Rajoy ja no es fa l’opòssum
Heus ací la ironia: l’esquerra –una bona part d’ella, almenys– ha estat víctima de les imatges que ha creat del seu adversari. No cal remuntar-se fins a Sunzi per saber que el fet de no conèixer l’adversari és el primer pas cap a la derrota. En pocs països l’esquerra té una imatge tan difusa de la dreta i, en ocasions, tan pròxima a la caricatura com a Espanya, i d’ací la sorpresa davant de la seva capacitat de resistència a cada contesa electoral. Parlem, és clar, de Mariano Rajoy. En una Europa grisa de polítics grisos –Merkel, Macron, Gentiloni en el trident italofrancoalemany, però la resta, si fa no fa, són iguals–, el president del govern espanyol ha aconseguit tota una proesa: superar-los en la seva manca d’iniciativa i de carisma, en oratòria pobra i en covardia política (com oblidar l’episodi de la declaració a través d’un televisor de plasma?). Com és possible que algú com Rajoy hagi estat escollit no un, sinó dos cops? Correspon als sociòlegs i politòlegs preguntar-s’ho i respondre-ho.
Una de les persones que de ben segur hi té alguna cosa a dir és l’spin doctor del Partit Popular Pedro Arriola. Com totes les eminències grises, aquest sociòleg andalús defuig els focus i les entrevistes i prefereix mantenir-se a l’ombra. Un perfil del 2013 del diari El País el descrivia així: «Pedro Arriola (Sevilla, 1948) arriba sempre a les reunions amb la seva cartera voluminosa, treu els seus papers amb notes a llapis i explica amb detall les seves càbales i projeccions demoscòpiques, però mai ensenya a ningú les seves dades i sempre es guarda per a si mateix l’origen d’aquests càlculs i deduccions.» Des de les seves dues empreses –Instituto de Estudios Sociales i Consultores de Investigación Social–, Arriola és l’estrateg de les campanyes del PP des del 1989. És ell qui va cisellar un desconegut inspector d’Hisenda de Valladolid anomenat José María Aznar i el va convertir en el candidat de la dreta espanyola. Seva és, segons diuen, l’ocurrència del ‘váyase, señor González’ i, en general, el to agressiu d’Aznar cap al PSOE de Felipe González (també la molt menys afortunada ‘niña de Rajoy’). «Ara la crisi s’ho menja tot, però el meu client tornarà a guanyar les eleccions», va dir el 2012 en una entrevista al diari El Mundo. El 2015 el Partit Popular va tornar a recórrer als serveis de qui els mitjans anomenen “guru del PP”. Rajoy va tornar a guanyar.
Tots els articles coincideixen a assenyalar com a clau la recomanació d’Arriola a Rajoy del que podríem anomenar «fer-se l’opòssum». L’opòssum (o sariga) de Virgínia és un marsupial que viu a Amèrica central i del nord, la característica més destacada del qual és fer-se el mort davant la presència d’un potencial depredador. En aquest procés –el terme científic del qual és tanatosi–, l’opòssum és capaç de restar immòbil fins a sis hores, durant les quals descansa de costat, amb els ulls i la boca oberts i la llengua fora, excretant un líquid pudent que repel els potencials atacants, incloent-hi els carronyers, que creuen veure-hi un animal en mal estat. Tot i que la freqüència de batecs del cor es redueix a la meitat i la respiració, fins a un 30 %, l’opòssum és conscient en tot moment. Així defineix l’estratègia El País: «En moments de sotsobre, el seu consell acostuma a ser abaixar el pols del malalt i fer-se el mort fins que passi el perill. Ell ho anomena ‘interpretar els temps adequadament’. Per exemple, deixar caure per avorriment el clamor que Rajoy comparegui al Congrés pel cas Bárcenas. O buscar sortides dialèctiques a les preguntes dels periodistes, encara que després Rajoy les interpreti a la seva manera.»
Quan, històricament, els estadistes s’han comparat a si mateixos amb lleons, tigres i àguiles, el fet d’assemblar-se a un opòssum de Virgínia –una mena de ratot, visualment parlant– no sembla certament afalagador, però l’estratègia funciona. En ser esquitxat pel cas Bárcenas, Arriola va fer exactament el mateix que Rajoy: fer-se l’opòssum.
La dialèctica del depredador i la presa
En el conflicte polític actual entre Catalunya i l’executiu central, Rajoy podria semblar el depredador. En efecte, com a president del govern espanyol, té al seu abast tot l’instrumental d’un estat. Pot començar –ja ho ha fet– amb els tribunals i acabar amb els cossos de policia. Ara bé, la suposada presa ha aconseguit allò que tota la nova esquerra espanyola no ha aconseguit en tots aquests anys: neguitejar Rajoy, treure’l de la seva «zona de confort» o, per no sortir-nos de la metàfora zoològica, que el suposat depredador no pugui fer-se l’opòssum. La resposta del govern espanyol la passada setmana, amb més de 700 alcaldes citats per la fiscalia a declarar i els pagaments de serveis essencials i nòmines de la Generalitat intervingudes per l’executiu central, és eloqüent en aquest sentit. Així ho descrivia un article recent del diari El País:
Mariano Rajoy, president del govern des del 2011, va apostar durant anys per esperar que el problema de desafecció creixent de Catalunya amb la resta d’Espanya es resolgués per si sol pel desistiment dels nacionalistes. No va atendre les veus d’advertència. Mai va pensar que hauria de fer front al problema més greu d’Espanya des de l’intent de cop d’Estat del 23F. El seu present i futur i el judici que sobre ell s’estableixi es dirimiran a les properes setmanes. El quietisme polític de gairebé cinc anys ha esdevingut un frenesí per tractar d’impedir que hi hagi una votació el proper 1 d’octubre a Catalunya.
Daniel Escribano i jo mateix ens hem referit, en un recent article a Espai Fàbrica, a l’erratisme i indefinició d’aquest espai polític a l’esquerra de la socialdemocràcia i de recent aparició a l’entorn de la qüestió de l’autodeterminació catalana. Deixant de banda les reclamacions històriques de Catalunya i els escenaris de federació (o confederació) –l’únic procés federalitzant possible, i encara més en la tradició socialista, passa pel reconeixement al dret a l’autodeterminació, incloent-hi la separació i constitució en un estat propi–, a propòsit del potencial democràtic de la consulta de l’1O, escrivíem:
De debò no s’adonen, però, que el referèndum d’autodeterminació a Catalunya i l’Aran fóra el cop més fort clavat fins ara a l’arquitectura constitucional borbònica i establiria un precedent que es podria estendre a la mateixa monarquia, que els dissenyadors del «règim del 78» evitaren curosament que fos sotmesa a referèndum? És a dir, un referèndum sobre la forma d’estat com el que tingué lloc a Itàlia l‘any 1946 i a Grècia, el 1974, amb una derrota clara de la monarquia, resultat que, segons les dades demoscòpiques del segon govern de la monarquia espanyola reinstaurada, també s’hauria donat a l’Estat espanyol. Hi ha, en la conjuntura actual, cap mobilització que pugui fer trontollar més el govern espanyol i contribuir a activar la majoria alternativa al PP actualment existent al Congrés espanyol que una participació massiva al referèndum de l’1 d’octubre?
És per això que sobten –no per esperades, sinó per la seva acrimònia– les crítiques d’aquests últims dies cap al secretari general de Podem a Catalunya, Albano Dante Fachin, per haver mantingut, paradoxalment, la posició més coherent sobre aquesta qüestió (que comparteix, tot cal dir-ho, amb la diputada d’En Comú Podem Marta Sibina o membres de Barcelona en Comú, com ara David Companyon, entre d’altres). Per a més inri, aquests atacs contra Dante Fachin es feien hores abans que els principals dirigents de Catalunya En Comú (CeC) es blindessin contra tota crítica reclamant per a si –com acostumen a fer en el seu discurs polític– la superioritat moral, per sobre de tot argument polític. La salmòdia sobre el fet de «no acceptar lliçons» que van cantar la passada Diada, a l’acte a Santa Coloma de Gramenet, és eloqüent en aquest sentit. «Cap lliçó dels que es proclamen revolucionaris al matí, aproven pressupostos a la nit i donen lliçons a la nit», va afirmar Xavier Domènech, en una referència gens velada a la CUP. «Que quedi clar: ni una sola lliçó d’aquells que, quan sortíem al carrer, a defensar els nostres drets, ens enviaven a la policia», va dir a continuació. I encara: «No acceptarem lliçons de qui no ha aturat cap desnonament, ha pactat reformes laborals amb el PP, del 3 % i de les retallades». Per la seva part, Ada Colau va reblar el clau i proclamar que «no acceptem lliçons de Convergència, que fa dos dies no sabien què era la desobediència civil». On «lliçó» és aquí el terme que emmascara el de «crítica». Ens ha quedat ben clar, tal com volia Xavier Domènech: els dirigents de de CeC no estan per rebre «lliçons», estan per impartir-les. Tot això sense moure un pam el seu discurs: obviar que ha estat la mobilització social que ha empès la dreta a posicions rupturistes, demanar garanties a qui no les pot obtenir, no pressionar qui les ha de donar i demanar que et votin.
Finalment, el passat 15 de setembre CeC va donar a conèixer els resultats d’una consulta a les seves bases: 2 053 afiliats (un 59,3 %) es van mostrar a favor i uns 1 404 (un 40,6 %), en contra. La consulta, emperò, parlava de «mobilització» i no esmentava el referèndum, i els resultats es van anunciar el mateix dia que Ada Colau i el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, van enviar una carta a Mariano Rajoy i el rei d’Espanya on demanaven una consulta pactada, que era tot un brindis al sol, atès que la corona no pot autoritzar un referèndum que posa en risc la seva pròpia existència.
El dia abans de la Diada i l’acte a Santa Coloma el mateix secretari general de Podemos, Pablo Iglesias, declarava, en una entrevista amb un diari italià, que «el problema català» –quin «problema»?– «només es resol fent fora al PP del govern». No ho deia, però tampoc calia: i posant-los a ells. Deia Trotsky –enguany és l’oblidat centenari de la Revolució Russa– que, un cop una formació amb un ideari de reforma social nebulós arriba al poder empesa pel descontentament popular, aquesta «s’inclina a considerar que, amb això, la revolució ja ha complert la seva missió i del que més es preocupa és de demostrar la seva bona fe a les forces de la reacció». Més o menys a això mateix es referia el portaveu del secretariat de la CUP, Quim Arrufat, en afirmar el següent en una entrevista recent:
Hi ha aquesta creença que, com que els altres feien tan poc, quan nosaltres pugem al poder podrem fer molt. Però tard o d’hora troba els límits. […] Aquest és el motiu principal, denunciar el conjunt del règim, no denunciar només el PP. […] Una part de la gent d’aquest espai polític que s’anomena dels comuns o de Podem ha identificat allò que tothom havia advertit, que era confondre la ruptura amb el recanvi d’elits: «Com que jo ja sóc a les institucions, les institucions ja són diferents». I no és cert: el règim no ha canviat, els poders que governen aquestes institucions per darrere no han canviat, l’estructura, la relació de poder econòmica i política entre població i règim, no ha canviat. Simplement hi ets tu, a les institucions, però això no vol dir que s’hagi enderrocat cap règim ni n’hagi nascut un de nou. Jo crec que, ara mateix, hi ha una enorme confusió de termes i de conceptes en aquest espai polític, a l’entorn d’això.
El regador regat
En aquesta aspiració d’arribar a la Moncloa o acaronar almenys una cartera ministerial, com a soci menor d’un govern amb el PSOE –una estratègia a la qual sembla que supedita tota la resta, fins i tot insinuant algun cop el trencament de l’Acord del Botànic, que va acabar amb 20 anys de PP a la Generalitat valenciana–, i que ha portat Pablo Iglesias a demanar un acord amb el PNB i PDeCAT per foragitar el PP, mentre critica els acords de la CUP amb aquest últim, més inquietant és el rumor que circula a les tertúlies madrilenyes sobre l’estratègia de Pedro Arriola amb Podemos.
L’any 2014, en un acte de Nueva Economía Forum on s’analitzaven els resultats de les eleccions europees, Arriola, com molts altres conservadors en aquell moment, va subestimar el potencial de Podemos. «Aquí tenim tots els frikis del món», va dir. I, tot i que va condemnar Podemos a la desaparició amb el temps, més desapercebudes van passar les paraules següents: «Podemos és l’expressió política concreta d’un moment determinat d’un humor certament complicat d’un sector important de la societat espanyola, que és bo que s’expressi amb vots, i no amb pedres». La definició és enormement banal –quin partit no és «l’expressió política concreta […] d’un humor certament complicat d’un sector important de la societat»?– i demostra que Arriola no és el brillant conseller àulic que alguns pretenen veure-hi. La qual cosa no vol dir que no sigui efectiu. En l’intent de definir el nou partit, podria endevinar-s’hi una voluntat instrumental. El rumor senyala Arriola com un dels responsables d’una suposada estratègia mediàtica de pal i pastanaga amb Podemos per limitar, però no impedir, el seu creixement electoral. Al maig es van filtrar les converses de l’Operació Lezo, on Mauricio Casals, executiu d’Atresmedia –grup de comunicació propietat del Grupo Planeta i del qual forma part La Sexta–, es vantava que el «sándwich al PSOE con La Sexta funciona de cine» i fins i tot d’haver parat una noticia contra l’expresident de la Comunitat Autònoma de Madrid Ignacio González, al programa Al Rojo Vivo (ARV), una tribuna mediàtica habitual de polítics de Podemos i dels seus intel·lectuals orgànics, freqüentment criticada pel seu biaix. Fent servir la que sembla ser la seva expressió favorita, Casals va dir que «Ferreras se ha portado de cine», referint-se al presentador d’ARV, a qui va trucar per evitar que es fes ressò d’unes informacions del diari El Mundo sobre el pagament de comissions per part de González.
Amb això, el PP aconsegueix dividir el centreesquerra en dos camps difícils de conciliar, el PSOE i Podemos (amb Izquierda Unida i les anomenades ‘confluències’ en tensió ja al seu si), el primer dels quals no ha tocat fons i el segon sembla haver tocat sostre. L’aritmètica i la llei electoral fan la resta. Mentrestant, els «populars» es converteixen en una una mena de catch-all party de tota la dreta espanyola: des de la tecnocràcia neoliberal encapçalat per Cristina Cifuentes fins al substrat del (post)franquisme sociològic, passant per l’experiment paralepenista representat per Xavier García Albiol. En altres paraules, el PP es pot mantenir còmodament en el poder recolzant-se, quan toqui, en C’s (no el van inventar per a això mateix?), i, per a tota la resta, fer-se l’opòssum.
En cas demostrar-se com a certa aquesta hipòtesi, Pablo Iglesias, Íñigo Errejón, Juan Carlos Monedero i la resta de compluboys que creien haver conquerit el centre polític amb la seva astúcia haurien estat funcionant, en realitat, com a eina d’una instància superior més astuta que ells. La veu de l’intel·lecte, com li agradava dir a Freud, és sigil·losa. Mentre uns profetitzaven des dels mitjans de comunicació l’imminent assalt als cels a cop de Laclau, Gramsci –o el que van entendre com a tal– i les primeres temporades de Juego de tronos, Arriola, el cardenal en vestit gris marengo, feia i desfeia discretament des del carrer Génova de Madrid.
Podria Rajoy guanyar una tercera vegada? Probablement. Com? Exacte: fent-se l’opòssum. D’oposició cohesionada i amb un programa coherent davant seu, no n’hi ha cap. És Cert: passa que l’opòssum, de vegades, s’equivoca, es fa el mort al bell mig d’una carretera i un automòbil acaba passant-li per sobre. Però si, a la metàfora, aquest automòbil és la nova esquerra espanyola, de moment, no s’albira cap vehicle.
