Recordant 1948 i mirant cap al futur

Aquest mes Israel recorda el 60è aniversari de la seva fundació. Però enmig de les festivitats que inclouen visites de celebritats i polítics internacionals hi ha un profund malestar – Israel té cadàvers a l’armari que ha fet grans esforços per amagar, i angoixes respecte un futur incert que fa que molts israelians es qüestionin si l’estat celebrarà el seu 80è aniversari.

L’Israel oficial continua amb el seu complet negacionisme del fet que el naixement que celebra està inseparablement lligat amb la quasi destrucció de les vibrants societat i cultura palestines que havien existit abans d’aleshores. No és un dilema estrany per als estats colonitzadors. Als Estats units, on jo visc, ha vist com ni el pas dels segles pot absoldre una nació d’enfrontar-se als crims comesos en la seva fundació.

Com va dir el 2004 el cèlebre historiadior israelià, i sionista acèrrim, Benny Morris: “un estat Jueu no podria haver estat viable sense arrencar de la seva terra 700.000 palestins. Per tant va ser necessari arrencar-los-en“. I continuà “hi ha circumstàncies en la història que justifiquen la neteja ètnica“.

Però si hom no està preparat per justificar obertament la neteja ètnica, només hi ha dues opcions reals: negar la història i acomodar-se a la història arreglada que pinta els israelians com a valents, pioners d’inspiració divina en un desert buit de població indígena i assetjat per enemics externs, o bé reconèixer-ne les conseqüències i donar suport a l’enorme reparació necessària per a portar justícia i pau.

Just abans de la fundació d’Israel, els palestins de totes les religions eren dues terceres parts de la població establerta a la Palestina històrica, mentre els immigrants jueus, acabats d’arribar d’Europa, eren la resta.

Entre els que foren arrancats de la seva terra hi hagué la meva mare, que tenia nou anys. Ara, vivint a Amman, recorda una feliç infància en el veïnat de Jerusalem de Lifta on nasqué. El meu avi tenia algunes cases i molts dels seus llogaters eren jueus, inclosa la família que s’allotjava al pis de sota casa seva.

A començaments de 1948 -abans que els exèrcits dels estats àrabs s’hi impliquessin- ella i tota la seva família, i de fet tots els habitants de gran part dels veïnats de les zones Jerusalem oest, foren expulsats per la força per les milícies sionistes. El 7 de febrer d’aquell any, el primer ministre fundador d’Israel David Ben Gurion digué als membres del seu partit, “Des de la vostra entrada a Jerusalem, per Lifta-Romema, per Mahane Yehuda, pel carrer King George i per Mea Sharim – ja no hi ha estrangers [referint-se als àrabs]. Cent per cent de jueus“. Així els palestins esdevenien “estrangers” en la terra on van néixer.

Des d’aquell temps milions de refugiats i els seus descendents que van perdre les seves cases, granges, camps d’oliveres i fruiters, bestiar, eines, automòbils, comptes bancaris, peces d’art, assegurances, mobles i qualsevol altra possessió que tinguessin, han viscut a l’exili, molts en miserables camps de refugiats mantinguts per Israel i els estats àrabs. Més del 80% dels palestins que ara viuen assetjats i privats de menjar a la franja de Gaza són refugiats de ciutats que ara són a Israel. Però allò de què els palestins no vam poder ser mai forçats a separar-nos -i això ho celebrem- és el nostre lligam amb la nostra terra i la determinació de veure fer-se justícia.

Palestins de tot el món commemoren el començament de la nostra actual tragèdia, però també mirem endavant. Som en un moment important, en el qual estan passant dues coses alhora. Primer, malgrat les rituals declaracions de suport internacional, la possibilitat d’una solució de dos estats ha gairebé desaparegut en la mesura que els palestins de la Ribera Occidental [Cisjordània, anomenada pels palestins Ribera Occidental del Jordà] i la Franja de Gaza estan engabiats en reserves emmurallades i aïllades per creixents colònies i carreteres només per a colons -una situació que s’assembla als bantustans de la Sud Àfrica de l’apartheid.

Segon, malgrat els esforços d’Israel per contenir els palestins, la població palestina que viu sota el mandat Israelià és prop de superar els cinc milions de jueus israelians. Avui hi ha 3,5 milions de palestins a la Ribera Occidental i a la Franja de Gaza, i 1,5 milions més de palestins que són nominalment ciutadans d’Israel. A vegades anomenats “àrabs israelians”, els palestins a Israel estan cada vegada més descontents amb el seu estatus de segona classe en un estat jueu que els veu com una cinquena columna hostil. Quan els palestins a Israel reclamen igualtat de drets en un estat per a tots els ciutadans, alguns polítics jueus israelians els amenacen amb l’expulsió a la Ribera Occidental, la Franja de Gaza o més enllà.

Les projeccions oficials mostren que cap a 2025, els palestins, per causa de la seva molt major taxa de natalitat, superaran els jueus israelians en dos milions i encara que pocs entre la comunitat internacional s’hagin assabentat d’aquesta realitat, una separació “quirúrgica” entre aquestes poblacions és impossible.

Els dirigents israelians entenen amb què s’enfronten; el primer ministre Ehud Olmert digué el passat novembre: “Si arriba el dia que la solució dels dos estats es desfà, i ens enfrontem a una lluita com a Sud Àfrica per la igualtat de dret de vot, aleshores, així que això passi, l’Estat d’Israel està acabat”.

Aquesta lluita ja ha començat a mesura que més i més palestins, reconeixent que un estat separat és irreal i inviable, debaten i adopten la solució d’un sol estat, que ofereixi als israelians i palestins igualtat de drets en la terra on viuen els dos. L’any passat, vaig formar part d’un grup de palestins, israelians i alters que publicà la Declaració d’Un Sol Estat”. Inspirada en part en la Carta de la Llibertat de Sud Àfrica, vam posar els principis per a un futur comú en un sol estat democràtic. Molts israelians, no pas sorprenentment, es fan enrere davant les comparacions amb la Sud Àfrica de l’apartheid. Les bones notícies per a ells són que el final de l’apartheid no portà al desastre que molts temien. Al contrari, va ser una nova albada per a tota la gent del país.

*Alí Abunimah és cofundador de The Electronic Intifada, Text traduït per La Fàbrica.