Petita radiografia del català a les Illes
Gabriel Bibiloni (Professor de la Universitat de les Illes Balears)
Síntesi de la història d´agressió lingüística per part de l´estat i de la lluita per la recuperació i la normalització del català a les Illes Balears i Pitiüses.
La situació del català a les Balears és el resultat d’una llarga història d’agressió lingüística que tenia per fita la implantació de l’espanyol en una societat que parlava i escrivia en català en tots els moments i ocasions. La història va ser llarguíssima perquè el poder agressor només comptava amb un instrument per a dur-la a terme, i un instrument molt deficient: l’educació. Ja el 1768 Carles III va imposar l’espanyol com a llengua d’ensenyament de les primeres lletres, però aquella mesura no degué donar gaire resultat en una societat profundament catalana. Només quan l’educació va passar a ser controlada amb el màxim interès per l’Estat liberal modern (cap a 1830) l’adquisició de l’espanyol i la pèrdua correlativa del català com a llengua escrita comencen a ser una realitat. Amb tot, a començament del segle XX, el català és encara l’única llengua que parlen i entenen la gran majoria dels illencs.
També a començament del segle XX (o, en tot cas, a final del XIX) comença a sorgir entre un sector intel·lectual la idea de recuperar la llengua en els dominis de què havia estat foragitada i el projecte de fer-ne un idioma normal. Un projecte que ha estat la il·lusió, la suor i el patir de milers de ciutadans illencs en els darrers cent anys i que, globalment, continua essent això, un projecte que no acaba de trobar el camí per on avançar. La clau és que en aquests cent anys el projecte només ha tingut el suport d’una minoria, que s’ha hagut d’enfrontar a una majoria instal·lada en la rutina, l’apatia i la inconsciència. Durant el primer terç del segle passat les forces polítiques defensores de la llengua –les mateixes que defensaven l’autonomia– no arriben a tocar poder, perquè la societat illenca dóna el vot als grans partits espanyols, sucursalistes i provincians, lligats al centralisme i al caciquisme, i oposats a qualsevol normalització del català. La República va significar l’obertura d’algunes escletxes, però la brevetat de l’experiència no va servir de gaire cosa. I la dictadura posterior va representar l’esclafament brutal de la llengua, amb conseqüències decisives en la percepció i els usos del català.
Cap a la meitat del segle XX apareix un element nou que capgirarà per complet les coses: la immigració. Primer fou una allau d’immigrants espanyols que s’estableixen en una societat que no té cap instrument per a integrar-los; i després, a partir de 1990, una altra allau d’immigrants no espanyols, que s’estableixen a una societat ja en estat avançat d’espanyolització. Aquests nouvinguts ja arriben a una quantitat que s’acosta a la quarta part de la població, i la xifra va en augment. Dic que la immigració ha alterat decisivament les coses perquè abans de la immigració l’envit era implantar en els dominis formals una llengua estrictament col·loquial però una llengua que parlava tothom. Mentre el català fos parlat per tothom la promoció era possible i si no es podia fer en un moment determinat es podria fer més tard. Ara, però, el català ja no és parlat per tothom sinó per una proporció social en disminució. El problema ja no és la llengua sinó la societat. Ara som en un moment transcendent, en què, si el procés no es reverteix, els catalanoparlants poden esdevenir una de les diverses minories lingüístiques de la nova societat illenca.
En els darrers trenta anys s’han aconseguit fites per a la llengua que cal valorar molt positivament. Per primera vegada d’ençà de l’ocupació borbònica el català és llengua oficial a l’arxipèlag, s’ha introduït en els dominis públics i formals (especialment administració, ensenyament i mitjans de comunicació), ha augmentat decisivament el seu prestigi (conseqüència lògica dels fets anteriors) i, a diferència del País Valencià, s’ha resolt satisfactòriament l’antiga i espinosa qüestió del nom de la llengua i la seva identificació. Però el problema de la llengua és lluny de resoldre’s. Els catalanoparlants, en general, no han canviat els hàbits idiomàtics introduïts en èpoques de profunda opressió lingüística, com la norma de respondre sistemàticament en espanyol a qualsevol interpel·lació feta en aquesta llengua. Més greu encara, en aquest moment, i a les àrees urbanes, l’espanyol s’ha convertit en l’idioma usat d’entrada amb els desconeguts i l’idioma habitual de les converses dels joves. Aquestes normes de comportament lingüístic, i la dinàmica demogràfica referida, porten a una intensa espanyolització de les interaccions socials a les Balears.
L’oficialitat de la llengua i el seu ensenyament obligatori tampoc no han servit per la integració lingüística dels nouvinguts o els fills d’aquests. Es pot dir que la població d’origen immigratori, considerada globalment, no ha fet en absolut la integració lingüística que seria imprescindible per a la normalització del català. Esborrona veure com una massa enorme de joves que han passat per una escola en què no sols s’ensenya la llengua del país sinó que almenys la meitat de les assignatures s’imparteixen en aquesta llengua no amollen una paraula en català ni per aquestes. I els nous immigrats, especialment els sud-americans, molt sovint mostren davant la nostra llengua unes postures d’escassa simpatia, si no de franca hostilitat.
Com a la resta dels Països Catalans del sud dels Pirineus, l’Estat espanyol no ha sostingut altra política lingüística que la de defensa de l’espanyol contra el català. Però, a més, els successius governs autonòmics –ni tan sols el Pacte de Progrés, amb tots els matisos que calgui– no han tingut interès a desplegar una política lingüística que mereixi aquest nom en favor de la llengua catalana. Durant les primeres quatre legislatures de l’autonomia (1983-1999) el Govern del Partit Popular es va inhibir completament i deixà la llengua a la seva sort, o més aviat dissort. En canvi, a la legislatura actual, la de la devastació de les Illes en tots els sentits, un nou Partit Popular més foraster i agressiu, aplica polítiques de retrocés i de promoció de l’espanyol allà on el català havia millorat tímidament les posicions.
Una política lingüística clara i contundent a favor del català és una de les màximes urgències per a unes illes en un procés de transformació desbocat i vertiginós.
www.bibiloni.net
