Què es juga Europa a Ucraïna?

“Volem crear seguretat a Europa amb Rússia, no contra Rússia.” Aquestes declaracions d’Angela Merkel a la darrera Conferència de Seguretat de Munic són pràcticament el calc d’una intervenció del portaveu de l’Esquerra al Bundestag, Gregor Gysi, al març de 2014. “Adopti una postura positiva —va dir Gysi, interpel·lant directament la cancellera— perquè puguem tenir una Europa no contra ni sense Rússia, sinó amb Rússia. En cas contrari, la nostra seguretat quedarà en un no-res.” Què ha passat en aquest interval de temps de gairebé un any perquè Merkel faci seves les paraules de l’oposició?

Les economies alemanya i francesa, ja afectades per la crisi econòmica a l’eurozona, es ressenten pel conflicte a Ucraïna. Eckhard Cordes, president de la Ost-Ausschuss der Deutschen Wirtschaft (l’associació dels empresaris alemanys amb interessos a Rússia), va advertir, al final de gener, que una caiguda d’un 20% de les exportacions a Rússia podria comportar la destrucció de 60.000 dels 300.000 llocs de treball que es calcula que depenen directament de les relacions comercials amb aquest país. Per la seva banda, el veto rus a les importacions de carn, fruites, hortalisses, peix, formatge i productes làctics aprovat en resposta a les sancions occidentals passa factura a l’agricultura gala. França va exportar a Rússia mil milions d’euros en productes agrícoles el 2013; era, per exemple, el segon país europeu, després de Polònia, en l’exportació de pomes a Rússia; va exportar carn de porc per valor de 150 milions d’euros i productes lactis, per 119 milions el 2013. La cancel·lació del lliurament de dos vaixells portahelicópters classe Mistral, valorats en 1200 milions d’euros, s’ha convertit, a la premsa francesa, en el símbol del bumerang que ha suposat per a la Unió Europea la política de sancions a Rússia. A més del veto rus a les exportacions agrícoles, les sancions occidentals han contribuït a la devaluació del ruble i, amb això, a la pèrdua de poder adquisitiu de molts russos, la qual cosa ha afectat negativament el consum intern o el turisme.

D’altra banda, tant François Hollande com Angela Merkel s’enfronten a una creixent pressió política en els seus respectius països. A França, amb l’ascens del Front Nacional; a Alemanya, amb el d’Alternativa per a Alemanya (AfD) i les recents manifestacions de Pegida, que són una mostra de descontentament ciutadà, canalitzat a través de la xenofòbia. En els mitjans de comunicació alemanys, es rumoreja que empresaris amb interessos a Rússia es troben entre els que financen AFD i Pegida com a mesura de pressió política.

En aquest pols entre blocs amb Ucraïna com tauler, el govern rus compta amb algunes cartes al seu favor. A diferència d’Alemanya i França, el Kremlin té una oposició interna feble. A més del major control sobre el flux informatiu i l’oposició política, la seva població és més resistent a les crisis per la seva experiència històrica recent i a la por de tornar a una situació com la que va viure als anys noranta. A més, en els últims mesos el govern rus ha intensificat els contactes al Pròxim Orient i Àsia, a l’espera que els conflictes interns de la UE actuïn a favor seu. I, en cas que tot falli, a Rússia li queda el botó nuclear, que no són els míssils intercontinentals, sinó l’economia: si Rússia cau, arrossega tots els altres.

Ambdues parts s’han conduït a si mateixes a una posició difícil. Una sortida al conflicte a Ucraïna probablement acabarà passant per l’acceptació de la reincorporació de Crimea a territori rus, la renúncia a la qual per Rússia només significaria una crisi interna de dimensions desconegudes i, potser, l’arribada al poder d’un impredictible govern revengista. D’altra banda, a Rússia no hi ha cap actor polític prou madur ni amb prou suport popular per substituir Putin i el seu govern, els índexs d’aprovació del qual encara són elevats. Les sancions no només no han fet efecte en la moral d’amplis sectors de la població, sinó que han contribuït a galvanitzar-la, fent augmentar la sensació que Occident tracta d’aïllar i, fins i tot, humiliar Rússia.

  Descontent vers els plans d’austeritat a Kíev

Probablement, un acord d’aquestes característiques, la forma definitiva del qual caldria concretar perquè no semblés que ningú hi sortís perdent, també passaria pel reconeixement d’un nou “conflicte congelat”, amb l’aparició d’un Estat no reconegut (Novorossia), la mera existència del qual seria un record del fet que, en cas de reprendre les hostilitats, podria estendre les seves fronteres, no només fins a l’óblast de Kherson per protegir la frontera amb Crimea, sinó també a fins Odessa, la qual cosa privaria Ucraïna d’accedir al Mar Negre i algunes de les regions econòmicament més importants. Estabilitzar políticament Nova Rússia, en qualsevol cas, no suposaria cap problema, ja que Rússia compta ja amb l’experiència de Transnístria, Abkhàzia i Ossètia del Sud. La patata calenta passaria a estar, per tant, sobre la teulada del govern de Kíev.

El primer ministre ucraïnès, Petró Poroshenko, no només podria enfrontar-se a una oposició política cada vegada més gran —després de no haver complert diverses de les seves promeses electorals, com ara tancar el canal 5 de televisió de la seva propietat—, sinó a un descontentament popular que va ja en augment. El Fons Monetari Internacional (FMI) va anunciar el 12 de febrer un nou acord de finançament, pel qual la institució desemborsarà més de 21.000 milions d’euros condicionats a una llarga llista de reformes i ajustos que se sumaran als ja realitzats, com ara les pujades del preu del gas i del combustible per a la calefacció —el preu es quintuplicarà en quatre anys— i la lliure fluctuació del tipus de canvi de la divisa ucraïnesa, arran de la qual la grivna ha perdut gairebé la meitat del seu valor respecte al dòlar i l’euro en un any. Segons un recent article de la fundació Friedrich Ebert, vinculada a la socialdemocràcia alemanya, l’economia ucraïnesa està en caiguda lliure, la inflació voreja el 30%, la producció industrial —amb un dels seus principals motors, la conca del Donbass, apagat pel conflicte— ha baixat i el finançament del seu deute ja no es pot dur a terme en els mercats, sinó a través de l’FMI, el Banc Europeu de Reconstrucció i la UE. Milers de salaris i pensions no es paguen des de fa mesos.

Les difuses reivindicacions econòmiques del Maidan, limitades a les crides a lluitar contra la corrupció, ofereixen poques esperances de canvi a la població ucraïnesa. Segons els pronòstics de l’FMI, la despesa pública caurà 4,8 punts, un nivell similar al del govern grec entre 2010 i 2014. La diferència radica en qui plantarà cara als plans d’austeritat a Ucraïna. Des que va començar el conflicte, els sindicats pateixen constants danys materials i pèrdues econòmiques, la qual cosa afebleix encara més. Queden poques vies, doncs, que canalitzin aquest descontentament, i això, en un país amb un conflicte militar en el marc del qual, durant els últims mesos, han aparegut per tot arreu grups paramilitars d’extrema dreta i exèrcits privats finançats per oligarques, el control dels quals per Kíev no sempre sembla clar. Diumenge passat, el líder de la formació neofeixista Pravy Sektor, Dmitro Yarosh, va anunciar al seu web que no acataria els acords de Minsk i ordenaria als seus militants continuar amb els combats “fins a expulsar els invasors russos” i “alliberar tots els territoris ucraïnesos”. El 9 de febrer, un grup de manifestants encaputxats va cremar pneumàtics davant l’Ajuntament de la capital, en protesta per l’augment de les tarifes de transport. Divendres passat, Poroshenko va ser escridassat en arribar a la Plaça de la Independència de Kíev, on es commemorava el primer aniversari de la revolta, dos dies després que l’Exèrcit ucraïnès hagués patit una dolorosa derrota a mans de les milícies de les repúbliques populars de Donetsk i Lugansk a Debáltsevo. Qui sap si, a aquest pas, Kíev no acabarà veient un antieuromaidan.

*Una versió lleugerament escurçada d’aquest article va aparèixer al diari Gara el passat dilluns 16 de febrer.