Què hi fan aquí, tan a disgust?

No costa gens d’entendre que uns ciutadans transplantats a una altra comunitat, a la qual bé cal que s’adaptin (com és norma arreu), vulguin conservar la seva llengua i totes aquelles característiques culturals que els són pròpies i, per la seva banda, mai se m’acudiria de prohibir a ningú de continuar servint-se de la seva parla i d’observar les seves tradicions en una societat que en té unes altres, però què pensar d’aquells que, instal·lats en un poble diferent (i cal creure que no pas per la força, sinó perquè hi ha vist un avantatge), s’hi lliuren a actes d’hostilitat encoberta o declarada? D’aquesta darrera espècie és la que manifesta la “comunidad cultural comunera” quan, des de la nostra ciutat, agraeix al govern de la metròpoli l’agressió (una més, i ja ens anem descomptant) de què és víctima la nostra llengua (a la qual es veu que no li val de res ser també “espanyola”) en no permetre que s’hi etiquetin, si no els acompanya una traducció castellana, els productes fabricats a Catalunya.

El col·lectiu de què parlo ens diu que, gràcies a les ordres de Madrid, ja no hauran de renunciar als “drets que com a persones, ciutadans i consumidors” tenen els castellanoparlants, els únics, pel que sembla, que són prou respectables, perquè, naturalment, mentre ells tenen tots els drets aquí, a casa nostra, els catalanoparlants no en tenen cap a casa d’ells o en aquella casa de la qual procedeixen, on ens hem de conformar, com a persones, com a ciutadans i com a consumidors, a l’idioma local ascendit a la categoria de comú acord amb les normes acostumades a l’imperialisme.

Davant d’aquesta actitud, em sembla que és ben legítim de preguntar-se: què hi fan, aquí, aquesta gent? De cap de les maneres no poden sentir-se confortables en l’àmbit d’una cultura que combaten sense ni tenir mínimament en compte els drets dels naturals del país. I, això no obstant, suporten aquesta incomoditat i potser fins i tot, se m’acut, s’estimen més viure aquí que no pas a Castella o Lleó, on no haurien de suportar les impertinències d’aquests indígenes singulars com nosaltres i podrien, doncs, ser feliços. És que enduts potser per un esperit de croada que, segons totes les indicacions, no va pas morir amb el dictador, estan ben disposats a sacrificar el seu benestar íntim si, a canvi de renunciar-hi, poden contribuir eficaçment a impulsar un procés de genocidi cultural en el qual sembla que es juguin més la vida ells que no pas nosaltres? Aquest ànim explicaria la seva obstinació a quedar-se a viure en unes terres que no trobaran hospitalitàries fins que des del cim de Sant Jeroni o des de qualsevol altra elevació no puguin abraçar el nostre territori i exclamar amb uns sospir d’alleujament: “Más ancha que nunca es Castilla!”…

Una cosa sembla prou evident: ningú no se sacrifica per res. Pel cap baix hi ha d’haver una esperança, ni que sigui petita i remota. Ells la tenen, i no els falta tampoc aquella virtut que sol acompanyar-la, una fe que mou muntanyes. I jo em dic: per què no l’han de tenir si no tan sols totes les forces colonitzadores de la metròpoli prescindeixen de diferències ideològiques, pel que anàvem veient ben menors, quan es tracta de retenir la nostra parcel·la de terra, sinó que corren a fer-hi pinya tot d’altres forces del nostre país que, lliurades a un esperit d’autodestrucció accentuat per la proximitat d’unes eleccions que poden verament ser històriques, neguen un cop i cent vegades uns drets als quals no poden renunciar en nom del poble, puix que a cap d’aquestes forces, per majoritàries que siguin, no pertany el nostre país; és de tots.

Podríem considerar anecdòtic, si volíem, aquest episodi; potser ho és. Però també és simptomàtic d’una situació que aquesta gent no temin ofendre la societat catalana ni tinguin cap escrúpol d’atacar-la des de l’interior, com si no hi visquessin. Això sol ens hauria de fer veure el menyspreu que els inspirem, un menyspreu que potser ens mereixem en la mesura que, ben disposats a imposar la seva cultura on sigui que vagin, nosaltres no sabem ni defensar la nostra dins del territori nacional català. Actuen, ells, amb un convenciment que a nosaltres ens falta; hi ha un hàbit de submissió que ens l’ha fet perdre. Sempre en una posició defensiva tan tèbia que espanta, som nosaltres, els agredits, que tenim por de fer valer la raó que assisteix a tots els pobles empresonats en un estat que no els representa la personalitat i del qual volen alliberar-se.

És a dir… Qui ho vol? No ens fem il·lusions. No pas els partits nostrats (tots pretenen ser-ho) que, a l’esquerra o a la dreta un de l’altre, conservadors o socialistes, no sembla que s’avergonyeixin gens de les seves claudicacions quan, d’una manera o altra, s’identifiquen amb l’opressor i abominen de les actituds dels grups radicals la freqüentació dels quals, pensen, els perjudicaria. Per a ells, sense excepció visible, l’anomenat “Estat de dret” passa davant del dret de la nació. De la nació catalana, certament, no pas de la castellana, tan vertebradora de les “espanyes” que ens destrossa. Curiosa, curiosa de debò la perspicàcia d’aquesta gent que rebutgen el radicalisme independentista quan, dia darrera dia, viuen el radicalisme de l’adversari que pot i sap dissimular-lo darrera lleis, normes, disposicions “legals”, i han de sofrir, com tothom, el radicalisme menut, però constant, que tants ciutadans practiquen a nivell personal perquè se senten protegits per aquella “legalitat”: el radicalisme de la noia que pel carrer et demana de col·laborar en una obra de caràcter benèfic i no veu la “necessitat” que aquesta obra sigui feta en català; el radicalisme del funcionari que, en una exposició organitzada per un dels nostres organismes oficials, et declara que no “entén” la nostra parla; el radicalisme d’aquesta venedora que, en preguntar-li com és que no sap ni un borrall del nostre idioma al cap de tants anys de viure aquí et contesta que el català no li “interessa”; el radicalisme de la telefonista que et domina amb la seva llengua perquè no té cap “obligació” (ni la voluntat, és clar) de saber la nostra; el radicalisme de tots aquests ciutadans que et declaren “estamos en España”; el radicalisme, per no eternitzar-nos, de qualsevol persona, de qualsevol grup incrustat en la nostra societat que pot contestar descaradament i amb tota impunitat, amb el seu acte de “afirmación nacional”, els nostres drets en una vida catalana plena.

I, si us plau: no estic defensant un radicalisme perquè és nostre i atacant-ne un altre perquè és d’ells. Cal fer aquesta diferència: hi ha un radicalisme d’extermini incapaç de suportar que un poble posi obstacles als seus afanys de domini i un radicalisme d’alliberament que s’oposa a la voracitat dels poderosos. És amb aquest que ens cal estar, i no solament aquí, a la nostra terra, sinó arreu, per lluny que sigui que hi hagi un poble trepitjat.