servir de base per a un futur desafiament al capitalisme.
Un exemple més dramàtic és l’onada d’adquisicions a l’Argentina, fet que va provocar un entusiasme especialment intens de l’esquerra internacional. Encoratjats pel suport de les comunitats veïnes, la solidaritat dels treballadors d’altres plantes preses i els piqueteros (grups mobilitzats de treballadors desocupats), els treballadors van bloquejar amb èxit els intents estatals de desallotjament de les seves fàbriques recuperades. Més encara: en el procés de fer funcionar aquests centres de treball, els treballadors van aprendre noves habilitats, la màxima prioritat es va col·locar en la salut i la seguretat, els treballadors tendien a ser més flexibles en el repartiment de les càrregues de treball, i les jerarquies dins el centre de treball i l’estratificació d’ingressos van ser substancialment anivellades (particularment on les lluites per mantenir oberts els centres de treball eren més agudes).
Igual que en els moments passats de profunda agitació política, les accions dels treballadors van confirmar el potencial radical i la centralitat de la classe obrera. Marina Kabat, una observadora atenta d’aquests desenvolupaments, va caracteritzar encertadament els esdeveniments argentins com “un dels grans èxits del moviment obrer”. Però Kabat també va aconsellar cautela: “passar per alt els seus límits i contradiccions no ajudarà a conservar-los ni a desenvolupar el seu potencial complet per al futur”.
Malgrat que aquestes accions representen alternatives concretes per a determinats grups de treballadors i les seves comunitats ―i han deixat importants llegats―, no van esdevenir un model alternatiu per a la societat en el seu conjunt. Les plantes van ser apropiades per desesperació, no per preferència estratègica.
Sense una estratègia conscient de transformació social global, especialment la necessitat d’anar més enllà i guanyar el poder de l’estat per tal de donar suport, ampliar i coordinar les apropiacions i eliminar la competència com a força rectora, el trencament amb el capitalisme mai va ser una possibilitat real.
Les apropiacions (tomas) es mantenen a l’agenda en l’Argentina d’avui, però el seu creixement s’ha alentit enmig d’una caiguda dels tancaments. Fins l’any 2014 hi havia unes 300 empreses propietat dels treballadors que abastaven gairebé catorze mil treballadors, una petita fracció de les 200.000 empreses registrades a l’Argentina i menys d’una desena part de l’1 per cent de la força laboral del país. Les apropiacions dels treballadors no han tocat els centres de treball pròspers o els “llocs de comandament” de l’economia.
Una altra microalternativa popular és la cooperativa, una forma de negoci basada en el principi igualitari d‘un membre, un vot. No es poden negar els èxits de cooperatives, però és important no exagerar la seva importància.
Tot i que és famosa la lloança que féu Marx de les cooperatives de treball com a “representants dins de la vella forma dels primers brots de la novetat”, també va insistir que “és natural que reprodueixin, i han de reproduir, en tots els aspectes de la seva organització real totes les deficiències del sistema imperant”.
La igualtat formal de les cooperatives no vol dir necessàriament que tots hi participin igual, com en la democràcia electoral, burocràcies i elits (i indiferència) fàcilment desbaraten la promesa del dret de vot. A més, més del 90 per cent de les cooperatives són cooperatives de consum, és a dir, els principals propietaris no són les persones que hi treballen.
Fins i tot en cooperatives propietat dels treballadors, la participación en la propietat i l’ocupació no sempre coincideixen: a la Cooperative Home Care Associates, la cooperativa més gran dels EUA, només la meitat dels treballadors en són propietaris. Això no és infreqüent: moltes cooperatives cooperatives només en són de nom, i algunes de gran magnitud fins i tot fomenten obertament la propietat d’accions especials que debilita el control dels seus membres.
Les cooperatives tampoc no són tan autònomes dels dictats del capitalisme com els seus defensors suposen. Les cooperatives de crèdit ―el tipus més freqüent― han hagut d’entrar en els mercats financers per obtenir els fons per donar servei a la seva base i, per tant, estan integrades de manera efectiva en Wall Street. Algunes fins i tot van estar implicades en la crisi financera de 2008.
Una mirada a Mondragón, l’emblemàtica cooperativa amb sis dècades d’antiguitat al País Basc, revela les limitacions de les cooperatives. Amb una plantilla de 80.000 persones i que opera a escala mundial a través de 150.000 empreses amb vendes anuals de 16.000 milions de dòlars, Mondragón és una demostració vivent que és posible fer funcionar un negoci que té una estructura formalment democràtica, una estructura d’ingressos i de poder significativament anivellada, i un model d’acomiadament més humà i planificat. Però Mondragón és molt per sota de l’ideal d’Albert i Hahnel. Mentre que la relació d’ingressos executiu/treballador hi és de 6,5: 1 ―molt menor dels 350:1 dels EUA―, encara situa els alts directius en un món diferent del dels treballadors. I, com ha mostrat Sharryn Kashmir en la seva investigació, la participació en la presa de decisions ha estat principalment en interès dels nivells de gestió inferior, no dels treballadors.
Els esdeveniments recents han portat problemes addicionals. La pressió competitiva conduí al tancament d’una de les parts més grans de Mondragón (Fagor, un fabricant d’electrodomèstics amb 3.400 treballadors), i la cooperativa és cada vegada més dependent dels treballadors temporals a la seu matriu, mentre que la creixent producció a l’exterior utilitza treballadors contractats, no membres de la cooperativa.
En resum, les cooperatives, que havien estat una part integral dels moviments polítics radicals, ara estan integrades en gran mesura en l’ordre capitalista. Poden pressionar per canvis particulars, però ja no es mobilitzen al costat dels que lluiten contra el capitalisme. En lloc d’això, el principal interès dels membres de la cooperativa, en general, no és res més radical que aconseguir un preu de venda més alt o un preu de compra més baix al mercat; no és res de què ens haguem de burlar, però tampoc és res que tregui la son als capitalistes.
Fins i tot amb aquestes deficiències, les apropiacions i les cooperatives tenen alguns atributs positius estratègics. L’entusiasme pels plans d’adquisició d’accions per a empleats (ESOP), per contra, és francament desconcertant. Amb els ESOP, els treballadors són compensats parcialment a través d’accions de la companyia, que es mantenen en fideïcomís fins que es retiren o són acomiadats. Un defensor notable, Alperovitz, admet que els ESOP estan lluny de ser perfectes, però encara els cita com a prova de “reconstrucció evolutiva” en l’avenç de la democràcia. Però, de fet, aquests plans es van introduir per soscavar la democràcia als centres de treball i el poder dels treballadors, no per millorar-la. Empreses com Procter and Gamble, IBM, Coca-Cola, i UPS van triar els plans d’adquisició d’accions dels empleats per les retallades d’impostos i per ajudar a mantenir els sindicats fora (o almenys limitar i combatre la seva mobilització pels salaris o beneficis oferint una “compensació” parcial).
Com concloïa un article de la Reserva Federal que examinava la relació entre la negociació sindical i els ESOP, “els ESOP creen incentius perquè els sindicats esdevinguin negociadors més febles”. Des del punt de vista de desafiar el capitalisme, els ESOP no són prefiguratius, sinó integradors. Les opcions d’accions que s’ofereixen als treballadors no impliquen cap redistribució del poder, i el que els treballadors en general “comparteixen” en termes d’ingressos empresarials no és més que un tros del acaben de cedir.
En l’intent d’establir l’hegemonia de la idea dels ESOP, Alperovitz cita tímidament ni més ni menys que l’expresident Ronald Reagan: “No puc evitar creure”, va dir en un discurs el 1987, “que en el futur veurem en els Estats Units i a tot el món occidental una tendència creixent cap al següent pas lògic, propietat dels empleats”.
Però lluny de sugerir el poder d’una idea a la qual ha arribat el seu temps, el suport de Reagan (com el discurs complet deixa clar) assenyalava la seva comoditat amb una manera d’organització que ja no amenaçava l’establishment.
El que sostinc no és que s’hagi de descartar la importància de les estratègies dissenyades per augmentar el control dels treballadors i la seva propietat. En general, les preses de fàbriques i cooperatives han de ser rebudes amb entusiasme. Però el que falta en molta de l’anàlisi recent és una investigació desapassionada, des del suport i la camaraderia, de les seves fortaleses i debilitats, perquè, més enllà de la solidaritat, en podem aprendre, en lloc d’afegir-les a les il·lusions existents, obtenint amb això una millor apreciació del que realment cal per a la transformació de la societat.
L’estat i la direcció de la classe treballadora
Per arribar als seus objectius suposadament radicals, el moviment pel control obrer dins el capitalisme ofereix estratègies curiosament apolítiques. Donen prioritat a les relacions de propietat desafiants, però paren poca atenció a la necessitat d’entrar i transformar l’estat, i semblen parar molt poc esment a la forma en què la competència entre les empreses ajuda a reproduir les relacions socials i les prioritats del capitalisme.
Vinculada a aquestes deficiències hi ha la poca importància donada a l’acció política i els tipus de capacitats polítiques de classe —en contraposició a les capacitats econòmiques de classe— que calen per “arribar-hi”. Aquest desinterès relatiu al poder i la direcció és la debilitat més important d’aquest moviment.
Com s’apropiarien realment els treballadors dels centres de treball no abandonats pel capital? És correcte esperar que els treballadors fins i tot vulguin fer-ho, atesa la incertesa i la falta de suport institucional? Quins preparatius estan fent per al contraatac inevitable des de l’estat, si aquest moviment realment comença a amenaçar les empreses dominants de l’economia i limitar l’acumulació de capital privat? I, més enllà de qualsevol amenaça de l’Estat, de quina forma aquests fragments d’un nou ordre social han de coordinar-se i protegir-se de les pressions destructives de la competència nacional i internacional?
L’organització al marge de l’estat és sens dubte important. No obstant això, en algun moment, els moviments anticapitalistes no podran evitar portar la lluita a l’estat. Històricament, quan els treballadors han anat al límit en termes de militància, però es van negar o no tenien la força necessària per encarar-se amb l’estat, les seves rebel·lions s’han esvaït o han estat aixafades brutalment. El fet d’ignorar o minimitzar la necessitat de construir un moviment que pugui prendre el poder de l’estat és perdre per defecte.
Un examen sistemàtic de l’estat no és només un problema de “després”, quan el moviment s’hagi convertit en una amenaça real. Més aviat, és un desafiament immediat, fins i tot des d’un punt de vista estrictament econòmic.
Tot i que les empreses propietat dels treballadors i les cooperatives han demostrat que poden sobreviure en nínxols específics o en espais econòmics en gran mesura abandonats per les corporacions, el fet d’enfrontar-se als grans bancs i empreses del capitalisme és una qüestió completament diferent.
Cal molta credulitat per esperar que les empreses pels treballadors marxaran per les ombres del capitalisme i substituiran el capital corporatiu sense el tipus de suport que només pot venir dels estats. El problema no és només que les WSDE i cooperatives estan en desavantatge des del principi pel que fa als centres de treball i subsectors que han heretat, ni que s’enfronten a una disparitat tan massiva dels recursos financers, administratius i tècnics, així com de les connexions establertes en els mercats.
Per sobre de tot, hi ha el fet que la competència preval per sobre de tot. Tot i excepcions aïllades, el fet de competir en termes del capital mentre tracten d’aferrar-se a valors que no fomentin la competitivitat significa enfrontar-se repetidament a una elecció entre abandonar i trair aquells valors i acceptar la derrota en condicions competitives.
Una resposta comuna a aquest dilema és pressionar per disposicions especials per a les WSDE i les cooperatives per corregir parcialment el desavantatge competitiu. Aquestes van des de la fàcilment comprensible política de més “entrenament” fins a subsidis financers per a l’arrencada i suport tècnic i d’investigació substantiva. No obstant això, mentre que la supervivència pot fer aquestes respostes necessàries, també legitimen encara més l’impacte destructiu del joc competitiu.
Les realitats del dia a dia de la competència tendeixen a fragmentar solidaritats, empenyent els col·lectius de treballadors a pensar en ells mateixos, fent que els guanyadors sentin poca necessitat de fomentar la solidaritat i els perdedors se sentin més aliens respecte al control dels treballadors de les empreses.
El vòrtex de les pressions competitives també s’insereix en el funcionament intern dels col·lectius, donant un major pes a les habilitats que els mercats consideren més valuoses i reproduint les jerarquies dins de la planta que augmenten la rendibilitat.
Les divisions també poden ser autoinfligides, com quan Wolff insisteix en la categorització dels treballadors al llarg de l’eix de la productivitat, determinat sobre la base de si fan una contribució directa a la creació d’un excedent. Sigui quin sigui el propòsit a què això pugui servir per analitzar el capitalisme (dubtós, en el millor dels casos), la distinció és especialment contraproduent pel que fa a construir una solidaritat de classe. El fet de donar a alguns treballadors un estatus més alt que a d’altres reforça la condició inferior sovint concedida a treballadors com els d’oficina i de neteja (en general, els treballadors més precaris, sovint dones i immigrants). La gimnàstica verbal de descriure els treballadors anomenats no productius com a “malgrat tot importants” o etiquetar-los com a “habilitadors” fa poc per igualar el seu estat. (De la mateixa manera, dir que els treballadors de menjar ràpid amb salaris baixos són menys explotats que els treballadors de l’automòbil, ja que no produeixen tanta plusvàlua, no fa gaire per construir llaços de solidaritat entre la classe obrera.)
Hi ha raons per esperar les empreses controlades pels treballadors prosperin econòmicament. Però el seu èxit no produirà per si mateix una classe treballadora amb les capacitats per guanyar les pròximes batalles polítiques.
Mondragón, la més reeixida de les cooperatives, torna a ser instructiva. Fundada per un sacerdot catòlic antifeixista anomenat pare Arizmendiarrieta, Mondragón era tolerada i fins i tot rebé el suport del règim de Franco, ja que va ser vista com “una alternativa emprenedora a l’activisme de la classe obrera i el socialisme”.
Aquesta tendència antiradical sobreviu fins al present. Els treballadors de Mondragón han estat notablement absents de la major part dels corrents ideològics i culturals que s’arremolinen al voltant a la resta de la classe treballadora basca i espanyola. Tot i que han participat de vegades en lluites més àmplies, el lideratge econòmic de Mondragón no ha anat acompanyat d’un lideratge polític.
Això no és només una qüestió de solidaritat més o menys lluïda, sinó una indicació que Mondragón, tot i els seus èxits, accepta les regles del capitalisme i tracta de fer-s’hi un espai competitiu. “Vivim en una economia de mercat”, va declarar recentment el seu president, i va afegir: “i això no ho podem canviar”.
En intentar resoldre el dilema de l’èxit competitiu en comparació amb la formació de classe, cal fer un apunt: tractar de posar en marxa polítiques que “anivellin el camp de joc” és un enfocament equivocat. El que cal és canviar les regles del joc, de manera que la mesura de l’èxit no sigui una “competitivitat” que soscava els valors solidaris i igualitaris.
Canviar les regles del joc significa limitar el poder disciplinador de la competència —limitar, en lloc d’estendre un comerç més lliure— i constrènyer la capacitat del capital per deslocalitzar les empreses productives de les comunitats que les han enriquides. Això també implica donar més pes al desenvolupament cap a dins i a la introducció d’un grau significatiu de planificació econòmica.
Avançar en aquesta direcció, en lloc de treballar dins de les regles existents del capitalisme, requereix emprendre la lluita per l’estat, no només contra l’estat, també dins de l’estat i amb l’objectiu de transformar-lo.
Això ens porta de nou a la qüestió de la direcció. Si la clau per aconseguir una economia participativa rau en la capacitat de canviar les regles del joc i transformar l’estat, llavors l’avaluació de WSDE i cooperatives no pot descansar sobre si tal o qual empresa és econòmicament reeixida, sinó si contribueixen a la construcció d’una classe obrera amb la visió, la confiança, la sensibilitat de classe, intel·ligència i fortalesa institucional per democratitzar l’economia.
Politització
Llavors, com seria la politització de les WSDE, cooperatives, i altres formes de democràcia participativa? Què implica el reconeixement de la necessitat d’enfrontar-se a l’estat i construir capacitats de classe per al seu funcionament diari? Com canviaria aquesta funció més àmplia segons avancin les etapes de lluita? I, si la politització ha de ser generalitzada i sostinguda, això no exigeix, com a complement a aquestes institucions principalment econòmiques, una institució específicament política: un partit (o partits)?
Penseu en les cooperatives de consum i crèdit. En el passat, sovint tenien estrets vincles amb els moviments socialistes i així que la política d’esquerra es va esvair, també ho va fer la naturalesa política del moviment cooperatiu.
Repolititzar les cooperatives significaria que tornin al moviment socialista: que tornin a ser actives en les campanyes d’orientació socialista, la integració de la formació socialista en els seus contactes amb els membres i la comunitat, l’ampliació de les seves instal·lacions per servir com a espais culturals i polítics (cafeteries, llibreries, bars, llocs per a fòrums públics).
Especialment interessant és el suggeriment, que té les seves arrels en algunes pràctiques del passat, que les cooperatives reservin una part de les vendes per finançar sindicats, la comunitat i l’organització socialista. La compra de la cooperativa ascendirà llavors a alguna cosa més que l’expressió d’una preferència del consumidor. Seria un senyal de compromís amb un projecte polític més ampli.
En el cas de les empreses propietat dels treballadors, la politització representa un desafiament més radical. Com s’ha destacat anteriorment, una estratègia basada a fer-se càrrec de les plantes abandonades pel capital mentre s’accepta la camisa de força competitiva dels mercats capitalistes, pot tenir un cert sentit pràctic. Però només això no pot ser una base per a la transformació social. La politització de l’autogestió dels treballadors exigeix un enfocament en el context en què operen.
Per aconseguir aquesta politització, les empreses propietat dels treballadors s’han d’integrar en complexos més grans —organitzats sobre una base regional o sectorial— que atenguin directament les necessitats socials, i han de ser protegides, almenys parcialment, a través d’un grau significatiu de planificació, de les pressions destructives de la competència. L’escala requerida per a aquest tipus de planificació només pot ocórrer a escala l’estatal.
Per la seva banda, Alperovitz ha assenyalat de manera constructiva a la importància democràtica dels serveis públics de propietat municipal. Aquest enfocament en l’estat local s’ha d’estendre als camps de la fabricació, construcció i serveis, la construcció d’una mena de “soviets”. El que aquesta estratègia no busca de cap manera és una inserció més efectiva en els centres de treball en les cadenes globals de valor i la competència internacional.
Si —com a part d’una lluita orientada cap al desenvolupament interior, en oposició al desenvolupament dirigit pel lliure comerç— les institucions estatals i paraestatals poguessien començar a garantir mercats per a la producció local (per exemple, roba de llit d’hospital i subministraments, llibres per a les escoles i universitats, materials i equipament per a la construcció i rehabilitació mediambiental), això podria reforçar les perspectives de les empreses administrades pels treballadors.
Així també seria posible la creació d’una corporació pública per supervisar la conversió de les plantes (en sectors com el automotriu) per fer front a les necessitats ambientals a llarg termini d’aquest segle, amb el transport públic i la remodelació amb criteris ambientals de fàbriques, oficines i llars.
Entre altres coses, la presència d’aquestes estructures podria encoratjar els treballadors —preocupats pel futur del seu centre de treball i conscients de la seva potencial capacitat de producció— a iniciar les apropiacions, que després podrien encaixar en els plans generals de les disposicions ambientals o socials.
Aquest és un nou territori. Hi ha moltes proves que els treballadors poden organitzar la producció del centre de treball, però tenen poca experiència en el desenvolupament democràtic de plans socials més amplis que també puguin incorporar prou autonomia al lloc de feina per fer significativa l’autogestió dels treballadors. Fins a quin punt això pot funcionar dins del capitalisme no s’ha de exagerar, però provar-ho sembla fructífer per desenvolupar les habilitats, capacitats econòmiques institucionals i vincles polítics, així com posar en relleu els molts problemes sense resoldre —essencials per passar a intervencions més ambicioses.
Un punt cec particularment significatiu per al moviment del control dels centres de treball han estat els treballadors del sector públic, sobretot tenint en compte que els seus sindicats són essencialment l’últim bastió del sindicalisme. En el cas de Wolff, aquest descuit sembla seguir-se del seu mínim interès en els treballadors “no productius”.
Però la raó més àmplia de l’abandonament radica en l’absurd d’aplicar la propietat segmentada dels treballadors al sector públic. No sembla especialment útil pensar que els treballadors del departament d’ajudes al benestar o del departament fiscal “posseeixin” la recaptació d’impostos o la distribució de cupons d’aliments.
No obstant això, si la transformació de l’estat té una importància cabdal, llavors el paper dels treballadors del sector públic també és crucial. En el pitjor dels casos, el fet d’ignorar-ho pot conduir els treballadors —que s’ocupen dels seus interessos sectorials— a esdevenir un obstacle perjudicial per a la democratització de l’estat. En canvi, si es té en compte, es podria abordar seriosament la qüestió de com traslladar-nos a un tipus diferent d’estat.
En el passat, alguns treballadors del sector públic han forjat temptativament aliances amb usuaris com a part d’un esforç per protegir els seus llocs de treball i millorar la seva capacitat de negociació. Es podria estendre aquesta tàctica defensiva per institucionalitzar noves relacions treballador-usuari directament dins de l’estat. Per exemple, amb la creació dels consells treballador-usuari dins el departament d’assistència social per fer front als problemes amb la provisió de benestar; amb l’establiment de consells de pares i mestres per reestructurar el sistema escolar; o amb la formació de consells similars per a la cura de la salut, l’habitatge, el transport.
Pensar a través d’aquestes qüestions de politització —repensant les indústries, la relació dels treballadors amb l’estat o el rol dels treballadors dins de l’estat— fa possible concebre el projecte d’autogestió no com passar per sobre pels sindicats, sinó potser fins i tot fomentar les condicions per a la seva reactivació.
¿En quina mesura la revitalització dels sindicats i el ressorgiment de l’ànim de lluita entre els seus membres es troben en el desenvolupament d’una sensibilitat classe més àmplia que uneixi les frustracions comunes a la necessitat de solidaritats de classe en el lloc de treball i en la comunitat més àmplies que poden desafiar el que es produeix, com i per a qui, preguntes bàsiques per a la qüestió de l’autogestió?
Un dels pocs casos en què l’estat apareix en el projecte d’economia participativa és el pressupost participatiu: un procés que proporciona als ciutadans l’oportunitat de donar forma a les prioritats locals. Hi ha bones raons per animar i afavorir aquest exercici democràtic en el finançament.
Els pressupostos participatius inclouen grups marginats i desenvolupen l’alfabetització individual i col·lectiva sobre una dimensió particular de l’activitat de l’estat. I el procés és atractiu per a alguns, ja que ho veuen com prendre poder de l’estat i donar-lo a la base, en lloc d’entrar en l’estat.
El problema és que, per la seva pròpia naturalesa, els pressupostos funcionen com a restriccions disciplinadores. Si augmentar els impostos, el control sobre la inversió i l’ocupació, i les restriccions als fluxos de capital són fora de l’àmbit de discussió —com és la norma en aquestes discussions pecuniàries—, a continuació el repte més important queda enfosquit: com modificar o superar les restriccions a les quals s’enfronta la gent.
D’aquesta manera, els pressupostos participatius acaben limitant, no expandint, les possibilitats polítiques. En aquest context, la politització inclouria no només la igualtat d’oportunitats per a la participació (costos de transport, cura infantil) i la democratització dels coneixements tècnics (forçant als buròcrates a popularitzar les seves explicacions i esdevenir, com suggeria un acadèmic brasiler, “tecnodemocràtes”), sinó també un treball educatiu i d’organització per desafiar les limitacions pressupostàries i situar-les en l’economia política del poder de classe.
En l’actualitat, la politització de les WSDE i les cooperatives giraria al voltant de la integració conscient de preocupacions polítiques en la seva activitat econòmica: la construcció d’una sensibilitat de classe, el desenvolupament de les relacions a través de les seves parts constituents, encarar-se a l’estat, i prendre mesures que iniciïn el procés de transformació de l’estat.
No obstant això, com amb l’economia, la transformació gradual té els seus límits. Si i quan aquest moviment s’enfronta a una nova etapa provocada pel moviment més ampli del qual és part —com un govern d’esquerra que arribi al poder amb el compromís de democratitzar l’estat—, el canvi de circumstàncies podria elevar les apostes per l’autogestió dels treballadors.
La dependència continuada del nou govern i de la societat d’una classe capitalista hostil, juntament amb la capacitat encara sense desenvolupar l’estat per apropiar-se, reestructurar i democratitzar grans sectors del capital, provocarien un període d’incertesa i crisi gairebé inevitables. És en aquest moment crític que les capacitats econòmiques i les possibilitats d’autogestió dels treballadors podrien escapar de la seva estació marginal dins del capitalisme i convertir-se en un factor polític central.
És aquí on la “relació simbiòtica” de la qual parla Wright entre les institucions econòmiques alternatives i els moviments que s’hi relacionen, d’una banda, i l’estat, de l’altra —naïf en temps normals sota el capitalisme— també esdevé significativa.
A mesura que les cooperatives i els moviments socials actuen de manera concertada per dur a terme la prestació col·lectiva de necessitats bàsiques com l’alimentació, la salut, l’energia i el transport; a mesura que la terra, les fàbriques inactives i els ports són assumits; a mesura que s’impedeix que plantes i equips es traslladin a l’exterior; a mesura que s’estableixen els consells de centres de treball i com es vinculen a altres en el sector o regió; a mesura que tot acabés esclatant, l’autogestió dels treballadors i comunitària prendria un nou significat qualitatiu. I, si arribés a tenir èxit, també hauria d’exigir el tipus de suport pràctic i estatal que ajudaria a donar llum a un “tipus diferent d’estat”.
Finalment, la politització del control dels treballadors i les cooperatives no pot ocórrer sense la introducció d’una altra institució, a cavall entre el món de les empreses dels treballadors i les cooperatives com un “regne parcialment autònom d’activitat”.
Allò que en Thad Williamson ha observat respecte a les “utopies reals” de Wright s’aplica encara més als altres defensors de les institucions econòmiques alternatives, com les cooperatives, les empreses autogestionades per treballadors i tots els seus parents: “La consideració de la política com una esfera parcial autònoma de l’activitat general és el que acaba venint al seient del darrere”.
Ni la politització de les institucions econòmiques alternatives ni la futura transformació de l’estat és possible sense l’existència d’una institució específicament política: un partit socialista (o, més probablement, partits) basat en aquestes institucions alternatives, però amb una visió i la sensibilitat estratégica més gran (i a més llarg termini).
El seu paper distintiu és que se centra no tant en les polítiques més radicals —encara que això també és important—, sinó en la construcció de les capacitats individuals i col·lectives d’anàlisi i avaluació per a la deliberació democràtica i l’estratègia, per a l’organització i el desenvolupament de la solidaritat i per intentar fer dels “treballadors” una classe amb la possibilitat de guanyar el poder de l’estat i transformar-lo.
La feina a fer en endavant
No hi ha cap solució ràpida per a l’impasse de l’esquerra. L’intent de reviure les idees d’autogestió és admirable en el fet que es posa de relleu la importància fonamental de desafiar la propietat privada. Però el populisme dominant del projecte subestima els límits de fer-ho dins el capitalisme i passa per alt la necessitat fonamental de desafiar i derrocar integralment les relacions de propietat existents, cosa que no pot ocórrer sense el desenvolupament de la cohesió de classe i la capacitat institucional per enfrontar-se a l’estat capitalista.
El resultat és el pitjor dels mons: mentre que l’autogestió es limita als marges, les empreses dominants continuen el seu camí feliç; l’odiat estat s’ignora i l’esquerra continua sent matxucada; hi ha esclats ocasionals que absorbeixen energia, però deixen poca substància al darrere; la classe obrera, tot i les seves potencialitats com a actor, ensopega sense rumb fix.
Fins que la discussió es polititzi prou per poder anar més enllà d’una crítica (legítima) de l’estatisme i comencem a veure la transformació democràtica de l’estat com a part integrant de la democratització econòmica —i del desenvolupament de les capacitats de classe perquè això sigui una prioritat—, aquesta “pròxima gran idea” només serà l’últim fracàs de l’esquerra.
